Sanch Nova/Gent de montanya
| ← Pòrtic | Gent de montanya Sanch Nova |
Llampegueig → |
¡Sí, fill meu!, ò jo no entench res del cor humá ò ta anunciada visita, més que'l carácter de consulta, revesteix el de reparació. Ta epístola traspúa, á més d'aquella bondat ingènita del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haverlo dictat més que la conciencia del apartament en que has viscut, del que tants anys t'ha fet de pare.
Quan aquest, que A. C. S., morí, me feu especial encárrech de vetllar ton pervenir é influhir, ab les escasses llums que Deu m'ha donat, en la elecció de ta carrera. Aixís ho vaig intentar, tu ho sabs he, mes tots mos esforsos s'estavellaren contra aquest teu gènit de marranet que, dit sía sens ofensa de ningú, has heretat de part de mare. Mon somni daurat era fer de tu un eclesiástich y, si be ton cap y ta posició eran malaguanyats per un capellá de missa y olla com un hom mateix, justament això m'animava á enjoncarte ab una carrera que't portés á les altures de la gerarquía, ahont tant de be podías fer á la Religió. Jo ja't veya tot un doctoral, un... ¿quí sab, Mare de Deu, ahont haurías pogut arribar?
Ab tal propósit jo't citava á Micer Joan de Montbrió, germá del meu vesavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona y que tants volúms deixá escrits: De jure civili cum ecclessiastica potestate concordia. De advocato puniendo qui falsum stylum citat, y altres. En mes mans he tingut encara una carta del secretari del ministre Calomarde qui, en nom de son senyor, li ofería la mitra d'Hosca, dignitat que's negá á acceptar. Y á Fra Dionís, abat de Sant Benet de Bages, y á Fra Climent, que ho fou de Besalú, y més recentment al oncle, Doctor Sebastiá, qual sotana tant brillava en el Foro de Barcelona y de qui en ma infantesa no'n sentía parlar sinó ab admiració.
Però vaig adonarme aviat de que cordis appetitiones subvertunt mentis rationes ò, traduhint lliurement, que't tirava més el cor que la sagristía. Aduch aixís, quedava encara la honorable carrera del Dret, ahont tant hi há que fer en el camp de la polémica y no te obligava á sacrificar el nom de la familia, del que n'ets avuy l'únich hereu, però cá... Recordo que tu'm deyas: «Avuy la impietat abandona'l camp de la filosofía y la dialèctica pera invadir el de les ciencies, d'ahont procura extrauren els progectils pera enrunar l'edifici de la Fè. Es, donchs, en aquest terreno ahont deuen acudir els bons catòlichs á combatre y á vèncer, com combateren y venceren en aquell». Potser sí tens rahó y mes idees no son més que cabories de Rector bosquerol, però sempre he sospitat que tes resolucions, més que d'altra cosa, provenían de ta aversió al llatí, aversió nascuda en les modernes aules, ahont aquesta llengua sagrada, mare de totes les ciencies, es avuy mal ensenyada y pitjor apresa y, per lo tant, poch assaborida y en conseqüencia en gran manera menyspreuada. Y jo pregunto: no coneixent la llengua ¿còm hem d'estudiar les ciencies qu'en ella estan escrites? ¡Pròu se coneix, fill meu, ab la marxa de la societat moderna! ¡Pròu se coneix que no anem á la font!
En fí, que'ls temps han cambiat y quan me'n vaig adonar ja tenías el cap plè d'aquestes modernes invencions, que no m'inspiran gota de confiansa. «¡La carrera d'enginyer es la carrera del pervenir!» me deyas, y justament es el pervenir que veig fosch, jo que sols visch del passat.
Però, fill meu, veig, que torno á la deria de butzinar de tot, sense reparar que no tinch encara alsada la penitencia que per aquest pecat m'imposares, mes ¿què hi farèm?, els vells soms com les criatures, no'ns corretgim encara que'ns piquin els dits. Perdónam, donchs, estimat Ramon, com jo't perdono l'esperit d'emancipació qu'en certes coses t'ha portat lluny de mí. Si has encertat, ben teu será tot el mérit, del contrari ningú més que tu'n passará la pena; però, sía com sía, no dubtis de que ta carta m'ha commogut fins á ferme plorar de goig, sobre tot quan regoneixes estar en descobert ab qui tantes probes de estimació t'ha donat. Paga, donchs, aquest deute de gratitut y alegrarás els darrers anys de la vida de ton vell oncle, que t'estima com á un fill,
Vall de Pedres, 10 de juliol de 1866.
P. D. Se m'oblidava'l dirte que, ja que penses seguir el vell camí de Vall-llosell y agafar la dressera al hostal del Porxo, com no tinch confiansa de que la sabessis seguir, á lo menos sense pèrdrehi un temps que podría ferte falta, he disposat que vinga á recèbret en el susdit lloch, mon recader, en Pascal, home de confiansa en qui pots descansar. Val.Era un jove d'ayre distingit y pagesívol, sapat y robust tant per naturalesa com per virtut d'exercicis gimnástichs continuats, de faccions més grandioses que boniques, un poch dures però regulars y banyades d'un tint de bonhomía que les feya atractívoles, contribuhinthi per molt una barbeta negra, muixina, verge de navaja, que li ombrejava boca y galtes. La caraeterística de sa fesomía la donavan uns ulls grossos y somniadors que sovint semblavan divagar, mes en quals negres profonditats s'hi concentrava en certs moments tota la fogositat d'una ánima ardenta.
Vestía un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels dits de jipijapa y calsava alta bota ab esperons de reglament; aparentava com uns vint y sis anys.
Aquest jove, que pertanyía al número, massa escás per cert, d'hisendats que, duenyos de una posició assegurada, aspiran á ferse homes per se, al revés de tants altres que, en fires y festes majors, passejan sa nulitat y malbaratan lo que res els hi ha costat de guanyar, havía perdut sos pares desde la infantesa, quedant al cuydado de son oncle patern mossen Joan, que solicitá substitució interina pera sa parroquia de Vall de Pedres, al obgecte de posar en ordre'l patrimoni un poch necessitat d'ell per diferentes causes, y d'una tía materna, dona exelent mes de poca significació, qu'encara avuy portava'l pòndol del govern interior de la casa.
Mossen Joan dotá á son nebot d'un fons de sòlida educació cristiana, mes un cop crescut, al tractar d'imbuhirli sos ideals respecte á la carrera que devia escullir, se trobá ab que'l jove feya gala d'una pila d'idees propies, moltes d'elles en oposició ab les de son oncle, les que sostenía ab una tossudería propera á la impertinencia. Ab la fanfarronería propia del poch seny, comensá á considerar á aquell com á home antiquat y, com qu'ell estudiava en les darreres obres y fins fullejava algunes revistes científiques, d'aquí'l crèureseli superior, arribant fins á faltarli alguna vegada al respecte, si no d'un modo ostensible, replicanlli, portantli inconsideradament la contraria y fent poch cabal de ses consideracions y consells. Impossibilitat de seguirlo en ses tomístiques disquisicions, ni pararli'l joch de sa argumentació escolástica, en la qu'era mossen Joan un mestre consumat, acabava per treure serietat á les discussions en que sovint degeneravan ses converses, fent broma de sa ciencia y saltant ab qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenía be.
Aquesta independencia de carácter y fins desatenció del jove, causá profonda pena á son oncle, que alguns moments temé seriament haver malograt el fruyt de sos afanys. Son disgust aumentá quan li declará rodonament que volía seguir la carrera d'enginyer contra sa manifesta opinió. Allavors posá'l patrimoni al cuydado d'un procurador de sa confiansa y retorná á sa parroquia de Vall de Pedres, de la que'n faltava de més de tretze anys.
Mosen Joan s'arrepentí després d'aquesta rebequería, majorment que no li doná'l resultat qu'ell n'esperava ò sigui d'atuhir al jove fentlo rendir. En Ramon de motu propio rebaixá les facultats del procurador, reduhintlo á un simple receptor de comptes, s'enginyá pera ingressar á la escola preparatoria de Barcelona, ahont segui'ls estudis ab regular lluhiment y prossegui y terminá la carrera de enginyer agrònom á Madrit. Lo que sí'n resultá, fou una fredor de relacions entre oncle y nebot, que sols s'escrivían molt de clar en clar.
Per sa sort, en Ramon de Montbrió no abusá pas de sa llibertat ni de sa posició. Per criteri propi ò per misericordia de Deu, se rodejá sols de pochs companys y bons. Tant á Barcelona com á Madrit sapigué circunscriure ses hores expansives als exercicis gimnástichs, de equitació y excursionisme científich. Aixís conservá son temperament essencialment montanyench, desenrotllá ses forses físiques y's lliurá d'una infinitat de perills que perden á tantíssims joves de bones condicions.
La sòlida base de creencies religioses que son oncle li havía donat, resistí be la empenta de sos estudis científichs. Sols sufrí detriment l'embolcall escolástich qu'aquell li havía teixit. Els procediments científichs l'atreyan més que les disquisicions filosòfiques y ab son temperament d'artista prefería á la sublím theología del Ángel de les escoles l'arrobament produhit per la contemplació dels fenòmens de la naturalesa, entrantli les impressions abans pel cor que pel cap. Ánima somniadora, son cor estava tant rublert de sentiment artístich, que bastava una gota pera vessar, fent vibrar sos nervis á voltes ab fressosos esclats. Sa naturalesa era tan afinada, que copsava la més lleugera nota armónica que li entrés per qualsevol dels sentits, convertintho tot en substancia son esperit privilegiat. Igualment lo commovían els gemechs de la tenora gronxantse per les arbredes del Fluviá, que l'espetech del trò rodolant pels penyals del Pirineu.
Apart d'això, era de geni viu, alegre y xistós, ab alegria comunicativa que s'infiltrava en l'ánim de tothom qui'l tractava. Era per natural eminentment popular y, sobre tot tractantse de pagesos, son carácter expansiu y observador al propi temps, lo portava á subgectarlos á veritables autopsies morals, en les que'ls feya mostrar tots els replechs de l'ánima.
De segur que al escullir la carrera d'enginyer agrónom, tingué en compte més que la carrera en sí, la relació d'aquesta ab la naturalesa, de la qu'estava veritablement enamorat. Ja sos somnis de noy eran grans explotacions agrícoles y'l seduhía la idea del enginyer bosquerol, instalat al ras ò sota una tenda de campanya, en contacte día y nit ab la naturalesa.
Finida sa carrera, dedicá llargues temporades á viatjar per l'extranger, visitant les mellors escoles d'agricultura de Fransa é Inglaterra, en algunes de les quals ingressá com alumne, seguinthi cursos especials.
Per aquells temps s'aixamplaren els horitzons de sa imaginació calenta ab noves preocupacions. Impressionat pel gran desnivell intelectual y social entre Espanya y'ls demés paissos d'Europa, tractá d'inquirirne les causes, dedicantse ab tal motiu á una sèrie de estudis comparatius d'historia y de sociología, vinguent en coneixement d'una munió de coses qu'en nostres escoles oficials no s'ensenyan y d'altres que s'ensenyan falsificades. D'aquestos estudis, entre altres moltes conseqüencies, ne tragué principalment un sentiment d'admiració y un entusiasme gran per la Catalunya històrica, una aversió profonda per l'hegemonía de Castella y un odi selvatge contra'ls vividors y polítichs d'ofici.
Quan visitá la Inglaterra, trobá la qüestió irlandesa en un de sos períodos de major agitació. El gran Parnell, ab son talent y'l poder de sa paraula, alsava'l cor d'aquell poble oprimit, demanant la reforma de la lley electoral y l'abolició de la Iglesia oficial anglicana, ventatges que no lográ sinó més tart.
El geni d'en Ramon era aposta pera entusiasmarse ab la causa d'aquell poble, ja de sí simpática á tota la joventut europea, majorment impresionat per certes ressemblances que observava entre Irlanda y Catalunya. Feu causa comuna ab el poble, resultant aquell período de sa vida una mica tenebrós, embolicat ab conxorxes y conspiracions fenianes. En les bullangues que s'armaren en 1865, ab motiu de la supressió del Habeas Corpus, barrejat entre'ls estudiants de Dublin, anava á capgirells ab la policía. Arrestat, passá un mes de calvari, confós entre una turbamulta d'aventurers italians y francesos, fins que per fí fou espulsat del territori inglès.
Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt desagradable, contribuhint en gran manera á ferli pendre la resolució de retirarse á sa patria, deixantse d'aventures perilloses per causes agenes y complexes, majorment concebintne de propies y ben definides; tant l'impresioná la idea de perdres miserablement entre gent desconeguda y fins per molts conceptes poch recomanable.
Á Barcelona's relacioná ab aquells petits escamots d'artistes, de músichs, de poetes y d'antiquaris, que representavan el deixondiment intelectual de Catalunya y somniavan en brassos dels Milá y Fontanals, dels Aguiló, Rubió y altres. Á la bona amistat d'aquestos darrers, que'l prengueren de grat, degué la depuració y sanejament de moltes de ses idees y l'orientació d'algunes altres que'n duya de indecises.
Mes son temperament inquiet y expansiu el portá aviat molt més lluny que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de la Catalunya nova. Aquestos somniavan ab la regeneració intelectual de Catalunya, y fou ell, en Ramon, qui iniciá la idea d'una regeneració política, donantse'l cas d'esser tingut per boig per sos propis companys d'entusiasmes, que á son torn eran calificats de ximples y de somniadors fins per molts dels qu'en aquell temps se titulavan homes de ciencies.
