Tercera serie de cançons populars catalanes/La mort i l'enamorat
Aquest text tracta sobre una versió de 1910. Per a altres versions, vegeu La mort i l'enamorat.
Aquesta nit somniava,
somniava i no dormia:
somniava l'amor meva
que als meus braços la tenia.
Mentres això somniava
una veu me deixondia:
—Jo no só, no, l'amor teva:
só la Mort, que Déu t'envia.
—Ai, Mort trista i rigorosa!
deu-men un dia de vida
per confessâ i combregar
i anar a veure l'aimia!—
A l'instant ja se'n calçava,
a l'instant ja se'n vestia:
se'n va plorant pel carrer
on la seva amor vivia.
Ja'n pega un truc a la porta:—
Baixa a obrir, aimada mia,
que la Mort m'està buscant:
potsê aquí no'm trobaria.
La seva amor, quan el sent,
li respon tot desseguida:
—Ja t'allargaré un cordó,
un cordó de seda fina.
—Si la seda prima n'es,
el cordó se'n trencaria.—
Mentres ell està parlant,
ja veu a la Mort que arriba.
—Vaja, vaja, cavaller,
que l'ora ja està complida.—
Ja s'agafen de les mans
i un camí molt aspre enfilen:
se'n van per una montanya
que no'i ha sinó una ermita.
—Deu lo guard, bon ermità,
ermità d'aquesta ermita.
Si una pregunta li fés.
la resposta no'm daria?
—Si la pregunta sabés,
jo resposta li 'n faria.
—El qui 's mor de mal d'amors,
no perd l'ànima, amb la vida?
—Això si que no'u sé jo:
Déu del Cel li respondria.