Sanch Nova/Rufagades

III

Rufagades

I

C

olgué l'èstiu ab son rossegall de boyres primerenques que fan esgroguehir les fulles dels arbres y comensaren els mesos plujosos de la tardor, estació que'ls poetes motejan de trista y'ls pagesos d'alegra si veuen curulls els canyats y rases les tines, com el brasser troba bonich el dissapte si ha fet petar bona setmanada. Les fulles voleyades pel vent deixaren nues les branques.

 Vingué l'hivern y comensaren els feriats dels terrassans que se la xalan, del escon á la márfega y de la márfega al escon, perque les nits son llargues y els días perduts molts de ells amparant les trevallades. El món reposa de les fatigues de son día qu'es l'estiu y'l pagès fent altre tant, no s'apura mentres hi hagi un pa á la post y una penca á la viga.

 Transcorregueren els mesos de les neus y de les gelades sense qu'aquestes logressin rebaixar les ardencies del cor d'en Montbrió qui, malgrat la furia ab que's dedicava á ses ocupacions d'esplotació y repoblació de ses finques, modificació de pactes, reorganisació de serveys de sos masovers y demés fal-leres que preocupavan son ánim tocat del esperit de regeneració, sempre'l pensament se li enfugía vers els espadats de Serra Bruna, hont hi havía deixat la meytat de son cor.

 Les aurenetes anunciaren les tebies plujes de la primavera, y les plantes reviscolades se cubriren de flors y per fí l'estiu feu, envoltat de llum, de colors y de vida, sa triomfal reaparició.

 Allavors en Ramon, fent examen de conciencia, recapitulá ab els ulls fits á part de dintre, passant baláns de sos afectes, de sos sentiments, de ses necessitats, de sos poders, de ses promeses y de sos propòsits. El pobre se feu la ilusió de que reflexionava fredament, quan en veritat hi havía un sentiment que cobría tots els demés, l'anyoransa, y un altre, la esperansa, que li pintava tot de color de rosa.

 Aixís, al preguntarse á si mateix «¿què tinch de fer?» sense donarse temps de respondre, comensá'ls preparatius d'estiuada.

II

B

ona arribada: Mossen Joan al abrassar al seu nevot li ha xiulat quelcom á la orella que ha aumentat son bon humor. La Felissa, cambiada com una mitja, ha servit en un santiament un refrigeri que Deu n'hi dó, y en Pascal, el simpátich Pascal... ¡què voleu més! tant reconciliat está ab la Felissa, que diu:

 —Sinó perque es ella tant vella y lletja y jo no m'he cansat del tot d'estar bé ¡repuday! encara fora capás de demanarli un parer al senyor Rector.—

 L'endemá, á Serra Bruna.

 Don Eudalt campetxano y complert com sempre, li feu també la bella arribada, si be un cert é imperceptible arrufament de nas aixís, com si volgués dir: «Ja tornèm á tenir el mal temps á sobre».

 Donya Dolors, bona y senzilla com es, l'acull com á un pròxim parent, com á un fill casi, tractantlo ab aquella llibertat que naix del interés que senten instintivament les mares carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol y ajuda de tenirne de propia.

 La Montserrat, bella com sempre, se presentá ab aquella mena d'afectació senzilla, que posa en sa persona tota noya, fins la més modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat son carácter ab un any més á sobre, hagués adquirit major predomini sobre si mateixa. Encara que ab la rojor á les galtes, se manifestá resolta y decidida, com si ella mateixa s'hagués dit: «¡Al diantre tanta por; vejam què será!». Aixís la nova entrevista entre'ls dos joves fou afectuosa com la de dues antigues coneixenses que's reveuen de grat. En Ramon, que tant la esperava y temía, ne queda excelentment impressionat.

 La Loreto, ab un any havía donat una embranzida considerable, tirant á trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo demés, de seny no n'havía posat gens ni mica segons la seva mare, y continuava sent l'enfutimada al dir de tothom.

 En fí, qu'en Ramon retrobava á la gent de Serra Bruna del mateix temperament que l'any passat, apart de la natural evolució que portan dotze mesos més de vida en l'historia de cada indivíduo.

 L'arribada que se li feu fou triomfal com havía sigut la despedida, ab els consegüents botzinaments de don Eudalt, qu'en son interior opinava que no n'hi havía pas per tant, per més qu'exteriorment s'esforsava pera manifestarse indiferent.

 Aixís quedá de nou en Montbrió instalat á Vall de Pedres, disposat á desenrrotllar son plan d'acció, al que concedía una importancia trascendental pera'l decurs de la seva vida.

III

A

don Eudalt, l'hereu Montbrió se li ficava entre ceya y ceya. Lo que més l'enquimerava era no poguer negarli les qualitats excepcionals que tothom li reconeixía. Sobre tot l'admirava l'activitat de que donava mostra y que topava ab el carácter d'ell, apátich per excel-lencia. No comprenía per què al jove les hores se li multiplicavan com per art del dimoni. Ell cassava, sol ò acompanyat de mossen Isidro, ell herborisava, ell dibuixava, ell examinava les variades constitucions del terrer de la comarca, prenentne mostres que classificava cuydadosament; treya anotacions de tot y donava de tot compte detallat, dels conreus, del estat de les cullites dels diferents masos, de la major ò menor inteligencia dels masovers, deduhintho del aspecte de llurs respectius conreus y dels interrogatoris á que'ls subgectava resseguint les treballades, tot ab major precisió que no ho podía fer el mateix amo.

 —¡Quína tafanería d'home! —botzinaba aquest tractant de posarli tilles devant de sa muller, —sembla que sigui á lo del seu.—

 Y després de tot, encara li sobrava temps pera passar llargues hores á la masía á garlar ab les senyores, divertir als nens y fer repipiejar á mossen Isidro ab jochs de mans y de cálcul.

 Y malgrat els esforsos que feya don Eudalt per aparéixer tranquil y animat, aquell general desori, aquell culto per la persona del foraster el posava violent, recordant que may en sa vida s'havía sentit obgecte de tantes atencions. Ell, el senyor de Serra Bruna, el potentat de la montanya, ni per sos escasos estudis, ni per ses aficions gents elevades, ni per sos atractius personals, ni per ses obres, havía sortit may dels límits de la vulgaritat. Sa posició brillant li havía esplanat els camins de la vida; mes per son carácter apátich y egoista, may havía sigut retret com á model de res, ni solicitat com á desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política al servey de sos padrins, era de poca trascendencia per quant aquestos sols rendían cult á ses pessetes y á la ressonancia del seu nom. Els serveys qu'ell els prestava féntloshi para—esqueneta, los hi pagavan facilment afalagant sa vanitat ab cartes inflades d'elogis y plenes de promeses que no sempre's cumplían, ò era costantli en diners un ull de la cara. Ni per cacich servía, ja que li faltava la activitat, la gramática parda y la pillería que per tal cosa's necessita, y no mancava al poble qui ab menos aparato y més profit propi, li segava sovint l'herba sota'ls peus sense ni ell adonarsen.

 En certa llegislatura, al personatge de Madrid no li convingué l'acta del districte, y no volent tampoch que, amich ò enemich, se'n aprofités altre que pogués ferli ombra, proposá la elecció de don Eudalt, que's trobá diputat sense casi donarsen compte. Son passatge pels banchs del Congrés, fou una exalació y torná de Madrid sense saber ben be què hi havía anat á fer, ni lo que hi havía fet; sols al passar comptes trobá que havía gastat un dineral. Satisfeta no obstant sa vanitat, no li recá pas de deixar la representació del país, admirantse encara de que no faltés may qui tingués la abnegació de sacrificarse per la patria, costant tan car.

 Sols en una cosa havía demostrat sempre una obstinació digna de mellor causa. Era en el sosteniment de son plet contra'l poble per rahó dels emprius de Serra Calma. Aquesta era la obra de la seva vida, de la que no le'n havía pogut distreure ni la seva esposa, que li retreya sempre que ab els diners que hi empleava fentse malveure del poble n'hi havía per fundarhi un hospital que prou falta hi feya.

 —Son drets de famila y no'ls vull deixar perdre, —deya ell, y vinga donar corda á advocats y procuradors que hi trobavan allí la seva vinyeta.

 Però semblava com si ara comensés á adonarse massa de sa inferioritat moral y s'iniciés en son cor un partit d'enveja, al veure que altre, sense les seves riqueses, títols ni significació, obtenía èxits qu'ell no havía lograt may. Els afalachs de l'aura popular, sisquera fos casulana com la que rodejava al seu hoste, li eran del tot desconeguts y ni tant sols havía ambicionat may aquesta, sa ánima mesquina, fins ara que veya qu'un altre la disfrutava.

 La tirria que contra'l jove, en son cor niava ja desde'ls pochs díes de conèixel, s'anava accentuant de día en día, engrandida per les contínues mortificacions á que's veya subgecte son amor propi en les converses que ab ell sostenía y que sovint degeneravan en discussions y mitges disputes. En tals cassos, sempre li tocava'l rebre, ab l'agravant de trobarse sol, perque la insinuant polèmica d'aquell, tenía'l mèrit d'atraures el vot més ò menos declarat del auditori.
 Veritat qu'en Montbrió tenía la táctica de endolcir les amargantors de ses embestides, cloguentles ab xulades de bon humor, mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudalt, qu'en tot cas no més reya de part de fora.

 Ab una d'aquestes s'aná á parar un día á parlar del ditxós plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestá rodonament contrari, probantli que sos pretinguts drets eran prescrits quan menos de fet, per haverlos disfrutat el poble per espay de més de cent anys; qu'era absurdo retreure drets senyorials en un temps en que ab prou feynes se reconeixían els naturals; que'l poble podía traure dels emprius un profit qu'ell no l'en treuría may, ni sentne propietari; qu'en paper sellat, advocats y procuradors, ja lo que disputava ho havía comprat set vegades; qu'esplotant formalment la més insignificant de les seves finques, obtindría doble guany del que allò podía donarli, y per fí, observant que donya Dolors abundant en les mateixes opinions li feya costat, s'atreví á aconsellarli qu'en lloch de disputar els emprius á sos convehins captantse males volenses, millor fora qu'empleés son prestigi en ocuparse de la reorganisació y bona administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble, y per lo tant, en benefici de si mateix, ab lo que lograría la unió y la bona voluntat de tots, que prou falta li faría demá pera fer cara al mal temps que s'acostava.

 —¡Desditxat de vostè si arriba á guanyar! —exclamá per fi'l jove, veyent qu'era inútil maldar contra aquella inteligencia tant apática com obtusa que sols semblava trobar energíes dintre ses propies obcecacions.

 No es pera esplicar el desagrado ab que'l ben senyor rebé semblants rebufades, á les que no estava poch ni molt acostumat. La opinió general dels presents, obertament contra d'ell declarada, acabá d'enfurismarlo, y encara que, coneguentho en Montbrió, procurá amansirlo, tirantho segons sa costum á broma, lo cert es que no lográ congraciarse més ab ell.

 Qui ho pagá de moment fou donya Dolors, qu'aquell mateix vespre en la solitut de la cambra ne rebé la embestida. Se vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster y fins d'aquissarlo com un gos contra d'ell, que ja comensava á estar de ses impertinencies cuyt fins als uys. La senyora, ofesa de suposicions tan miserables, volgué ferli entendre que lo qu'havía sentit era la opinió de tothom, sinó que ningú tenía l'atreviment de plantarli á la cara com ho havía fet en Montbrió y que més devía agrahirli que criticarli sos consells desinteressats. Tot inútil. L'únich que'n tragué en clar, perque aixís ho manifestá, fou que ja tenía presa la gran resolució; qu'ell també faría tronar y ploure. ¡Vaya si ho faría!

