Trascant per les Serres/El pas del bord
Un quart abans aquell clap de la Segarra, revestit de porpra per les derreres ullades d'un sol ruent, mostrava arreu sa plasenta vida. Alenaven les xemeneies, retrunyien les fones, dringaven els picarols, escatinyava la viram, bullanguejaven els aucells a l'ajocar-se, i omes i dones, els uns revenint del troç embarraçats am llurs eines, i atrafegades per l'orta les altres, boi pellucant pel sopar, completaven am sos brugits i bellugadiça el rioler aspecte de l'encontrada. Més, s'enfosqui el cel, clucà son ull el sol, devallà la nit a corre-cuita, i, extenent son rosseg d'ombres çà i enllà
de son transit, borrà l'animació del quadro.
L'esplendent estelada, esmortuint am son guspirejar els llums de les masies, esgarriats arreu com a fogs-follets, i els grills i galipaus, ofegant am sa canturia les remors de portes i finestres, assenyalaven la dolça ora del repòs; ora benvinguda sempre per aquells veïns, sotsmesos de sol a sol a l'esquerraç de ses tasques.
Més, a pesar d'esser ja nit, en el casal de la Plana poc hi dormia tot-om. I no és pas que tresbalsessen el blat, enfornessen el pa, o el mal de ventre de l'euga fes anar endoina als moços: res més lluny d'això. Si els amos dormien, el servei roncava, reposant del tragí, i ni per les escletxes de la porta ni per l'espirall de l'estable es veia gota de llum. D'ont esdevenia la fressa era de part del corral, cap als pallers, a l'altre banda del barri.
Ja feia estona qu'una extranya claror, traspuant per l'espitllera del corral, jaspiava am sa terenyina de llum l'esquenall de la palliça, allargaçant-se o encongint-se a toms, com remoguda per l'aire. El pas d'una sombra, atravessant am pressa pel clos, borrava-la tot-d'una; més, revenia's tot seguit, i de nou tornava a sa taleia. De cop era un punt, un lluminós esquitx, semblant a l'esmortuida llantieta d'un altar; aprés el punt s'extenia i, destacant-se de la ronega pared com una llapiçada de calç regalant encare, parpellejava entre la fosca.
No era pas cosa de bruixes. Les veus que de tant en quand s'oïen, a pesar de sa tremolor, recordaven prou be al rabadà del Molí Vell i a la porquera de la Plana.
—Que no t'hi afanyes?—esclafia l'ombra, encastada a l'espitllera del corral i alenant am pena. Dos mots com un gemeg s'esvaïen de son fons, i l'ombra s'esquitllava dret al barri, guanyant l'era am tres gambades.
Pobre Teresa! Be la purgava prou sa caiguda! Si ho agués rumiat una estona! Si agués tingut una amiga, una companya, qualsevol conxorxa, am la qui entendre's! Més la pobre no tenia a ningú, a ningú en aquêt món: gaire be ni sant per encomenar-s'hi.
Era a entrada de fosc... Cap al juny... Per les primeries...
Els blats, batuts per un airet de pluja, es reinflaven i s'ajeien, rumbejant arreu com les faldilles d'una balladora. Munions de roselles, surant pel tou dels camps, com si una fada s'agués entretingut esfullant-hi clavellines, alegraven els ulls am la rojor de ses taques. Brunzien els falziots, giravoltant per l'espai amb esbojarrada furia, i el timó i la ginesta, perfumant l'aire am sa agradosa aroma, enervaven els sentits, tot inclinant-los a la peresa. L'enxovament d'un die lleganyós acabava d'ensopir-los.
La porquera de la Plana s'endinzà pels blats, pessigà unes roselles, lligà-les amb un bri de jull, com un pom, i, esclariçant-se els cabells am les pues de sos dits, se les hi entatxonà am postureria. Enforcades en sa clenxa, hi ressaltaven les flors com esquitxos de sang sobre un munyog de canem.
A l'eixir del blat, el rabadà del Molí Vell, que no la deixava de vista, l'escometé per derrera, tapant-li els ulls am ses grapes.
—Qui só?—va esclatar amb estrafeta veu.
—Un marrà, — respongué la Teresa, mofant-s'en. Més, maliciant el perill, afegí resolta:—Perot!... Sí no estàs, crido!
Soptades per l'alarit, les mans del rabadà s'esmunyiren desde els ulls de la Teresa fins a sa cintura.
—Mira que crido!—repetí la porquera, forcejant per a desempellegar-s'en. I, al provar de cridar, reparà que la veu li era fugida.—Perot!... Que fas?... Que no tens seny?... Deixa'm!... Vull qu'em deixis!
Més, encegat per ses ullades, en Perot no l'entenia. Bregaren una estona, una galan estona, tot arrimant-se als blats, ploriquejant la Teresa, somrient el rabadà, i aquelles mans d'en Perot, qu'estenallaven a la porquera per la cintura, s'enlairaren fins a son coll, aferrant-s'hi en abraçada.
