Un tros de paper - A Sarau

Ja no se'n diu _sarao de disfresses_: ara se'n diu _ball de
màscares._

Tot és u, diran vostès.

No ho creguin.

Abans s'anava a sarau de disfresses, i tant per anar a _Llotja_
com per anar a la _Patacada_, tothom se disfressava, ballava i
esbroncava.

Ara se sopa.

Tot l'any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per
dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun
veí, a algun regidor, etc.

Arriba el temps de poder-ho fer amb comoditat, i ningú té res
que dir-se.

N'hi ha molts que corren atrafegats perquè no els manqui
targeta; que dues hores abans de començar el ball ja estan
empolainats, rissats de cap i oprimits de mans i peus; pategen
d'impaciència com els cavalls, perquè mai acaba de passar el
temps, se cremen las sangs perquè mentrestant se'ls desfà el
llaç de la corbata; no assosseguen...

I bé, ja és arribada l'hora.

És un fàstic, això d'haver de ser els primers. I deixen entrar
gent.

Per últim no poden contenir-se més, i avant.

Quina cosa! Els que van a balls públics, quasi bé sempre hi
troben més o menos concurrència de la que voldrien; i quasi bé
tots, la segona volta que hi van, diuen: «-L'altra vegada
estava millor.»

Eh, que estrany?

Doncs, tornant als balls d'ara, els que volen fer-hi el
graciós, fan fàstic, i els que són naturalment graciosos, per
miracle troben un ditxo que faci riure.

Aquí hi ha un rotllo.

Passa una bolera petita i gruixuda, un xic despitregada, i un
tros bruta. És ampla de cintura, no duu cotilla i sua.

La veuen venir i diuen:

-Noi, mira, mira, quina una! Calleu que ens divertirem.

-D'a on surts, pilota?

-Qui t'ha enganyat?

-A on vas, amb aquest nas?

-Tu, a on tanques?

Un se li posa al davant, per a no deixar-la passar, i li diu
una indecència a l'orella.

La bolera li dóna una revolada, li diu _ladron_ poc més o
menos; fa son camí i tots els de la colla esclafen la rialla.

-Què li has dit? què li has dit?- pregunten al valent.

Ell respon, i se'n riu un; i els altres, com han anat al ball,
riuen també.

Entengui's ara que aquesta colla és dels que s'han divertit
més.

No els torna a succeir res; se miren a totes les dones que van
passant esperant-ne una broma, tirant ulladetes a totes per a
incitar-les, mes és en va.

Un d'ells fa un badall.

-Quina hora deu ser?

-De jorn. Jo ja voldria que fos més tard per anar a sopar.

-Jo també, perquè veig que aquí no hi ha la vida.

Sentades en els sillons hi ha dues dones disfressades. Són
primetes, parlen baix.

Un jove amb el barret a l'orella i una gran tufa de cabells que
de tant en tant ell aixeca, se les mira d'un tros lluny.

-Si serà ella? Si no ho serà?

Passa una hora, passa una hora i mitja...

L'home, tot passejant, passa ben arrimat per la parella, s'hi
frega perquè s'adonin d'ell, i tan fort ho fa, que la més prima
aixeca el cap.

-Jo ho sabré.

Elles s'estan a sota d'un palco. Si? Ell que lloga el palco i
se n'hi entra sense fer remor, i escolta per darrera, a veure
si la coneix per la veu.

Mentres sona la música, no pot sentir-la; mes, així que para,
posa l'orella i sent una veu esquerdada que diu:

-Jo hi poso escalunyes i moixarnons, i cregui'm que és cosa
d'aferrussar-s'hi.

-Malvinatge la vella!- diu l'home.

Ell se pensava que era una pèrfida voluble, i es troba amb una
dona inhibida, pel tribunal dels anys, de tota infidelitat.

Una pastora tota plena de penjarelles retenyides s'acosta a un
dels que encara van al ball per a tenir una excusa per portar
guants blancs, una volta a l'any.

-Ola, Jaumet! Adiós, adiós!

La fila de la pastora és de poc tono. L'enguantat li fa mala
cara, i només li diu:

-Adéu.

Ella coneix que el mortifica, i se li atura.

-Què tal; encara guanyes vint-i-cinc duros?

Ell, amb una mirada s'entera de si algú els escolta, i,
acostant-s'hi, li diu baixet:

-Sí, doncs, sí. Qui ets?

Però ella li respon cridant:

-Sóc una que l'any passat cada dia et veia quan te feies la
truita al dematinet per endur-te-la a l'escriptori. Escolta:
¿que encara tens qui et renta de franc?

Ell està cremat: fins fingeix una rialleta i respon:

-Sí, encara, encara. Que coses saps!

-Oh, si te les deia totes. Adéu, adéu, adéu, adiós,
adioooos!...

L'home no es diverteix. Rumia, i diu:

-Si molt convé, és la germana de la dispesera. Si ho sabia de
cert, demà em buscava dispesa nova.

Se li acosta un company.

-_Aire amigo_! És dir que tenim pastora, eh?

Ell fingeix que vol fingir, i respon:

-No sé qui deu ser, i daria quatre duros per averiguar-ho. Noi,
no es pot dar un pas que tot seguit no se sàpiga.

-Que t'ha dit coses fondes?

-Poc m'ha dit; però jun... Lo que més me crema és que, si és
cert lo que presumo, es capaç de comprometre... Entens? Això va
de tu a mi. És qüestió d'una dona honrada, i la veritat, com
és casada...

-Noi, qui es menja la carn que rosegui els ossos. Arregla't.
Adéu, vina a sopar.

-Després. Ara no tinc humor i espero una cosa.

El company se'n va i diu als altres:

-Minyons! ¡Quin esbronc se n'ha dut en Jaumet! Se pensava dur
molt amagat un tràfec amb una casada, i ara mateix l'hi acaben
de plantificar al mig del saló.

Entretant en Jaumet, que ja s'afigura que l'altre ho contarà i
que un altre creurà que és cert lo del tràfec inventat per
donar-se llustre, ja gosa més que si el fet sigués cert.

Ja es diverteix; ja té gana, i, per a donar més color de
veritat a sa enganyifa, fa veure que busca a algú, mira tot
esbarriat, i, si algun company vol entretenir-lo, diu:

-Dispensa'm un moment. Aviat nos veurem.

-Ah!- li responen amb malícia. -Fes, fes, no et vull destorbar.

-Ca! no!- replica ell, mig rient. -Si no és res...

Ja la gent s'ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes
d'espelma; ja s'ha esqueixat l'alfombra; ja han caigut sis o
set parelles en el galop infernal.

Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent
que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la
llet de burra recorden la ciutat.

La meitat dels que ixen del ball se'n van dient:

-Vet aquí un grapat de pessetes fora de la butxaca, i a l'últim
per res. Ja voldria ser al llit.

Toquen l'ase, s'embossen...

I l'endemà hi tornen.

X.