Rondayes de Mallorca (1895)/En Pere de sa butza
Li deyan en Pere de sa butza perque un dia sa mare el va enviá á dú carn y li digué que la dugués sense ossos. Ell li dugué una butza y quant s'en tornava á ca-seua va volê entrá á dins l'Iglesia per veure que feyan, perque va veure qu'hey havia molta gent. Era en temps de
l'ofici y llavó feyen es sermó. Es predicadó predicava de la butla y com anomenava moltes vegades la butla axó y la butla alló, en Pere se va pensá que deya la butza, la butza, y tant se va enfadá de que l'hey hagués afinada, que la va tirá á sa trona y digué á n'es predicadó:
—Jes, idó, tanta butza, tanta butza: vatlataquí á sa butza.
Quant sa mare va sebre sa passada li digué:
—Ah Pere, Pere, sempre serás Pere. Has de teni mes paciencia, y has de di sempre:
Déu mos dó calma.
Aquell mateix dia havia d'aná á n'es Port, y sa mare li digué que anás á cercá sa butza y la s'en dugués á rentá á la má y se faria més neta.
Quant la rentava va veure un bot qu'estava per sortí á pescá, y no feya gens de vent, y digué á n'es marinés des bot:
—Déu vos do calma.
Aquells marinés que ja'n tenian massa s'arrambaren á sa vorera y li digueren perque deya alló, y li donaren una bona atupada.
Éll los digué:
—Ydó, ¿que tench de di?
—¿Qu'has de di?, Déu vos do bon vent.
Quant s'en tornava a la vila, se va moure un vent molt fort, y en Pere trobá un cabré amb una guarda de cabres que casí no porian caminá perque anavan cuantre vent, y li digué:
—Déu vos dó bon vent.
Es pastó li dona una altre atupada y en Pere li demaná:
—Ydó, ¿que tench de di?
—¿Qu'has de di? Déu vos dó forsa.
Segui caminant de cap á la vila y quant va essê devés can Centes trobá dos carretés que se barayaven y los digué:
—Déu vos dó forsa.
Aquells dos el se miraren, y l'amassolaren bé, y ell los demana:
—Ydó, ¿que tench de di?
—¿Qu'has de di? Déu vos depart.
Va fé sa seua via, y quant va essê mes amunt trobá un matrimoni, y totduna que va essê devora s'homo y sa dona los digué:
—Déu vos depart.
Sa dona se posá á riure, pero s'homo heu va prendre á mal y també li doná una bona tunda. En Pere li digué:
—¿Ydó, que tench de di?
—¿Qu'has de di? Déu vos dó molts añys de vida, per está plegats.
Va dexá es matrimoni y torná fé via de cap á Felanitx. Es cap de poch temps va trobá dos homos qu'estavan encallats fins á sa cintura, á dins una bassa des costat des cami y los digué:
—Déu vos dó molts añys de vida, per está plegats.
Un d'aquells dos homos sorti de sa bassa axí com va podê, podê, у li doná una bona pellissa, y ell li demaná:
—¿Ydó, que tench de di?
—¿Qu'has de di? Qu'axi com n'ha sortit un, que surta s'altre.
Quant va essê demunt Es collêt va trobá un tort y totduna li digué:
—Qu'axi com n'ha sortit un, que surta s'altre.
Aquell tort si que li doná s'atupada ben forta, y en Pere li demaná:
—¿Ydó?, ¿que tench de dí?
—¿Qu'has de dí? Déu vos do bona vista.
No va trobá ningú més, y quant va arribá á caseua digué á sa mare:
—Déu vos dó bona vista.
—Amén, respongué sa mare; ¿que dús sa butza ben neta?
—Si, digué ell, pero s'esquena ben bruta de tochs.
—Ja'n deus havê feta qualquna?
—¡Á mi les m'han fetes! Y contá á sa mare tot lo que li havia passat, y llavó s'en va havê d'aná á jeure, perque ja no s'agontava de tochs, y va pensa que tanmateix lo que li havia dit sa mare que digués era lo milló: Deu mos dó calma. Deu mos dó calma.