Un recòrt al meu inolvidable amich Gregòri Gisbert y Gosalvez

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
UN RECÒRT


AL MEU INOLVIDABLE AMICH

Gregòri Gisbert y Gosalvez.

——

 Al vore que á Valencia, la nòstra patria hermosa,
malalt y trist deixares á Deu per tu pregaba
y veent que no tornabes ab queixa carinyosa
ma veu de nit y dia dolenta te cridaba:
 «¿Ahon estas, Gregòri, amich y germá meu,
ahon estas qu'et busque y no te puch trobar?
yo soch el que te crida... ¿cóm calles si òus ma veu?
¡mes llágrimes no eixugues y trist me sents plorar!
 Mes ¡ay! tan sòls el èco respon á lo meu crit...
un trist sepulchre mire en mig la soletat
y em diu l'angel qu'el guarda, alçant al cèl lo dit:
«Al teu amich no crides que está en la eternitat.»
 Al cèl ¡ah! t'en anares y adeu no me digueres,
y asòles me deixares en mig de lo trist mon....!
mes no....; que así ta imáge yo veig com si vixqueres,
y tot cuant me rodeja memòries teues son:
 La casa ahon vares viure, els llòchs per ahon anarem,
les teues dolçes cartes de tú me estan parlant....
y en eixa hermosa lluna, que els dos junts admirarem,
en mig la nit callada ta imáge estich mirant....
 Mes ¡ay! vaig á ta casa y está muda y desèrta....
fugí del cèl la lluna y fosch quedá lo mon....
la blanca aurora asoma, del sómit me despèrta....
y tristamente m'anunçia que tot mentira fon!
 ¿Qué fon de aquella gracia difusa en los teus llabis
que á tot el que t'ouía deixaba embelesat?
¿Qué fon del teu injéni, l'admirasió dels sabis?
En una trista fòsa, ¡mireu en qué ha parat!
 ¿Qué fon d'aquella Musa que al punt que la cridabes
de sa manció sagrada baixaba sonrient
y vèrsos te donaba cuants tú li'n demanabes
y ab sa divina flama iluminá ta ment?
 La veig mes....¡per tú plòra la Musa valenciana!
¡Ay trist! yo li demane que inspire el meu cantar
y com jamay esquiva me diu: —«Pregaria vana,
les flòrs que yo tenia á éll les vaig donar....
 Ara la meua llira ab pena concentrada

sospira melancólica per eixe á qui tant vòls;
la meua lloçania vaig pèdre y agostada
les flòrs se m'acabaren; llágrimes tinch tan sóls.»
 Callá y plorá la Musa: ¡ay! yo també callara
que el plant ma veu ofega; mes sòls te cante huí
pera que en ma memòria vejes que vius encara
y digues cuan m'ascoltes: —«No s'ha olvidat de mí.»
 Aïr una corona á Sen Vicent teixies,
himnes d'amor y glòria ab tos amichs cantant,
mes ¡ay! pulsant la llira al mon adeu li dies....
¡y huí els que ab tú cantabem ta mòrt estem plorant!
 Mes ¡cóm! ¿Perque no vius perdut ya te plorem?
bò fores y qui es bò en mig del cèl está....
sigam nosatros bòns y allá te trobarém
que sòls se pèrt cuan mòr al que á lo cèl no vá.
 ¡Dijós tú que á ningú plorar may vares fer
y huí de grans y jichs, de tots eres plorat;
dijós tú, puix ta vida tan bòna así va ser
que allá com en la tèrra debies ser premiat.
 ¡El cèl! eixa es la patria dels que en lo mon bé viuen!
els pòbres que al mon venen son angels desterrats
per això veem que plòren tan pronte com se riuen
y trists van els dijósos y trists els desdijats.
 ¡Plaers, fortuna, glòria! ¿qu'es tot si bé se mira?
no res... ¡llamp que un punt brilla y á fosques deixa al mon...!
lo front alçe per vore als grans qu'el mon admira
me incline á son sepulchre y.... no mes que polç son....
 ¡Dijós aquell que plòra que Deu son plant replega
dijós el que mòr pòbre, menys furt la mòrt li fa...
dijós qui dret camina qu'al cèl cuan mòr aplega,
dijós el que mòr jove qu'al cèl mes pronte va...!
 Adeu amich, per sempre viurás en ma memòria
que si has pogut morirte me queda el recòrt teu....
¡ah! tú que en lo mon trist me veus desde la glòria,
tampòch de mí t'olvides y prega per mí á Deu.


 Benito Altet.