Un día, després d'una discussió ab sos companys, resumí son criteri dihéntloshi:
—Vosaltres que doneu per morta á la vella Catalunya, glorifiquèula ab solemnes funerals y brillants necrologíes, desenterrant y publicant á la llum del sol les passades grandeses y les grans virtuts de la finada; alséuli monuments, qu'aixís honran els bons fills á llurs passats difunts; mes jo, que la tinch per viva encara, deixèu que li fassi pítimes, tractant de tornarli la salut. Jo comparo Catalunya á una bellíssima tassa d'argent, enterrada en un femer. Está desconeguda per la negra ronya que la cubreix, mes ahont se vulla que grateu veureu alhora relluhir el brillant metall. ¿Perquè no hem de tractar, donchs, de retornarli sa bellesa primitiva? Per això bastaría trèurela dels fems y això es lo qu'hem d'intentar. La feyna llarga y feixuga, no es pas obra d'una generació, perque es precís cambiar la sanch del poble, mes si no's comensa no s'acabará pas. Per ma part vos dich que vaig á comensarla ab constancia y fè y ab la ajuda de Deu, y vaig á comensarla per casa meva. Á Deu siau.—
Aixís ho feu: mes aquesta resolució, filla de una concentració d'idees nobles y elevades, li posá seguidament al devant la figura de son oncle,'l vell Rector de Vall de Pedres, renovántseli vivament els recorts de sa infantesa, passada á son cuydado de pare amorós. Se avergonyi d'haver viscut tan distanciat de aquell home que representava l'únich escalf de familia qu'havía sentit en aquest món y sentí ansies de reconciliació. Surtit de la concentració de la lectura y entrat en possessió de sí mateix, comensá seguidament á fruir del encís que per ell tenía sempre la naturalesa, majorment si's presentava esplèndida y maravellosa com sol esserho en les conques dels Pirineus. Son esperit observador comensá á inventariar l'arch de cèrcol qu'abarcava sa mirada, ahont hi entravan tots els tons de la paleta en mil matisos y gradacions infinites, vigorosos, purs y nèts en els primers termes, diluhits, esfumats y transparents en els llunys. L'històrich Coll dels Morts formava una massa fosca y carminosa, sobre la que's destacavan intensament illuminats pel sol, els roures y sálzers del primer terme y, per damunt de sa silueta retallada en forma de resclosa, apareixía, com á punt de vessar, tot una mar de verdor. Part d'allá, á dreta y esquerra, les serres engegavan cap al plá ses carenes que, ferides pel sol, se veyan compenetrarse, alternades com els dits de dues mans en creu, formant com una gradería al poble de Ridells, quals fumarel-les blanquinoses s'oviravan al lluny, mitj confoses ab el blau gris transparent de les montanyes que li feyen respatller. Á la esquerra les boscuries de la Rauta, ab ses envellutades masses de vert, y'ls pichs montserratins de Puigsacalm, La Portella y Cap del Home presentavan tots els tons del nácar y la mareperla, esvahits á claps per tènues gropades de boyrina blavosa, gemat alè dels torrents y ayguamolls de La Pinya. Y per damunt de tot, el cel, l'esplèndit cel de la montanya, ab, son blau indefinible, qual potencia lluminosa realsava alguna qu'altra filagarsa de blanquíssim núvol, escapada del mantell qu'embolcallava la punta més enlayrada del Puigsacalm.
Més aprop y, per tant, ab més íntima conexió ab sa persona, en Ramon, fins ab perill de esser confós entre'l remat de poetes cursis, observava ab goig que les cardines refilavan entre les verdisses, com pera matar el temps que tardavan els escardots en madurar la delicada fruyta de llurs preferencies; els verdums, en els caps de brot dels roures, esplugavan al sol ses daurades panxes, tot deixant anar ses melodioses carretilles, mentres la riera murmurava, saltant de grahó en grahó y de gorga en gorga, ahont, entre blavoses y clares aygues, els barbs y vágares feyan de les seves, cassant al vol els confiats, mosquits, tot just acabats de néixer, y les floretes, pobrissones, passavan les hores mortes emmirallantse en les manses aygues que besavan sos peus.
—Es qu'he badoquejat molt pel camí, —feu en Ramon.— Però, si es com dihieu, ¿potser faig mal en pararme? ¿No fora mellor que fessim la darrera pitrada? Quant hi estarèm d'assí á la Rectoría, ¿una hora y mitja?
—¡Oh, puday!, no pas si jo l'haig de seguir. Tinch anomenada de caminador y no hi vaig pas en menos de tres hores. Val més que dinem aquí, que res hi perderá ab el cambi. Fassis compte que'l seu senyor oncle ja no l'espera fins al vespre y que la Felissa tindrá un goig de poderli servir á sopar els rescalfolls del dinar, ab lo que hi fará dues ganancies: el dinar que s'estalvía y lo que al vespre menjará de menos.—
En Ramon segui'l consell d'en Pascal: diná ab gana d'estudiant, feu la mitjdiada á tall de mestre y ja eran més aprop de les quatre que de les tres quan caminavan de cara á la serra y d'esquena al hostal, al davant el recader marcant el pás y cuydant que la conversa no decaygués un moment.
Era una alhaja'l bon recader y en Ramon se'n convensé aviat. Home de mitja edat, magristó, més baix qu'alt, cara afeytada com á bon montanyench, més per costum que per la nosa que podían ferli'ls quatre pelots, escanyolits y mal nascuts, entremitj de les arrugues del cuyro ressech que li feya de cara. Son nas, ample y aplanat, acabava en punta baixa, com un didal de segador, ombrejant una boca de llavis prims y closos, menos quan parlava que, en veritat, era més sovint que no plou. Els ulls, petits y de gran vivesa, eran lo que donava més moviment á sa fesomía, per demés insignificant, però no mancada d'un cert ayre d'inteligencia y malicia bondadosa que predisposava en son favor.
Portava barretina musca, dejús de la qual treyan el caparró uns rinxos de cabell gris; vestía gech y calses de pana y calsava sabates rosses y ferrades. Garlayre de mena, parlava ab tò de falset y á crits, com si tractés ab sorts, per lo que se'l sentía be, més que fos cent passes lluny.
En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son interlocutor una singular forsa intuitiva, ab bon cabal de sentit comú, que feyan escoltarlo ab gust, majorment quan parlava de coses y persones de la terra.
Varies vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, y una d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar uns vuyt díes á la Rectoría, en Pascal digué de sobte:
—¿Vuyt díes? No'ls hi estará pas.
—¿Perquè nó? —preguntá aquell, admirat de la seguretat ab que aquest parlava.
—Perque la fam l'en arrebassará ¡puday!
—¡La fam! y ara? qu'esteu boig? ¿Patir fam á casa del meu senyor oncle?
—Á casa del seu senyor oncle ni vostè, ni ningú n'hi patiría; mes á casa de la seva majordona, sí.—
Y com vegés qu'en Ramon no's refeya de la seva sorpresa, afegí:
—Es un puday de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa del senyor Rector y no pot sufrir que gasti un xavo per ell ni per ningú. Y ¿què's pensa vostè que, á no esser per la Felissa, no sería jo encara in totim á la Rectoría? Ha de pensar y entendre ¡repuday! que desde que mossen Joan va venir la primera vegada, era jo'l campaner, l'escolá, 'l sagristá y l'home de confiansa de la casa, ahont menjava y dormía. Mes tan bon punt va entrar aqueixa dona, que no se encara d'ahont rediantre es eixida, y li va donar la fal-lera del estalvi, allò va esser un infern. Semblava ¡puday! que se m'havía de beure les sanchs, tornantse una espieta feta á les orelles del senyor Rector: «¡Qu'ara s'ha esclafat una seba abans de l'hora de dèu!; qu'ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar les estelles del foch en lloch d'apagarles á raig de canti; qu'avuy ha fet una tirada del porró, essent aixís qu'al poal hi havía aygua fresca...». No vulga saberho: allò era un viure del puday, y encara si la gasofia hagués anat reventa ray; mes es el cas qu'ab el caldo de l'olla s'hi podía batejar y, si hagués gosat, per tot companatge'ns hauría amorrat al óbit dels porchs. Jo patía, encara més que per mí per mossen Joan, que no sabía còm apariarsho, fins qu'un día vaig dirli: «Bah bah, val, més que partím peres com á amichs, perque sinó encara sería pitjor. Aquesta dona'm crema les sanchs y un día jo faría un desfessit». ¡Puday, nó!, en ma vida m'he estalviat una hora de treball tenint salut, mes tampoch me vull estalviar una seba ni un trago del vert, si això'm plau. «Jo ja li faré la mateixa feyna, si li está be, però vull esser amo de casa ¡puday!». Y aixís ho varem fer. Vaig llogar una estada al costat, vaig fer venir una germana viuda ab un noyet y allí estem com uns reys. Mossen Joan ne va passar molta pena, perque m'estima, però com veya que tenía rahó y ell es molt enrahonat, va compendre qu'aixís jo me la passaría mellor y ell s'estalviaría'ls sofocos que la mala bruixa li donava per causa meva.
—Però ¡això sembla impossible! —deya en Ramon.— ¿Còm pot, aquest home, deixarse dominar aixís?
— ¡Ay Deu lo fassa bò! si es com el pa blanch. Diu que tot s'ha de pendre tal com Deu ho envía y que ¿ahónt aniría la pobra dona si ell la treya de casa? Diu també que cada hú ha de portar sa creu; mes jo no hi estich pas conforme ab això. Está be que cadascú porti sa creu, mes jo carregar ab la dels altres ¡repuday!...
—Y 'l poble ¿què hi diu ab això?
—Si, ¿què vol que hi digui? Qu'es un martri. No falta, perxò, qui ho troba un xich be que hi hagi qui'l retingui, perque, com es de tanta bondat y s'escolta á tothom, si no fos aixís la major part del any aniría sense camisa. Emprò'm sembla que no es pas tot hú esser retingut ò anar escanyat. La Curema no ha pas de durar tot l'any. Á més de que'ls horris qui'ls fa es ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El seu rebost y'l seu galliner son els mellors del poble, mes el pobre senyor Rector, si no es alguna gallina morta de mala mort ò alguna culana tarada, poch ne tasta res: tot va al mercat. Es una dona que faría calés dels claus de les baldufes. Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que cassavan la perduda y'ls hi va vendre tota la parraquería de la caixa, qu'encara era del temps de quan judas era fadrí. ¡Creuría que'n va treure mitja dobla de cotra, allá ahont no valía ni tres pessetes!—
En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal y, encara que les creya exagerades, de moment li feren formar el propósit de no contraure compromís respecte á la duració de sa estada á la Rectoría, per un si acás.
En Pascal continuá la xarrola:
—Tornanthi ab el senyor Rector, es pecat qui li fa mal. Y no's cregui, qu'es un sabi de primera. ¡De llatí si'n sab! Altrament es home per donar un bon consell á qui li fassi menester. ¡Y'l be qu'ha fet al poble, ja ab caritats ja d'altres menes! Y pera malehir al mal temps, no n'hi há d'altre en tota la rodalia. Ha de pensar y entendre que, desde qu'es aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, y això que n'han passades de bones pel vehinat. Encara'm recordo de la de Sant Jaume fará cinch anys, que á les parroquies de Prunés Vall-llosell y Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eran envers les sis del matí que vaig veure que la Pedra-forca portava caputxa y vaig sentir les campanes de Vall-llosell, clares com si fossen á mitja hora. Jo que vaig dir: «Puday!, avuy tindrèm tamburinada, mossen Joan». «¿Vols dir?, feu ell tot esmorzant; donchs mira, estigues alerta y avisa». Á dèu hores ja no's veya'l sol y vaig sentir un trò cap á la part de la Pobla. Vaig dir: «¡Ja hi soms!». Á onze hores, á Prunés ja repicavan de debò y's veya cap á les serres de Castellar d'en Huch un tap que feya feredat. La burinor s'anva atansant y cap á mitj-jorn hi havía un tall de serena ¡repuday!, qu'era lo que'm feya menos goig. Aviso á Mossen Joan y, quan va estar amanit á sota'l porxo de la iglesia, ja la teníam á sobre y queyan unes gotes com el pla de la má; cap á Vall-llosel y Daurada ja rebían de valent. «Caratsus, això va de males, deya mossen Joan tot rodant el cap, això porta malicia». ¡Repuday! el cel semblava que s'esquerdava, vegentse negre com una gola de llop á part de allá de la serra del Teixayre; ja les avansades surtían pel Coll del Bort, quan mossen Joan comensá les malediccions ab el salpasser alt y llatinada que te crió. Jo estava espaterrat de veres y anava diguent tot baix: «¡Repuday, avuy sí que batrèm abans de segar!». La Felissa, ab un fogó de terra, anava cremant llor y romaní de fulla en fulla y l'hereu del Sort, repenjat á les campanes, ¡dali, qu'es día!...
Donchs ha de saber que, en quan mossen Joan alsava'ls brassos y'l salpasser, ja la turbonada feya alto; mes en quant els baixava, ja la teníam á cavall de la serra, á punt de saltar al pla. Mitja hora batayera estiguerem aixís: ¡repuday!, tinch y tindré. Ella: «¡Que passaré!» y mossen Joan: «Va darretru; que no passarás». Mes ¡repuday!, jo que veig que ell comensá á venir groch de fatiga, les grotes de suor com sigrons li anavan cara avall, les mans li tremolavan enlayre y'l llatí se li engargossava. En tal moment, la tempesta prenía embranzida y comensava á rebotre algun que altre roch com un ou de colom. «¡Puday, puday, puday!, vaig pensar jo, si aquest home se'ns acula estem perduts». Jo que si, agafo'l brassat de llor que la Felissa, tot mastegant parenostres, companetjava com si fos or, é hi calo'l mateix ciri benehit, fent un foch com un Sant Joan, me'n salto á dalt y prench el fusell y mitja dotzena de cartutxos ab bala benehida y, ab un girant d'ulls, torno á esser al costat del senyor Rector, cridant: «¡Ánimo, mossen Joan!; fassi un esfors, per Deu, qu'avuy la miseria'ns truca á la porta!» y vinga un pet d'escopetades, que arreu fou contestat pels vehins. Mossen Joan s'animá y, atansantse fins al cementiri, ab uns crits que feyan feresa, reptá á la tempesta que, amorrada part d'allá del rieral de Salgueda, no tingué més remey qu'escorres pels herms y emprius de Serra-Calma, ahont, tant se val, no hi deixá ni les llagostes. En aquell moment comensá á caure l'aygua á samalades; el perill havía passat.—
En Ramon estava embadalit y reya com un ximple ab les pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els registres, no essent pas menos distret el que'n podríam dir de geografía de la comarca.