 —¿Y còm?

 —¡Donchs, empenyent el plet, qu'ab el temps que dorm ja comensa á semblar cosa de broma! Sí, senyora, sí; el plet, això que vos dona tanta quimera, això rosegareu. Posarè en joch les meves influencies, que no son pas petites, y veurèu si tapo la boca á tants de ximples que sembla que'm tinguin per un ningú. Y á n'aquell poca solta, qu'ab els seus radicalismes y ab les seves extravagancies sembla tenir embadalit á tothom, donant ales á la brivalla del poble, ja li faré posar palla á la esquella.—

 La bona esposa cregué prudent callar, esperant qu'aixís passaría mellor aquella boja quimerada.

IV

B

e li tenía don Eudalt á n'en Montbrió entre ceya y ceya, acusantlo fins de trastornador de la cosa pública; però encara no ho sabía tot, y tros que se'n faltava. Poch sospitava ell que la més trastornada per les maniobres del jove era, de moment, sa propia filla. Es veritat que'ls dos enamorats no havían entrat encara en el período de les inteligencies expresses, però tácitament estavan prou convensuts de les mútues intencions, com convensudes n'estavan ademés altres persones que jutjavan per lo que veyan. Les mateixes mosses, cosines d'ella, capitanejades per la enfutimada Loreto, no s'amagavan pas pera donarho á entendre, complaguentse en compromètrels, deixantlos aislats en quant la ocasió's presentava y entonant á chor aquella cansó que diu: L'aureneta, y'l pinsá—se volían emmaridá etc.
 No poques vegades havía estat en Ramon á punt de faltar al propòsit que, per rahons de delicadesa, tenía fet de no declararse explícitament fins á darrera hora, y si s'havía contingut válgali, més qu'altra cosa, la mateixa dificultat de rompre.

 En quant á n'ella, semblava haver perdut aquella por instintiva, ja que no sols sostenía la conversa que'l jove li entaulava, sinó que fins la provocava pel gust de sentirlo discursejar sobre sos temes predilectes del Art y la Naturalesa, per més que'l posés avegades á dos dits de personalisar les qüestions, fentla enrogir.

 Mentres tant els díes passavan y la vida transcorría tranquila y agradosa al más de Serra Bruna. Les visites d'en Ramon sovintejavan, quedantse molts díes á dinar. Mossen Joan solía comparèixer á la tarda, y á entrada de fosch se n'entornavan tots dos á peu, precedint al cavall desmontat, que'ls seguía com un gosset. Donya Dolors, vigilant al hort y á la vinya, estava al corrent de tot, sense fressa ni semblar ferne altre estat. El jovent guimbejaya y vegetava, vessant de vida y salut, y'l pacífich don Eudalt, aprofitantse del armistici que desde la disputa del empriu son contrincant li concedía, dissimulava la murria, passejant llargues hores amunt y avall de les galeríes ab les mans á la esquena, xiulant frissós les cansons de son escás repertori y descuydantse massa dels canaris, quals críes per cert anavan aquell any de mala data, per efecte, segons ell, de que á mossen Isidro se li havía ocorregut cambiar la disposició dels nius.

 —¡Jo no sé quína dèria ha entrat á tothom de tocar les coses de lloch! —deya indignat.— ¿No havían sempre estat els nius al mateix recó? ¿No anavan be aixís? Donchs ¿perquè tocarlos? Sembla com si á n'aquesta casa s'hi hagués ficat el follet.

 —Anavan be, anavan be. ¡Tu sí, que de poch t'acontentas, —feya mossen Isidro, ab sa habitual flema.— Jo veig que tot lo més que treyes era la niarada del cucut, mentres que jo, á dalt, arreglantho á la meva manera, trech covarades de tres y de quatre. ¿Què vol dir que s'hagin mort? També s'han mort els meus sense haver cambiat cap niu. ¿Sabs què es? Un mal vent qu'ha estat una pedregada per totes les críes. Á Vich, me deya ahir un que'n venía, n'han mort més de quinze cents en una setmana.

 —¡Un mal vent, un mal vent! ¡N'hi há tants de mals vents! —butzinava don Eudalt respirant per ses ferides.

V

E

ls segadors anavan á les acaballes de la feyna. Ja del terme de Serra Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, y limitada á mitjdía per les salzeredes de la riera. Era'l rovell del ou de les terres cultives del plá y's reservava cad'any pera la clausura de les segues. Allí s'hi aplegavan les diferentes colles de valldepedrenchs que, havent anat á buscar el rem al fons del Ampurdá, venían á rematarlo á la Campa després d'haver balejat el terme y, encara que's tractava d'un grapadás de vessanes, l'aterravan en un día. Ab tal motiu, á posta de sol s'hi feya una xera més ò menos grossa, segons l'humor en que's trobavan els senyors del más, que no solían mancarhi may.

 Aquest any tot s'hi acompanyava pera ferla bona. La cullita era abundosa, al más hi havía alegría y, ademés, se tractava d'obsequiar al hereu Montbrió, tan caygut al ull de tothom.

 L'arribada dels senyors, precedida d'un cove plè de recapte, fou galejada pels segadors, fent voleyar les payoles y donant crits y viscas.

 El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava un campament, vorejat á dreta y esquerra per filerades de punxaguts garballons, que figuravan tendes de campanya. Més enllá's veya'l sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla que als límits s'estava lliurant encara ab els pochs rems que restavan en peu. Un formigueig de dones y noys, com qui diu les ambulancies del exèrcit vencedor, les anavan aplegant y arrambant á banda y altra, al extrem de les fileres que se anavan estirant, estirant. Al fons els pujols allargavan á banda y altra llurs brassos, coberts d'atapahides rouredes, que baixavan, aclarintse, fins á deixar al descobert la gleva grassa, que s'aplatjava suaument al topar ab la margera del conreu que s'estenía, com un botó d'or, en el fons d'aquell immens gresol.

 Color, llum, vida, tot hi era en devassall en aquell recó de món; sols hi mancava l'artista que ficsés aquelles notes y'l poeta que cantés aquelles belleses, y això hi arribava tot d'una pessa ab en Montbrió. De públich pera gaudirles no'n mancava pas.
 —¡Bones tardes, tothom! —cridava'l jove, dirigintse alegrement als més propers.— Sembla qu'assò s'aplana com si'n passés l'estisora de la bruixa. ¿Què'n trayeu de xoyarlo'l món si igualment l'any, que ve li tornará'l pèl á cérixer?

 —¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li tornaríam á fer la canyota! —contestavan ells rient.— Més bò dona segar que fangar.

 —Tant mateix, á la fangada no hi sueu pas el ví com ara.

 —Perque no'ns hi ajuda com ara'l sol. Que's creu que'l bevem nosaltres el ví? Nosaltres no soms més que'l blè de la llumanera. Si falta l'oli'l blè's consumeix y'l llum s'apaga.

 El símil era ben trobat. Els segadors, debatentse entre'ls raigs xardorosos del sol y les reverberacions de la palla resseca, sostenen ses energíes, gracies á una transpiració copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un ví de pochs graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba á esser tan abundosa y rápida, que les camises quedan tenyides de la materia colorant que'l cos no ha tingut temps de transformar. Allavors diuen que suan el ví. De totes maneres, sense la beguda faltaría la transpiració; el blè, ò sía'l cos, s'aniquilaría y s'apagaría'l llum, com deya aquell.
 Acabat un rem, les colles, ab sos devanters, desfilavan pausadament per davant dels senyors, pera anar á comensar l'altre. En Ramon, sempre ditxosot y alegre, els anava palpant la garla y provocant ses riallades.

 —Vatja, don Ramon, ¿vol menar aquest rem? —li digué tot posant foch á la pipa y pera seguirli l'humor un cap de colla, vella coneixensa.

 —¡Ja ho heu dit! —exclama'l jove y, ab admiració y gresca dels presents, en un dir Jesús se posá en cos de camisa, espitregrat, trossades les mánegues més amunt del cólzer y brandant el volant ab má forta.

 —¡Quín home més garbós! —deyan els segadors mentres s'anavan posant en fila á la dreta del capitá.— Cal ferlo lluhir davant de les senyores.

 —¡Oydá! Y davant de la pubilla, —afegían, tot baix, alguns de més maliciosos.

 No tardaren els de la colla en conèixer que son improvisat devanter podía passarse de sa benevolencia protectora.

 —¡L'ase que'l toch, quín cop de fals! —deya l'un.

 —No es pas manco'l pare, afegía l'altre. Y comensaren tots á apretar de debò.

 —¡Estrenyi'l rem, Ramon, que l'assolirán! —li cridavan les senyores, que contemplavan l'interessant sport desde la marjada, al veure que'ls de la colla li anavan á la saga.—
 Estrènyer el rem volía dir jugar brut, donchs tot lo qu'ell estrenyés quedaría de més amplada als que'l seguían, que's trobarían en desventatja. No era pas consell pera acceptarlo un home com en Montbrió. Encara estengué més la brassada y l'eyna brillava brunzenta als raigs del sol y les motes de blat queyan á trompons, rodolant á impuls de sa poderosa revessa, fins á eixir fora del rem com cadávres escupits per la riuada.

 Els segadors, admirats de la empenta y la destresa d'aquell home, á quí havían pres per un senyoret enjogassat, abandonaren tota idea de consideració y, picats del amor propi, s'abrasonaren com gossos á la feyna.

 Allò era de veure còm espurnejavan les fals entre mitj d'una boyrina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava formant aureoles entorn dels segadors que, corvats d'esquena y empernats de cames, bleixant y ruflant, furgavan per l'atapahida tofa, ab una brahó sorda, com d'una tocada de sanglans ferratjantse en camp de melca.

 Mes ell guardá la davantera fins al cap del rem y, al remassar la darrera mota, en lloch de llensar la garba á les lligadores, l'arborá ab les dues mans y corrent vers sos amichs que l'aplaudían, la sembrá sobre llurs caps, en especial sobre'l de la pubilla, que quedá coberta de rosses espigues, com de daurada ginesta'l tálam de la professó de Corpus.  Després se deixá caure estirat damunt de l'herba blana, trobant en sa frescor un deliciós refrigeri pera son cos amarat de suor, mentres que á ses orelles hi ressonava com dolsa música un chor d'alabanses vingut de tot arreu de la plana.

VI

E

n l'abundant repás, hi prengueren part amos y treballadors en amigable conxorxa, y ja refets aquests de les fatigues de la jornada, aumentá'l bon humor y vingué la part típica de la festa. Se comensá pel ball de la cuca fera. Aposta s'havían deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les espigues ab cintes de variats colors. Entorn d'una d'elles giravoltavan, formant rodona, una dotzena ò més de segadors, brandant les eynes de llur treball y cantant una cansó de ritme cadenciós, ab un rescoble que deya: «Seguèula, robèula, la èspiga daurada, —seguèula, robèula, á vista del drach».

