Un Enemic del Poble/11
En aquest número comença la segona sèrie d'Un Enemic del Poble. Així com prometérem, en sortir a la llum, la publicació nostra ha sabut mantenir-se allunyada d'influències i jerarques estranys, a manera laica, que és la nostra manera. Però si no teníem cap programa, ara ja som deutors del desig ben fervent d'un xic més d'insurgència veritable cada dia que passi. Altrament nosaltres no seríem els més bons i la publicació nostra no fóra un element de llibertat.
MASSA SENY
També un excés de seny caracteritza la nostra juventut. Diguem-ne un excés de seny i joventut, sense cap ironia si voleu; però en el fons de tots els moviments d'aquí, o bé hi ha una inconsciència il·limitada, és a dir, un vena, o bé hi ha aquesta nosa, que és pensar com els vells i els adaptats. Manca de valentia més que res. Ens fem créixer els cabells, abillant-los enrere; portem un barret ample perquè se'ns vegi el cap -altrament no es veuria-, i àdhuc ja sabem fer versos correctes, dialectalment correctes. Això, però, és un dir: portem els cabells llargs i el barret ample, i el cap és esquilat d'ànsies de joventut, i el cor estret estret perquè en ell no hi càpiguen els desitjos ardits. I som esdevinguts professionals de tots els snobismes -però no som snobs. En política i tot, ens sabem decantar pel cantó de les dretes, que és com dir que nosaltres encara no vivim en l'època del present. I obra de joventut és la d'adelantar-se a l'època present.
L'experiència en els joves no és una veritat. L'experiència no actua en cap acte normal, perquè sol presentar-se quan ve l'agotament. També és equivocat el dir que la intel·ligència vol dir seny: perquè seny és sinònim d'experiència i el qui és clarivident i intuïtiu acostuma a llençar-se a les seves conquestes menyspreuant els perills.
Volem crear "interessos" i després ve el pensar-se de què TENIM PER PERDRE. Encara que és difícil poguer endevinar què és el que pot perdre aquell qui s'ha entregat o ja no té res d'ell: el qui té menys a perdre, sempre és el qui menys pensa pel seu cap respectiu.
Més que una gran victòria ens atrau un empleo burocràtic, i tots tenim un déu a qui adorar, perquè és senyor que escampa les mercès. Les mercès sempre embruten, si hi ha una diferència massa enorme entre el que és donador i el que és deutor. (I és clar que ara no es parla de les mercès dels bons, doncs no som a confondre el que és amor amb el que és vilipendi.) El fet és que els desitjos no són pas de grandesa. Tot plegat no impideix que anem encarcarats, i que un elogiï l'altre afirmant-lo eminent i intel·lectual.
Els que escrivim això no ens veiem prou capaços de poguer capgirar aquest podrimener, però estem disposats a que no se'ns confongui. No tots els lluitadors, posats a obrir les mans, podrien ensenyar-les tan netes d'ambicions i vilipendis. Així, doncs, escrivim tant per a caminar com perquè el que diem sigui tingut en compte...
Hi ha un excès de seny que no convé!
Per al demà no ens fem mai cap propòsit, doncs cal no perdre el temps: però convé pensar que si una cosa és cosa de profit és aquella que és feta perquè el temps no avenci mésque el nostre avençar. La farsa castellana "cualquiera tiempo pasado fue mejor" mai no canviarà res, i potser ver d'aquí l'atràs d'Espanya. Per això els dictats de boig, d'heretge i mal patriota, en aquesta nació i en totes les nacions, han sigut pels millors, glòria dels futurismes.