Tercera serie de cançons populars catalanes/La comtessa de Floris
La Vilana se'n passeja
amunt i avall de sa cambra,
pentinant sa cabellera
i rentant sa ermosa cara.
Un serpent de vius colors
al seu davant s'es plantada.
—Ai, valga-m el Déu del Cel,
i la Verge sobirana!
La meva vida s'escursa
la meva vida s'acaba!
—Un rei encantat ne só:
no te m'espantis, Vilana.
Si regalada vols viure,
ne seras tu ma estimada:
seras reina de Castella
i princesa de Granada;
més, si per cas no'u vols ser,
moriras de fil d'espasa.
—Més val onrada morir
que no viure desonrada—
La reina'u va sentir tot
desde la cambra ont estava,
i una crida n'ha fet fer
per tot Sevilla i Granada:
«Tots els cavallers i comtes,
que'i vagin a presentar-se,
i també lo comte Floris;
i aquest que no'i faci falta.»
Quan arriben a palau
troben la taula parada:
quan ne són a mig dinar
mala vianda 'ls han dada.
La reina es la que a tots ells
així mateix els hi parla:
—Tots els cavallers i comtes
ne tenen la dòna onrada,
menos el comte de Floris,
que es casat amb la Vilana
—No digueu pas això, reina,
que es onrada la Vilana.—
La reina ja se n'aixeca
per dar-li una bofetada.
—Lo dit ho tinc per ben dit:
no'm desdic de ma paraula.—
Quan el comte sent això,
promptament baixa l'escala.
Mentres davalla alterat,
aixi mateix ell parlava:
—Quan arribo, ma muller
sempre 'm dóna una abraçada.—
La seva muller, que'l sent,
l'espera al peu de l'escala.
—Fuig d'aquí, mala muller!
fuig-me d'aquí, desonrada!
que avui al palau del rei
per culpa teva'm befaven:
que eres la maca del rei
me n'han dit, mentre dinavem
—Si 'l rei es el que'u ha dit,
a la veritat faltava.
—Tant si mentia com no,
has de morir de ma espasa.
—Mata-m, comte; més abans
t'haig de dir que estic prenyada,
prenyada de los set mesos,
que es lo que més desitjaves.
—Si per lliurar-te 'u has dit,
encar més t'has condemnada.
Moriras ara mateix:
a Déu i als sants encomana't,
que, si paries un fill,
no fóra jo lo seu pare;
si una filla aguessis tu,
se semblaria a sa mare.
—Mata-m, comte; més abans,
deixa-m demanâ una gracia:
de tres filles que jo tinc,
a la més gran fèu que parli.—
Quan la filla té al davant,
li fa una bona abraçada.
—Filla meva del meu cor!
Ai, filla de mes entranyes!
Quan ton pare m'aurà mort
i m'haurà deslliurat l'ànima,
el meu cap agafaras,
rentaras-lo amb aigua clara
posa-l dins la tovallola
aquella que jo brodava
quan el meu comte de Floris
per esposa 'm demanava.
Quan estigui 'l rei dinant
aniras a presentar-l'hi.
Li parlaras com se dèu
parlâ amb testes coronades:
que conegui ja amb el dir
que ets filla de mare onrada.
—Bon profit vos faci, rei.
—Ben vinguda sies, infanta.
—Aquí 'us vinc a fê un present
de la muller més onrada.
—Destapeu-lo, bona filla;
destapeu-lo vós, infanta.
—Destapeu-lo vós, el rei,
que a mi 'l cor no m'hi abasta.—
Destapa la tovallola:
veu el cap de la Vilana.
—Per lo menut de les dents
aquest cap es de ta mare.
Aquesta mort, qui l'ha feta?
Esta mort, qui l'ha causada?
—La n'ha causada la reina
i l'ha feta lo meu pare.
—Ton pare ne serà mort
i la reina aparedada;
i després, casant-te amb mi,
seras reina i respectada.