 El drach era un altre segador que, dins de la rodona, guardava les espigues, marxant de quatre grapes ab uns espardenyots lligats á les mans, pera defensarles dels gallets del rostoll. Amossada ab les dents per la fulla, duya una fals ab les puntes en avant, fent una fatxa estrafalaria, ab el cap cobert ab un mocador de coloraynes, arreganyant les dents y ab els ulls fora de la testa. Á cada estrofa's destacava un dels de la rodona, tirantse á la mota pera segarla, y era de veure allavors com el drach, brincant com un gripau, s'hi interposava, presentant al enemich sa feréstega defensa. Si aquest era prou llest, segava d'una revolada la mota y's penjava les cintes al barret en senyal de victoria, disolguentse la sardana. Però avegades el drach demostrava una manya especial pera no deixarse enganyar per les falses sortidos qu'aquells, pera desorientarlo, simulavan, y s'acabava'l torn ab la mota dreta. Allavors era'l drach qui la segava, lluhint les cintes, premi de sa afortunada defensa.

 Aquest joch, qu'era nou pera en Montbrió, el complalgué en extrem y, en son obsequi, executaren altres danses de carácter guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan conegudes en la terra baixa, ab la diferencia de que, en lloch dels bastons, aquí jugan ab les fals, qu'ab ses dringades donan més feresa al espectacle. Ab una mica de bona voluntat y despullantles de la moixiganga que hi ha afegit la poca solta d'aquests darrers temps, no costa gayre de descobrir l'orígen romá de aquestes mímiques. Els baixos relleus d'aquella època en que s'hi representan les danses pírriques, venen involuntariament á la memoria.

 Les sardanes al só del fluviol estengueren més el camp de l'acció, perque en elles hi prenía part tothom, homes y dones, xichs y grans, desapareguent les classes socials, ja que'ls segadors no dubtavan pas en traure al ball á les senyores ni'ls senyors á les pageses, que per alguna cosa es la sardana'l ball catalá, patriarcal y democrátich per excelencia.

 Al bullici del ball, y ja á punt de cloure la vesprada, seguiren les canturies, prenent la escena un tò més solemne y reposat. Alguns dels segadors tenían bona veu y cantavan ab afinació les velles cansons de la terra, si be moltes d'elles desgraciadament destrossades per influencies malastrugues.

 «¡Aquí es la meva!» se digué en Ramon, que ja's dalía pera donar surtida al foch qu'abrusava sa ánima catalanesca.

 —¡Això no va pas prou be, minyons! —comensá á cridar.— ¡Deixèume fer á mí!—

 Y, saltant al mitj del rotllo, en un santiament classificá les veus més surtints, donant la privativa al vell cantayre, qu'ab més puresa interpretava'ls antichs motius. No trigá pas á conèixershi la seva má. Ab aquella intensitat d'acció que'l portava á dominar totes les situacions, ab aquella folgositat de mirada que semblava infiltrarse fins á l'ánima, ab aquella expressió insinuant y, enèrgica á la qual se doblegavan les voluntats, ab aquell no sé què, fondament sugestiu, que corprenía, ajudat de la seva veu poderosa y dominant, de son temperament, que portava l'art en infusió, y ab aquell cor que vessava sempre de sentiment, lográ'l miracle de dominar la improvisada massa coral y, rompent la dura crosta de rusticitats, degeneracions y barbarismes, conseguí deixar al descobert delicadeses de gust y tendreses de sentiment, que ja intuitivament sabía que no podían mancarhi en homes qu'eran, com ell deya, carn de la seva carn y sanch de la seva sanch.

 Dihèmho tot: potser la composició de lloch hi era per bona part; l'hora baixa, en la que al camp semblan despertar tots els misticismes de la naturalesa, la immensa rostollada que brillava ab melancòlica fosforescencia als raigs oblíquus de la lluna al plè, l'horitzó clos per una tanca envellutada de verdor bruna y cada vegada més indecisa, y per fi, els ánims en indefinible tensió, gradualment preparats, pera una situació en qu'eran alhora actors y espectadors... tot contribuhía, sens dubte, á la solemnitat del moment, creant una d'aquelles fòrmules psicològiques d'ordre subgectiu, en que's supleix ab la superabundancia del propi sentiment lo limitat ò deficient de l'acció.
 Lo cert es que jamay aquelles melodíes, recorts de la infantesa, reliquies d'un passat llunyá en que l'art y'l sentiment brollavan del mateix cor del poble, havían sigut recullides ab tanta devoció pels mateixos que les exhalavan. Semblava com si, per virtut mágica, revetllessin el geni de les montanyes, que jeya encantat per aquelles afraus tan catalanes y que, filtrantse en sos esperits anèmichs y gelpresos pel baf d'un sigle sense fè ni ideals, els fes reviure ab tremolors de joya, com als branquillons despullats pels rigors del hivernás, les gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera.

 Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de sentiment y frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tant catalanesch, embaumades ab les aures del mar; les de la punyenta tragedia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» y del «Serpent de Manlleu» d'un picaresch ignoscent; les «Montanyes regalades», plenes d'anyoransa y dolsa melangía; les cíniques y despiadades de «La Jutjessa», y tantes altres del inacabable repertori de la musa popular, eran ensajades de primer, y seguidament executades ab una delicadesa y un art tant seductors, que deixavan admirats als mateixos executants que no's creyan capassos de tanta perfecció. Es que, de la mateixa fusta del músich-poeta que les havía creades, una lleugera insinuació del mestre intel-ligent, els bastava pera identificarse ab la conciencia del autor.

 La nit venía damunt y calía acabar, més que fos ab recansa de tothom. Faltava'l remato obligat de cada any abans de desferse les colles, la cansó dels Segadors.

 —La dels Segadors y plegar; —decretaren les persones majors.

 Se volgué donarhi la solemnitat de la mímica á que son tan aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en Montbrió, qu'era ja'l mestre indiscutible, se posaren tots formant ampla rodona, empunyant llurs volants, y prou distanciats els uns dels altres, pera moures ab llibertat. Aixís, comensá'l mestre á psalmodiar aquelles notes tètriques, que semblan eixides de sota les llosanes del cementir de la Patria. Sa veu, poderosa y plena, rodolava pels espays de la nit, despertant ecos estranys, que repercutían en els cors del auditori, ab aquell agre—dols de les impressions trágiques. «¡Bon cop de fals, —defensors de la terra,— ¡bon cop de fals!!» responía á cada estrofa'l chor de segadors, que, tot brandant les fals arran de terra, mareavan el ritme ab el ressò feréstech de les tallantes eynes.

 Á mida qu'avansava aquella narració punyenta de les desditxes d'un poble en camí de la desesperació, la entonació del psalmista, semblava anar adquirint major amplitut y la escena s'anava fent per demés patètica, fins que, al arribar á n'allò de que'l bisbe'ls beneheix —ab la má dreta y la esquerra y que'ls demana per llur capitá y ells treuen el bon Jesús— tot cobert ab un vel negre, algun tremolós glatit, efecte del excés del intern sentiment, vingué á entelar la tersura d'aquella veu mascle y potenta, produhint pell de gallina als oyents, al extrem de que les goles nuades dels segadors podían apenes modular les vives notes de la rescobla.

 Allavors sols se sentía'l feréstech ¡rist! ¡rast! del ferro, rosegant ab major rabia'ls pedruscalls de la rostollada.^[1]

VII

Q

uí es aquest home? —preguntava en Ramon á son oncle.— ¿Quí es aquest home ò secretari que á cada moment me'l trobo al davant, ficantse en mes converses, y que encara no he pogut esbrinar si mena llebra ò conill?

 —Aquest home, —li respongué mossen Joan,— es la espina qu'un día's clavará als peus de don Eudalt, si les coses segueixen pels camins d'ara. No li ha pas plantat cara may y fins ha procurat no posarse en evidencia; fa la seva y calla. Convertit en juheu dels infelissos terrassans, acaba de tenirlos á tots endogalats ab prèstams usuraris, dels que dificilment se'n sustreurán. Á més de secretari, lo qu'equival a dir que manifasseja á son albir tot lo del comú, es hostaler y gavellayre y á casa seva, de pich ò de pelada, hi van á raure tots els comarcans, als que serveix, al preu que vol, ví dolent y consells sovint pitjors que'l ví. Com don Eudalt es aixís ¡que Deu lo fassa bò! y'ls demés propietaris, tocats de son exemple, no son gayre mellors qu'ell, resulta que'l Cerdá es l'home del poble y á n'ell, abans que á ningú més, acuden els vehins ab llurs plets y camándules y, com gasta prou bona llavia y no té pèl de tonto, sab fer créixer la bossa y'l prestigi á costes del de don Eudalt.

 Jo prou li havía fet á n'aquest algunes indicacions sobre'l cas, però ell se'n reya, refiat dels seus padrins, diguent que qualsevol hora el podía xafar ab un cop de peu; però lo cert es el que quan ha intentat somòurel, l'ha trobat més ferm qu'una penya, y jo tinch motius pera creure que son els mateixos padrins que'l sostenen per sota má. ¡Misteris de la política!

 —Y ¿d'ahont ha surtit aquest home que ni cerdá sembla, per més que'n porti'l motiu?

 —S'ho sab d'ahont ha surtit. Aquí va baixar de Cerdanya de molt jove, seguint les remades al tornar de la montanya de Toses, però he sentit á dir qu'es fill d'un carrabiner que sigué trasladat á Puigcerdá desde la raya de Portugal. Per aquesta frontera cresqué, fugint de la miseria de la seva familia y arraulintse ab els pastors, ahont feu sa carrera fins als quinze ò setze anys, que entrá de mossicot á Serra Bruna y, com era llest, aprengué de lletra y de comptes ab mossen Isidro. Per trapella y desvergonyit no fou may del agrado de la senyora, y al caure soldat marxá, no quedant gayre be ab la familia, deyan qu'en venjansa de no haverli volgut comprar el soldat, com pretenía.

 Era per la guerra dels matiners y, segons se diu, feu alguna forrolla servint de sargento en les brigades. El cas es que quan aquí ja ningú se recordava, d'ell, comparegué, vestit ab gech y gorra. Algun recó portava, perque posá seguidament hostal y gavella y comensá á trafiquejar ab bestiar y negocis bruts. Tractá de congraciarse ab la familia de Serra Bruna, pretenent la plassa de procurador, que no lográ per la oposició de donya Dolors. D'això sembla que'n quedá en gran manera ofès, si be dissimulá ab molta política. Més tart, no sé si aprofitant la deixadesa de don Eudalt ò perque aquest realment ho tolerés, arreplegá la secretaría, y aquí'l tens fet un trumfo, aprofitantse dels propis disbarats del senyor, pera anarli segant l'herba sota'ls peus. Per això profetiso qu'es la espina qu'un día'l picará fort. Deu vulga que m'enganyi.—

 La pintura moral del Cerdá queda feta ab la relació de mossen Joan. Imaginèuse ara un tipo ferreny y forsa sapat, ab un bigoti de carrabiner sota un nas gros y uns ulls petits y plens de malicia; brusa blava per cada día, gech curt d'astracán els díes de festa, calses de vellut y gorra peluda, y tindrèu l'home per defora.

VIII

Q

ualsevol qu'hagi visitat un d'aquests monuments que, com velles carcasses, jauen assí y allá en diferentes indrets de nostra terra, haurá sentit la opresió de cor que causa'l contemplar venerables runes que testimonían ensemps la grandesa d'un temps no llunyá y la inconcebible estupidesa y salvatgisme d'una generació que's toca ab la nostra.