—¿Veu?: allí es el castell de Riany, fet del temps dels moros. Diu que hi há una mina sota terra que va á surtir á Ter. Allá més, lluny es Vall-llosell; més ensá hi há Daurada, que no 's veu; aquesta casa es Tapiols, la de més cabal de bestiar de tota la montanya: l'amo es un borni que hi veu més que'ls gats. ¿Veu aquell blancall que s'ovira per entremitj d'aquell collet? Es Serra Bruna. La casa més potenta de tot per aquí. Ell es un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel poble. Vol esser amo dels emprius de Serra Calma, com si no'n tingués prou ab lo que li sobra, y fa com el gos del hortelá que ni menja ni deixa menjar. Lo que li costa'l plet que sosté ab el poble, val vint vegades més que'l fruyt d'aquell hermot. ¿Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros ab unes parets roiges dejús? Son les desferres del monastir de Sant Martí, ahont diu que abans hi havía un bisbe.—
Y aixís, ab preguntes y respostes, fumant un cigarro en aquest cayre, perque hi passava la fresca marinada y s'hi disfrutava ensemps de bones vistes, y beguent un got d'aygua en aquella font, perque hi feya ombra y s'hi estava be, entre rialles del un y repudays del altre, arribavan al poble que ja era fosch. La Rectoría era tancada, mes no estavan tan desprevinguts sos habitants per quan tiraren el cordill del llucateu abans de que'ls arribats truquessin á la porta. Entraren á la llissa y ja al cap de la escala surtían á rèbrels, mossen Joan ab els brassos oberts, y la Felissa ab cara de pomes agres, fent claror ab un llum de cuyna.
Oncle y nebot, confosos en una abrassada, pujaren escala amunt. En Pascal se feu cárrech de la bestia y, mentres la desembridava, la majordona, que desde'l darrer replá li feya llum, anava dihentli ab veu de nás:
—Poch pensava jo qu'arribesseu avuy y ja deya á mossen Joan: «¿Sab qu'es? Que'l senyoret haurá fet tart y s'haurán quedat á dormir al hostal del Porxo».—
Veyent qu'en Pascal feya cas omís de son parlament, continuá:
—Y ben mirat era'l mellor determini que podíau fer. Demá hauríau pogut venir á la fresca...
Valga que mossen Joan s'instalá en la payral y qu'una germana d'ell, dòna de poques apariencies però exelenta mestressa, se posá á governar la casa, qu'aquesta tirá avant y fins se realisaren importants economíes y redempcions de cargues.
Crescut en Ramon, oncle y nebot no lligavan gayre, per lo qu'aquell, ab el cor ple de tristesa, se'n torná á sa parroquia de Vall de Pedres, y allí seguía completament donat á son ministeri.
Se calificava á sí propi de capellá de missa y olla, lo qu'era un exés de modestia, perque, sens esser un pou de ciencia, possehía casi tota la que proporcionavan els seminaris de son temps, y fins de la Universitat de Cervera n'havía recullida molta, ja que hi havía seguit alguns cursos de la carrera de Lleys, que no terminá per haverse acabat abans la Universitat que sos estudis, negantse á seguírlos en la nova de Barcelona, en protesta de lo qu'ell calificava d'atropellament del dret y triomf de la revolució.
Lo que hi havía de positiu era que pera mossen Joan no havían transcorregut els darrers quaranta anys, haventse parat en el moment en que, convensut de lo limitat de la sabiduría humana, cregué que ja estava discutit y resolt tot lo que humanament resòldres podía. D'aquí naixía sa oposició á la vocació que, pera la carrera d'enginyer, manifestá sempre son nebot, carrera que representava uns estudis y unes rutes per ell completament desconeguts. Ell havía estudiat á Sant Tomás, havía traduhit á Sant Agustí y á Sant Geroni y á altres Sants Pares de la Iglesia, y en els lluminosos escrits d'aquestos grans sabis, havía trobat un cos de doctrina filosòfica suficient á omplir no sols les necessitats de son cor, sinó, deya ell, de tot l'humá esperit.
Deu es la causa primaria de totes les causes y la forsa creadora, conservadora y reguladora de totes les forses, de les que dimanan, com irradiacions sublims, totes les demés manifestacions, aixís en l'ordre natural ò físich com en l'espiritual. Estudiant, donchs, á Deu en sa essencia, en sos atributs y en ses revelacions, s'obté la clau de tot lo demés. D'aqui'n feya arrancar la superioritat de la carrera eclesiástica sobre totes les demés, carrera de privacions y sacrificis, sublimada per la missió encomanada als sacerdots d'esser intermediaris entre Deu y l'home, aqüeductes de la Divina Gracia, la que distribuheixen cobrint espirituals necessitats y humanes miseries.
Després d'aquesta y per aquells fadrins externs, mancats de vocació pera l'estat eclesiástich ò que, sentint la necessitat de constituhir una familia, devían buscar un medi ò un recurs pera subvenir á son sosteniment, posava la carrera del Dret, germana petita de l'anterior y ab missió poch menos elevada, com es la de fer triomfar la Justicia, una de les principals y més immediates derivacions de la Divinitat. Les demés carreres —medicina, farmacia, etc.,— encara que molt honorables, venían á ocupar un ordre inferior. La militar la tenía descartada. Desde que la política, deya, l'havía deshonrada, fentla servir d'escambell á totes les humanes passions, no podía esser l'ideal d'un fill de familia que s'estimi.
Però tota sa admiració la guardava mossen Joan pera aquells joves privilegiats que tenían prou taient y prou pit pera agermanar la carrera eclesiástica ab la Llicenciatura dels sagrats Cánons ò del Dret. D'ells era'l pervenir.
Mes tant per uns com per altres estudis, calía conèixer á fons el llatí, perque en aquesta llengua estan escrites les Sagrades Escriptures, com també tots els llibres dels Pares y Doctors de la Iglesia, les obres de Dret més importants, desde'l Digestum, Pandectas y compilacions del Dret Romá, fetes pels grans llegistes de l'antiguitat, fins á les obres de Paguera, Cortiada, Vives y Fontanella, com també en llatí son la gran majoría d'obres que tractan de medecina y farmacia, desde les d'Hipócrates, Galeno, Celso y altres, fins als célebres aforismes de la escola de Salerno.
¿Còm es possible, donchs, deya mossen Joan, que sigui cosa sèria aquesta carrera de nova invenció que havía pogut cursar en Ramon, sense conèixer apenes el llatí?
¿Nò volía això dir que per la tal carrera's prescindía de tot lo que la humanitat ha escrit en la llengua mare de totes les llengues?
Heus'aquí lo qu'era mossen Joan com á home de lletres. Pel demés, un cor de noy que quan renyava's tirava un remordiment á sobre y quan reya li escapavan les llágrimes, qu'en ell, més qu'altra cosa, eran signe de entendriment, ja que les grans penes se les passava sol y ab ulls aixuts.
Exercía de Párroco per amor al art ò, com ell deya, perque no sabía fer res més. Per naixensa, per educació y per temperament, no era popular; era sols per esperit de sacrifici, per abnegació seráfica, per natural bondat de cor y per odi á la propia carn, qu'havía vensut sos impulsos y dominat sa naturalesa, fins á doblegarla sota les miseries y les impertinencies de sos feligresos. Aixís havía conquerit l'amor y la vencració d'aquestos, que abusavan de son carácter angelical y dèbil, sense que sovint seguissen sos consells més enllá de ses propies conveniencies.
Físicament considerat, era mossen Joan home de bona presencia, si be lleugerament corvat, ab més abundancia d'òssos que de carn. En sa cara, aixuta de vianda, s'hi marcavan tant els òssos, qu'un anatòmich hauría pogut catalogarlos sense pena; mes, apart d'això, com sa pell era d'un rosat sanitós, feya de molt bon veure, y l'òval estirat de sa cara acusava una certa distinció, visible particularment en son front espayós, en son nás, lleugerament aguilench, y en sa ben perfilada boca. L'imprompte característich de sa fesomía era una suma beatitut y complacencia, traduhit per una mitja rialla que no's fonía may, ni quan son cor se sentía negat per la contemplació de les més grans miseries humanes.
Ses habituts no podían esser més senzilles ni ses necessitats més limitades. Sa vestimenta era pariona de sa vida: llustrosa á forsa de respall y fins discretament apedassada en algún indret, però neta de taques com sa conciencia. Un detall: mossen Joan no polsava. Tenía massa encarnat el sentiment de la pulcritut pera deixarse influhir de tan putiner vici. En cambi fumava morigeradament uns cigarrets de currutaco que, per no tacarse'ls dits, sostenía ab uns amollets de plata. Era l'única transacció qu'havía pactat ab la corrent moderna.De moment pogué apreciar en ell major seguretat de criteri, més maduresa de conviccions y, sobre tot, major cabal d'idees propies, qu'expressava ab una tal superabundancia de fantasía, qu'al bon home li posava pell de gallina.
Mes li quedava sempre una sospita, com una espina clavada al cor. Portat per sa fantasía, ¿hauría anat son nebot lluny, fins á péndrehi mal sa conciencia de bon cristiá? Era precís sortir de dubtes, y aprofitá la primera ocasió pera imprimir nou tirat á la conversa, preguntantli:
—Y be, fill, dígam ara quelcom de ta carrera. Esplícam què ve á esser això de la enginyería. ¿Quín paper hi feu pel món? ¿Quína es, ben per clar, vostra missió?
—La nostra missió, —respongué'l jove,— es esbrinar les lleys de la naturalesa, conèixer ses forses pera regular ses accions,, deduhir conseqüencies, ficsar principis, traure aplicacions encaminades á aumentar la riquesa, y disminuhint l'esfors del home ferli més fácil la vida. Més senzill, vulgarisant la definició: lograr que la feyna penosa de dèu homes, per exemple, la fassi descansadament un sol.
—Mes al tractar d'alleugerir el treball del home, ¿t'has ficsat en que aquest es una lley de la naturalesa com qualsevol altra?, —observá'l Rector.
—Sí, y per això tracto de regularlo y ficsar son resultat.
—Está be, però'l treball es imposat al home com un precepte diví, in sudori vultûs tui vesêcris pane, y podem considerarlo baix dos conceptes: com un cástich perque violenta la naturalesa y'ns subjecta á la destrucció del cos y á la mort, y com á un benefici, ja qu'ell es el preu de nostra redempció en lo espiritual y'ns proporciona recursos pera atendre á nostra subsistencia y fins á nostre benestar en lo material. Sentades aquestes premises, formulèm el silogisme...
—Ja veurá, senyor oncle, —feu en Ramon somrient,— veig que vostè's recorda massa de sos companys d'aula y sempre treu al sol sa sotana d'escolástich, que fa molt temps que ha passat de moda. Déixis de silogismes y solecismes, d'argumen ts y d'argucies, que prou sab que jo no puch pas seguirlo per aquest camí. Jo no estich pas avesat á midarles aquestes coses ab el compás de la dialèctica. Jo sols sé que regular no es pas destruhir y que, si Deu condemná al home á treballar, li doná'l bou y l'ase perque l'ajudessin y que, pera cumplir be'l precepte del treball, no es pas precís que suhem sempre á raig fet ni que anem de contínuu treyent el fetge per la boca. El treball de la inteligencia es tan treball, per aquells efectes, com el de la forsa, y jo sols pretench que'l bou tiri l'arada y l'home empunyi la rella.
—Si no es més qu'això, no cal que t'escarrassis, perque es lo qu'ha succehit sempre. Mes ja entench el símil: vols la forsa bruta pera la bestia ò sigui pera la naturalesa y'l treball intelectual pera l'home. Ara que t'has surtit tan be de la primera proposició, anèm á la segona. Si'l treball es no sols el medi de dignificació del home, sinó també de guanyarse'l pa ò atendre á sa subsistencia, y tu logras, com dius, que'l treball de dèu lo fassi un sol, pregunto jo: ¿qué farán els altres nòu?
—Se mirarán com l'altre treballa, —respongué rihent en Ramon, com no donant importancia á la obgecció.
—Está be, —digué son oncle, impertorbable, buscant la revenja de la ironía de son interlocutor,— y en aquest cas també's deurán mirar com menja, á menos que aquest vingui obligat á mantenirlos ò que tu, ab tes deduccions, hagis trobat la manera de fer que basti al home menjar un día de cada dèu. Per més que t'asseguro qu'aquí toquem ja les conseqüencies del sistema, ab els pobres que trucan á la porta y son treballadors vagatius, teixidors de la Pobla uns, faixayres d'Olot altres ò be corders de Camprodon, gent tota que s'haurán cansat de mirar, ab les mans á la butxaca, com un sol fa la feyna de dèu.