Quand la Teresa deixà els blats s'adonà de les roselles. Eren allí, a sos peus, mustegues, esfullades, polsoses. L'aspre espinguet d'un gaig, esclatant tot-d'una, ressonà pels marges. Són tant mofetes els gaigs! La Teresa s'estremí, llambregà an en Perot, qu es despedia encare desde la costa, i, enrajolant-s'hi de galtes, avergonyida y poruga, apretà a corre com una llebre.
Per la tornada dels oronels, cap a Sant Josep, la Teresa embestí an en Perot amb els ulls negats de llagrimes.
—Perot!... Ja ho veus!... Pla t'ho deia qu'hi arribariam!—En Perot s'hi tombà d'esquena. — Tu rai! — afegí la pobre, ennuegada pel singlot. — Tu rai!... Clar!... Com no ets tu qui hà de passar-la!... Més, vindrà l'ora, i... diga’m ... com m'ho engipono?... Ah, Perot!... Si no fos per aquét, per aquest angel de Déu, que ja em fa patir ans de coneixe'l... Què?... Què m'has dit?... Que no m'apuri?... Que... Ja t’enteng, ja!... Deseixir-nos-en!... Ofegar-lo!... Jesus, Maria y Josep!... Tu?... I gosaries?... Pas me creia que tinguesses tant mal anima!
Imposat per sa desolació, en Perot estrafé la dita tot somrient-s'en. La Teresa s'assossegà.
—Mira, Perot,—afegí, aixugant-se els ulls amb el revés de les mans i reposant el to de sa veu. — Sabs què ens caldrà fer?... Just!... Tu ho has dit!... Dret a la Santa Casa... Tu li portaras, fa?... Pobre fill del meu cor!... Aixís, al menos...
I el jorn fou arribat. El taujà d'en Perot embarrà el bestiar, s'empassà les farines i les trunfes, trencà el sòn a l 'escón aprés del rosari, i al esser negre nit, amb el gaiato a la mà i el pellicó a l'espatlla, eixí dol Molí Vell, perdent-se entre la fosca. Havia jurat que conduiria el menut fins a fòra terme, i, malgrat son tarannà, pas deixaria de fer-ho. Era tant lleua cosa aquell sacrifici, comparat amb els sofriments de la Teresa!
A l'assolir la Plana saltà pel barri.
— Teresa!... Afanya't!... Som aquí!— digué, repicant amb el puny a la pared del corral.
— Pas me torbo!— confegí la Teresa.
A la tercera vegada el fantasma d'en Perot s'escorregué fins a la porta.
— Apressa't, Teresa!... Que vols qu'es faça de die?... Mira qu'el galí del molí ja fa estona s'esgargamella!
I s'esmunyí altre cop dret al barri, deixant la porta badada.
El tuf del bestiar, ajaçat arreu, i la fetor del xerrí; confonent-s'hi en corrupta bafarada, s'esbravaren pel nou badall, descarregant l'espessida atmosfera d'aquell antre. Prou se n'adonà la Teresa.
— Som-hi?— es digué, exalant en un fort sospir tota la pesadesa que l'oprimia. I s'atrafegà amb el menut, encoratjada per l'ansia.
Posada de genollons o ajaçant-se per la brossa, llesta i commoguda pel transit, la pobre mare anava amanint el fato. Sa cara, enrogida per l'escarransit flam d'un llumot d'oli, es destacava de l'entrenyinat recó com la d'un d'aquells borratxos dels bodegons olandesos. Tenia devant al menut, estirat sobre un tou de palla, nu com un Jesuset, rosat com una poncella, fresc com un metó, tot assacsonat de gras com un embutit de Mallorca.
Quand tingué la muda apariada la desà al fons d’un
cistell, començant a vestir-lo. Be ni feia de petons tot embolcallant-lo! Be n’hi esmersava de postures distraient-lo! Be n'hi deia de tendreses, dolces i sentides,tot estroncant-li aquell plor, aquell butzim, mica peterrell, mica rondinaire! Fins sembla extrany que la traça d’una mare s’improvisi tant de sopte. Al reparar el cistell ont havia d’encabir-lo, s’entristí tot-d’una. Fins a-les-ores li havia semblat un niu, un niu d’oriols arrebassat
pel torb, qu’ella adobava i refeia; més, al tractar de guarnir-lo, reparà amb el menut, i el niu se li tornà una fossa. La veu d’en Perot, encoratjant-la, la reposà una miqueta.
— Sí!.., Té raó!... Té raó!—esclatà.—L’arranjaré com
puga... i alo!... Déu hi faça més que nosaltres!
Arreplegà el cistell, un rebregot de cistell, esclariçat i greixós, tip d ’anar a dur el brenar als omes; hi extengué la muda; hi posà un sostre de palla de segol, neta i Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/17 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/18 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/19 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/20 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/21 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/22 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/23 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/24 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/25 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/26 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/27 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/28 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/29 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/30 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/31 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/32 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/33 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/34 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/35 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/36 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/37 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/38 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/39 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/40 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/41 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/42 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/43 Pàgina:Trescant per les Serres (1892).pdf/44