 Se compren que, en nom d'idees noves, se tractés d'aniquilar idees antigues y, ab elles, als homes que les personificavan. S'esplica fins que, en nom de la llibertat, se perseguís y assessinés al pròxim, qu'aberracions d'aqueixa mena no son rares, puix quan l'home ha perdut el frè de ses passions, aquestes l'empenyen convertintlo en una bestia. Però, aixís y tot, encara no's compren ni s'esplica la sanya manifestada per nostres passats contra aquests inofensius monuments dels que res tenían que dirne, ja que ni eran fortaleses que deguessin ferlos por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir altre s serveys en substitució dels qu'anteriorment havían prestat.

 ¿Còm no s'ocorregué, donchs, als revolucionaris conservar, pera aplicarlos á altres usos, uns monuments que, áduch no apreciantne'l mèrit artístich, no podían deixar de considerarlos aptes, per sa solidesa y grandiositat, pera subvenir á moltes de ses propies necessitats? ¿Estavan tan sobrats d'edificis sólits y espyosos, ò era aquella generació capassa de produhirme de mellors? Ben lluny d'això, perque dificilment se trobará en la historia altra època més xorca pera les concepcions d'ordre monumental, qu'aquella que vegé desaparèixer lo mellor que s'havía contruhit en anteriors centuries.

 Y no es encara això lo que més sorpren, sinó la passivitat ab que aquella generació vegé arrunar lo qu'era incapassa de construhir, passivitat que's demostra ab la vergonyosa indiferencia ab que contemplá la catástrofe. La empenta fou rerrible y l'huracá revolucionari desféu y esmicolá tresors immensos. El saqueig, seguit del foch y del picot, produhí danys incalculables. Ab tot, ja podríam donar gracies á Deu de que haguessin arribat á nostres temps els monuments, tal com quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les grans masses arquitectòniques no eran combustibles; moltes d'aquelles belleses no tenían cap valor pera'ls revolucionaris de sach y corda y la febra de destrucció no bastá á sostenir el picot en mans dels exaltats tot el temps necessari pera destruhir la obra de tantes generacions. Si la reacció hagués vingut, avuy día podrían trobarse'ls monuments si fa no fa com abans de la crema.

 Però nó: la societat deixá les despulles de aquells monuments llegendaris abandonades y pudrintse per l'acció dels temps. Encara feu més: com els corps se rabejan en els cadavres insepults, aixís mateix les classes que's deyan conservadores, qu'ostensiblement havían abominat dels exessos revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres esquarterats y deixaren que cayguessen de mica en mica ò vengueren á vil preu aquelles pedres, de les que la més insignificanta portava imprés el segell d'un geni altament superior á les miserables conciencies dels que ab elles trafiquejavan.

 Totes aquestes consideracions y altres de més irades se feya en Ramon mentres la comitiva's passejava per les profanades estancies del monastir de Sant Martí, convertides en estables y femers, y qu'en altre temps foren portería, rebedor, locutori, refetor, etc. Algunes d'elles estavan cobertes de voltes de canó, descansant sobre senzilles impostes; en altres, tristejavan despulles d'enteixinat, sospeses sobre fumats cabirons y per quals trapes, á travers dels pisos superiors, se veya'l blau del cel.

 Una escala, quals grahons de pedra picada, al igual que'ls montants de les portes, han desaparegut, dona á les habitacions del primer pis, que's troban en estat consemblant á les del inferior. Ocupa'l centre del edifici un elegant claustre, quals galeríes altes son enfonzades, no quedant d'aquestes, complertes, més que dues arcades, vegentse'l sol de terra, clapejat de fragments de columnes y de capitells capolats. Un hermós finestral bizanti's destaca al fons y, en mitj de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca una sepultura, no gayre més respectada, perque cal recordar que les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.

 Com poca cosa més tenía que veure la jovenalla expedicionaria entre aquelles parets polsoses y mostrejades de terenyines y aquell paviment sembrat de rocalls y ortigues, aviat torná cap á fora en busca d'expansió. Calía untemperament observador y una ánima somniadora, com la d'en Montbrió, pera trobarse be entre aquelles destartalades parets y saberhi veure, nó lo que hi havía, sinó lo que hi havía hagut.
 Allí quedá, donchs, al poch rato sol yvern, sota una ala del claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses cavilacions y tractant inutilment d'interpretar la llegenda d'una lápida mitj rosegada per l'acció del temps.

IX

E

mbadalit y un si es no es capficat ab ses cabories estava'l jove, quan el revení una lleugera remor de faldilles. Al girar el cap, se trobá ab la figura, ensemps sèria y riallera, de la Montserrat, qu'havía tornat sobre sos passos.

 —¡Deu meu y que capficat está! —li digué mitj rient y no trobant mellor manera d'entrar en conversa.

 —Capficat nó, pensatiu sí, —contestá ell, en el mateix tò.— ¿Vol que li diga? Hi há coses que'm fan sentir d'una manera especial, tal com si'm pesessin damunt del cor. Una d'elles es l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui'ls hi havía de dir als artistes de aquesta obra admirable que vindría una generació que destruhiría, ab má irada é ignorant, el fruyt de tots sos afanys y de son geni!

 Y que, ademés, desenterraría y ventaría llurs cendres, —afegí la noya completant la idea,— perque aquelles ossamentes humanes qu'allí's veuen escampades, son, de segur, dels antichs constructors y moradors d'aquesta casa.

 —Precisament en això estava pensant ara mateix. Les ossamentes que desde aquí's veuen, son dels que, aquí mateix, sota aquestes arcades, tranzitavan cada día, quan aquest monument estava en sa plenitut. Aquí s'ha de esser romántich per forsa. Redressant ab la imaginació aquestes miserables runes, m'apar vèurels encara passejantse silenciosos per sota aquestes arcades, coberts ab llurs caputxons y acotada la testa sobre'l llibre de reso. Allavors aquest munt de runes era un poema vivent en que'l misticisme religiós donava forma á les més pures expressions d'un art, model de senzillesa y elegancia. Donchs be: el pensar qu'això ha desaparegut, no per un cataclisme de la naturalesa, sino per la imbecilitat humana,'m dona pena y'm desespera.

 —Ho trobo just perque ho comprench y ho sento igual que vostè, Ramon.—

 Encoratjat per aqueixa coparticipació de sentiments, prosseguí'l jove esplajantse ab més dalè:

 —Som aixís: tot me commou en un ò altre sentit, tot lo qu'entranya una idea de Bellesa ò de Bondat m'entusiasma y lo contrari'm desespera. Jo'm passaría la vida rient y plorant, besant els peus als bons y anant á bofetades ab els dolents. Som jove y no tinch cap motiu personal de queixa contra la societat ahont tot just acabo d'entrar, y ja'm trobo carregat ab un farsell de preocupacions que hi há moments en que'm pesan y'm fan dubtar. ¿Perquè no havíam d'esser com aquell bordegás que's veu allí baix, jayent, tan indiferent, sobre la llosa d'un sepulcre?

 —Me sembla qu'aquesta idea es una mica injusta, —observá ignocentment la Montserrat.— Míri, jo som una pobra noya á qui no han ensenyat més ciencies ni més filosofíes que la doctrina cristiana, y ab això n'he tingut prou pera viure fins ara en una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com la d'aquell noy qu'allí dorm. Mes, desde algun temps, me sento cambiada y'm commouen coses qu'abans m'eran indiferents. Percibeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ánima se hi descorregués un vel, deixantme entreveure nous horitzons y nous obgectius. Això, es veritat que'm dona desficis y malestar; però com me sembla que no hi há ofensa de Deu, estich lluny d'anyorar la indiferencia d'abans.—

 En Ramon abrigá la Montserrat ab una indefinible mirada, que la feu enrogir y abaixar el cap confosa y com avergonyida de ses propies confessions. El jove, que feya díes espiava una ocasió pera declararse, sense qu'en els moments crítichs ne trobés may cap de prou oportuna, vegé, en les expontánies confidencies de la noya,'l camí obert y determiná llensarshi, mes al anar á ferho li semblá de sobte que'l basament de sos designis li fugía de sota els peus. Se quedá uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, y á mida que son cervell les anava combinant, sos llavis anavan articulant les paraules inicials, de les mateixes.

 —Desitjos, sensacions noves, penes, desficis, —anava dient, com parlant ab sí mateix.— També jo'ls tinch; també jo'ls, sento. ¿No son efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos? Cada ánima es un mirall: dues ánimes comprenen son dos miralls encaratas que reproduheixen ses propies imatges fins al infinit, sense que sigui possible precisar quína es la inicial. ¿Què té d'estrany, donchs, que

 osaltres ens reflectim mutuament unes mateixes impressions, sense que pugui dirse quí ha comensat?

 Però, com si s'adonés de que per aqueix camí no avansava feyna,'s repensá y, parodiant un passatge del Evangeli, digué de sobte, encarantse ab la noya:

 —Dígui, Montserrat: ¿què hi há de comú entre vostè y jo?

 Estranyada ella de la pregunta y no poguent capirne la intenció, contestá:
 —No ho sé; potser res més que la terra que ens ha de cubrir.

 —Ho dich, —afegí ell com si no hagués sentit la resposta,— perque ara mateix acabo de sentirli que, desde fa algun temps, nota en sí com un cambi de naturalesa á impulsos de sensacions noves, penes y disgustos, fins ara desconeguts; y aquestes paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurían surtit de la meva boca, perque elles retratan igualment l'estat de mon esperit.—

 Y, atansantse més al setial qu'havía escullit la noya, afegí:

 —Míri, Monserrat, jo no sé pas fingir, jo no sabría pas ferli traveta de paraules sols pel gust d'obligarla á confessar lo que ja sé. No es que no m'agradi sentirho, però prefereixo que m'ho digui expontaneament, després de donarho per suposat. Sí, hermosa Monserrat, la nostra situació es completament igual; tots dos patim d'una mateixa afecció y hem rebut d'un mateix ayre. Sols ens falta, pera acabárnosen de convèncer, esplatjarnos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions, d'aqueixos anhels y desficis de que vostè ha comensat á parlar. Pera donarli exemple, comenso jo per declararli que fins que vaig veure á vostè no vaig ferme cárrech de quant desconegut m'es l'escalf de la familia y vaig sentir l'amargura de la orfanesa com no l'havía sentida may. Dels meus pares ne conservava sols lleugers recorts, guardats com reliquies en el fons del meu cor. Desde allavors sento desitjos de treure aquestes reliquies y posarles sobre l'altar buyt de la meva llar, pera que beneheixin un altre amor que presento, més íntim encara, més intens y més lligat ab la meva vida. Veliaquí les meves sensacions noves, els meus desficis y'ls temors de mal-logro que m'atormentan. Dígui ara, vostè, si aquestes paraules reflectan quelcom de ses propies idees.

 —Es veritat, —digué ella baixant el cap y descloguent apenes els llavis descolorits.

 —Donchs, —continuá ell,— tenint present allò de que «no's mou fulla que Deu no ho vulla», ¿no li semblan providencials les circunstancies que'm conduhiren un día á casa de vostè, ficsant la data de la nova ruta senyalada á mes afeccions y... ¿perquè no dirho? á les de vostè?

 —Es ben cert, —feu ella, marcant ses paraules ab una lleugera rialleta.