—Bromes apart, —replicá en Ramon,— cregui, senyor oncle, qu'es un error pensar que les máquines roban, feyna als brassos: lo que fan es vulgarisar y embaratir els articles, aixamplant el camp de la producció. No nego'l fet que vostè'm senyala, mes es sols un efecte passatger de la tranzició. Al aparèixer el primer ferrocarril, molts profetisavan la mort del gremi de traginers y, en efecte, de montent les agencies d'en Balira y d'en Montanya se'n anaren al cel, mes lo cert es que'l gremi no ha fet sino progressar.—
Lo Rector no l'escoltava ja casi, preocupat ab un altre ordre d'idees.
—Escólta. Haurás sentit alguna vegada —digué mitj interrompentlo,— comparar als desagrahits ab els porchs, que sota l'alzina menjan les aglans, sense dignarse alsar el cap envers l'arbre que les hi suministra. Donchs, ¿no't sembla qu'entre'ls que estudían els fenòmens de la naturalesa y especulan les forses que aquestos els hi proporcionan, n'hi há molts que, com els porchs, no's prenen la molestia de considerar que aquelles aglans han caygut de més amunt, ja que, com diu Sant Tomás, Deu es la causa primera y la forsa primordial de la qual dimanan totes les forses y totes les causes?
—Cert que sí.—
El vell sacerdot se romogué en son setial, com disposantse á donar el cop definitiu.
—Però tu, que t'has enamorat de la naturalesa y't delitas pera penetrar sos misteris, ¿no trobas més bonich y fins més noble, en lloch d'estudiar les lleys per llurs resultats, buscar al Llegislador? en lloch de midar les forses per llurs efectes, no val més remontarse á son sublim impulsor, qu'es Deu?—
Y aquí clucá'ls ulls el sacerdot, com l'artiller que, presa la puntería, aplica la metxa á la pólvora y, sense perdre alè, enjegá aquesta canonada seca:
—¡Dígam!: en tes investigacions, ¿l'has trobat á Deu?—
En Ramon descubrí de repent el joch de mossen Joan y l'obgecte que perseguía. Comprengué que son oncle dubtava d'ell y aquesta sospita'l ferí al mitj del cor. Un instant els dos interlocutors s'abrigaren ab una intensa mirada, que abdós sostingueren valentment. Després en Ramon respongué ab veu reposada:
—¿Y que's pensa que'ls estudis científichs no conduheixen á Deu, tant com els; estudis filosófichs y theològics, dels que vostè n'está tan emprendat? Que n'ha d'esser d'obcecat el científich que no senti l'idea de Deu en cada una de les infinites lleys que veu desenrotllarse, tant si mira al cel, com á la terra, com al horitzó! No es pas entre'ls esbrinadors d'aquestes lleys ahont cal cercarhi'ls impíos y'ls descreguts; més aviat els trobará entre els filosops y doctrinaris, molts dels que, entenebrats de cap per cavilacions superiors á ses forses cerebrals, trahits per ses propies argucies que acaban per tornarse contra sí mateixos, tocats de satánich orgull per lo qu'ells creuen triomfs de la rahó y sovint no son més que fosforescencies de cervells malaltissos, acaban pera creures semideus, quan no son més que pobres alienats, dubtan, negan yrenegan, fins d'ells mateixos; mes el pobre científich, especulant sobre'l fet, aglanat pel pes de la evidencia, pasmat sempre de lo que veu y sent, ¿de què pot dubtar, com no siga de ses propies forses, ni quin altre remey li queda que confessarse petit y mesquí davant d'aquest Esperit Puríssim, Sabi, Immens y Etern, fundador y regulador de totes les lleys?
En quant á mí, li afegiré que fins n'he sentit el contacte d'aquest Esperit, ab una mena de frisansa, ab una suprema delectació, un no sé què d'indefinible é imponderable, qu'en certs moments, transformantme, m'identifica ab les armòniques sensacions que m'envoltan, emborratxantme d'intens plaher. Me diuen que això es la percepció de la Bellesa, mes jo, que crech que la Bellesa es Deu, me sembla que aquestes sensacions no son altra cosa que l'espasme produhit per la mística conjunció de Deu ab l'ánima.
—¡Bene!, fill meu, ¡optime! —exclamá'l Rector, qu'havía escoltat ab la boca badada y llagrimejant l'expansió de son nebot; —jo me'n alegro infinit de veure que tens cap y respiras pel cor, però ara més que may sento no vèuret ab la carrera qu'era'l meu ideal. Allí sí que podrías esplatjarte sense perill ab aquests lirismes que tant t'agradan y allavors trobarías el perquè d'aquestes sensacions psíquiques que...
—¿Vol que li parli clar, senyor oncle? —feu en Ramon interrompentlo, com pera sustraures á ses caricies.— Ja que'm posa'ls dits á la boca, li diré tot. No he seguit la carrera eclesiástica perque no n'he sentit la vocació y crech ue cadahú deu esser allò á que ve destinat. Á mí, donat mon temperament y mon modo d'esser, potser la sotana m'hauría vingut estreta, perque jo som un revolucionari...
—¡Jesús, María, Joseph! —exclamá mossen Joan fentse enrera.— ¿Què díus ara?
—¿Que l'espanta'l nom? Donchs no'n trobo d'altre pera significar que'm sento enemich, ara mateix, de tot lo que veig instituhit en nostra terra. Dubto de que sápiga esplicar còm me trobo foraster á casa, igual que l'aventurer que torna vell á les llars qu'abandoná de jove y no hi troba ni'ls amichs, ni les costums, ni les institucions que hi deixá y qual recort li havía mantingut viu el desitj de retorn. Com si portés sanch d'altres generacions, com si'm vivifiqués, un alè distint del qu'avuy corre, sento repugnancies per tot lo que predomina y sols rastrejant per entre la pols de lo caygut y oblidat trobo, mitj adormida, sustancia assimilable, única cosa que'm fa creure que verdaderament es aquesta la terra que, com en somnis, he vista. Per exemple: en mos estudis m'he trobat cohibit per la subgceció á plans d'ensenyansa ridículs, prescripcions absurdes y reglamentacions de cartilla, com si, més que á estimular les joves inteligencies, se tirés á fer aborribles les materies, subgcetantles á pautes antipátiques. Observará que al obtenir el títul acadèmich, suprem obgectiu de nostres estudiants, son primer impuls es, rebotre'ls llibres al foch com trastos ja inútils, com improperis d'un calvari que ja ha passat. Es perque'l valor científich, artístich ò literari d'una personalitat no's funda en lo que sab, sinó en els títuls que posseheix. Y vagi á demanar ideals, vagi á exigir grandesa d'aspiracions á gent que porta infiltrada la idea de sa propia nulitat, fins al extrem de creure que'ls antichs y, en darrer cas, els extrangers han dit ja tot lo que hi havía que dir en materies d'Art, de Ciencies y de Lletres. Ells creuen cumplir glosant ò copiant lo que'ls altres han fet, com si d'aquestos les mellors ensenyanses fossin ses obres y no'ls medis de que s'han valgut pera produhirles.
Jo, á aquest escarransit esplet de ciencia reglamentada, prefereixo cent voltes aquelles escoles antigues, filles d'una personalitat d'inteligencia poderosa que lluytava contra la ignorancia dels temps, ja treballant mitj de frau sota les voltes dels solitaris monastirs, ja desenrotllantse sots la protecció rumbosa d'un Mecenas potentat, sense academies, títuls ni graus, fent vía segura, arrastrant darrera seu, lleys y costums, influhint en les èpoques y transformant les societats en continuada evolució.
Societat que no lluyta es societat morta y es l'alè de la mort que planeija sobre nosaltres. El poch moviment que's nota no es de vida, es el treball interessat dels que cuydan de que'l cos social no ressuciti. Vegi nostra terra com es malmenada per un caciquisme burocrátich, venal, corromput y corruptor, qu'ha lograt enxiquir, fins casi anularlo, l'esperit social. Lo que'n dihem classes conservadores ò directores no son més qu'agrupacions y entitats, enfitades de benestar material y solícites sols á que's mantingui l'ordre legal ò sia aquesta sèrie d'organismes corromputs, de convencionalismes infames, sostinguts per la voracitat dels uns, per la conveniencia dels altres y per la apatía dels més, causa generadora del esplet socialista que creix, com la corrupció de la sanch es la causa de les crupcions de la pell. Tot això es lo que á mí m'arbola y ho voldría acabar, anch que fos á canonades.—
Mossen Joan, de colzes sobre la taula y la cara cayguda sobre'ls punys closos, guardava una actitut pensativa. El jove continuá:
—¿Y sab vostè si la Iglesia, com institució social y práctica, ocupa avuy el lloch que li pertany? No es sols en les Universitats, sinó també en els Seminaris, ahont es més de doldre la deficiencia de l'ensenyansa. Molt de llatí, molta theología, veliaquí tot. Però avuy que, com ja li he dit altres vegades, la impietat, abandonant el camp de la filosofía, invadeix el científich, el de les arts, el de l'historia y fins el de l'economía, falsejantho tot, es aquí ahont deu portarse la lluyta. La theología escólastica, ab tota sa sublimitat, entench jo que avuy ha cumplert bona part de sa missió, donchs les veritats catòliques, ja de sí prou sòlides y respectables, quan descansan sobre bases científiques, tenen una forsa d'atracció á la que res resisteix. Abans l'idea cristiana ho era tot: les ciencies y les arts brillavan á son impuls ab llum claríssima, les costums y les lleys se formavan á son calor y l'esperit de lluyta, encarnat en ella, era vida feconda en avensos morals y materials. Avuy la societat, acostumada á evolucionar independentment d'aquest esperit, ha substituhit les antigues democracies cristianes per altres democracies racionalistes y materialisades, les agremiacions de carácter senzill y práctich per una burocracia inflada y venal, y'l sensualisme ha glassat les conciencies dels de dalt y pervertit les costums y enervat les forses dels de baix.
Però encara en nostra terra ha tingut resultats més deplorables. Un temps, nostre poble, regit per institucions propies, se distingia per sa virilitat ensemps que per son esperit práctich, reflexiu, emprenedor y evolutiu sempre cap á la perfecció. Posteriorment, degut á sugestions exòtiques, incomprensibles, per provenir de rasses inferiors, política y econòmicament parlant, y á contingencies y desgracies d'aquelles que marcan els destins d'un poble, perdé ses institucions y, faltat del calor essencialment democrátich y cristiá qu'havía presidit sa constitució, caygué enlluhernat per fascinacions mentideres, com rassa vensuda als peus del opressor. La desgracia ha estat per tots, mes ¿quí sab si bona part de culpa la tenen els que, posschidors un día de tota la ciencia y de tota la illustració de son temps, se deixaren arrebassar el ceptre de son poder?
—Per Deu, Ramon, ¿ahónt vas á parar? —digué'l Rector alsant el cap, tot trastornat.
—Vaig á parar á que caldría combatre de fort y de ferm tot l'ordre de coses avuy existent, enderrocant y extirpant tot lo podrit y corcat dels actuals organismes socials, perque, ¡desenganyèmnos!, res hi há en ells que sia aprofitable... ni nosaltres mateixos, si no'ns sometem á un fort tractament de depuració, ingectant en nostres venes sanch nova. Es precís revifar l'esperit prácticament cristiá de nostra rassa, perque aquest torni á influhir, redressantlos, els organismes socials peculiars de nostra terra, orejantla del baf d'extrangería que l'ofega. Aixís y sols aixís hi pot haver esperansa de salvació. D'altre modo...
—Prou, fill meu, prou n'hi há, —exclamá, interrompentlo, mossen Joan.— No m'hauría figurat may qu'm surtisses ab aquests ayres de missionista de noves idees. En lo que acabas de dir hi há coses que son veritats evidents, altres no m'atreveixo á jutjarles jo, pobre Rector bosquerol, que fa ara mateix trenta anys que visch fora del món. Mes, ab tot, he notat fets y circunstancies qual recort se m'ha renovat ara mateix, donantme esferehiment. Per exemple, al veure còm mimva'l remat dels bons, no he pogut menos de reflexionar algunes vegades, cercant les causes que tal vegada no resideixen exclusivament en la natural propensió que té la naturalesa humana al mal, sinó també bona part en el mal exemple dels encarregats de dirigirlo. La subplantació dels antichs organismes per noves institucions, contraries al esperit del país, haurá portat el retrahiment de la gent de be y l'exaltament de la canalla qu'ha trobat la porta oberta á totes les seves concupiscencies. D'aquí la prevaricació y la corrupció en tots els rams de l'administració, que á son torn ha portat la desesperació en les víctimes, ensemps que la perversió en els qu'n resultan favorescuts: circunstancies totes que predisposan, si no conduheixen de plè á l'indifercncia, al escepticisme y á l'impietat... Mes, en fí, deixèm això qu'es massa fondo pera nosaltres: un altre día ne més llargament. Vésten á descansar, que deus estar capolat.¡Vaya un barrut com n'hi há d'aquest garlayre! Ja li asseguro que si l'hem de mantenir gayres díes... Ja miraré de no donarli pas pa tou, qu'aviat ne quedaríam sense. Menja les crostes y deixa les molles; se coneix que té mellor dentat qu'un hom... ¡Alsa, alsa!, mitj got de vi pera l'ayguera: el deuen cullir á la font á ca seua, que'l fassi anar tan á dojo.—
Á tot això mossen Joan res hi deya, passejantse capficat sala amunt y sala avall.
—Y demá ¿què vol que fassi pera dinar?, —reprengué la Felissa tot plegant les estovalles.
—Demá mata la polla negra que tens al engreix, respongué'l Rector sense mirarla ni parar de passejar.
—Oh, sí, la polla negra... —gemegá la dona, —¡qu'aviat ho ha dit!, mes la rossa s'anyorará.
—¡Mata la rossa y tot!, —cridá l'altre malhumorat, y prenent una llumanera's ficá dintre sa cambra.
Quedá la Felissa, sola, murmurant.
