Tirant lo Blanch (1905)/1/Capítol 6
Aparença
CAPITOL VI.
Lamentacio que feu lo Rey.
S
I a Deu plaſent pot eſſer que yo mes que viuent miſerable ſia enuergonyit, vingua la mort ſobre mi que es lo darrer remey de tots los mals. Car a mi recrexen infinits ſoſpirs tants e tals, que ſi virtut nom reſiſtis abreugeria los dies meus. O de mi deſauenturat Rey que a tot lo mon mos dans a pietat mouen, e tan pochs aduocats en ma juſta cauſa trobe. O Rey ſobira de gloria, ſi la paſſio e poch ſaber viuament les mies fatigues a dir nom donen loch, ſupleix tu, Senyor, los defeƈtes de la mia ignorancia, puix tan ample e clar cami te moſtra la mia juſticia. E no vulles, Senyor, per la tua pietat e miſericordia que aqueſt teu poble creſtia encara que ſia gran peccador, no permeta la tua clemencia que ſia affligit per la moriſma: mas conſerual e defen lo e ſia reduit al teu ſanƈt ſeruey, per quet pugua ſeruir e donar lahor e gloria. Car en tal punt ſtich com lo treballat mariner que fallit li ha aquell port a hon ſperança de repos preſumia: per ço recorrech a tu, ſacratiſſima Mare de aquell Deu Jeſus, quem vulles per la tua pietat e miſericordia ſocorrer e ajudar: e deliuram de aqueſta gran impreſſio en la qual ſo poſat, a fi que en lo meu regne ſia glorificat lo ſanƈt nom del teu glorios Fill. E ſtant lo affligit Rey en aqueſtes lamentacions poſa lo cap ſobre lo lit: e dona li de parer que ves entrar per la porta del retret una belliſſima donzella veſtida de domas blanch ab un petit infant en los ſeus braços: e moltes altres donzelles venien apres della cantant totes lo Magnificat. Com fon acabat de dir, la Senyora delles ſe acoſta deuers lo Rey e poſa li la ma ſobre lo cap, e dix li ſemblants paraules: No duptes, Rey, en res: hages bona confiança, que lo Fill e la Mare te ajudaran en aqueſta gran tribulacio en que poſats ſtas. E lo primer home que veuras ab longua barba quet demanara per amor de Deu caritat, beſal en la boqua en ſenyal de pau, e pregual gracioſament que dexe labit que porta: e fes lo capita de tota la gent. Lo adolorit Rey ſe deſperta, e no veu res: ſtigue admirat del ſompni que fet hauia, e penſa molt en aquell recordant li tot lo que viſt hauia: e iſque fora del retret, e foren alli tots los monjos cauallers, qui digueren al Rey: Senyor, tots los moros ſe ſon atendats dauant la ciutat. Lo Rey feu molt bon ſforç en la millor manera que pogue. E feu molt ben guardar aquella nit la ciutat. Lo mati ſeguent lo Comte hermita era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes per a ſuſtentacio de ſa vida: e veu la gran moriſma que corrien tota la terra, deſempara la ſua deſerta habitacio e recullis dins la ciutat: la qual troba molt adolorida. Lo pobre de vell que molts dies eren paſſats que no hauia menjat ſino erbes, veu la ciutat molt atribulada, anaſſen al caſtell per demanar a la Comteſſa li plagues donar caritat. Com fonch dins lo caſtell, veu lo Rey que exia de hoyr miſſa: e vehent lo molt prop de ſi agenollas dauant ell, e ſuplical que per reuerencia de Deu li volgues dar caritat. E lo Rey recordant li li ſompni ajudal a leuar: e beſal en la boqua, e pres lo per la ma, e mes lo dins en una cambra. E aſſeguts, lo Rey feu principi a ſemblants paraules.