 Si es aixís, si'ls dos reconeixem que nostre encontre fou providencial, si acceptem que, aproximantnos, cumplim un y altre'ls destins que Deu ens té senyalats, si nostres ánimes se mouen á impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un per l'altre, ¿què'ns falta pera'ls preliminars d'un pacte que Deu ha de benehir?

 La donzella alsá sa cayguda vista. Sos ulls estavan entelats per les llágrimes á punt de saltar y, á través d'elles, ficsá sa mirada sense temensa é impregnada d'una tendresa inefable envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés á parlar, mes sa llengua restá muda, moguentse sols al compás d'una interior é inarticulada pregaria.

 —¡Ánima de l'ánima meva! —continuá'l jove, acostántseli més, fins á pèndreli una má, que ella li abandoná confiada.— Aquest un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en que'ns hem trobat un y altre fins ara. No estem pas sols, donchs tenim per testimonis, á més de Deu, les ombres sagrades dels qu'aquí jauen y les venerables despulles del santuari, desde ahont ells se dedicavan á un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne ni més cristiá que'l que nosaltres sentim. En aquestos moments y en aquest lloch, tot fingiment sería un pecat y tota mentida un sacrilegi. Donchs aquest es el moment y aquest el lloch qu'esculleixo jo pera dirte: ¡voldría esser teu! ¿vols tu esser meva?—

 Les pedres no ohiren la contesta, ni la ohí l'ayre que'ls rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «¡Sí, be ho vull!».

 Uns moments de silenci seguiren á aquelles solemnes paraules, després de les quals, en Ramon, sense deixar el tò grave qu'empleava y sense abandonar la má que tenía presonera, continuá:
 —¡Gracies, gracies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de nou, perque ja abans d'ara se havían parlat nostres cors, mes, aixís y tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat humana, però...'m queda encara una espina clavada aquí y, abans d'entrar de plè en el portal de nostra ditxa, voldría que me l'arranquessis ò me la clavessis més endins.

 Després d'una altra pausa, continuá:

 —Tinch el dubte de si son els verdaders sabis aquells que sacrifican als goigs de la familià tota altra preocupació, aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals afeccions, veuen ab indiferencia tot allò que no té ab aquestes una relació directa, aquells, en fí, que creuen y obran com si sols dins de la familia existís l'obgectiu y terme de sa missió sobre la terra, ò be si son aquells altres que predican que, essent la familia la basa de la societat, després de procurar cada individuo la dignificació de la propia, deu atendre á ses relacions exteriors, procurant intervenir en les necesitats de la societat que sobre sí propi descansa. ¿Qué'n pensas tu d'això?

 —No ho sé, pobra de mí, —digué la Montserrat; y després d'uns moments de silenci, afegí: —Me sembla que'ls primers son lo que se'n diuen egoistes y l'egoisme no es pas cap virtut sinó lo contrari. Ademés, ben sabut es el precepte que'ns mana estimar al pròxim com á nosaltres mateixos, y com el próxim no es sols la familia, aquest precepte no's cumpliría pas si'ls indivíduos no's preocupessin més que de sí propis.

 —Ja'm plau la teva resposta, però jo no voldría que t'enganyés el cor; perque has de saber que, á més d'aquest amor de carácter tan íntim que fon dues persones en un sol cor, concebeixo altres afeccions, que's desprenen d'aquell, com els cèrcols concèntrichs que forma l'aygua mansa entorn del toch qu'ha ferit sa superficie.

 Donchs, algunes vegades fins me temo á mí mateix: me sembla que som rebrot d'una altra rassa, perque sento pujarme del cor gropades de sanch ardenta, propia d'altres generacions. Sovint me trobo com foraster á casa meva y somnío estar vaguejant sobre la societat com el cavall de serp sobre una bassa infecta, dins la que'm sembla vèurehi, revolcantse, milenars de sers, dels que, uns me mouen á compassió, com víctimes, y altre m'irritan, com criminals. He après d'amar á Deu en ses obres y á ma terra en sa historia y'm crech obligat á treballar per l'exaltació d'aquestes dues idees tant com per ma familia y més que per mí mateix. Per això alguns me bescantan titllantme d'aixalabrat y de boig. ¿Tu què'n pensas d'això?

 Penso que l'amor á Deu y al pròxim es una de les primeres virtuts y més si porta apareyat el sacrifici.

 —Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de l'ánima, en perjudici dels teus drets?

 —Nó, perque m'has dit que conceptúas la familia com la basa de la societat y l'amor als altres t'ha de dur per forsa al exaltament dels propis. Ademés, he sentit á dir que'ls amors sants y nobles no s'escluheixen, sinó que, com brases ajustades, en lloch d'apagarse s'exitan mutuament y més s'inflaman.—

 Al sentir això en Montbrió somrigué á impuls d'un intens plaher. Mentres li estrenyía frissosament entre les seves la má y mentres ella baixava la testa com decandintse á la xardor de tant ditxa, li anava dihent:

 —¡Ánima incomparable! ¡Que diferenta ets de tantes altres que tenen sols la frivolitat al cor y la vanitat per guía de sos actes!

 —Y tu, —contestava ella sense gosar alsar la cara,— ¡que diferent ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buyts é insípits per sa ignorancia, aptes sols pera la ociositat, mare de tots els vicis!

 —Jo, —deya ell no surtint de son èxtasis,— beneheixo á Deu, que m'ha portat una ánima que'm compren. Tu serás la meva amor y la meva guía.

 —Benehímlo tots dos, —afegía ella,— perque la sòrt de compèndres dues ánimes es á mitges.—

 Aixís, entre deleytoses pauses y amorosos mots, trancorregueren llarchs instants, fins que, revenintse, ell digué, cambiant de tò:

 —Y ara que'ns hem descobert mutuament el cor, ara que ja podem dir qu'estem promesos ò sía lligats per un compromís moral, tan indisoluble pera nostres conciencies com el que, ajudant Deu, contraurèm davant del altar, es precís que considerem nostra situació actual desde un altre punt de vista. Tant tu com jo tenim persones ab dret y dever de intervenir en nostres afeccions. ¿Què't sembla que deven fer?

 —No ho sé, —digué ella humilment.— Tinch plena confiansa en tu y á la teva má ho deixo. Á mí ja desde ara no'm toca més qu'obehirte en tot.

 —¡Oh! No pas encara, —exclamá en Ramon, rihent encantat del graciós posat ab que la noya acompanyá ses darreres paraules.

 Després, reprenent son ayre sèrio y carinyós, comensá á exposar son plan. Esplicats els escrúpols y delicadeses que l'havían inclinat á demorar sa amorosa declaració, afegí qu'ho tenía tot disposat pera son retorn tan prompte l'hagués realisada, proposantse no tornar fins que pogués ferho ab el carácter de promès, á qual fí son oncle cuydaría d'obtenir el formal consentiment de la familia.
 D'aquí rodá la conversa sobre'ls possibles entrebanchs que podrían dificultar ò allargar el logro dels seus desitjos; si aquestos serían ò nó contrariats pels pares d'ella.

 —La mare ray... —digué la Montserrat, y ab això doná á entendre que, en tot cas, la oposició la temía del seu pare. També ho creya aixís en Ramon, mes un y altre convingueren en que, ab l'ajuda de Deu y ab la de sa constancia, no serían pas invencibles les dificultats que poguessen presentarse. Ab tot, en Ramon, com á home previsor, volgué lligar un darrer cap, preguntant:

 —¿Y si sobrevinguessen dificultats que no preveyem? ¿Y si tos pares tinguessen ja llurs plans tirats ò compromisos contrets?

 —Esperèm que Deu fará que no siga, —contestá ella, mirantlo afectuosament á la cara y comprenent la intenció de ses darreres paraules.

 —¿Y si fos? —insistí ell.

 —En una paraula, —feu ella, sostenintli valentement la mirada;— l'autoritat que sobre mí tenen mos pares, podría arribar fins á impedir mon casament ab tu, mentres y tant qu'aquesta autoritat existís, mes en quant á volerme casar ab un altre contra la meva voluntat, no ho intentarán may...

 —¿Y si ho fessin? —insistí encara ell ab tossudería.
 —Si ho fessin, —contestá ella ab resolució,— no'm consideraría ab cap obligació d'obehirlos.

 —¡Gracies, estimada meva! —digué'l jove, respirant fort.— No necessito ja preguntarte més.

 Y mentres en el dit del cor li introduhía una senzilla y revinguda argolla d'or, afegí:

 —Té; aquí tens el signe de la lligansa que enclou nostres mútues promeses. Si un día sents flaquejar ton esperit davant de les ratxades del contratemps, bèsal y ell te confortará.

X

E

ls uns després dels altres anaren els forasters despedintse de Serra Bruna y quan aparegueren les primeres boyrades de la tardor, ja en el más hi quedava sola la familia, enbolcallada d'aquella mena de tristesa que escampa la buydor de l'animació desapareguda.

 «Es estrany lo que'm passa, discorría la Montserrat en sos interminables soliloquis de amorosa meditació. Abans de l'anada de Sant Martí,'m semblava que sols de sentir dels seus llavís la seguretat del seu amor, havían de cessar les meves angoixes, convertintse en ditxa perfecta. Avuy això ja ho tinch y'l meu cor está ab el mateix neguit d'abans; é hi estaré fins y tant que puga dir publicament qu'es mon promès».

 La ignocenta no sabía que'l cor humá es un passatger d'aquest món, que camina, camina, prenent l'horitzó per l'obgectiu de sos afanys; y l'horitzó camina, camina sempre davant de ell, sense deixarse assolir may.

XI

U

na tarde en qu'estava don Edualt ocupat en sa tasca quotidiana de passarse'l Brusi pels ulls, entrá donya Dolors á innovar li que hi havía mossen Joan que desitjava parlar á soles ab els dos.

 —¿Mossen Joan? —feu don Eudalt alsant els ulls vers sa muller.— Deu esser qüestió de la Confraría del Sagrament, que sempre'm diu que s'ha de remontar.

 —Potser se tracta d'altra confraría, —afegí donya Dolors, ab una imperceptible mitja rialla.

 Don Eudalt arronsá les espatlles y s'alsá, plegant el diari y endressant les antiparres.

 Se dirigiren vers l'estudi, especie de Sancta—sanctorum de petites dimensions, ahont el senyor de Serra Bruna hi guardava, en caixes de ferro, el moll del òs de la familia y ahont hi passava hores repapat dins d'una poltrona folrada de cuyro, darrera una taula ministre, plena de llibretes y papers en desordre y davant d'una llibrería, casi verge de ses profanes mirades, y d'unes parets senzillament decorades ab quatre mapas, una gran estampa de Sant Eudalt y un Sant Christ en la presidencia. Era aquí ahont ell se tancava pera repasar comptes, compulsar escriputres y contar diners. Aquí hi discorría les peripecies de son interminable plet y aquí, darrerament, hi desfogava sa mal dissimulada murria contra l'hereu Montbrió, á qui no podía veure ni en pintura.

 Silenciosa y gravement, l'un darrera l'altre, entraren els tres personatges: don Eudalt primer y mossen Joan després, seguit de donya Dolors, que tancá la porta. Don Eudalt, sentat en sa poltrona, senyalá al senyor Rector una cadira d'enfront, mentres donya Dolors se sentava modestament sobre una de les caixes de ferro.