—¡Ja se'n fará mal fart! Si que la pujaríam dreta la paret!—
Tot dihent això tornava á l'ampolla'l ví que en Ramon havía deixat á la copa y recullía'ls abundosos resíduus de pa que també havía malbaratat, ab l'evident maligne propòsit de reunirlos ab una altra reserva que ja portava feta de tendrums y pellingots de la mateixa procedencia y servirlos l'endemá traydorament baix una ò altra forma.
Cal ferne'l retrato d'aquesta Felissa. ¿Heu vist aquestos croquis de terra crua que, modelats ab quatre esgrarrapades, solen abundar, arreconats y polsosos, per les lleixes dels tallers dels esculptors, croquis que no son altra cosa que l'ensaig de traducció plástica, el crit d'¡alto! donat per l'artista á l'idea que, ab la velocitat del llamp, creua les fronteres del pensament y que si á voltes queda presonera servint d'éix sobre'l que giravolta y pren forma una verdadera creació, en altres, les més, s'esmuny, deixant entre'ls dits de son perseguidor sols un pilot de fanch grapejat y retort, un ninot sense apenes forma humana, que per cap té un sigronet, ab faccions fetes á pessigades y cops de boixet, y per cos y membres quatre nueses informes, vestides ab tires de fanch xafades al pla de la má? Donchs aquí teniu la figura de la majordona.
Allò, en veritat, no era figura; no era més qu'un croquis, però un croquis fracassat y abandonat, com si son autor s'hagués adonat de que no reeixía. Mostrava son cap de sigró, son nas de píndola xafada y sos ulls com fets ab el mánech del boixet. Sà boca, com ressentintse de la precipitació ab que sería feta y de que l'artista no's ficsava en detalls, havía quedat desequilibrada, puig mentres la comisura dreta tirava cap amunt, l'esquerra penjava en avall. Això donava'l resultat de que, mirada per un perfil, feya una mitja rialla qu'entristía y per l'altre dibuixava una dolorosa ganyota que feya riure. Fins el color uniforme de la carn, la roba y'ls cabells, un color moreno polsós, li acabava de donar tot l'aspecte dels referits bocetos.
Ningú sabía d'ahont era filla ni quants anys tenía, ni á ningú feya falta saberho. Á mossen Joan li pervingué d'una deixa d'un seu condeixeble de Cervera, beneficiat de Gerona qui l'havía pujada de petita y n'estava molt joyós. Tan joyós n'estava, qu'havent fet, abans de morir, hereu de confiansa á mossen Joan, després d'encarregarli la distribució de ses pobreses pera be de l'ánima propia y dels cossos d'alguns parents, volgué testimoniarli son afecte llegantli la majordona, encarregantli sobre tot que no la deixés patir. Ben segur estaría'l bon beneficiat do la eficacia de sa recomanació, per quant cregué escusat deixar á la dona cap violari, contentantse ab assenyalarli unes sabates de simolsa, mitj noves, y una dotzena de mocadors de butxaca.
Mossen Joan rebé resignat l'esplèndida herencia de son company y quan, terminada la segona ensenyansa de son nebot y posats en regla'ls assumptos del patrimoni, resolgué retirarse de nou á la parroquia de sa propietat, se n'emportá á la Felissa per majordona.
Al principi no anava pas tan malament, perque, si be la Felissa sempre havía sigut del puny estret, no's propassava, sens dubte per no conèixer encara prou el gènit del seu amo, y això fins á cert punt era, com ja insinua en Pascal, un frè que salvava al Rector d'anar, la major part del any, sense calses, com ben segur hi hauría anat, donat son carácter desprès, complahent y caritatiu fins á la ignocencia. Però més endavant, l'avaricia y ganyonería de la majordona s'accentuaren tant, que li arribá á portar sèrios disgustos, no per les privacions personals que li duya, —que aquestes ja les acceptava com un cilici voluntari,— sinó per les perturbacions y'ls compromisos que li ocasionava. Els parents y amichs, aixís com els principals feligresos, quals relacions eran tant del gust de mossen Joan, deixaren de freqüentar la Rectoría, no tant per no veure la mala cara de la majordona, com pera evitar disgustos y conflictes al pobre sacerdot, quals desitjos de complaure y obsequiar á sos hostes, se veyan deslluhits per les mesquineses y poca prudencia de la Felissa.
Aquestos contratemps y l'aislament que li portavan, feyan sofrir molt á mossen Joan, quí de bona gana hauría sacrificat la major dona en obsequi de ses bones relacions ab sos parents y feligresos; però aquell no la deixis patir del llegatari, era una barrera infranquejable pera sa pobresa de esperit. Sofría, callava y... anava tirant.
En honor de la veritat cal afegir que, llevat d'aquelles coses, que representavan un gasto, no es que li manqués res al senyor Rector de Vall de Pedres, qu'erat cuydat, apedassat, espolsat y portat com una ampolla per sa majordona. Però's veu qu'aquesta, allissonada per son primer amo y preveyent que mossen Joan no tenía hereu á qui llegarla, tractava, com vulgarment se diu, de ferse ella mateixa'l jas. Al menos aixís ho murmuravan males llengues.
Ja's compendrá que'l pobre Montbrió tindría lloch aviat de certificar que no era mancada de fonament la predicció d'en Pascal. Ho notá al matí ab la miseria del esmorzar, y se n'acabá de convèncer al dinar. Durant aquest, mossen Joan estava enrahonador, animant la conversa, que versava sobre sos temes familiars: l'estat eclesiástich comparat ab l'estat matrimonial, y sobre si son nebot concebía mellor la Bellesa desde un punt de vista purament ideal ò be, com deya ell, ab faldilles y arrufats. Semblava com si tingués un especial empenyo en distreure al jove del ápat coquinament patriarcal que la Felissa havía posat damunt la taula. Però quan vegé qu'en lloch de la polla qu'esperava y en la que sens dubte confiava pera salvar tan desayrada situació, compareixía aquella ab un plat de mandonguilles ab such, fetes Deu y ella sabían còm, no pogué contenir més son disgust.
—¿Y la polla? —exclamá, dirigintse á la majordona.
Aquesta pregunta quedá sense resposta. Es á dir, sense resposta nó, perque oncle y nebot comprengueren prou be qu'una mena de sanglot y una certa ganyota qu'aquella havía fet tot esmunyintse cap á la cuyna, volían dir, ben traduhits, que la tal polla no'ls hi faría pas mal de ventre.
El pobre Rector quedá tot avergonyit, y en Ramon, prenent d'això peu pera revenjarse de les bromes de son oncle, exclamá sense fer embuts:
—¿Y vosté permet semblants imposicions del servey? ¿Y es pera arribar á n'aquest resultat que va estudiar tanta filosofía, abomina de les dones y m'aconsella la carrera eclesiástica?—
Mossen Joan rebé la punyalada al mitj del cor, y de tal manera ho demostrá en la trasmudació de son visatge, qu'en Ramon se penedí d'haver picat tan fort y procurá, com de costum, tirarho á broma, afegint:
—Veritat es que aquestes son menudencies que no valen la pena y que, prenentho be y alegrement, se completa'l sistema. Ademés, això proba que vostè sab lo que's pesca, quan diu allò de Mulieri non des potestatem domus tua... etc. perque si tal fa una dona qu'está á sou,¿què no faría si's vegés salvaguardada per l'indisoluble llas del matrimoni?
—¡Ay, fill meu! —digué'l Rector ab cara compungida, —n'hi há de moltes menes de llassos indisolubles en aquest món, y Deu vulgui que sia encara'l del matrimoni'l que trobis més pesat.Portat per sa dèria d'enterarse de tot, en Ramon no's cansava de preguntar noms de montanyes, cingleres y masíes. Entre aquestes soná de nou el nom de Serra Bruna, gran casal que s'ovirava al lluny y que ja abans havía intrigat per les referencies que n'havía fet en Pascal.
Mossen Joan ponderá les exelencies de la familia, particularment de la senyora, qu'era una santa cristiana.
—El senyor es un subgecte de bon fons é intatxables costums. Sinó que ¡Deu el fassa bò! sols li mancava un gra de ronya pera gratar y se l'ha buscat embrancantse ab plets contra el poble que, sobres no produhirli sinó gastos, li llevan la tranquilitat y la fama, essent un ós de mal rosegar pera'l Párroco, que no sab còm empatollarsho ni á quí donar la rahó sense ofendre á ningú.
—Y ¿de què's tracta? —s'atreví á preguntar en Ramon.
—¿Què sé jo? Hi há aquí l'empriu de Serra Calma, que usufructua'l poble desde temps immemorial. Cada vehí pot portarhi'l bestiar que al hivern manté en son terme. La gallorsa es repartida á prorrata entre tots els vehins, que se la arrendan ò la aprofitan á son gust. Sembla, donchs, que la familia Serra Bruna posseheix, del temps del rey Martí, una cèdula que li concedeix ab exclusivitat el dret de gallorsa sobre tal empriu, però qual dret resulta de fet abandonat, ja que no hi há memoria de que l'hagin lucrat may, si be ell sosté qu'aquest dret no ha prescrit, perque s'ha cuydat sempre de promoure oportunament les accions pera evitarho. Donchs á aquest bon senyor, que no te prou butxaques pera ficarhi'l diner que li sobra, se li ocorregué entaular demanda formal y promoure un plet que ja fa més de dotze anys que dura y en el qu'ara mateix hi han sucat ò hi sucan tots els curials de la provincia, guarnint entre tots un tal entrellat d'incidents, sentencies parcials, competencies y provisions, que ja no hi há qui ho entengui. Ab tot això'l poble n'anirá cada día pitjor y faltat del apoyo dels que naturalment deurían esser sos protectors, se llensará en brassos del primer pillet que surti pera explotarlo. Jo, temps enrera, havía intentat interposar mon escás valiment pera tranzigirho, però vaig veure que aquest bon senyor, qu'en lo demés es com una pasta d'Agnus, en tocant aquest punt s'enterca com una mula, sense que li hagi ningú, ni la seva muller, que li fassi entendre ses propies conveniencies. Tement enredarho, vaig resoldre no parlarnhi més, reservantme en tot cas pera ocasió més propicia.
—Y'ls demés propietaris ¿què fan?
—¿Què vols que fassin? Per darrera enllá'l bescantan, sense atrevirse á posárseli al davant, perque es un trumfo dels grossos, ab molt bons padrins á Gerona y á Madrit; deixan córrer la bola.
—Es lo que li deya ahir, —feu en Ramon, després d'una estona de reflexió.— La pestilencia puja, puja, y ja está arribant á dalt de les montanyes.Estava al bò del sòn quan aquest el despertá, innovantli que plovía, y per lo tant que no's mogués, qu'ell cumpliría ab lo dels funerals perque no podía escusarsen y tornaría á dinar.
El jove declará que sols en cas estrem se quedaría, perque tenía compromís d'esser á Vich al vespre. Li prometé sovintejar les visites y's despediren afectuosament.
Una hora més tart trucava á la porta la majordona, avisant que casi no plovía y que la xacolata's refredava á la taula. Ell s'incorporá, mes com sentís batre les canals al pati, comprengué la mangauxa de la dona y torná á dormirse. Al cap d'altra hora, vinga trucar de nou la majordona, cridant que ja'l cel s'asserenava. Aquesta vegada cregué ell que, quan menos en part, era cert, y s'alsá.
Al sortir de la cambra glopejá una xicrada d'aygua bruta, qu'altra cosa no era la xacolata servida per la Felissa, mentres que aquesta, rient de mitja cara y plorant de l'altra mitja, li parlava ab manyaguería, comunicantli qu'en Pascal havía deixat ensellat el cavall, y que, segons profecía del mateix, no plouría ja més. Y efectivament... al alsarse'l jove de la taula y sortir á la miranda, ja comensava un altre ruixat que durá una hora.
La majordona's frissava per veure al barrut fora de casa, y aquèst, que tenía prous ganes d'anarsen, se'n veya privat per lo desfet del temps, lo que li donava un mal humor de tots els diantres. Aixís es que, al sentir á la majordona maldar de contínuu sobre'l mateix tema, se li exitavan els nervis, donantli accessos de rabia que'l tentavan d'agafarla pel clatell y amorrarla sota la canal. Forsat d'aguantarse, procurava matar el temps repassant la llibrería del Rector y posant en ordre algunes notes.
De tant en tant, el sol semblava com si anés á traure'l nas per una clariana, que no era més que una solució de continuitat entre la bromada que se'n anava de buyt pera fer lloch á la que venía carregada d'aygua.
Una vegada en que la majordona tornava ab el seu pich pich, fentli notar que unes espesses bromes blanques que fugían rossegantse á flor de terra per la costa, eran senyal infalible de la fi de la pluja,'l jove no's pogué contenir.
—Ja'n te de ganes de que me'n vaigi —exclamá,— però sápiga qu'encara'n tinch més jo d'anarmen, sols per no sentirla ni vèurerla á vostè.
—¡Jesús, María, Joseph! sant cristiá! y ara! quines coses de dir! Vegi si jo puch tenir ganes de que se'n vagi! ¿No es vostè'l nebot del senyor Rector? ¿No'l té ell á gust? Donchs lo qu'ell vol á mí m'está be.
En Ramon li girá l'esquena y's posá á passejarse per la sala.
De sobte aquella que s'havía eclipsat un moment, torná cridant:
—¡Veigi, veigi, senyoret, com surt l'arch de Sant Martí; digui si no es això senyal de bonansa.—
En Montbrió s'aproximá á la balconada que treya á la miranda, y vegé l'esplèndida arcada extenent sos brillants anells de serra á serra, de lo qual s'alegrá com si fos realment el signe de sa deslliuransa. No plovía casi be gota, y una ullada de sol, escorrentse per una escletxa dels núvols, feya brillar ab esclats de mil colors els sarrells d'aygua que ploravan de les parres que guarnían la porxada. Se n'alegrá ab aquella alegría que produheix sempre en la naturalesa la successió d'un fenómeno lluminós després d'un de tenebres, com el día després de la nit.
