Un tros de paper - Els viudos

I

El senyor Ignasi ve de passejar a l'hora de sempre. Ben segur que
haurà arribat fins al Criadero i des d'allí se'n torna a casa.

Pobre home, com va perdent! Cinc anys ha que se'l veu fondre's com
una candela cap per vall.

Veu's aquí lo que és el món. Tant humor que tenia, tan alegre que
havia sigut tota la vida, ara... en faltant-li ella tot li ha
faltat.

Arriba a casa i, per a reposar un rato, s'assenta al costat del
vetllador a on la difunta solia cosir de dia i fer mitja de nit...

Cinc anys, i encara l'enyora i li apar impossible que per un cantó
o per un altre no surti ella a preguntar-li com abans: -Què tal?
¿Fa de bon anar pel món?

De vegades passa el dematí regirant un calaix ple de cintes,
encetalls, agulles de ganxo, capsetes de gafets, sivelles... Quan
ella era viva, ell d'allò se'n reia i en deia enfarfecs. Ara ho
contempla amb carinyo, ho col·loca tot amb simetria i diu: -Totes
aquestes cosetes encara _són_ de la pobra Cinta.

L'últim dia que va sortir a passejar amb ella feia un sol
hermós... Era pel maig. Arribaren fins al Criadero i no passaren
d'allí, perquè ella tenia esgarrifances.

Se'n tornaren a casa i, pel camí, ell, per a distreure-la li deia
covardona, delicada d'_en Tendre_... Des d'aquell dia no es va
llevar més.

Per això el senyor Ignasi sempre va al passeig de Gràcia i mai
passa del Criadero. La major part dels dies, al dar la volta,
sospira.

Un dia vaig sentir una joveneta que assenyalant-lo deia: «Aquell
vell, que sembla un trencapinyons, el veig venir cada tarda sens
falta del passeig de Gràcia. ¡Que en deu ser de cap verd!»

Bé, què voleu que siga? Havien viscut trenta anys casats amb tota
pau i harmonia; se coneixien des de nois; ella era dòcil, afable,
neta i aconduïda, i per fi, ell va enviudar a xeixanta dos anys...

No en viurà gaires més.

II

Mai dirien qui s'ha mort. -La dona d'en Tomaset.

Afigurin-se com deu estar ell. Se varen casar enamoradíssims. Tots
dos joves, sense mals de cap i casi se pot dir nascuts l'un per
l'altre, certament eren ditxosos, i ara que amb tanta alegria
esperavan tenir família... se li ha mort ella!

An ell no se'l veu enlloc. Passa tot el dia a casa sa sogra: no se
sap moure d'allí, no es cuida de res... Pobre xicot! Se coneix que
l'estimava.

He vist en Tomaset... què està magre! Anava tot distret. Jo l'he
saludat: ni sisquera m'ha vist. Els metges li diuen fa temps que
vagi a Suïssa; ell no ho volia de cap manera, perquè com ella està
enterrada aquí... Mes, a l'últim, els parents mateixos d'ella s'hi
han empenyat tant i tant, que ha promès anar-se'n quan entrin les
calors fortes...

En Tomaset ha tornat. No se'l veu ni en teatres ni en diversions.
De vegades passen tres mesos que a penes surt de casa. Abans mai
feia falta de matí i tarda a casa la seva sogra; però encara
s'entristia més, i ja no hi va sinó de tant en tant.

Alguna volta que altra el veig amb una família molt amiga de la
seva...

Li han tingut d'arreglar la casa, perquè, d'ençà que ella va
morir, ell no se'n cuidava.

Els metges varen aconsellar a en Tomaset que sortís a passejar per
fora a cavall, i li ha provat d'allò més; s'ha adobat molt. Ell té
vint-i-cinc anys; semblava que en tingués trenta; però ara ha
posat una cara que fa goig.

Diumenge, per primera vegada, el vaig veure en el teatre, amb una
família molt amiga de la seva, i vaig pensar: Quin miracle!

Mai dirieu qui s'ha casat. -En Tomaset.

Que volen que siga. És jove. Un home sol no hi pot estar... I ho
ha ensopegat; perquè la segona dona és una galant minyona i li
porta bon dot.

Saben qui és? La més gran d'aquella família tan amiga de la seva.

III

El senyor Miquel s'està davant del mirall, i amb unes pinces
s'arrenca el pèls blancs. D'aquí a tres setmanes farà un any que
és viudo.

Se pentina amb complacència, se vesteix i emprova un barret nou
que s'ha fet fer per a quan puga deixar el de la glassa.

Que bo s'ha posat en un any! Sembla que Nostre Senyor, com diu la
gent, el va anar a veure.

És un home que va net com una satalia; encara és jovenet; què són
trenta sis anys per a un home? I sempre ha tingut garbo.

És molt ajudat de gènit. Va per tot arreu... I cada vegada que
pensa: «Ara só libre, i content jo, content tothom», fa un esbufec
de gust i posa un pam de greix.

Tot sovint li diuen:

-Anem, senyor Miquel: ¡ja el tornarem a veure casat!

-Això... qui sap? Ningú pot dir lo que farà demà; no he fet cap
pensament... però no me'n defujo.

Però... no el creguen.

La sap molt llarga. Això és ben sabut per tot a on hi ha minyones
casadores: ell veu l'ham i fa com qui no se n'adona.

Així parents que poden heredar-lo, criades d'ambicions honestes,
mares previsores, filles enraderides, tots quants el rodegen li
fan el rendivú, i això és lo que vol, la panxa contenta.

Tots els anomenats, quan se'l miren, pensen: «Acontentem-lo; ell
té alguna coseta...»

Tots creuen fer-hi algun negoci, i, mentrestant, qui fa el negoci
és ell.

IV

-Que no ho sap, Tereseta? Dissabte es va casar el senyor Tano.

-No pot ser; ell viu apartat de la dona, però no és viudo.

-És viudo, senyora, és viudo.

-Encara no fa vuit dies que he vist an ella.

-Doncs encara no en fa set que és enterrada. Se va casar amb
llicència closa.

-Potser amb la Munda? ¡Quin desvergonyiment!

-Més desvergonyiment hauria sigut casar-se amb un altra. ¡Si fa
set anys que per tot anava amb ella!

-Anem, no ho aboni. ¡Vaja, hi ha homes que no sé que els faria!

-Però, dona, faci's càrrec... posi's al seu puesto...

-No, senyor: jo no m'hi puc posar. Vostè és, perquè tal vegada
seria capaç de fer com ell.

-Jo??? Sempre he dit que, si m'enviudava, abans no em tornés a
casar... m'hi pensaria.

X.