Tenebres

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


 TENEBRES


Et lux in tenebris lucet.



Vaig veure 'l mon dels pobles. Y per la volta blava
Reinavan les tenebres d'una suprema nit:
D'horror ó d'esperansa la terra tremolava,
 D'afany jamay sentit.

Una remor inmensa, crexent, tempestuosa,
Dins l'ombra s'escampava pe 'ls quatre vents del cel.
Casi engrunant la terra, s' alsava portentosa
 Com una gran Babel.

Y la Babel crexia, crexia... Jamay plenes
Ses portes n'engolian de temples y palaus!
Del llamp era senyora, y omplia de cadenes
 Los elements esclaus.

«Llum! llum!» deyan los pobles, ab ares qu' estallavan
Inmenses foguerades alsant dins la Babel;
Mes ¡ay! ab la fumasa los astres s'amagavan,
 Y era mes negre 'l cel.

Uns sabis caminavan dins l'ombra, sense guia,
Cercant lo gran misteri per l'ampla llibertat;
Però'l llumet que duyan no mes los aclaria
 Fragments de veritat.

Uns altres ascoltavan les veus de la natura,
Lo que l'abisme parla poema may escrit;
Y suspirant miravan alguna estrella pura
 Fugir á dins la nit...
 
Á voltes, repentina, muntar los pobles véyan
La resplandor fantástica d' un' auba boreal:
Vé'l dia, tots cridavan, vé'l dia! Y quant ho déyan,
 Tornava nit mortal.

D' un temple solitari parlava la campana:
«¡Oh cors! la terra es fosca, lo cel inmens y clar...
¡Oh cors! jo sé l'estrella d'aquesta vida humana,
 La llantia del altar!»
 
Y la remor dels pobles mes forta reprenia,
Y'l sò casi apagava del bronzo benehit...
Llavors dins la foscura clamá l'ánima mia:
 «¡Oh Llum.. negra es la nit!»

Tot sol entrí en el temple. La llantia del sagrari
La fosca feya veure de la deserta nau.
Poruch mon cor batia; mes l' Angel del santuari
 Me dá son bes de pau.

¡Oh Deu! allá, en l'augusta quietut del Tabernacle,
Devant mon cor brillaren Be, Veritat y Amor...
¡Oh Deu! allá 'l silenci parlá com un oracle,
 ¡La fosca era claror!