—¡Vaja, dona, vaja!, —digué dirigintse á la vella, ab tò complascent.— Serveixim el dinar y marxaré desseguida.
¿El dinar...? —feu aquesta plegant les mans ab posat d'admiració.— ¡Pansé que n'he fet!; com que'l veya ab aquest deliri per marxar...!—
En Ramon quedá de pedra. Tenía motius pera conèixer la tacanyería d'aquella dona, mes no la creya capassa de despedirlo de casa de son propi oncle poch menos qu'en dejú. Ab una mirada furiosa, mesurá á la gran mesquina de dalt á baix, clogué'l puny dret, ab intencions de descarregarli sobre'l cap, aixafantli'l sirgronet ò fentli caure á la part de dintre. Se contingué, no obstant, y girant la esquena emprengué la porta escala avall. La Felissa'l seguí, cridantli desde'l cap de la escala:
—Miri: si vol hi há un plat de sopes d'ahir, que les guardava pel senyor Rector quan torni de funerals.
—¡Plántiseles al clatell! —respongué en Ramon, girant el cap desde'l replá, y's dirigí á la estable pera embridar el cavall, que ja estava ensellat y apunt de marxa.
La Felissa, que li anava seguint les petjades, corregué afanyosa pera tenirli l'estrep, mes ell la repellí ab un regany.
Al passar el portal se pará en sech. Verdaderament feya boig de posarse en camí ab un temps com el que's presentava, donchs per la part de Llevant venía un tall d'aygua espantós. La majordona comprengué sa vacilació y com pera donarli ánim, temerosa de que tornés enrera, li deya:
—Lo qu'es ara ray, prou está ben esbargit el temps, y sinó, vegi per allí com ix la Marieta del uy blau[1].—
Sentirla en Ramon y regirar el cavall tirantli á sobre, tot fou obra d'un moment. Válgali la llestesa ab que's ficá á dintre, que sinó la volca als peus de la bestia. Però, fora ja de tino, comensá á increparla ab mil penjaments, tutejantla sense cap mena de consideració.
—Vina, —li cridava,— veya fastigosa, que te la pintaré á la esquena ab la punta del fuhet la Marieta del uy blau. Surt, pallonga, escanya vicaris, que't donaré una racció de xinxons d'aquells que no's descambían. ¡Ah! Fes que m'hi pugui adobar, que ja'ls esquitxarás, aquests qu'arreconas á costes de la salut del teu amo, estira cordetes...—
Y altres coses que no's poden escriure.
La majordona semblava desesperarse al sentirse tan maltractada: s'estirava'ls cabells y picava de peus com una ximpla.
En Ramon passava'l portal en el moment en que comensava de nou á ploure. Això li renová la quimera, y girantse ab la veya, que seguía fent comedia, li cridá encara:
—Malehida bruixa, vés, aquí la tens ja, la teva Marieta. ¡Llástima de vara de freixe que vaga pera espolsarte'l cuyro, ronyosa...—
Y mentres, deslligava l'abrich que á prevenció duya á la pera de la sella, emprengué desesperat la trotada, empaytat pel ventpluig y entre xarbots d'aygua fangosa.—Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar ab semblant temps? ¿No havíam quedat en que m'esperarías si seguía la turbonada?
—L'he esperat fins que m'han tret á fora.
—¡Sants del cel! —exclamá'l vell esferehit com si pressentís algun grave contratemps ocorregut durant sa ausencia.— ¿Y quí pot haverte tret á fora de casa meva?
—¿Quí? La mala pua de la seva majordona, aquella que mana més que l'amo, es qui m'ha despatxat en dejú, tractantme com á un gos foraster. Prou que li esplicará ella, afeginthi que li he dit tot lo que m'ha vingut á la boca, lo que no es cert, perque moltes més coses me he engorjades per consideració á vostè que la protegeix per més qu'ella'l deshonra.—
Tals paraules en boca d'en Ramon no's comprenían sinó donat l'estat de sobrexitació en que's trobava. Son pobre oncle estava aplanat. Apoyantse de mans sobre la baixa barana del porxo, tenía'l cap mitg penjant, semblantse á la coneguda estatua del gladiador moribont. Son aspecte era tan llastimós, que per fi'l jove, qual bon cor era evident, se'n condolgué. Enfilant la gran porta mitj oberta de la entrada, saltá del cavall y entregant les regnes á un mosso que li sortí al pas, se'n pujá escala amunt, trobant al seu oncle al últim replá que l'esperava, fentlo entrar en el recibidor.
Ab breus y concises paraules li explicá lo ocorregut, declarantli per fí que si, en lo successiu, volía vèurel, anés á la casa payral, ahont ocuparía sempre'l lloch de son difunt pare; però qu'ell á la Rectoría no hi posaría més els peus mentres criés semblant bestiola.
El pobre capellá li tirá'ls brassos al coll, exclamant:
—Fill meu, fés lo que't sembli, abandonam com tothom m'ha abandonat, però compadeixem com tothom me compadeix. Deu sab si soch sociable y si disfruto ab l'amistat y visites dels parents y amichs, com sab també lo que sufreixo en mon aislament. Soch víctima d'una manda piadosa, d'un compromís contret á l'espona del llit d'un agonitzant. Era amich carinyós y lleal y'm recomaná aquesta dona al moment de morir. Li vaig prometre no deixarla, per més sacrificis que'm costés; y encara qu'en aquells moments no calculava ni podía calcular quina mena de sacrificis podría costarme, no es això rahó perque ara me'n desentengui. Es un mal qual remey sols Deu el pot enviar disposant d'ella ò de mi.—
En Ramon, del tot desarmat y fins enternit de lo que sentía, volgué, abans de despedirse, apayvagar un poch la pena de son bondadós oncle, empleant: son antich sistema de tirar la cosa á broma, diguent:
En fí, reconech son sacrifici y l'esperit de abnegació que'l porta á acceptar aquesta tiranía. Vostè disposi de mi en tot y per tot; mes en quant á la Rectoría, repeteixo que sols hi posaré'ls peus, quan Deu hagi enviat el remey disposant de vostè ò d'ella. En el primer cas, hi vindré pera aprofitar la ocasió d'apretarli á la Felissa'l ganyot, y en el segon, encara ab mellor gust, pera cantar el gori gori á la mala vella y menjarme la polla rossa y la negra en la mateixa taula ahont tanta gana m'ha fet passar.
—¡Sempre serás plaga! —digué'l Rector ja més asserenat y agafantlo pel bras.— Però ja n'hi há prou de misteris, qu'estem cridant de una manera inconvenient l'atenció de la gent d'aquesta casa. Entra y't presentaré, advertinte per endavant que de cap manera consentirán que segueixis ton camí ab semblant temps.
No'm quedaré ni que'm pengin; —exclamá en Ramon ab vivesa,— y pera evitarme la violencia d'un refús, val més qu'ns despedim sense entrar.—
Y això dient, besá la má de son amohinat oncle, qu'en vá tractava de retenirlo, quan de sobte, obrintse la porta vidrada que separava el recibidor de l'espayosa sala, aparegué'l senyor ab ayre campetxano, exclamant:
—¡Vatja, senyors! ¿què fan aquí parats al cap de la escala? ¿Per què no entran?
—Vegi, don Eudalt: aquí té á mon nebot que s'empenya en passar de llarch, fins privantme del gust de ferli sa presentació.
—¡Ah! Vostè es el nebot de mossen Joan? —digué don Eudalt acabant de passar la porta y allargant al jove la má.— Y quant m'alegro de conèixel! Però fassim el favor d'entrar perque, en quant á lo de passar de llarch, es cosa que ab semblant temps no ho consentiría á un desconegut; però á vostè ni ara ni may.—
Mossen Joan, per sa part, feta la presentació de don Eudalt á son nebot, afegí:
—Mira, Ramon, en aquesta casa hi entro y surto com de la familia, honrantme ab una confiansa que, encara que immerescuda, me permet manarhi tant ò més qu'en ma propia casa; —aixó ho digué ab un cert retinchtinch que cobsá al vol en Ramon.— Vull dirte, donchs, que l'invitació de don Eudalt es coral del tot y que no es de lley que la refusis.—
En Ramon que, barret en má, havía cortesment correspost á la bona arribada de don Eudalt, respongué resoltament:
—Don Eudalt: jo agraheixo, com no's pot imaginar, sa invitació que m'honra més del que mereixo; però dech ferli notar que'l temps que fa en aquest moment el feya ja quan he montat á cavall, per lo que compendrá si deuen esser poderosos els motius que m'obligavan á marxar y ara m'impedeixen quedarme: d'això no n'hi dirá de menos el meu senyor oncle que'ls coneix.—
¡Y tal si'ls coneixía mossen Joan! Aquestos no eran altres, per una part, que la quimera qu'encara'l jove portava á dintre, y per altra, una especie de pueril complassencia que sentía al posar de relleu davant de son oncle la diferencia de procedir d'aquella persona á la que veya per primera vegada, comparada ab la de la seva majordona.
Seguía don Eudalt retenint al jove, que pugnava per desfersen; mossen Joan, patía crudelment al considerar que per sa culpa, son nebot se veya empenyat en viatjar en dejú, essent prop de mitj día y tenint que fer més de dues hores de camí entre mitj d'un temporal desfet. Comprenía be qu'allò no era més qu'un contrapunt, un cop de géni del jove, y desitjava retenirlo, tant per evitarli les molesties consegüents á son descabellat propòsit, com pera mitigarli aquell mal recort de sa visita. Ademés, y era la pura veritat, el molestava en gran manera'l pensar en els judicis qu'aquella familia hauría de formar de tota aquella estranya escena. Se li acudí una idea y la posá en práctica tot seguit. Obrí la porta de la sala y desde son llindar cridá:
—¡Montserrat! Vina, pubilla, á veure si tindrás tu més poder que ton pare.—
Casi instantáneament, igual que si esperés sa entrada, com els actors en el teatre (senyal de que no caminava gayre lluny), aparegué una bona mossa, de cara frescal y fina, trajo de bon tall entre pagès y vilatjá, la que quedá parada, cubrintse ses galtes de lleuguera rojor, ensemps que apareixía la blancor de ses dents descubertes per un graciós somrís.
—Vèges, —continuá mossen Joan,— aquí tens á aquest esterlocat de mon nebot, que s'empunya en passar de llarch y fanguejar per aquestos camins, dinant tart y malament á Vall-llosell, en comptes d'acceptar l'hostage qu'aquí se li ofereix. Digas, ¿vols que's quedi, sí ò nó?
—¡Y ara, mossen Joan! ¡Quína pregunta! —feu la noya, atansantse modestament alguns passos.— Es clar que s'ha de quedar.
—Donchs, mánali tu, perque ni á ton pare ni á mí no'ns obeheix pas.—
Les mirades dels dos joves se creuaren, parantse com corpresos y admirats l'un del altre, cosa d'un instant imperceptible. Els ulls de la noya s'abaixaren primer y, atansantse'ls dos fins á donarse les mans, digué ella ab cert graciós desembrás:
—Jo no'l convido pas, perque això ja ho ha fet el papá; jo sols li prech que no'l vulga desayrar, refusant el sopluig qu'ab tant bon cor ell li ofereix.
—Sento vivament, senyoreta, —feu en Ramon tant desconcertat,— el compromís en qu'em posa d'aparèixer com un ingrat, essent aixís que mon agrahiment per l'honra que m'ofereixen es superior á tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat el temps que fa, es perque sèries ocupacions me reclaman á Vich aquesta mateixa nit.
—Per que sèries que siguin tals ocupacions, no ho serán tant com el disgust que'ns donará'l seu refús, ni com el remordiment que'ns quedaría d'haverlo deixat partir en semblants circunstancies. Jo li prech novament que's quedi, y, si no ho vol fer per nosaltres, fássiho... pel seu senyor oncle.—
Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en aquell moment no havía comprès que sa inconcebible tossudería havía, per forsa, de deixar en situació poch ayrosa al pobre Rector davant d'quella tan amable familia, lo qual havía de revenir en noves mortificacions y motius de pena pera'l bondadós vell, que ja prous ne portava á sobre per tot lo succehit. Altrement, tals paraules li feren sospitar'si la noya hauría penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaría en ella una perspicacia, ensemps qu'una delicadesa de sentiments, que'l feriren com una revelació.
Y era tan simpática l'ofrena y tan insinuant la invitació en boca d'aquella hermosa y casi desconeguda donzella que... ¡vaja! hagué de declarse vensut.
—Senyors... no puch resistir més: disposin de mí, —feu l'hereu Montbrió, acotant el cap y obrint els brassos que tenía cayguts al llarch del cos.Al veure á tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses masíes, dotades d'excelents condicions d'estatge, pera trasbalsarse á una ciutat ò vila, reduhintse á la vida de lloguer en carrers sovint rònechs y sense sol ni ayre, fent una vida aburrida y sens obgectiu, gastant á voltes lo que llurs rendes no donan ò estalviant lo qu'en llurs payrals se malmet, deixant un lloch ahont son y representan alguna cosa per altre ahont no son ni representan res, se comprèn be qu'entre nostres pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar.
L'alta y baixa montanya estan sembrades de caseríus que tenen l'apariencia de poblets. Grandiosos bastiments ahont la pedra picada hi es á dojo en arestes, finestrals y brancalades ab mirandes y porxades d'excelenta orientació, sales monumentals y cambres espayoses, algunes decorades ab gran riquesa, grans llises, eres com plasses y cabanyes com catedrals, tot una grandiositat que demostra, ensemps qu'un esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura y un refinament de costums, molt per dessobre de lo que avuy allá's veu.
