Tercera serie de cançons populars catalanes/Don Bertran i donya Maria

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu


DON BERTRAN I DONYA MARIA



La mare de don Bertran
i la de donya Maria,
totes dugues han parit
en una nit i en un dia.
Tots dos dormen en un breç;
tots dos els cria una dida.
Quan els dos s'han fet grandets,
l'amor ja 'ls ne perseguia.
Els parents de don Bertran
ja 'l porten a Lombardia.
La filla diu a sa mare
don Joan si tornaria.
—Ai, filla, la meva filla!
què voleu que vos hi diga?
Un consell vos donaré,
un consell vos donaria.
Sembreu, filla, sembreu sal
i arena de la marina:
quan tot allò serà nat
don Bertran ja tornaria.
—Això, mare, això vol dir
que jo mai més lo veuria.
Ai, mare! fèu-me un vestit
a modo de pelegrina;
pare! fèu-men un bordó,
i vós, mare, una esclavina;
que me n'aniré pel món
a veure si 'l trobaria.—
Son pare paga 'l barret
i sa mare l' esclavina.
Cent llegües va caminar
sens trobar poble ni vila.

A l'ultim troba una font,
una font d'aigua molt viva,
que set bugaderes hi ha
que pel rei renten camises.
—Bugaderes, Déu les guard.
—Benvinguda, pelegrina.
A fe que me'n sembleu bé
la figura de Maria,
aquella de don Bertran,
que sospira nit i dia:
al quarto la té pintada
i a l'arma la porta escrita.
—Bugadera, no só jo,
que jo mai m'he dit Maria:
ma mare, Tecla me'n deia
quan jo n'era molt petita.
Só filla de pares pobres:
no's poden guanyar la vida.
Jo me'n só anada pel món
de feina si'n trobaria.
—Quina feina sabeu fer
vós, ermosa pelegrina?
—Sé brodar amb plata i or,
or i plata, si'n tenia.
També sé tallâ i cosir
de la tela bona i fina.-
Allí, al palacio del rei,
de feina prou n'hi avia.
Ja n'arriba an el palau
i n'encontra la regina.
—Linda reina, Déu la guard.
—Benvinguda, pelegrina.

A fe que'm sembleu ben bé
la figura de Maria,
aquella de don Bertran,
que sospira nit i dia:
al quarto la té pintada
i a l'ànima la duu escrita.
—Linda reina, no só jo,
que jo mai m'he dit Maria:
ma mare, Tecla me'n deia
quan jo n'era molt petita.
Só filla de pares pobres:
no's poden guanyar la vida.
Jo me'n só anada pel món
de feina si'n trobaria.
—Quina feina sabeu fer
vós, ermosa pelegrina?
—Sé brodar amb seda i or,
or i seda, si'n tenia;
i també tallâ i cosir
de la tela blanca i fina.—
Ja li dóna, per brodar,
feina per un any i un dia.
Se'n posa a tallâ i cosir,
se'n posa a fe una camisa:
en l'un pany hi broda 'l sol,
en l'altre 'i broda lo dia,
en l'altre 'i broda Bertran,
en l'altre la pelegrina.
Quan la regina això veu,
tot seguit s'engelosia.
—Pelegrina, fuig d'aquí:
vés-ten, vés-ten, pelegrina;

que, si'u veia don Bertran,
de tu s'enamoraria.
L'estimada fores tu,
i jo, trista, l'avorrida.
—Regina, me n'aniré:
m'estaré per 'quí escondida.—
Quan don Bertran arribà
demanà mudar camisa.
—Vés-hi, vés-hi tu, criada:
dóna-li aquella camisa.—
Aixís que Bertran la veu
pregunta qui l'ha cosida.
—Jo l'he cosida, Bertran:
jo l'he tallada i cosida.
—Digueu-me la veritat;
si no, us llevaré la vida.
—Jo l'he brodada, Bertran,
amb aquestes mans tan lindes.
—Ments pel coll, falsa i traidora!
que tal traça no tindries.
—Jo l'he tallada, Bertran;
pelegrina l'ha cosida.
—La pelegrina aont es?
Aont es la meva aimia?
—Pelegrina se n'ha anat,
se n'ha anat per 'qui escondida.
Ja la busca i l'ha trobada
darrera d'una cortina.
—Alça-t, alça-t, mon amor;
alça-t, alça-t, pelegrina;
que tu seras l'estimada,
i la reina l'avorrida.