Tercera serie de cançons populars catalanes/La bugada
Ella n'es alta i prima,
rossa com un fil d'or.
Si n'ha fet bugadeta,
l'ha rentaeta i tot.
Si la n'ha esbandideta
en un riuet airós,
si la n'ha estenedeta
en un jardí de flors.
Ja la n'ha aixugadeta
en un jardí de flors;
ja la n'ha plegadeta
en una capsa d'or.
Cada plec que ella'n feia
tot són llantos i plors.
Son pare l'escoltava
desde dalt del balcó.
—Què s'es estat, ma filla?
què s'es estat això?
—Prou ho sabeu bé, pare;
prou ho sabeu bé vós,
que me n'aveu donada
a un mal omenot
que me'n fa anâ a la farga
a vendre lleig carbó.
Ai! Si això dura gaire,
jo no'u faré pas, no,
que'n pararé botiga,
i no pas de carbó:
la pararé de roba
de ben gentils colors,
de blanqueta i de grana,
que es el color millor.