 De moment restaren tots callats, fins que mossen Joan, un poch afectat per l'aspecte cerimoniós que prenía la cosa y sens dubte pera contrabalansarho, digué jovialment:

 —No's creguin pas, senyors, que vingui á á posalshi una pistola al pit. L'assumpto de que vaig á parlarlos es de bona amistat y sentiría que'm prenguessin per altre.

 —Res d'això, senyor Rector,— contestá don Eudalt en el mateix tò.— Á més de que aquí seríam dos contra un y'ns veuríam les cares.

 Rigueren tots l'acudit, mes la cosa no avansava un pas. Se veya que mossen Joan, ab tots sos cabells blanchs, no s'havía vist en gayres d'aquelles y no sabía per hont comensar. Don Eudalt, cregut sempre de que allò havía d'acabar ab una embestida á la seva bossa, ja que's tractaría d'alguna necessitat de la parroquia, com altres vegades li havía ja succehit, prengué'l posat de protector, que li era habitual sempre que's creya dominar la situació.

 —¡Vatja, vatja! Mossen Joan, déixis de camándules y vagi de dret al bulto, que ja sab que no'ns coneixem pas d'ahir.

 —Anèmhi, donchs, —exclamá'l vell Rector, como qui's decideix á entrar á l'aygua.— Ja saben vostès que jo, fill d'una familia acomodada, trobantme ja ab els sagrats ordres quan morí solter mon germá gran, vaig renunciar els drets que'm pertocavan, á favor de mon germá petit, que fou qui s'encarregá de perpetuar el nom de la familia. Jove encara, també morí aquest, essent ja viudo, y'm vegí obligat á fer precisament lo qu'havía tractat de refugir, això es tornar al món y ferme cárrech de la direcció de la familia.

 Fins aquí don Eudalt estava encara més á les fosques que may, no comprenent ahont aniría á parar el sacerdot ab tot aquell tractat d'historia casulana y persistí en sa creensa de que allò acabaría ab una petició de diners. Mossen Joan, ab la vista baixa, continuá:

 —L'home proposa y Deu disposa. Mon deliri era fer de mon nebot, en quí prompte vaig reconèixer un talent poch comú y unes aptitus especials pera les ciencies, un ministre del Senyor, un doctor de la Iglesia que, ab sa claretat d'inteligencia, honrés á Deu y á sa patria y familia. Á tal fí vaig dirigir tots mos esforsos, que surtiren fallits pels ocults designis de Deu. Ben mirat, potser jo no anava be, perque el reeixir en mos propòsits implicava la extinció d'un dels noms més antichs de la comarca d'Oliveda.—

 Don Eudalt continuava á les fosques, per més que badava'ls ulls y també la boca.

 —Ab tot, —continuá mossen Joan,— vostès compendrán que jo posés gran afecció en mon nebot, á quí havía fet de pare durant molts anys. Aquest afecte no s'ha pas extinguit, ans al contrari, por dirse qu'ha aumentat ab la separació en que per forsa de les circunstancies, hem viscut. Ell ha conservat bona memoria de mí, perque, malgrat son aixalabrament y sa veemencia de carácter, es tot cor. Som, donchs, jo encara el representant de la familia Montbrió, y com á tal es que'm trobo avuy aquí.
 Un moment de pausa. Don Eudalt ja no podía obrir més ulls ni més boca y, no obstant, no capía encara ahont s'encaminavan les lucubracions del vell Rector, per més qu'aquest se clarejava bastant.

 Semblava impossible qu'ell, que precisament havía cobrat tanta inquina contra'l jove Montbrió, pel gran ascendent qu'havía lograt no sols sobre sa propia familia sinó sobre la comarca, no poguent sustraures á un greu sentiment d'enveja al veure que'l minyó, ab sos atractius de joventut, talent, estudis y especials dots de carácter s'havía convertit en una especie d'idol de tothom, no hagués atinat may en que ell tenía filles, una d'elles anant pels vint anys, prou guapa y vistosa pera esser,ovirada per un jove y prou esparpillada pera saber endevinar quí li féya l'aleta. No obstant, res d'això havía comprès aquell benaventurat, ab admiració del propi mossen Joan que, mitj fora del món, no era pas cap espasa en materies d'amor.

 Per això quedava encara á les fosques. Obcecat sempre pel temor de que allò havía de acabar ab un atach á la seva caixa y no veyent les necessitats de la parroquia aparèixer per cap cantó, en sa petitesa d'esperit, arribá á sospitar si's tractaría d'algun apuro del jove Montbrió, d'algun compromís de son patrimoni, resultat de sos plans descabellats, y que pera salvarlo, baix el protectorat de son oncle, se dirigía á buscar una sòlida fermansa en les ben provehides arques de Serra Bruna. Era per les materies de bossa ahont li despuntava la malicia, ja fos efecte de la lectura de les gazetilles del Brusi, ahont sempre se n'hi veuen de fresques, ja per son contacte ab els timadors de Barcelona, que tan sovint lo prenían per anima vilis en sos progectes d'expoliació.

 Mossen Joan, veyent que no se li allargava cap má piadosa pera ajudarlo á fer el salt mortal, se decidi á donarlo sol:

 —Com á representant, donchs, de la familia Montbrió, —digué solemnement,— vinch jo avuy á demanar á la noble familia de Serra Bruna, la má de sa filla Montserrat pera mon nebot, en Ramon de Montbrió...

 La poltrona de don Eudalt cruixí á impuls d'una sacsejada nerviosa de son propietari, que degué esser d'alguna potencia pera arribar á somoure aquella massa apática. Sos ulls y boca, que ja semblava no podían obrirse més, trobaren encara alguna franquicia qu'els hi permeté una major expansió. Permanesqué un moment com entontit. Després girá la vista envers sa esposa, com preguntantli: «¿Has sentit, Dolors?». Aquesta continuá ab la vista baixa, sense que semblés que la petició del senyor Rector l'hagués afectada gran cosa, per lo menos en el mateix sentit que á son espós.
 Per fí, com aquella escena's prolongava ja massa y mossen Joan no donava senyals de surtir de son mutisme, esperant la contesta, li fou forsós á don Eudalt revenirse y parlar.

 —Mossen Joan, —digué ab veu tremolosa;— m'ha sorprès tant sa petició, que, sinó perque conech á vostè de tants anys y'l tinch per home sèrio y formal, me creuría que's tracta de una burla...

 —¡Don Eudalt...! —exclamá'l Rector, ferit per semblants paraules.

 —Ja veurá: perdoni, —afegí precipitadament aquell al compendre sa imprudencia, fins ab el gesto de protesta que feu sa propia muller.— ¡Vatja! vull dir que m'ha estranyat tant sa demanda, que... ¡vatja! no sé còm dirli qu'es impossible.

 Y mentres se regirava en son setial, ab visibles mostres de sofocació, mossen Joan no perdía la calma, coneixent com coneixía suficientment á son feligrès, apart de que ja hi contava en trobar alguna resistencia en sa proposició.

 —Miri, don Eudalt, —digué amorosament;— jo parteixo de la basa de que sa filla es una minyona de totes prendes morals y materials. Les primeres, tal volta més que vostès mateixos, estich jo en situació d'apreciarles. Les segones, á la vista estan de tothom y pregonades són per tota la montanya. Crech que fins un príncep podría honrarse ab la seva má. Y, no obstant y això, no he cregut tan gran despropòsit patrocinar les pretensions de mon nebot que, apart del afecte que li tinch per la sanch que porta, no es pas un partit d'escarnir. Les qualitats materials, vostès les han pogudes apreciar, y de les morals, fins ahont vostès no alcalsin, ne surto jo per fiador. Es jove, actiu y treballador; amo d'un patrimoni que, si be no es comparable ab el de Serra Bruna, es de lo melloret que hi há en aquella plana, ben sanejat y lliure de cargues. Jove, ab salut de ferro, rich y ab títol acadèmich, no dubti que pot mirar un poch amunt y trucar á moltes portes, ab la seguretat de que no serían pas sordes.

 —Si no es pas això, senyor Rector, —digué don Eudalt, apurat pera, surtir del fanch ahont se trobava,— si no es pas això; si jo no discuteixo pas les qualitats y'ls mèrits de son nebot. Ell es tan jove, tan guapo, tan sabi y tan rich com vulgui y pot aspirar á molt més que á la meva filla. Jo lo que vull dir es que no fa per la Montserrat ni aquesta fa per ell. En una paraula: no es el seu nebot el gendre que á mí'm convé.

 —Mossen Joan arronsá humilment les espatlles, plegá les mans y respongué:

 —Això darrer son comptes de vostès. Ja he dit al principi que no venía pas á posalshi cap pistola al pit. Jo demano, vostès son lliures de concedir ò de negar.

 Donya Dolors se mogué en son seti, dirigint una rápida mirada al senyor Rector, quí'n feu cas omís. També feu cas omís don Eudalt de les paraules qu'aquest acabava de pronunciar, y continuá:

 —La casa de Serra Bruna es de les més antigues de la montanya y porta'l nom desde sa fundació. Ella s'ha distingit sempre per conservar ses antigues costums y may ha necessitat puntals de ningú. ¡Vatja! vull dir que si ara, per voler de Deu, s'ha de perdre'l nom per falta de varó, vull que qui'l substituheixi sigui de la mateixa fusta que'ls passats, ¡vatja! un home aixís, com nosaltres, á tay de montanya; vull que'ls interessos del patrimoni no'n pateixin y... ¡vatja! no vull anarmen al altre món ab el remordiment de que mos néts puguin, per ma culpa, veure, á mal borrás lo que tant ha costat de conservar.

 El bon senyor respirava sempre per les ferides, y mossen Joan, que'l coneixía prou, volgué portarlo fins al cap d'allá, sens dubte ab la esperansa de que, fentli traure totes ses armes, li sería després més fácil rendirlo.

 —Escolti, don Eudalt, —li digué ab sa fina mitja rialla;— ¿voldría dirme quína opinió té formada de mon nebot?

 —¿El seu nebot? —digué don Eudalt, posat ja á la rossoladora.— ¿Vosté no'l coneix? ¡Vatja! es impossible que vostè, l'home de costums tan severes y de virtuts tan rancies, l'home de la pura doctrina cristiana, no tingui formada, del hereu Montbrió, una opinió ben diferenta de la que'ns ha exposat. ¡Es l'home que's titula á sí mateix revolucionari, que's proposa enderrocar la societat y que sempre té á la boca la execració de tot lo existent! ¿Y vol, vostè, portármel á casa, perque m'ho tiri tot en orris en quatre díes, ab sos plans sense cap ni centener? ¡Vatja! confessi, mossen Joan, que'l tal nevodet li ha donat més de quatre disgustos ab ses idees esbojarrades.

 —Confeso, —respongué mossen Joan ab calma,— que m'han preocupat molt les idees atrevides y les proposicions radicals d'en Ramon; però aixís mateix dech declarar que, un cop familiarisat ab elles y vensuda la repugnancia que sa mateixa novetat havía de produhir en qui, com jo, ha sigut educat en altra escola tal volta massa exclusivista, he reflexionat ab més calma sobre les mateixes, vegentme obligat á regonèixer que tenen un fons innegable de rahò.

 —¡Y ara! —feu don Eudalt novament sorprès d'aquella sortida del vell Rector,— ¡Y ara! ¿vostè també revolucionari?

