Tercera serie de cançons populars catalanes/La filla perduda
Aquest text tracta sobre una versió de 1910. Per a altres versions, vegeu La filla perduda.
—Ai, mare! aneu a missa.
Ai! visca l'amor!
Ai, mare! aneu a missa.
Ai! visca l'amor!
que jo couré 'l dinê.
Visca la rosa!
que jo couré 'l dinê.
Visca la rosa del rosê!
Sa mare se'n va missa, - ella no'i vol anê.
Quan ne torna de missa, - Agneta no'i trobé.
Pregunta a les veïnes - si l'han vista passê.
—Per 'qui n'ha passat una - ab un bell capité:
ne venia de l'aiga - que en el torrent hi e.—
Nines que aneu a l'aigua - no trigueu a tornê.
N'hi es anada una: - set anys hi estigué.
Al cap de los set anys - la bella ja torné:
a casa de sa meira - ella 'i anà a sopê.
A fòra l'osteria - un cavaller hi e:
ja pregunta a l' ostesa - si'l voldria allotjê.
Li posa bona taula, - li dóna bon sopê...
Mentres ell ne sopava, - l'ostesa sospiré.
—Què sospira l'ostesa? - Què té que sospiré?
—N'he perduda una filla: - vostè s'hi sembla bé.
—Què'm daria l'ostessa, - que jo la buscaré?
—Cent lliures tinc en bossa: - totes les hi daré.
I altres cent i cinquanta - si poncelleta n'e.
— Aquí la té, la filla, - la filla que perdé.
Poncella ne só, mare, - com poncella al rosê.