Un tros de paper - El passeig de Gràcia

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
El passeig de Gràcia

de
Robert Robert

Article aparegut a la publicació Un tros de paper.


I

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin
sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d'ençà de
l'_ensanche_, ¡malviatge la paraula!

El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt
més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els
edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la
Rambla, el càstig del treball i la codícia de la industria, sinó
el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per allí s'esplaia el cor veient les temptatives artístiques de
les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a
l'arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un
carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l'arc de
Trentaclaus.

No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que
inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals
il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan
meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i
el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i
tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.

El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de
muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i
roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no
s'hi veu ningú que sembli estar-hi per força, sinó al contrari,
per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.

Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son
aspecte les senyals d'agitació forçosa que regna en la ciutat. El
corredor va tan a poc a poc con l'hisendat; l'estudiant no es
recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de
l'aire i el panorama que el rodeja.

¡Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!

A l'hivern se va de tarda al passeig de Gràcia.

A l'estiu, dematí i vespre, es va al passeig de Gràcia.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s'aprofita, sempre
que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.

A tot foraster se li pregunta: -¿Ja ha vist el passeig de Gràcia?

II

L'animació del passeig de Gràcia, a l'estiu, comença amb el dia.

Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió
de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color,
s'encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i
l'esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.

Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre
pollastres, forcs d'alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies
i ous i fruites.

Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que
allavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de
Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a
Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per
passar l'estiu més tranquils, no paren mai d'entrar i sortir i al
cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut
d'Amèrica.

Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un
poc, mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius
que deuen ser molt poderosos, se'n van amb el pic del sol a dinar
a algun siti a on, per arribar-hi, per força es té de travessar el
passeig de Gràcia; de modo que tot se torna òmnibus, _centrals_,
cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves
ferms, que se'n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el
pretext de què allí hi corre millor l'aire.

Els diumenges és més animat el quadro.

Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts
de Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres
amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per
per beure molt vi necessita estar ben a prop d'un doll d'aigua.

Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden
gosar de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així
cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.

Així s'explica, en part, com en una nació s'eternisen les
tiranies.

¿Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feliç
si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata?

Ja n'hi poden fer de l'alçada d'un campanar a aquesta majoria:
mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o
traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:

-Ara és un gust: les coses sembla que van bé.

III

A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores,
la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes
al passeig de Gràcia.

No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té
per costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.

Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al
passeig de Gràcia.»

Així, quan se diu un dijous: «Aquesta tarda nos veurem», ja
s'entén que es vol dir: «En el passeig de Gràcia».

Els demés dies, a iguals hores, la reunió és numerosa per dos
motius, especialment, l'un molt singular.

Va començar algú a anar-hi a passejar per ser siti agradable i no
trobar-hi a ningú. I això era tan cert, que es va ocórrer a
moltíssims, els quals se van trobar amb una concurrència forta;
però, com cada u d'ells ha procurat apartar-se tot lo possible
dels altres, i com ningú d'ells va a lluir ni a avergonyir als
demés amb son exterior, quasi bé no s'adonen de què tanta siga
l'afluència de passejants, i cada u diu en son interior:

-M'agrada venir aquí perquè no hi ha gent.

Entre aquestos passejants de tarda n'hi ha força que s'ocupen molt
sèriament en enterar-se bé de lo que adelanten les obres.

No n'hi ha cap que tingui casa, mes tots estan enterats de la
calitat del morter que s'hi emplea, del gruix de les parets i els
jornalers que hi treballen: són els que fan córrer per Barcelona
aquest eixam de notícies que, bones o dolentes, per tot circulen
sobre els ventatges i desventatges de l'_ensanche_ (hem de dir
ensanche!).

IV

A les nits d'estiu...

¡Música al Prado, música al Criadero, música al Tívoli, música als
Campos, música a Euterpe; coet d'aquí, roda de foc per allí, gots
de colors a les fatxades: allò és vida, allò és gentiu.

Tots els teatres plens, tots els òmnibus plens, el passeig ple,
els bancs plens; el ferrocarril ple de gom a gom sens parar mai.

A l'una banda exhibeixen la ignocent malícia d'_En Pere Pau_; al
costat repeteixen les rialleres _Pitarrades_; al davant fan el
gasto _Don Simon_, o altres semblants; més amunt _L'Elíxir o Le
Prigioni_, i tot això dura fins a les onze o dos quarts de dotze,
hora a on se solen trobar reunits en el Passeig la major part de
còmics i espectadors i passejants, tips de musica a no poder més,
i encara, abans de sortir del passeig, troben una colla de ceguets
que ha passat el vespre allí tocant sempre, amb un plat de llauna
a terra per a recollir les caritats.

V

Deixo aquesta matèria, reconeixent que no só digne de tractar
assumptes tan elevats.

Vostès no saben els molts que van al tiro de coloms del Tívoli,
cèlebre en son temps per l'entremaliada redacció de sos cartells.

I si no han vist la marcialitat, el suar, lo llambregant de
faldilles, l'encarcarament d'enagües de les minyones, que, amb el
vano verd i el mocador de mocar plegadet en la mà, devoren a
violentes gambades l'espai comprès entre Barcelona antiga i el
castell d'En Gibert; si no han vist això, dic, els falta veure una
de les coses més especials i característiques del passeig de
Gràcia.

No m'atreveixo a descriure-ho, me poso baix l'amparo del poeta
aragonès que deia:

_Eso no se pinta, no:
eso, Asazuldo, se siente..._

Lo qual vol dir, en català, que aquelles criades es menester
veure-les, i no pot, qui coneix bé Barcelona, el barceloní més
entès, si no ha contenplat les mans, els peus, les passes, les
cares, les cintures i sobretot la fervorosa vocació amb què
aquella part de sexo femení, flairant el mascle, tement el vespre,
í remoguda fins a l'ànima per les espinguetades del cornetí de
pistó, vola com el vent, s'enfonsa en la pols, tropessa en palets,
topa amb transitants i, amb calor al clatell, aumentat per
l'impacient anhelar i la violència de la carrera, entra esbufegant
en el saló i amb la certesa de què va a descansar... ballant dins
d'un forn.

* * *

El passeig de Gràcia! Si n'és de dèliciós!
Ja és modisme general el dir: -Si treia una rifa m'havia de fer
una casa al passeig de Gràcia.

X.