 —Jo no som revolucionari, —contestá mossen Joan humilment,— ni escauría en qui com jo, te ja una cama á la sepultura! Jo sols dech regonèixer, ab els molts anys que porto de ministeri, que l'èxit no ha pas coronat els afanys dels qui treballem per mantenir la societat en lo bon camí.

 La llibertat, la igualtat y la fraternitat, son principis eterns de la lley de Deu, refrendats ab la Sanch de Crhist y proclamats per tots els Sants Pares; y no obstant, cada día veyem á la joventut desertar de nostres banderes pera còrrer vers uns altres principis, enlluernada per unes altres llibertat, igualtat y fraternitat de cartró, cobertes de talch y oripells. ¿Será que, dormits sobre nostres antichs llorers y atents sols á servar la puresa del dogma, l'hem tancat dins d'un tabernacle massa inaccessible á les mirades del poble? ¿Será que enervats nosaltres mateixos, sens talayárnosen, per l'esperit sensualista del sigle, ens havem deixat influir per les corrents ensopidores d'una falsa cultura que tira á destruhir l'ánima social de nostre poble, al que hem deixat de suministrarli la Veritat en la única forma que per flaquesa humana ò per designi de Deu sols sab copsarla? Una cosa y altra sosté en Ramon, y á n'això's refereix quan demana procediments nous y sanch nova. Y jo no m'atreveixo pas á sostenirli lo contrari.

 Don Eudalt, de tota aquesta parrafada, no n'entengué res sinó que la principal arma, la que creya mès poderosa pera justificar sa negativa, se li trencava en les mans. Mes no per això se descoratjá, sinó al contrari; més y més s'indigná del atreviment d'aquell jove que, no content de reptarlo á cada pas, molestantlo ab ses reticencies y treguentlo de pollaguera, arribava fins á solicitar la má de la seva filla gran, pera introduhirse aixís en la intimitat de sa familia. Ell veya en aquell acte un atach á la seva tranquilitat, á les seves costums, á son modo d'esser y de viure, com si diguessim l'anulació de la seva propia individualitat.

 Aixís es que, regirantse en la poltrona, totjust hagué'l Rector acabat, saltá dihent:

 —¡Vatja vatja! sía lo que's vulga, aquest jove no'm convé ni á mí ni á la noya, y jo no consentiré may en ficármel á casa. Ja sé jo'l jove que'ns convé y prou el tinch ben triat. No'l vull tan rich, ni tan sabi, ni tan aixerit. Lo que aquí convé es un fill de familia fet á la terra, sens ambicions ni pretensions de cap mena, d'esperit obedient y de cos sanitós, sense gustos ni vicis. ¿No ets del mateix pensar tu, Dolors?

 Aquesta no havía encara badat boca, però's veya qu'estava á punt de reventar, mortificada per el tirat que anava prenent la conferencia. Tot donava á creure que's reservava pera última hora, esperant que son marit agotés tots sos recursos. Reptada, ara, d'un modo tan directe per aquest, saltá á la palestra y ho feu ab aquell tò de mofeta que usava quan volía desencastellarlo d'alguna de ses rebequeríes.

 ¡Ja ho crech! —exclamá,— un fadrí extern sense pena ni gloria, per exemple, algun estudiant del Seminari de Vich; mentres sía bó pera menjar sopes, escalfar l'escon, jugar á la brisca y conservar la cría dels canaris... y dels Serra-Bruna.

 ¡Tu quoque Brutus? hauría exclamat don Eudalt, si s'hagués recordat del llatí del Seminari, al sentir l'escoisor del exabrupte. No se'n recordava; mes el gran romá qu'eternisá aquesta frase, al veure espurnejar sobre son pit el punyal de son més volgut amich, de segur no la pronunciá pas ab més ánima que nostre atribulat marit aquestes altres similars, al sentirse ferit per la ironía de sa propia muller.

 —¡Tu! ¡tu també revolucionaria? ¡tu també demanas sanch nova? —Y redressantse ab una actitut tribunicia, que'l feya desconegut, exclamá ab veu grossa: —Ja n'hi há prou, senyors! Si's creuen qu'entre tots m'han de regirar l'enteniment, van molt errats! Aqui's fará la meva voluntat! Aquest jove no'm convé y no'l vull y... ¡vatja! s'ha acabat. Si es rich, que sopi dos cops, y no pretengui les poques ò moltes riqueses de la meva filla, que pera res necessita d'ell. Si es sabi, que se'n valga, y si te progectes de regeneració, que'ls plantegui á casa seva, y no vagi á portar la perturbació allí hont hi regna la tranquilitat.

 —¡Y ara, qu'es això! —feu donya Dolors alsantse y tractant d'imposarse.

 —¡Per Deu, don Eudalt, no ho prenga aixís! —afegí mossen Joan esglayat.

 —¡Vatja vatja! ¡que no'n vull sentir parlar més!—

 Y desfentse de les mans de la muller, que tractava de retenirlo, prengué la porta, que obrí d'una revolada y la tancá ab estrèpit darrera seu, sentíntsel encara bona estona esbufegar y picar de talons, mentres s'allunyava corredor enllá.

XII

M

ossen Joan, que ni esma havía tingut per'alsarse, restá aclaparat baix el pes d'aquella tempestat que may hauría cregut pogués ser tan grossa. Donya Dolors, de peu dret, evidenciava ab el traspás de sa fesonomía el trastorn de son esperit. Altres vegadas havía vist en son marit accessos que, més ò menos passatgers, eran impropis de sa naturalesa apática y gelada; però may l'havía vist en tal grau d'excitació, ni's creya ella que pogués arribarhi, y això que coneixía á fons son temperament.

 Llarga estona permanesqueren silenciosos abdós. Sens dubte regoneixía la bona senyora que havía picat massa fondo ab sa sátira, no havent tingut prou corretja pera aguantar sos nervis exitats pel cúmul d'intemperancies buydades pel seu marit.

 —El mal ja está fet, y es inútil entrar en lamentacions, —li observá mossen Joan.— Lo que cal fer es tractar de posarhi un remey si n'hi há, esperant quan vinga la reacció.

 —Me temo que'l remey es lluny, —feu donya Dolors rodant el cap,— perque es tossut com una banya de marrá.

 Y es una desgracia, una verdadera calamitat la que'ns ve á sobre, —afegí després d'uns moments de silenci.— Aquest home, ab sa falta de sentit práctich y ab son poch talent pera saber distingir qui'l burla y l'esplota del qui li vol bé, ens está conduhint cap á un mal pas. Jo veig venir díes molt negres, y aquest jove me semblava com enviat de Deu pera posarhi un remey tornant les coses á lloch. Desgraciadament el dimoni de la enveja s'hi ha ficat pel mitg y la persona á qui tothom porta en palmes, ell no la pot veure ni dragar. Ab lo d'ara ho tenim pitjor que ho teníam. Veig que'ns hem precipitat al donarli la píndola sense preparació.

 —També ho conech ara aixís, —digué'l Rector descoratjat.— Mes, quí s'havía de pensar que li vingués tant de nou! Aquest home viu fora del món.

 Després d'alguna pausa afegí:

 —En fí, hem d'esperar que, si convé, Deu hi fará alguna cosa, y á n'Ell ho hem d'encomanar. Pot ser no sía més qu'una nuvolada d'estiu.

 —Deu hi fassi més que nosaltres! —exclamá la bona senyora plegant les mans.

XIII

L

a sotragada del inesperat cop de geni del senyor de Serra-Bruna, ressoná per tot el casal. Aquella melancolía deixada per la partida dels forasters y que durava fins que la gent del más s'havía habituat á la nova vida de soletat y repòs, s'accentuá y s'agravá. No's veyan més que cares llarges: La Loreto havía renunciat del tot á sa cansó de l'aureneta y 'l pinsá, respectant el dol de sa germana, que de contínuu ab els ulls embotornats, havía de fer esforsos extraordinaris pera dissimular la tristesa de son cor; donya Dolors, pera no donarli més pena, callava.

 Don Eudalt se sentava á taula ab la cara fosca, passava llargues hores en l'estudi donant un impuls desusat á sa correspondencia, ò se passejava amunt y avall de la sala ò de la galería ab les mans á la esquena y sense xiular, cosa en ell signe de gravíssima preocupació.
 Una tarda, estavan les senyores com de costum al cusidor, entregades á ses habituals feynes y don Eudalt ab elles sornut com sempre, quan entrá una minyona ab el paquet de la correspondencia qu'entregá al senyor.

 Encara aquest no s'havía fet cárrech de lo que contenía, que ja la pícara de la Loreto havía ullat una carta qual sobre estava escrit ab carácters enèrgicament esgrafiats. Seguidament tocá ab el peu á sa germana y ab veu tot just perceptible li digué:

 —Carta d'en Ramon.

 La Montserrat en un moment s'enrogí y vingué blanca com la paret; donya Dolors que copsá l'avís de sa filla, imposá silenci ab un moviment rápit de la mirada. Desd'aquell moment, sis mans treballavan ab dalit, entant que sis ulls, sense pararse en lo que les mans feyan, vigilavan fins el més petit moviment de don Eudalt, qui passá entre sos dits cartes y periòdichs, fins á topar la de referencia que li atregué l'atenció. Després de molt remirarla, se decidí á obrirla, buscant la firma.

 Sols allavors se li notá un moviment de nervis; plegá la carta sens llegirla y arrugantla, prová d'obrirne un'altra sens acabarho de fer; obrí un diari intentant inutilment llegir, y per fi plegá tot el paquet y fugí á tancarse dins son estudi.

 Allá, defensat de mirades indiscretes y sense por de propies traicions, obrí de nou la carta, y la llegí una, dues, tres vegades ab tota detenció; era un document molt concís y breu; hèulo aquí:

 «Molt senyor meu de ma major consideració: fa ja algúns días que vaig confiar á mon senyor oncle, el venerable rector de Vall de Pedres, la delicada missió de solicitar de vostè en mon nom la má de sa hermosa filla Montserrat, missió que cumplí y no dubto que ho feu ab la finesa y respectuositat que li es habitual.

 Als pochs días m'enterá ell mateix del resultat. Una rodona negativa de part de vostè.

 Pot suposar que aquest fracás ha sigut pera mí un cop aclaparador, si be confesso que no tinch cap dret per aquest concepte, á queixarme de vostè, ja que desde'l moment que solicitava, tácitament li reconeixía'l dret de la negativa.

 Però mon senyor oncle en cumpliment de son dever, ha degut ferme avinentes les rahons en que vostè ha fonamentat sa repulsa, y es això lo que m'ha posat la ploma á la má, perque jo, que respecto el dret de conecdirme ò negarme la má de la seva filla, mentres aquesta está baix sa patria potestat, no puch avenirme ab els fonaments de sa decisió, no considerantlos ajustats ni á la veritat ni á la rahó.
 Mon senyor oncle resumeig els motius per vostè aduhits, en'ls següents termes. Que portant la Montserrat com á pubilla de Serra-Bruna, vinculada la tradició de la familia, no convé que prengui per marit á qui, com jo, professa idees que topan ab ella y está carregat de plans atrevits, esbojarrats y pertorbadors, que en un moment podrían comprometre el prestigi y fins la seguritat del patrimoni.