Aquests son els abandonats palaus de l'antiga burgesía montanyenca que, completament despossehida de títols nobiliaris, vivía del treball ab vida fastuosa. Llurs naixements y bodes, celebrats en oratoris privats ò iglesies de patronat, eran galejats com festes de prínceps y'l ressò de ses grandeses ha arribat á nostres díes, glosades per cansons populars qu'encara van en boca de nostres pagesos.
Avuy molts d'aquests casals son habitats per cambrers y masovers que conreuan les terres á arrendament cotat ò á parts, y'ls descendents d'aquells senyors, vegetan per les ciutats sense personalitat ni prestigi, si es que no han desaparegut ja engolits per la usura y la trampa, final casi obligat dels que abandonan els destins que Deu els hi senyalá sobre la terra.
Però'l cas es que, aduch els que s'han mantingut ferms al camp, hau sufert els efectes de un mal ayre que ha glassat l'esperit progresiu de nostra montanya. Aquests també han arrendat llurs termes desprenentse del més poderós obgectiu de la vida pagesa, ò sigui un treball moderat, entretingut y productiu, han perdut el gust d'aquelles construccions grandioses y d'aquell art decoratíu, potser una mica paysá però ample y sencer, y la seva vida domèstica ha deixat d'estar á l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles payrals no s'hi ha donat tina paletada, ni s'hi ha fet una reforma important, com tampoch se n'ha bastida cap de nova, desde fa més de cent anys. La decadencia es complerta.
Molts pares qu'envían els fills á col-legis de luxo y á seguir carrera á Barcelona, se lamentan de que aquestos se deixin seduhir per la vida de ciutat y cobrin aburriment á la del camp. Y no obstant, es un fet molt natural y lògich donat el descuyt en que molts d'ells tenen ses vivendes. Apart d'altres consideracions, ¿còm no han d'establir aqueixos joves comparació entre'l confort de les habitacions de ciutat y la incuria y destartalament de llurs payrals, sense una estancia, les més d'elles, prou decent y confortable pera refugiarshi la familia durant les llargas vetlles y vagues forsoses dels mals díes d'hivern? Quan la neu cubreix la terra, la tramontana bufa fort ò be las bromes llensan l'aygua á bots y á barrals, veuríau en moltes grans masíes de la montanya vagar la gent aburrida per porxos, corredors y sales, escombrats d'ací d'allá pel ventpluig que filtra per balcons y finestres mal closos y per les fredes ratxes que colan per les escales, quals portes no's poden tancar.
¿Y la llar? dirèu. Sí, hi há la ditxosa llar, tan galejada per poetes y prosistes, ahont hi crema un foch com un infern, entorn del que amos y servey barrejats cantan cansons y contan rondalles. Mes tot té'ls seus límits y les cansons y rondalles s'acaban abans que les hores de fret y de mal temps y tothom s'afarta de rostirse del davant y glassarse de l'esquena, com de plorar llágrimes vives, mercès al fum que'l canó de la xemeneya no pot engolir.
Es allavors que'ls fills de familia's recordan del cafè, de la tertulia y de totes les comoditats de ciutat y's daleixen pera tornarhi aixís que pugan.
«No'ls hi envieu els fills á estudiar á ciutat, y no vos hi fugirán» predican alguns y, efectivament, els hereus d'aquests s'arrossegan per l'escon perque l'art de la terra no'ls dona pas feyna, y tota sa ciencia consisteix en tombar les perdius, rondar per fires y festes y... estirar l'orella al gat.
S'ha de convenir en que han planejat circunstancies terribles sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avansada de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts é industries, dictava lleys, qu'eran filles de sa propia essencia, y per més que la societat evolucionava y progressava com avuy, ella guardava la davantera, perque l'esperit progressiu era en ella la tradició. L'ánim s'entristeix pensant en lo que sería avuy la societat rural, que dos sigles enrera bastía en nostres afraus aquestes estacions agrícoles, quals ombres avuy admirem, si una alenada de mort no li hagués glassat la sanch al cor. De segur que res tindríam qu'envejar á Fransa, Inglaterra y Alemanya.
Es un error creure que'l poble catalá es aferrat á lo seu y refractari á tota influencia forastera. Lluny d'això, jo crech qu'en sa idiosincracia, per altra part admirablement equilibrada com el d'una de les rasses més susceptibles de perfecció, hi manca bona dosis d'amor propi y d'egoisme colectiu. D'això naix aquesta modestia que li fa desconèixer sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest encongiment que'l fa desconfiar de son propi valer, aquesta admiració ignoscent per les gales de l'oratoria brillant, per ell inaccesibles, aquesta bonhomía, en fi, de poble primitiu ab que's deixa emmelar ab sols tocarli la barbeta, deficiencies totes que l'han posat á frech de caure vensut als peus d'altra rassa ardida, absorvent, fantasiosa, d'exterior brillant, però buyda de cervell.
Bastá una pluja de títols nobiliaris, de pura gracia y de plantilla oficinesca, pera trastornar en les darreríes del sigle passat á nostra burgesía rural. “El treball no ennobleix, li digué algú, això's deixa para los patanes, para los destripa terrones y mercachifles,„ y nostres hisendats cuytaren á arrendar ses terres y nombraren procuradors. “La vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en sociedad„ se li afegí, tot mostrántlhi unes immenses planures, desertes de masíes, y unes grans ciutats, verdaders pilons de pobrissalla y d'hidalgos tronats però alegres com unes castanyoles; y nosaltres, vinga corrents cap á buscar el dret de ciutadanía, entrar de socis al casino de senyors y omplir les tertulies, fent la cort al governador, al comandant militar, al jutge y, en darrer cas, als oficials de la guarnició y als embruta-papers de les oficines, que'ns feyan el servey de civilisarnos, ensenyantnos á parlar en cristiano, després de convèncens de que nostre dialecto es muy ordinariote.
Y aixís quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi y á mercè del caciquisme desfrenat, y per aquesta portella han entrat la gran majoría dels mals que'ns afligeixen.
Alguns se fan bocades de la fortalesa del esperit catalá que ha sabut resistir l'empenta desnaturalisadora del Estat. Jo no som pas d'aquests. Crech que'ns hem mantingut catalans contra tot, senzillament perque no podem ser res més. Deu ens ha fet d'una sola pessa y de tal manera que no podem ser més que lo que soms, y, ò hem de prosperar com á catalans ò be estem destinats á desaparèixer confosos entre les despulles de les rasses més inferiors. El día que aquesta veritat se generalisi, estarem salvats.Seu la casa al repeu d'un petit pujol sobre'l camí ral de Vall-llosell, en la confluencia de la riera de Vall de Pedres ab un modest torrentó que devalla de les serres de Daurada, rublertes de boscos de faigs y roures. Consisteix en un agregat d'edificis y construccions mès ò menos regulars que li donen l'apariencia d'un vehinat. Part de les dites construccións son masoveríes y cabanyes, y la casa dels senyors, com la major part de les payrals, es una juxtaposició de dos ò més edificis acusant diverses èpoques de construcció. La part principal y més moderna data de les derreríes del sigle passat y respira tota la grandiositat y solidesa de les construccions d'aquell temps. Algunes innovacions recents, com son persianes, galeríes vidrades, parallamps, etc., denuncían á cop d'ull l'opulencia del propietari.
La tatxada principal, orientada á mitgdía, consta de quatre grans balcons que trauen á un mirador ò terrassa que, formant un cos avansat, cau sobre'l camí ral. A banda y banda de la terrassa segueixen quatre arcades de galería cuberta, y al segon pis una dotzena de grans finestrals acusan altres tantes habitacions. Les fatxades de llevant y de ponent son més irregulars, alternantse les obertures sens ordre aparent llevat de una grossa balcona que acompanya la gran porta duellada que per la de llevant mira á la gran llissa, pati plantat d'arbres y envoltat de cuberts contenint galliners, conilleres y altres dependencies. Per la llissa s'arriba á l'entrada principal de la casa que dona accés á una vastíssima pessa ab sostre de volta y empedrada de petits rierenchs formant dibuixos. A dreta y esquerra d'aquesta pessa hi há les quadres de les caballeríes. Al fons de tot se presenta la escala, que s'imposa per sa grandiositat, formada per senzilles y robustes voltes d'obra ab nervis de pedra picada sobre les que descansan grans marxes de pedra de dotze pams de llargada. La barana es senzilla, de ferro batut de gran gruix y l'ull amplíssim, está sols decorat per un monumental llantió que penja d'un historiat permòdol, també de ferro, representant un dragó que ab ses dents aguanta la cadena.
Sería feyna cansada é inutil descriure l'interior de la casa. Figuris el lector una immensa sala de sostre enteixinat, de parets llises, cubertes de quadros ni bons ni dolents, com á pessa de luxo, el quarto d'estat, tot endomascat y ab motl-lures daurades, l'estrado que li fa bon joch, altra pessa de confiansa ab monumental escalfa-panxes, taula de marbre al centre, piano y canapès á les testeres y plafons decorats al tremp per en Joan Panyó: el menjador ab volta y les quatre estacions representades per grans relleus de guix, y en fí, altres y altres pesses menos luxoses y més ò menos espayoses y confortables.
Agreguis á això un gran jardí á peu plá ab invernacles, umbráculs, gabials, bons caminals, millors vistes, y haurem de convenir en que Serra-Bruna era y es quelcom de bò.
Sa germana, la Loreto, contava ab prou feynes catorze anys, y ses faccions no ben desenrotllades encara, no prometían tanta correcció de formes com les de la Montserrat. Tirava no obstant á major estatura y á no menor esplendidesa de formes, encara que de moment era esprimatxada y desgarbada com un aligot. De temperament mogut y fressós y arrauxada com un bordegás, sa mare li repetía á cada moment: «¡Vejam quin será'l día que posarás seny!».
Aquesta, donya Dolors, aparentava uns trenta vuyt anys. Era de bona presencia y ayre sanitós, per més qu'un ull observador li notava, malgrat la exuberancia de ses carns fresques, un quelcom que'l feya malfiar de tan bones apariencies. Efectivament, patía sovint de migranyes, y sa naturalesa era bon xich treballada per les sangríes de la familia y qui sab si per interns disgustos d'aquells que justament per no eixir á la superficie cavan més fondo que'ls demés. Era de carácter apacible é igual, excellent mare de familia y model de mestresses feyneres y endressades. Tot passava per ses mans en el govern interior de la casa, no sols lo que tocava directament á la familia, sinó tot lo concernent á la bona marxa y administració de les petites industries anexes á la categoría de mestressa catalana. Fins era ella qui havía cuydat sempre de les reformes de la casa, remonta de mobles y habitacions y construcció de jardins, en lo que havía demostrat un gust esquisit, posantse sempre á l'altura de sa posició y dels gustos del temps sense excessos ni adefessis de trascendencia. En tot això tenía carta blanca de son marit.
Ses costums senzilles d'un refinament íntim y patriarcal, trobant sobrats elements de desenrontllo dins de sa rumbosa posició la posavan en el cas de no anyorar pera res els gustos de ciutat que tampoch li eran del tot desconeguts, ja qu'anyalment feya una, encara que curta, estada á Barcelona, mes que per altra cosa, deya ella, pera trobar després més agradable la vida de montanya y en realitat pera no enterrarse en vida y donar cumpliment als nombrosos parents y coneixenses que els tornavan la visita en els bons temps d'istiu, cosa molt agradable pera son carácter hospitalari y sumament sociable.
Don Eudalt de Serra-Bruna era'l tipo més original de la familia. Se pagava molt de ser un dels primers propietaris de la montanya, amo de l'extensa gleva del senyoriu (purament nominal) que duya son nom, ab rendes ben sanejades al Vallès, plana de Vich y Barcelona, amen d'uns immensos terrenos á la montanya de Tosas hont hi podían estiuejar deu mil caps de bestiar. Tenía noblesa d'aquella que tant prodigá Carles IV als babaus que be ho pagavan, ò sía, ciutadá honrat de Barcelona ab equivalencia de Baronía y us del de.
Diu que quan jove, era guapo y ben plantat, un xich ple de carns y ab uns galtissos com un gabaig. Quelcom d'això hi hauría quant una donzella tan gentil y de tan bones prendes com donva Dolors, se'n agradá y consentí en ferli entrega de son cor y de son quantiós dot. Mes lo cert es que ara com ara, no's podía presentar sinó com un home d'uns cinquanta anys, de mitjana alsaria, fluix de carns y de fesomía grossa y escorreguda, per haver perdut molt de greix y quedarli la pell penjanta. Net de cara y clatell, sols deixava créixer el bigoti, y no per fantasía, sinó per mor d'un principi herpètich que se li havía ficsat sota'l nas y li feya molt ingrat al ras de la navaja. Però com el tal bigoti tirava á tornarse mostatxo de carrabiner, el portava escapsat á tall d'estisora.
Vestía en tots temps folgades pesses de panyo negrós, y ses defenses contra'l fret consistían en blindatges supersposats de roba interior que reforsava á mida que apretava aquell. En quan s'accentuavan les pluges de la tardor, prenía un jayque de panyo blau turquí que portava, per tot día penjant de les espatlles, ademés d'un mocador de seda negra entortolligat al coll, sabates de simolsa y gorra de satí també negra ab visera de xarol cayguda, y com per efecte d'una calva occipital se dolía molt de fret á la closca, portava dita gorra plena de mocadors dels nomenats de frare, aumentant son número segons apretavan els rigors de l'estació. De totes aquestes pesses no se'n desprenía fins á la primavera y encara sols després de moltes palestres ab sa muller que d'amagat ò mitg per fórsa les hi anava llevant de mica en mica.
