Un tros de paper - Comprar un meló!

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Comprar un meló!

de
Robert Robert

Sàtira sobre la forma de comprar un meló; publicat a Un tros de paper.

¿Que es pensen que no hi ha més que comprar un meló?

Ara vostès diran: «Vaia una gran cosa! s'agafen deu o dotze
quartos i se'n pren un!»

Deixem-nos de bromes, que va formal.

Ningú es proposa comprar un meló dolent i el fet és comprar un
meló bo; i si no ho sabien, jo els ho dic; aquest és un
assumpto sèrio.

Vostès posin-se sobre si, i contemplin-se una pila de melons.
Veuran com hi va la gent a triar; tothom sospesa, ensuma, fa
ganyotes, clava l'ungla, i els que s'emporten algun meló, ho
fan amb el dubte i la desconfiança estampats en la cara; prova
evident de la dificultat de encertar-ne un entre mil.

Reparin-ho: generalment així que en una casa de família
s'enceta un meló, o bé criden tots: ¡carbassa! o bé criden:
sopes!

Què vol dir això? Que el meló té una bondat efímera i que les
seves qualitats distintives sols es manifesten a ulls molt
experts.

Regla general; vagin a una casa d'aficionats a meló, i quan els
vegin menjar-lo, preguntin-los què tal? «Aquest meló menjat
ahir hauria estat riquíssim», o bé «aquest meló hauria d'estar
un dia més a la planta».

¡Com es coneix que no tenen idea de lo difícil que és
ensopegar-los!

Jo que sé la ínfluència del meló en certs aconteixements,
m'horrorizo sempre que passo per un puesto de melons, perquè hi
veig mil disgustos.

No parlo dels mals de ventre que ocasionen; perquè, encara que
són molts, no valen res, comparats amb altres efectes que
produeixen.

Mirin-se; la química, la fotografia, l'electricitat, són avui
dia grans dominis de la intel·ligència humana; estudiades les
seves lleis respectives, l'home les aplica amb tota seguritat.

Mes, ¿hi ha regla encara per a distingir el meló bo del dolent?

Ai! en aquest terreno tot és miserable empirisme.

L'un compra els més llissos; l'altre els que tenen una taqueta
groga a prop de la cua; l'altre, els llistats; l'altre els
lleugers; l'altre els que pesen molt... i tots s'equivoquen de
cent vegades, noranta nou.

Crèguin-me; el meló és com la dona (i perdonin), que per ser
blanca, morena, prima o grossa, no es pot dir que siga bona.

Jo conec una senyora...

Quin exemple per les cases!

Era una senyora que estimava molt al seu marit. Era neta,
endreçada, poc gastadora, amiga d'estar-se a casa; en compte de
passar la nit al cafè, apedaçava la roba, o dava una remenada a
l'olla, o mirava si faltava algun botó a les camises o
calçotets. Era una bona senyora, però... Li agradaven molt els
melons, i el seu marit li dava un mal rato sempre que es
proposava obsequiar-la; perquè li portava unes plepes!...

Amigo de Déu, vel'hi aquí que un dia, un company del seu home
li regala un meló... era per Sant Domingo; però un meló que
estava en son punt; no tenia un dia més ni un dia menos; era
gran, amb una olor! ¡amb un coloret entre groc i vermellenc!

La senyora, puticas! tot era: «Ai, quin meló! això és meló! ¡en
ma vida havia menjat un meló com aquest!» en fi, que al cap de
mig any, encara a cada punt deia: pel que toca a melons, cap
com el del dia de Sant Domingo.

I... no va avorrir al seu marit; però ja va començar a
trobar-li una falta. «Bon home, deia; ja m'estima, però, en
quant a comprar melons, no hi entén res: és un zero a
l'esquerra.»

Aquell amic se'n va anar a València, ¡ni mai que hi hagués
anat! i va tenir la humorada d'enviar a son amic uns quants
melons d'hivern.

Quan ella els va veure, ah germans! no hi havia qui l'aturés.
En va tastar un per postres... Si bo havia estat el de Sant
Domingo, remillor era l'altre. Quin meló! Quina cosa més
delicada, més fina, més assahonada... Vamos, es tornava boja.

Tornà el senyor a l'estiu, començà a visitar amb freqüència la
casa, i de tant en tant, pam! meló de regalo, com sempre
excel·lent, com sempre deliciós...

No vull ser pesat en la relació: al cap de un quant temps el
marit es veié obligat a reflexionar sobre la influència del
meló en el hogar domèstic i li va semblar funesta.

Un dia surt de casa, avisant abans a la criada que al cap d'un
quart tornaria d'amagatotis. Torna, en efecte, entra silenciós
i de repent en el quarto de la seva dona i ella així que el
veu, tota groga i tremolant, exclama:

-No siguis mal pensat... parlàvem de melons!