 Faig cas omís, perque aixís m'ho mana mon oncle, d'algúns conceptes emesos per vostè, de sobras ofensius pera ma persona. Tampoch vull entretenirme en combatre la opinió de que mes idees topan ab les tradicions de sa familia que son les mateixes de les demés cases payrals de nostre terra. ¡Tant de bo poguessin parlar els passats d'aqueixes cases! Ja's veuría allavors qui falta á les consabudes tradicions, si'ls que les han desviades, degenerades y oblidades, entregantse en brassos de polítichs farssants tant sobrers de concupiscencies com mancats de bones intencions, ò'ls que pretenem ressucitarles. Sols m'interessa fer les següents declaracions.

 1.ª Que malgrat la negativa de vostè, no retiro mes pretensions á la má de la seva filla mentres no sia ella mateixa qui'm desenganyi. Pera lograr mon objecte, ma noblesa, m'obliga á declararli, que'm valdré de tots aquells medis que no estigan renyits ab el decoro y la dignitat de les persones honrades.
 2.ª Que contant, ajudant Deu, ab medis suficients pera sostenir una familia del meu bras, no sols no m'he fet may paga del pubillatge de Serra-Bruna, sinó que ni sisquera he penssat exigir á ma esposa dot de cap mena mentres visquin llurs pares. Y si fos de Deu que jo veyés la mort d'aquests, reivindicaría pera ella, única y esclusivament lo que'ls difunts li haguessin senyalat mentres no fos menos de lo que per dret llegitimar li correspongués.

 3.ª y última. Que si la Montserrat se negués á acceptarme en les susdites condicions, entendría jo que dona més importancia á sos bens que á ma persona y per lo tant que no es ella la muller que'm convé.

 Li prego que reflexioni sobre lo que acabo d'escriure y que obri en conseqüencia.

 Aprofita aquesta ocasió etc...

 Ramon de Montbrió.

 Com se veu, aquesta missiva que res tenía d'humil, era més un repte qu'altra cosa. Aixís ho comprengué en Serra-Bruna, y la idea d'una lluyta ab l'hereu Montbrió que no era pas un enemich qualsevol, l'omplí d'esferehiment. No deixava de compendre la desventatja en que'l colocava el prestigi adquirit pel seu enemich, no sols dintre sa propia familia sinó fins sobre'ls membres de sa parentela qu'havia tingut ocasió de tractarlo. Ademés, hi há que tenir en compte que l'esperit de lluyta, no era pas ingènit en ell, apátich per naturalesa é inclinat á les gaubanses de la vegetació y á les egoistes delicies de la familia. Lo que podía semblar enteresa de carácter, no era més que una tossudería de noy afalagat, únich respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havía pujat á son albir com els arbres del bosch.

 Aixís, res te d'estranyar qu'en la impressió del primer moment, espantat de la nova turbonada que per aquest cantó li venía á sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que l'amohinava, creuessin per son magí idees d'una transacció més ò menos lleal: idees que desgraciadament no prosperaren.

 Y no prosperaren perque no trobá en sa historia antecedents d'haver transigit may en res y no havía de comensar devant d'en Montbrió, qual recort tenía la virtut de despertarli aquell sentiment d'enveja fins ara desconegut, sentiment agravat per les escoissors del amor propi ferit, y per una quimera fonda que se apoderava de son ser al pensar que un poca solta, un... criatura, li venía á robar, perque sí, la beatífica tranquilitat en que vivía.

 Però'l cas era serio y calía reflexionar. Y reflexionant y posant á proba sa malicia de montanyench, li semblá entreveure un camí pera sortir diplomáticament del pas, inutilisant al pretendent ab ses propies armes. Aquest medi li proporcionava la mateixa carta. Efectivanient; venía á dir en Ramon que sols acceptaría la má de la Montserrat, renunciant aquesta'l pubillatge de Serra-Bruna. Donchs be, això (que no podía ser més qu'una baladronada del jove, perque no's renuncía pas aixís com aixís un nom y una seqüela com la de Serra-Bruna), estava escrit — y firmat y á n'això devía atenirse fort y ferm.

 Calía, donchs, de primer, cerciorarse be de si la noya estava realment enamorada d'en Montbrió, ja que á n'ell no li constava pas. En cas afirmatiu, procuraría portarla á la rahó, fentli veure lo desencaminat de sos propòsits y seduhirla ab la perspectiva d'un bon casament ab altre jove de millors condicions que ja li tenía buscat. Que la noya no cedeix, lo que no es de creure; la posaría en l'alternativa de renunciar á son amor ò á son pubillatge. Qu'es tan faltada de judici qu'això no la vens... Allavors la oferiría pelada com un cogombre y... sens dubte será ell, en Montbrió que hi renunciará... ¡no hi há de renunciar! vaya uns trutxes com son els joves de avuy día...

 Encoratjat per la lògica que li sugería sa petitesa d'esperit, y admirat de son propi maquiavelisme, sortí del cau ab el propòsit de dur tot seguit son plan á la práctica, y trayent el cap per la mampara que donava al cusidor, cridá ab veu seca:
 —¡Montserrat! arríbat fins al estudi.

 La noya, al sentir son nom, sufrí un esglay, mes s'apressá á obehir, seguint á son pare després de recullir de sa mare y germana sengles mirades d'encoratjament.

XIV

S

ituació una mica difícil. El pare sentat á la poltrona, procurant á copia de bufets donar més solemnitat á la escena, ò pot ser bregant pera trobar per hont comensar; y la filla en una cadira al seu costat, cap baixa y recelosa, no sabent per hont reventará la tempestat que l'amenassa. Per fí, romp ell ab veu grave dihent.

 —Dígam, Montserrat: ¿què hi há entre tu y l'hereu Montbrió?

 —¡Res! —contestá aquesta; mes prompte la ferí l'escrúpol de la mentida y afegí:— hi há... hi há que'l día de l'anada á Sant Martí, me va dir que si podía contar ab mí, me faría demanar... y jo hi vaig consentir.

 —¡Sabs, noya, que vares obrar molt malament! —obgectá son pare ab ayre sever:— ¡Jamay deu una donzella contreure semblants compromisos sense l'autorisació dels pares.
 —Es que precisament se tractava de demanar aquesta autorisació; —s'atreví á dir ella ajupint el cap.

 —¡Ni aixís! perque, veus? ara has donat ales á qui jamay pot ser el teu marit.

 La filla abaixá encara més el cap, y de sos ulls inflats comensaren á caure algunes llágrimes.

 Son pare sentí afluixárseli un poch els nervis. Li prengué la má y ab veu més amorosida continuá.

 —Però, que no ho veus, filla, quín disbarat anavas á fer? ¿no comprens qu'un jove d'aquesta mena no fa per tu? que, sent tu pubilla, no't convé un jove setciencies, arrematat, que enorgullit ab ses ínfules d'estudis, títols y diplomes, y envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faría sería tirarte á recó? Tu pots y deus ser mestressa y jamay t'has de resignar a ser criada; la teva posició es pera manar y no pera estar á les ordres del primer saltimbanquis que se't presenti. Tu pots y deus escullir marit, y no has de consentir que sía un altre que t'esculleixi á tu. No'n faltava d'altra...

 Ademés, ¿no l'has sentit còm desvarieja? Sempre carregat de cansons y de follíes; si fins crech que parará boig. ¡Vatja! espero que'm farás el favor de no pensar més ab aquest home.
 La noya no torná rahó, sinó qu'aumentá'l doll de sos ulls. El beneyt de son pare, creguent que son plan feya efecte, reemprengué l'atach variant de registre.

 —¡Vatja! no ploris, filla meva, que de casadors ne trobarás més que no'n vulguis. ¡Hont vas á parar! la pubilla de Serra-Bruna, la flor de la montanya que ja't diu tothom! Lo que't convé á'n á tu, es un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui del nostre taranná, millor que vingui de menos y que no sigui pas massa rich pera que tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols acadèmichs, ni cosa que puga donarli consideració, perque això als joves els fa orgullosos per més que sían pobres com una rata.

 La Montserrat alsá'ls ulls amarats pera mirar á son pare, com dubtant de si era ell qui exposava tant totxa doctrina. Aquest, obcecat cada vegada més, é interpretantho á mida de sos desitxos, afegí abaixant la veu y atansantse com pera donar més interès á la conversa:

 —¡Vatja, maca! Dígas, ¿t'agradaría en Francisquet de Tapiols? es un bon mosso, aixerit y...

 —¡Però, papá, si sembla un ximplet! —esclamá ella ab encantadora ingenuitat. Y seguidament, com penedintse de son exabrubte, afegí resolta: —Ni aquest, ni cap. Si no pot ser ab en Ramon, no'm casaré may.
 —¡Còm s'enten això! —exclamá don Eudalt indignat,— ¡t'atrevirás á desobehir á ton pare!

 —Jo no'm casaré pas sense'l consentiment de vostè, —replicá la noya ab una vivesa sorprenent,— però tampoch me casaré ab qui no'm plagui, per més que vostè m'ho mani.

 Don Eudalt restá esglayat devant d'aquella tan impensada manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que per altra part res tenía d'heterodoxa als ulls d'una persona sensata, l'afectá amargament, avinentantli una vegada més, que li havía tocat un òs de mal rosegar.

 «¡Vet'aquí un'altra revolucionaria, que també demana sanch nova!» exclamá interiorment. «Está vist, qu'aquest bordegás m'ha de fer perdre'l seny».

 Al veure com la donzella, afectada de sa propia vehemencia que degué costarli un esfors de gegant, se posava les mans á la cara rompent en amarch ploriqueig, sentí passarli prop del cor una ráfaga d'admiració, ensemps que de commiseració, per aquella mostra de sentiments qual fondo de noblesa no arribava ben be á capir. Però fou una ráfaga no més, ben prompte esvahida, pel dimoni de la rancunia que'l dominava, y redressantse, cridá ab veu enfallonida:

 —¡Súrtme del devant, filla insolenta! vésten á amagar tes doctrines de noya mal criada, doctrines que no es pas ton pare qui te les ha ensenyades.

 —¡Perdó, papá! —exclamá postrantse desoladament la Montserrat.

 —¿Perdó? —respongué aquest fora de sí— ¡El perdó el concediré á la filla obedienta á les meves ordres; aquesta será la pubilla de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit á posar els ulls en l'enemich de son pare, será irrevocablement esborrada de mon cor y... de mon testament.

 —¡Es qu'en Ramon no li es enemich! es que vostè no'l compren...

 —¡Cálla y vésten! —cridá desapiadadament el seu pare, —tens dos termes per escullir: ò ell ò jo!—

 Encara pretengué parlar la pobre noya, mes la gola nuada se li negá á articular les paraules. Aclaparada per aquella proba, que son cor no avesat á les lluytes de la vida trobava massa dura, s'apoyá mitg desvanescuda á la taula y cayguentli la cara sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impresió de la lligansa que rebé'l día de l'anada á Sant Martí. Com si aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alsá la vista vers son pare que continuava terrible, desconegut, senyalantli la porta, com reptantla encara ab son terrible dilema: ¡ò ell ò jo! ¡pènsahi be!

 —¡Verge de Montserrat, assistíume! — murmurá la noya; y alsantse com pogué, tambalejantse y plorant amargament, passá la porta, anant á amagar son desconsol en brassos de sa mare.

---

1. L'autor prega als llegidors que vulgan perdonarlo, si pera enrodonir aquest quadro y accentuar el valor moral del protagonista, s'ha permés forsar la ficció, abusant tal volta de les llicencies del novelista.