Sobre l'ànima i el cos

El dogma de la Presència real

“Jo sóc el pa de vida¹”, digué Crist. Aquesta paraula ja és bella; però el catolicisme n’ha tret alguna cosa més, que una paraula bella. Ha volgut que el Crist sigui menjat per cada fidel, no pas simbòlicament, sinó realment. El pa de la comunió és el mateix cos de Crist, no pas el símbol de Crist. Aquí la raó del creient és reduïda al silenci, i l’incrèdul troba el dogma de la Comunió digne com a màxim dels salvatges d’Austràlia.

És que no ha considerat prou la condició humana. L’ànima va lligada al cos; i, pel cos, a tot l’univers. Quan contempla el cel estelat, no hi ha astre que no actuï damunt seu; no hi ha ni un sol moviment dels que ella imprimeix al cos que no modifiqui el curs dels estels. De dia, aquests estels, que no percep, actuen damunt seu i en reben l’acció; car tot actua damunt de tot, en l’univers existent; i el cos, en rebre l’acció de l’univers sencer, transmet d’alguna manera aquesta acció a l’ànima. L’ànima és així unida a tot l’univers per mitjà d’un cos determinat. I no sabria ser-ho de cap més manera. Car, en ser indefinit, l’univers només pot existir concentrat, diguem-ho així, en un objecte finit. Tot el que veig, aquest mur, aquests llibres, aquests papers, és finit dins l’espai, i infinit en tant que l’existència de tots aquests objectes finits suposa l’existència d’un univers infinit; o, més ben dit, indefinit. L’univers només es pot manifestar així; l’univers indefinit en si és una abstracció. Si jo anés caminant sens fi pel món, només tindria davant els ulls un espai limitat. Si l’univers existís indefinit, l’Existència sense límits es posaria per ella mateixa; i no és pas certament això el que volgué dir Spinoza, ell que no considerava Déu com a indefinit, sinó com a infinit.

No és pas desplegat, diguem-ho així, que l’univers indefinit es pot percebre, sinó concentrat en un objecte. Però aquí no es tracta pas de l’objecte percebut; es tracta del cos percebent, o, millor, del cos mitjà de percepció. L’ànima no hi pot pas comunicar, amb l’univers tal qual; només pot comunicar amb un objecte finit, que és a l’univers el que és a un paisatge l’aparença d’aquest paisatge vist des d’un punt de vista determinat. Però la naturalesa d’aquest objecte finit, que és el cos, no és pas indiferent. No ho pe:nsem pas, que un llibre tingui ànima; considerem o no els animals com a màquines, no els creiem pas dotats de raó. Només el cos humà, d’entre els objectes existents, té el poder d’afectar una ànima. [...]