Un tros de paper - El ball d'en Serrallonga

I

Era un diumenge.

Tots semblàvem músics; no se sentia dir més que: «fa sol»-«re
sol»-«si, sol fa.» I, en efecte, feia el sol més descarat que
pugueu figurar-vos; anava net, _senza nube, e senza vel,_
colrant les cares honrades i embutllofant el clatell de tot
bitxo vivent. Fins els hòmens savis deien allò de: «¡quina
calor!», i el vulgo repetia amb son infatigable instint: «-Demà
la llista de calabres serà llarga.»

L'ocupació universal consistia en suar; les converses, ferides
de xafagor, eren flonges i insulses; les paraules sortien de la
boca a rossegons, com convalescents amb crosses. Tothom feia
més badalls que preguntes. En un rotllo se passava mitja hora
sense dir res. De lluny en lluny un dels presents, com si
sortís de reflexions profundes, s'arriscava a dir:

-Potser si plovia...

-Qui sap, si el temps refrescava...

-_Pudé_ si parés aquest vent...

-Tal vegada al girar la lluna...

En els cafès era un poc més variat el diàleg. Per exemple:

-Ni en el fort de l'agost havíem tingut un dia tan calorós.
Aaaah! _(Badall.)_ Va llarga. Noi! Una copeta de conyac.

-Aaaah! _(Badall.)_ A mi també!

-Jo no sé què. _(Badall.)_ No sé què pendre.

Per fi tothom anava a poc a poc per la sombra, les cames com
qui les llença, els braços pengim penjam...

Tot de cop, xinc-xinc! reteplen! Pim-pam! Cataplum!

És dir: trompetes, timbals, corredisses, bombo i escopetades, i
entremig, crits de: -¡Ai, Déu meu! -No alarmar-se! -Reina
santíssima! ¡Deu ser el cop!

Jo que sento dir «el cop», me poso a córrer cap al bulto tot
content, pensant: «Ajà! Ja hi som!...» I ca!

II

Era el _ball d'En Serrallonga!_

Tots som uns!

De prompte vaig quedar com si m'haguessen exhonerat dels
vint-i-sis graus (de calor) que duia a sobre.

Ara que ja ha passat... els dic que el _ball d'En Serrallonga _
és cosa tan de gust que, sols de pensar-hi, encara m'envio
l'escupina.

No han vist mai un artifici més ignocent, una composició més
senzilla, un candor més inefable; i, amb tot això, tan honest
que les monges poden veure'l sense escrúpol.

¡Quina diferència entre el refinament artístic dels grans
teatres i el deixo patriarcal d'aquella comparsa!

Res d'actituds provocatives, res de glasses transparents i
cames en l'aire, res d'abraçades i tòrcer el cos...

I això que hi surt _dona Cuana Torrellas._ Vaya!

Dona _Cuana!_

¿Que es pensen que era alguna d'aquestes marcolfes totes plenes
de blanquet i carmí que van pel món sense pare ni mare, fent
més mal que la pedra?

No. Era un gambirot de disset anys, amb cada mà que en feia
dues, ple d'enfarfecs postissos davant i darrera, vestint amb
faldilles i gipó, tirabuixons i barret amb plomes. I ¡bona cara
tenia el bordegàs, perquè el poguessen pendre per femella! com
hi ha món!... Vamos, els dic que ningú hi pendrà mal.

Portava el braços ben separats del cos, com tot mascle, i, al
fer la relació, els bellugava com hem fet tots quan dèiem
faules de cor.

En Serrallonga era un minyonàs espigat, ben segur el millor
mosso del seu poble; caminava amb garbo _xuteyant-s'hi_ a estil
de festa major, i feia planta de veres.

Entre els molts comparses hi havia cada guimbarro com un Sant
Pau. Tots portaven barba llarga, qui natural, qui postissa. Els
que la duien afegida, no se la tocaven mai, donant prova de
prudència; els que la tenien pròpia, se la refilaven de tant en
tant, fent-ne gala bissarrament.

