Tirant lo Blanch (1905)/2/Capítol 164

CAPITOL CLXIV.

Lo conort que la Emperadriu fa a Tirant.

U

Na cauſa quis mena injuſta e ſi dona ſentencia falſa preſt es reuocada. Aqueſts embaxadors venen ab la maleſa al dauant, e volrien fer ſon joch taula. Dexau fer e tenir al Emperador ſos conſells, car yo e ma filla ho tenim de fer, e qui compte ſens loſte dues voltes te a comptar. E perço, Capita virtuos, puix yo veig vos conexeu la raho e lo que nos deu fer, ſiau vos de part noſtra, e noga qui puga per be que noy ſia molt neceſſari, pero ſim fan deſpullar la gonella de paciencia, yous aſſegur als qui mal hauran conſellat, ells ne portaran penitencia tal que ſera caſtich a ells e exemple als altres. E ſi tal coſa ſe feya vendrien a la mia memoria mil maneres de morir, e la mort ſeria a mi menor triga que la pena de la mort: car yo ofeſa he apres tembre los homens ſtranys, perço com tinch laltra filla en ſtranya terra, e deguda coſa es a mi plorar, puix altre remey no tinch: e plorant deſmenueix e aleuja la ira, e de nit los meus ulls deſtillen doloroſes lagremes en loch de dormir. Dexem aqueſtes rahons, car no poria parlar ſino de dolor, tan embolicada mi veig: e perço, Capita virtuos, la tua caualleria es digna de altes laors: e yo ans daria a ma filla marit que fos conegut e animos per pobre caualler que fos, que darla al major ſenyor del mon qui fos couart e meſqui. No penſe negu que en ma vida yo la dexas partir de mi. Caualler vull que ſia valentiſſim e ſapia guanyar e adquerir honor per a ſi e per als ſeus, e de aquell reſte memoria en lo mon caſcu fent ne teſtimoni: e per mi james ſera rebut ni menys per ma filla ſi perfet afeƈte no porta, e ſia fet net de totes les paſſades culpes. Senyora, dix la Princeſa, que val al caualler ardiment qui ſaui no ſia? Es veritat que porten ab ſi gran noblea, ardiment e ſauieſa, pero a tots los grans ſenyors es mes util ſauieſa que ardiment, car mes en lo mon ſon ſtimats. En aqueſtes rahons entra Lemperador e volgue ſaber de que parlauen, e dix lo Capita: Senyor, aci tenim vna queſtio la mes gracioſa que dies ha yo haja hoit, y es aqueſta: la ſenyora Emperadriu poſa ſemblant demanda, e diu axi, que ſi ella tenia hun fill ella ſtimaria mes que fos ſenyorejat de aquell virtuos ſenyor qui en lo mon ſe fa nomenar ardiment que de negun altre, com ſia lo major do e de major excellencia que natura puga donar. Diu la ſenyora Princeſa que ardiment es gran ſenyor, e en lo mon deu eſſer molt reuerit, pero que ella te per molt major e de mes alt grau e dignitat ſauieſa que ardiment, e que negu no pot negun bon fet fer ſi ſaui no es. Aqueſta es la queſtio de aqueſtes dues ſenyores: placia a la mageſtat voſtra declarar quala mante millor dret. Reſpos Lemperador: Yo noy poria fer bon juhi ſi primer no hohia les parts, per queus prech, ma filla, que preſtament ſapia voſtra intencio. A mi, ſenyor, no es donat de parlar de ſemblants fets dauant la mageſtat voſtra ni primer que la ſenyora Emperadriu, mare e ſenyora tan amada per mi. Digues, dix la Emperadriu, puix ton pare to mana: moſtra aci tot lo teu ſaber, car per aço no menyſcabara amor en mi. La Princeſa ſe detingue molt en corteſies ab la mare que no volia dir primer, mas per obeir al manament del pare e de la mare no tarda en fer principi a paraules de ſemblant ſtil.