Segon llibret de faulas

SEGON
LLIBRET DE FAULAS

SEGON

LLIBRET DE FAULAS

DE

Felip Jacinto Sala

BARCELONA
La Ilustració Catalana
1892

Barcelona: Estampa á c. de F. Giró, Passeig St. Joan, 168

LA GATETA Y LO MASTÍ

—M'obriren d'una trampa la portella,
signantme que cassés un ratolí;
m'hi atiaren després; jo era novella,
y ab tot y ésser novella, me'l crospí.
Llavoras tots, ¡quín modo d'aplaudí'!

L'ensendemá trobí la gabia oberta,
y'l verderol pugnant per escapá';
lo devorí; ni temps de respirá';
mes tan bell punt sa mort fou descuberta,
¡quín odi á mi! Tothom m'assarronà.

Sobre eix fracàs, durant una setmana,
oculta en la cendrera, he meditat,
y d'enuig y tristor, fins he plorat...
Si aixís se porta la justícia humana,
¿què s'han fet, donchs, las lleys de l'equitat?-

Un Mastí vell, d'esment y de malícia,
— Gateta,— li digué,— conformació;
sovint, en aquest món, d'hont ets novicia,
empunyan lo capritxo y la injustícia
lo sagrat atribut de la rahó.—

LA LLAGOSTA

— Llagosteta, Llagosteta,
¿quí t'ha umplert lo cap de vent,
que, tan arran com tu volas,
ja't presums d'ardit aucell?
— Es qu'imito als mals rimayres,
que, sense enlayrarse gens,
ja pretenen passar plassa
de poetas eminents.—

LO PARCER Y LA VACA

La Vaca que possehía
Blay, lo Parcer,
de bon grat sempre li dava
tota sa llet.

Estacada, y en estable
bò y escurat,
la trista bèstia enmagría;
Blay era avar.
— Res de llàstima pe'ls altres,
— deya'l coquí;—
qui reb molt y no don gayre
ve que's fà rich.—
Un jorn ab dos grapats d'herba
n'entra al corral
hont la Vaca defallia
morta de fam.
Tement pèrdrela, s'alarma,
s'hi penja al coll,
— Pobreta meva, encorátjat,
— li diu plorós.—
D'avuy avant, creume, hermosa,
no't cal patir
de pinso, sòrt que me'n vullas
fins á desdir. —
La Vaca, á qui repugnava
tanta ficció,
— Prou afalachs,—li contesta;—
ja sé què vols:

muny la escassa llet que'm queda,
y, per pietat,
que no'm juren los teus llabis
més amistat.—

Eix Parcer es l' avarícia,
l' avarícia sense cor,
qu'á sas víctimas las deixa
no més qu'ab la pell y l'os.

LA ESTRELLA

Aquella pura Estrella que tant viva lluhía
sopte caygué després,
perdé per sa desditxa lo clar cel que tenía
per no brillarhi més.

Bellesa que en mal hora de son pudor s'oblida
n'es mostra d'eix estel;
es la Estrella cayguda dins lo fanch de la vida
no té ni llum ni cel.