Per més que sempre's dolía d'assò ò d'allò, lo cert es que resistía perfectament totes les estacions, fent raríssimes vegades un día de llit. En fí, cal afegir qu'encara que sa vestimenta li donava l'ayre d'aplegador de monges, no careixía ab tot de certa bona presencia y aspecte senyorial en consonancia ab lo que era.
Son retrato moral es més complexe, ja que no es possible ficsarli cap genialitat ben determinada. Pagès de naixensa y per sos interessos, no demostrava cap afició á l'agricultura. Tenía totes les finques arrendades á parts ò á arrendament cotat. Veritat es que á la casa payral hi havía afectes totes les terres bosques y pastorims, á més d'alguns quintans y hortes que menava per compte propi, lo que portava un regular rem á la casa; mes per això tenía á n'en Basi, el mosso gros, que donava cap á tot, actuant al propi temps de majordom y ajuda de cambra del senyor, de qual persona cuydava en tot quant sortía de la esfera d'acció de la mestressa, desde aclarirli els comptes fins á ferli la barba y arranarli els ulls de poll.
Ses aficions á la lectura se reduhían á passarse pels ulls (frase propia) els diaris «La Esperansa» de Madrit y'l «Brusi» de Barcelona. Rebía la revista del Institut Agrícola de Sant Isidro, del que n'era soci fundador; mes com si no era agricultor práctich, menos ho era teòrich, els números anavan estivantse en les lleixes del estudi molts d'ells mostrant encara la faixa virginal.
Tampoch era aficionat á la cassa ni á la pesca. De jove havía agafat algun cop la escopeta, mes desde qu'un día pillantlo una nevada s'encadarná, sempre més li guardá aversió. Del joch no'n parlem, no li agradava ab interés ni sens ell, perque l'encaparrava.
Donats aquests antecedents, es un verdader problema endevinar en què passava'l temps el bon senyor, perque hi há que advertir que matinejava més que ningú. Se llevava sempre abans que'l sol, però quan havía ajudat la missa á mossen Isidro y quan havía esmorzat son plat de sopa primer y un parell d'ous més tart, ja havia acabat la feyna fins á l'hora de dinar. Després una horeta de mitgdiada en tot temps y, esperar l'hora del correu. Al vespre, resar, sopar y al llit després d'una estona de sobre taula, y fins á un altre día.
¡Vostès creurán que á don Eudalt l'aburría aquesta vida? Tot al contrari; á tot'hora se'l veya passar y traspassar, entrar y surtir de la sala, al cusidor á conversar un rato ab les senyores, á la llar de foch al hivern alternant ab el servey pera saber noves de fora, muntar y devallar del segon pis y de la torratxa, donant una vista als canaris y als coloms, passejar á grans gambades per la sala, per la terrassa ò pels jardins, segons la bondat del temps, ab les mans á l'esquena, xiulant cansons, sempre ab la mitja rialla, tant campetxano y tranquil y ab una beatitut digna de qui no ha trencat may cap plat ni escudella.
Hi havía algunes èpoques en que la vida de don Eudalt sofría radicals modificacions. Una d'elles era quan, per cambis polítichs ò per eleccions de diputats, rebía les visites dels seus padrins, els personatges de Madrit. Allavors se posava en moviment, montava la mula, acompanyat sempre d'en Basi, y's convertía en acòlit del personatge seguintlo per tots els pobles de la rodalia, esbrossantli'l camí y prenent nota de les gracies que'l fulano prometía á dret y á tort, gracies de les quals no se'n cumplían més qu'unes poques y encara de carácter particular, d'aquelles que feyan riure sols al agraciat y sovint costavan alguns gemechs á un tercer.
Altre motiu de cambi de vida era la curta temporada qu'anyalment passava la familia á Barcelona. Allavors apenes se'l trobava á casa més que á les hores de menjar y dormir, donchs se passava'l temps al carrer, acompanyant les senyores á compres ò á visites, però ab preferencia sol, passejant per l'ensanche, visitant les construccions quals avensos y particularitats notava, badoquejant per botigues y kioscos, recorreguent la muralla de mar y'ls molls, prenent inventari dels barcos entrats y surtits, dels carregaments desembarcats, etc., etc., parantse per tot arreu fent preguntes y entrant en comentaris ab altres badocayres com ell.
En tals temps solía vestir un leviton negre, de tall antiquat, formant cintura, y un bolet fosch, d'ales amples. Al vèurel ab sa fatxa de bon Jan y ab el paraygues sota'l bras, embadalintse per tot arreu, no hi há que dir si'n feya de denteta á tot l'honorable gremi de timadors, quals individuos formiguejan per la ciutat.
Y, en efecte, casi no's passava día que no tingués proposicions de negocis brillants, de adquirir anells d'or y pedres precioses per quatre quartos, de cambiar bitllets de banch per or ab un cinquanta per cent de benefici, de fer una obra benèfica acompanyant á un inglès que, rebuda la comanda d'entregar mitj milió de rals al Hospital, no sabía ¡pobret! còm fersho. En fí, totes aquelles tretes que, encara avuy, donan tan bons rendiments, se posavan en joch pera amidar sa bona fè rural.
Es cert que no era don Eudalt, allissonat per les gacetilles del Brusi, ahont sempre n'hi llegía de fresques, home pera caure en semblants paranys, mes, ja per curtedat de geni, ja per afany de conversa ò per lo que fos, li costava de desempellegarse dels importuns, ab els que sostenía llarchs quetifets, fins que, pretextant alguna ocupació urgenta ò qualsevulga altra escusa, els deixava ab el dubte de si se les havían ab un infelís ò ab qui la sabía més llarga qu'ells.
Devegades era'l rata quí s'esmunyía, al veure qu'algun municipal de mustatxo cargolat el vigilava, ab cara que semblava dir: «¡Ja't veig, pillo!».
Alashores, al passar don Eudalt prop del Sánchez protector, li deya aquest, posantse'l dit sota l'ull:
—Caballero, mucho ojo con ese indivíduo que hablaba con usted, que es un aucell...
—Ja me n'he fet compte, —deya ab beatífica mitja rialla don Eudalt.— Me proposova de acompanyarlo, tot passejant, fins á la Farola, perque deya qu'es foraster y no hi ha estat may.
—En donde no habrá estado may es en el altar mayor de la Catedral, que lo qu'es la Farola prou la conoce mejor que usted y que yo.—
Y'l simpátich municipal afegía uns quants bons consells, que sens dubte considerava li podían fer falta, jutjantlo per son aspecte, pera badoquejar per Barcelona.
—¡Vaja, que vostès ne veuen de totes! —deya don Eudalt, ab son afany de conversa.
—¡Digo! Con tantos años de bregar con esa mala chent...
—Ja ho crech, ja. Vaja, vaja, estigui bò y gracies.—
Aquest era'l don Eudalt visible, el que tothom coneixía. Mes hi havía un altre don Eudalt, que surtía de tart en tart, y sols coneixían els més íntims, donya Dolors sobre tot, que n'havía rebut sovint l'empenta. Vull dir que no hi havía pas que fiarse de l'aparent bonhomía del senyor de Serra Bruna. Sota la capa del bon Jan hi havía un tossut de mena tan extremada que, si be casi sempre estava anulat per sa propia apatía y per sa falta de personalitat, quan se demostrava's feya dir senyor, essent casi tots sos esclats fills d'una vanitat de criatura mal pujada, que constituhía'l fons de son carácter. Mentres aquesta no'n patía, tot anava be; mes ¡desgraciat de qui li trencava l'ayre..!
Completava la familia mossen Isidro, capellá adscrit á la casa, home de cara aixuta, un poch basta y cabell tan negre que li llevava més de vint anys de sobre, ja que tenint forsa més edat que don Eudalt, á qui de noy acompanyava á estudi á Vall de Pedres, jovenejava més qu'ell. Era ja grandessás quan ingressá al Seminari de Vich, ahont el seguí també don Eudalt, cursant algunes assignatures del batxillerat, que no terminá.
Acabada, ab alguna pena, sa carrera, exercí algun temps de vicari, obtenint, per fí, dels senyors de Serra Bruna un benefici, adscrit á la casa, ficsant, desde allavors, sa residencia en la mateixa.
Home de bona salut y mellor voluntat, lo mateix servía pera provehir de cassa la taula dels senyors, que pera ajudar al Rector de Vall de Pedres en son ministeri, sobre tot en díes de Novenaris, Missions y altres actes consemblants. Ell l'aliviava del servey de tot aquell baral de la parroquia, celebrant missa matinal els díes festius en la capella pública de Serra Bruna, assistint com un vicari als malalts y ensenyant per les tardes dels dits díes festius el catecisme á totes les criatures dels encontorns, cosa que feya ab el zel d'un missioner.
La familia Serra Bruna li devía verdaders serveys, ja qu'ell era qui havía ensenyat no sols les primeres lletres á les nenes, sinó tots els coneixements literaris que tenían al ingressar al col-legi de Vich, qu'eran pochs menos dels que possehía ell mateix. Son geni treballador y son amor al pròxim, el portavan també á ensenyar de llegir y escriure al servey, per mica de voluntat que mostrés aquest pera apendre.
Altrement era afecte á la familia fins al sacrifici. Aquesta no'l tractava pas ab la veneració d'un sabi, degut á son carácter casulá y tallat á la pagesa, mes no li mancavan les atencions corresponents á sa dignitat. Ademés, cal confessar que tenía ell un superior tacte pera conduhirse bé. Després de cumplir fins ab excès sos cárrechs, no intervenía sinó en lo que directament se'l demanava, procurant no prodigar massa sa presencia entre la familia, majorment quan hi havia forasters, y com era de carácter jovial y comedit, era sempre la familia qui'l solicitava, lo que tornava en major prestigi seu. Aixís es que, al trobarse tan impensadament ab gent de respecte com els senyors de Serra Bruna, ses filles y una munió de parents xichs y grans qu'estiuejavan al más, en aquell moment reunits en la sala de confiansa ahont se feu la presentació, quedá sorprès y un poch entrebancat.
De mica en mica aná recobrant l'aplom, sobre tot al adonarse de que tota era gent del seu mateix bras, en particular els amos, montanyenchs del tot.
Á l'hora del dinar se pot dir qu'estava ja en plena possessió de sí mateix, tenint lloch de desplegar tota l'amenitat de son tracte jovial y expansiu.
Els que coneixen la societat burgesa de nostra montnya, saben quant accesible es al tracte y quant facilment s'intima ab ella aixís que les coneixenses arriban al nos ab nos, com se sol dir; y en Ramon que, per naixensa, per temperament y per afició, era un verdader montanyench, ab la ventatja d'una superior illustració y un dò de gens especial que'l feya atractívol per sa conversa y sos acudits, no hi há que dir si's trobaría allí en son element.
Res té, donchs, d'estranyar la facilitat ab que s'identificá ab aquella gent que al quart d'hora li semblavan ja coneixenses velles. Al seu entorn girava la conversa y en un moment, ab poques paraules y sense pretensions, hagué fet un quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment se díu, tota sa persona al mitj del carrer.
No trigá pas á compendre, per paraules saltades, que sa extravaganta escena ab el seu senyor oncle no havía passat dasapercebuda á la familia, com també que l'especial situació del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no era cap secret y, no creyent convenient ni digne empenyarse en cobrir ab les ombres del misteri, exposantlo á interpretacions exagerades, un fet desenrotllat, per dirho aixís, sota'l cobert del hoste que l'omplía d'atencions y que la exessiva delicadesa del mateix no li permetía esbrinar, resolgué ferne confessió. Riscava d'ofendre á son oncle, mes per això contava ab son enginy y gran domini de sí mateix.
Ho esplicá tot; mes ho feu ab tan graciosa naturalitat, que, per més que produhí verdaderes explossions d'hilaritat al descriure, d'un modo pintoresch y gráfich, ses palestrels ab la Felissa, no sols son oncle no se'n pogué ofendre, sinó que's vegé obligat á sumarse al general entusiasme, tributant interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que tan admirablement li treya de sobre un pès que l'oprimía, perque també á n'ell li esgratunyava la conciencia allò qu'ara quedava reduhit á les proporcions d'un incident còmich, com tants altres que'n coneixían sos amichs y confidents, els senyors de Serra Bruna.
Fou un complert triomf pel jove aquella part del dinar, y'ls comentaris duraren llarch temps. Sobre tot, allò de la Marieta del uy blau feu tanta gracia á les senyores, que meresqué'ls honors de varies repeticions. Fins el bó de mossen Isidro prengué amena part en la conversa, fent riure molt contant algunes curioses anècdotes de la Felissa, ab un criteri superior al que podía esperarse de sa tosca apariencia ab tot y lo delicat de la materia conversada.
Encara que mossen Joan rigué molt, parlá poch, y per fí elogué la conversa, dihent ab veu reposada y tò sentenciós:
Senyors, ja veurán: jo tenía un amich que patí tota la vida d'un mal grá, un altre á quí'ls panallons se'l menjavan viu y, finalment, un tercer, ab una berruga al cap del nas, que li feya veure la padrina. Vull dir qu'aquest món es una vall de llágrimes, en la que á cadascú li toca portar sa creu, que, com diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: Crux ergo semper parata est et ubique te expectat. Á. mí m'ha tocat la de la Felissa. ¡Alabat sía Deu! perque tots els contratemps son bons pera oferirlos á n'Ell en descompte de nostres pecats.—
Y no's parlá més del assumpto.
- ↑ Nom ab que designan els pagesos al uy de serena que, en díes plujosos, surt á vegades al horitzó y que, en certes circunstancies, sol designar la fí del mal temps.