-Amb qui?- preguntà el marit.

-Amb el senyor, que ho digui ell mateix.

_Ell mateix_ s'estava amagat a l'arcova.

-Ah! va dir l'home enganyat, ¿per parlar de melons és menester
agenollar-se i posar-se de cara a la paret detràs d'una
cortina?

En fi, que marit i muller es van separar. I ella es va entregar
amb tal frenesí a menjar meló, que ha acabat per avorrir-los.

Ara diran vostès: Bé, això no és més que un cas. És cert: però
al cap i a l'últim és un cas; i per un cas pengen a un home.

Tornant a les generalitats. El comprar un meló és cosa tan
difícil, que per relacions que tingui una persona, coneixerà
molts metges, molts advocats, molts comerciants; però no coneix
més que un que entengui en melons.

¡Que poques en veuran de pomes, de peres, de sindries llançades
pel carrer! i en canvi, ¡que en veuran de melons! mostra
eloqüent dels nombrosos xascos que se n'emporten els que anaren
a comprar-los.

Vostès mirin-se bé els aficionats a l'acte de menjar meló. Si
és dolent, el veuran aixecar-se de la taula de mal humor, posar
cara de gos a tothom, queixar-se del govern, de la criada, de
que els seus xicots l'atabalen...

Però mirin-se quan té la sort de topar amb un meló bo. L'apura
fins a l'escorxa; buida les dues corones amb la punta del
ganivet; li suquegen les vores de la boca, i ell xucla de
pressa perquè no se'n perdi borrall... Ja li pot preguntar si
va millor el seu pare que està malalt; no tinga por que li
responguí fins que llepats llavis i genives i passat el
tovalló, no hagi fet un sospir de gust, i després encara li
preguntarà: què em deia?

En un dia així, per més que la criada tardi, trenqui o
respostegi, ell la defensa a capa i espasa, i a les queixes de
la seva muller, només respon:

-Bé, bé, despatxa-la; a veure a on en trobaràs un altra com
ella. El cert és que avui ha portat un meló que no n'hi havia
d'altre a Barcelona.

Això sí: també si té una criada neta, fiada, que es deixi
reptar, llesta, tot el que vulguin, però que no sàpiga comprar
melons com generalment succeeix, a cada pas surt ell dient:

-Aquesta xicota no és bona per res. Desde que la tenim, ni un
dia he pogut menjar meló a gust.

No sóc envejós; confesso que hi ha persones (molt poques), que
tenen una ullada que no s'erra, i que quan posen la mà en un
meló ja poden dir que allo és bé de Déu.

Però és precís que es persudeixi el públic de que no exagero al
proclamar davant de l'Europa, que el comprar un meló és un dels
actes en que més vegades es veu burlada la perspicàcia de
l'home, fet a imatge del Criador.

Què importa que els venguin a tatx! ¿Per ventura té cap gràcia
dir: aquest meló és bo, després d'haver-lo tastat?

El fet és conèixer-lo de part de fora. Ho repeteixo: hi ha
homes privilegiats per la naturalesa, que tenen l'instint del
meló, així com el porc (mal comparat) té l'instint de les
tófunes.

Mes ai! són escassos.

Jo els admiro aquests homes, de qui el públic en fa poc cas,
sempre que en trobo un. Jo els veig acostar-se amb pas segur a
la pila dels melons, pegar llambregada a ells i a l'home que
els ven; obrir-se de cames, amb el bastó sota l'aixella,
ajupir-se traient un xic de llengua per un cantó de boca, i
adreçar-se al moment amb un meló que fa saltar amb les dues
mans.

La intel·ligència sempre modesta, es veu brillar en el front
del comprador.

No en tria cap més. Tant en vull, tant te'n daré; el paga, se
l'emporta, i qui el vegi anant cap a casa seva, amb el meló al
braç, compendrà en son aire triomfal que ha fet bona compra.

Des del balcó l'ensenya als veïns; el fa tastar al sogre o a la
cunyada que l'han anat a veure i cada vegada que passa a prop
de la galleda, l'aixeca, se l'acosta carinyosament al nas, i
quasi s'alegraria que el noi n'hi fes alguna, perquè per càstig
el deixaria sense postres i li tocaria a ell una tallada més.

¡Vés de quina manera més impensada es pot endurir un cor
paternal!

Jo els dic la veritat; reverencio als entesos en assumpte tan
dificultós; si es pensen que ho és menos, jo li dono deu,
dotze, setze, vint quartos; a veure qui és el maco que em
demostra que siga fàcil comprar un meló.

X. (Robert Robert)