Un tros de paper - De la tristesa

La tristesa penetra en el cor per vies desconegudes, i si
l'home en tingués la clau, en el més fondo de la mar la
llançaria.

Tal volta s'adormi alegre el qui es desperta desassossegat i
neguitós i veu el cel alegre i el sol esplendent i, sense saber
perquè, té fam de llàgrimes.

L'ànima no entén el llenguatge de la raó, ni la raó és senyora
dels moviments interiors que, sense causa explicable, fan
espurnar els ulls, inspirant enyorament de coses que mai han
sigut posseïdes, ni tampoc anomenades ni vistes.

Hi ha pobles en la terra que celebren ses ballades al so
d'instruments tristos i els hòmens d'aquells pobles, fora de sa
pàtria, s'emmalalteixen de mal d'ausència, i sols s'atura sa
pena escoltant les tristes notes que oprimeixen l'esperit dels
altres que no les entenen.

En moltes desgràcies, ben sabut és, l'infeliç es complau
recordant-se del que motiva la seva infelicitat, i el mortifica
amargament tota cosa alegre que exciti els sentits o vulgui
ocupar sa memòria i distreure'l de ses penes.

La posta de sol, que és un fet diari que no ens pronostica
desgràcies, que no ens amenaça, que sabem tots que és
indispensable en els armoniosos moviments de l'univers, amb més
gust la contemplem quant més melancòlica és la sensació que ens
produeix.

Per què?

Les grans catàstrofes, les penalitats que han amargat la vida
de l'home intel·ligent i perseverant, com per exemple en Colon
i en Cervantes, no ens alegren, però ens encisen fins al punt
de fer-nos oblidar que en el món hi hagi goig i frivolitats
falagueres, i quan més gran és el dol que ens fa la relació del
que aquells hòmens patiren, quanta més compassió ens inspiren,
i més ens esgarrifem de sos torments i misèries, més captiu es
fa el nostre cor i més es gosa en sentir poc o molt dolor del
que ells passaren.

De vegades la nostra imaginació ens enganya. Ens pensem que
l'espectacle de coses alegres ens alegraria, correm a buscar-lo
i el cor no'n vol.

De vegades pensem que donant la veu al vent esclafaríem en
cantars riallers, i el cor ens mostra engany, perquè només
exhalem tonades tristes que semblen queixes d'un ànima
apesarada.

És que el cor s'empapa de tot el que a la humanitat pertany i
en pren el sabor que la memòria no sap guardar, quasi sempre
plena de petiteses engrandides, aparentment per nostre egoisme.

No us facin mai por aquestes tristeses, perquè quan més
llunyana és la causa, més preciós i estimable és tot home que
les pateix.

Abans tinguem por de que siga incapaç de tenir-ne.

L'aucell que fins per a enamorar a sa femella treu cantars
plorosos, és manso i benigne.

L'home és feréstec fins que arriba a conèixer la tristesa.

I és que cada instant de la vida de l'home és assenyalat per la
mort i la desgràcia d'un altre, i qui no entra en torn per a
pagar el tribut exigit per la naturalesa a les humanes
amargures, contat deu ser entre els individus de nostra
espècie.

Visca com a fera qui no sàpiga compadèixer com a home; sia
mirat com pedra insensible qui siga tan dur d'entranyes que no
hagi sentit ressonar amb condol de morts els crits d'aflicció
de sos semblants.

Home de cor és aquell a qui se li encomanen les llàgrimes de
penes que no el fereixen de dret a dret, sinó que sols per la
força de la seva reflexió el toquen.

Home es pot dir qui sent el cor nafrat amb el sol imaginar uns
dolors que poden patir els hòmens.

Indigne és de tota alegria qui no ha sentit mai turbada la
seva, i trista mort deu ser la d'aquell que ha viscut sense
adonar-se'n de tristeses d'altres.

Ploren de tristor famílies encongides en fràgils barraques que
la neu soterra en els erms de comarques miserables, i en la
ciutat opulenta i vanitosa sonen músiques de goig i s'atropella
bulliciosa la gent per a sortir d'un lloc de festa, perquè
altra festa comença.

Ballades es fan en la costa, mentre mar endins s'enfonsa la nau
i es xuclen les braves aigües als mariners que amb desesperades
veus clamen al cel assistència.

El just que fou home de caritat, torna a la terra sense
alabances ni companyia, i sa grollera mortalla és senyal de la
ingratitud amb què els hòmens pagaren sos beneficis.

I capes amb galons d'or, i estruendo d'orga sonora, i gran
ostentació de lluminàries, i solemnitat d'oracions avisen a
l'univers de la mort del potentat avariciós que mai eixugà una
llàgrima, i veié impassible la fam, i el fred, i el desamparo
dels òrfens.

Benvinguda sigas a nostre cor, ¡oh tristesa que em fas present
que som hòmens!

Qui sap gosar de les glòries humanes, ¡sàpiga recordar-se de
les penalitats mai acabades!

Cada generació troba en el món realitzades noves conquistes de
la intel·ligència ; canti-les en hora bona, ensalsant-les, mes
planyi als que no les han gosades.

Cada generació celebra victòries, que foren guanyades per armes
glorioses, ¡ai de qui no s'entristeixi pensant en la sang que
costaren!

No sempre estan plens de ferocitat els mateixos tigres; que
també llepen carinyosos a sos fills i ploren a sa manera si
troben robada la cova a on els deixaren.

I quan l'home només s'apesara pel que sos cegos instints
contraria, ¡què poc va d'un home a un tigre!

Deixeu-nos, doncs, mostrar una volta sisquera, que som capaços
de dol i que si tractem en general d'excitar el riure, no és
perquè siguem corsecats, sinó perquè no sempre escau a la
fortalesa varonil anar-se planyent dels hòmens, i fer escàndol
d'afectes que, per ser de naturalesa molt alta, deuen anar
rodejats de respectuosos miraments.

¡Ridiculeses humanes, menudes mesquindats, gelosies vanes i
petiteses d'esperit, passau que no us veig ni us sento!

¡Tinc la bona sort d'aposentar per un moment la tristesa en
l'ànima meva! ¡deixeu-me sol amb ella i no turbeu la ditxa de
trobar-me amb tan excelsa companya!

X.