Uns quants d'ells feien de Mosso de l'Esquadra, amb barrets de
gresol ribetejat de galó vermell.

Els altres anaven de bandolers, amb unes cares molt pròpies i
escopetes i trabucs. En sa companyia duien un estudiant
encongit i greixós, embolicat amb un manteu ple de taques de
tots colors i substàncies; i, per fi, el qui feia la capta
anava vestit de dimoni inofensiu: cua llarga i banyes forrades
d'estopa. Era un dimoni que semblava avergonyit o melancòlic.
Tractava de vostè a la gent, i no va fer cap més endemoniadura
que demanar diners; que en aquest temps sols al dimoni li pot
acudir semblant cosa.

El ball... Oh, el ball!...

Se formen tots en dues files: En Serrallonga i ella, al mig.

-_Serrallonga, Déu vos guard.
-Qui sou vós, que no us conec?_

Música i tiros.

Els que estaven a la dreta passen a l'esquerra, els de
l'esquerra a la dreta.

En Serrallonga i ella se'n van del capdamunt de la fila al
capdavall.

Diu ella:

-_Jo, encara que sia dona,
hi pendré la meva part_.

Tiros i música.

Els de l'esquerra van a la dreta: els de la dreta a l'esquerra;
i els dos protagonistes passen del capdavall al capdamunt.

Més parells de versos, més escopetades, més cops de bombo, més
anar i venir.

I, entretant, el dimoni aixeca el cap als balcons, procurant
que els forats de la careta li vinguin dret als ulls, alça la
bacina i, com un mortal pobre, pregunta: «-¿Que no tenen
voluntat?»

III

La premsa de Barcelona ha donat a entendre que no s'havia
commogut d'entusiasme amb el _ball d'En Serrallonga_.

Cada u pot dir lo que li sembli de les coses; mes ¿és possible
que una diversió tan antiga, tan local, tan barata i tan
senzilla, no hagi sigut de l'agrado d'aquelles persones que
sempre estan lamentant-se de que es van perdent la senzillesa
antigua, les tradicions locals, les festes que costaven pocs
diners?

Jo em represento el goig que els nostres antepassats haurien de
trobar per força en aqueix manso espectacle en aquell temps
ditxós del culot i la calça curta; quan el nois duien sivelles
al barret i els homes a les sabates, i es viatjava en galera,
lo qual tenia l'aventatge de donar lloc a què un, tant si volia
com si no, s'hagués de enterar de tots els barrancs i fangueres
i camps i vinyes d'altre que pel camí es trobaven. De vegades,
fins feien el viatge sens ser robats, circumstància que per sa
estranyesa era objecte de mil variades conversacions, i a
l'arribar a un poble de festa major, ¿qui no es dalia per veure
el _ball d'En Serrallonga?_ ¿Qui no el trobava bo, divertit,
xocant i quasi quasi patriòtic, en el sentit més auster
d'aquesta paraula?

I ara no agrada!

El _ball d'En Serrallonga_ me transporta a aquells temps
ditxosos en què eren vassalls penjables i tallables els que
avui venen vinagre amb un _don_ com un temple, i
s'esgargamellen per fer-nos creure que tot lo nou és dolent. El
_ball d'En Serrallonga_ vol dir que, aquells temps lamentats,
la gent trobava gust en lo que avui fa asco. Vol dir convents i
demés, mals usatges, carrers sense llums, províncies sense
camins ni correus, i llumeneres de quatre brocs; vol dir que
l'ociós era persona i el laboriós canalla, davant la llei. Vol
dir penjats i degollats, esquarterats, llengües traspassades;
vol dir mona i serp i gat, dins de la bota criminal...¿I voleu
que no m'alegri de veure'l?

Bah! A mi m'agrada veure lluquets i esca, cogulles, tartranes,
rems, ciutadeles i _balls d'En Serrallonga_ per poder dir amb
gust: -No n'hem de fer res, de tot això.

X.