Un tros de paper - Hi ha un prometatge

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
HI HA UN PROMETATGE

d' Anton Rabassa

Escenes del primer contacte formal entre dos famílies els fills de les quals volen prometre's; publicat a Un tros de paper.


-Mare de Déu, ¡quin tràfec hi ha en aquesta casa!

-Mira, Munda, agafa el plumero i passa'l una mica per aquests
mobles, que estan que s'hi pot escriure. Miquela, vés a
escombrar l'escala i frega els poms amb una mica de blanc
d'Espanya. Ai, tinc un cap com un bou!

-Mare, ¿em deixa anar al terrat a fer volar l'estel?

-Vés allà on vulgui's, mentre em deixis estar quieta.

-No, senyora: no li deixi anar, que s'enfila a la barana i pot
caure.

-Ai, tens raó. Noi! Noi!

-Què mana?

-Que no te'm moguis d'aquí. Ca... ¡Si jo no sé lo que em dic ni
lo que em faig!

El xicot, a pesar de ser un ganàpia de tretze anys, rebot el
fil de l'estel, es posa a fer el bot en un recó del menjador, i
els ulls li comencen a espurnar com un tall d'esbargínia quan
el salen.

-Oh, que no hi pensava i s'han de començar a treure les fundes
de la _silleria_.

-Mama, aquesta em pren la fira de fer coudinar.

-Oi que no!

-¡Ai, criatures... que sempre em veniu entre peus! Ja veuràs,
lo millor serà que aneu a costura. Munda!

-Estic espolsant els mobles.

-Miquela!

-Estic escombrant l'escala.

-Mare de Déu Santíssima! ¡Donya Esperança!

Anant a la cuina i traient el cap per la finestra
del celobert:

-Què mana?

-¿Vol fer el favor de deixar-me la minyona perquè m'acompanyi
les nenes a costura?

-Prou. Vés, Catarina.

-Ja li asseguro que tenim un dia!...

Donya Esperança treu el cap per la finestra del pis de sobre i
pregunta:

-Què tal? Doncs que ja els té aquí a casa?

-No, senyora, no encara, fins a les onze!... Ja li asseguro jo
que estem...

-Cregui'm, senyora Socors: ¡no es descuidi d'allò de la
donació!

-Oh! ca! ca! Miri...

La senyora Socors va parar de repent. Havia alçat el cap per
casualitat i de la finestra de cada pis havien desaparegut, com
visions vàries, mestresses i criades, que, fregant candeleros
de llautó amb un guant, pelant patates, fent mitja o esmocant
peix, ja miraven si, amb la mà a l'orella, i abaixant el cap
tant com podien, fóra possible treure en clar, per lo que
sentissin, lo que ocasionava el tràfec que aquell dia hi havia
al primer pis.

-Ja ens veurem, donya Esperança- va dir la senyora Socors,
senyalant amb un ullet lo que havia sorprès.

-Ah! ja, ja; si tothom fes com jo, que no em fico en res... Ja
ens veurem. Estigui bona.

La minyona ja havia baixat; la senyora Socors va posar un
ceferino a cada noia, i els va dir:

-Vamos, aneu, filles meves. La mama ja us estima, ho sentiu?

-Faci'ns venir a buscar aviat.

-Bueno: vamos, aneu.- I, fent un petó a cada una de les quatre
galtetes de les dos criatures, i dient a la minyona, que les
duia a braç: -Cuidado que no caigui,- tanca i se'n va cap a
dins a posar unes cortinetes de musselina a les vidrieres de
l'arcova.

El xicot, fent el bot encara i apoiant el front en els vidres
del balcó del menjador, dibuixava, amb l'alè amb què els
entelava, les orelles i els nassos que aprenia de fer a estudi.

-Ai!- deia la senyora Socors, tot posant encara les cortinetes
-amb aquelles criatures a casa no hauríem fet res de bo.

De repent truquen a la porta però un truc sec com un cop de
martell.

La Munda deixa anar el plumero i va corrents a obrir.

Amb el modo de trucar ja hauran conegut que era l'amo de la
casa.

-Que no heu sentit que trucava?

-A fe que no he pogut pas venir més aviat!

-Venir-hi!

I traient-se dos bultos de sota el braç i deixant-los sobre la
taula, s'assenta esbufegant de cansat, quan, veient el xicot
diu:

-Noi: i això, que ens hem venut l'estudi?

-Han combregat el mestre.

-Dimontri de mestres, que sempre troben una excusa o altra per
fer festa.

En això surt la Socors tota polsosa, amb alguna terenyina i els
panys del mocador lligats a sobre el cap.

-Encara estem així?

-Home doncs ¿com ho vols fer si la casa encara no està
arreglada?

-Estar-ho!

I traient, el senyor Pere (aquest era el seu nom) dues
pasteretes va dir:

-Té: omple això de serradures i posa'n una a cada costat de
sofà, mentres jo me'n vaig a posar les espelmes en els
candelabros.

Dit i fet. La mestressa complia les ordres de l'amo, mentres
aquest canviava les espelmes dels candelabros per unes
d'aquestes transparents que venen a can Fradera. Els
candelabros eren dos índios que amb cada pluma de les que duien
al cap aguantaven un dels sis brocs.

-A mi m'agrada que tot faci goig. ¿I la noia?

-Ja; ara és allí dins, que la pentinadora l'acaba d'enllestir.

-Com s'entén! ¿No saps que no vui pentinadores a casa?

-Bé; però ¿no saps que ella no se sap fer bé el monyo de
manguito?

-Saber-ne!

-Mare de Déu! Per una diada així, bé és natural que es presenti
d'una manera que faci goig als sogres.

De repent se sent un terratrèmol espantós. La minyona que treia
la pols d'un tamburet al balcó, entra corrents; la que fregava
el pom de l'escala entra esbufegant.

-Ja vénen! -Ja són aquí! -Cuiti! -Noia, ¿com estàs? -Acabeu
d'arreglar això. -Mare, em deixa anar al terrat? -No.

Tot això se sent ensopegant amb les cadires, corrent de l'un
cantó a l'altre, plorant el xicot que vol anar al terrat, i
anant-se'n la pentinadora corrents i arreconada, com si hagués
comès un crímen, per no trobar-se amb la ferrenya cara del
senyor Pere, que li diu que totes són unes bandarres i unes
encobridores.

De repent truquen. El senyor Pere i la senyora Socors se fiquen
en un quarto per aconduir-se un xic; tanquen les vidrieres de
la sala; i la criada, obrint la porta, deixa entrar al senyor
Cinto i al seu fill, que són els que hi van a demanar la noia.

-El senyor?

-Miquela: que entrin a la sala i s'aguardin- diu des d'on
s'arregla, la senyora Socors.

La criada els obre la porta de la sala, i pare i fill queden
esperant-se; el primer assentat en el sofà i el xicot
passejant-se.

El senyor Cinto havia sigut pastisser. Va arreplegar el
principi dels secalls, que s'hi guanyava tant, i ara el tenim
amb dos casetes al carrer d'En Llàstics, una gran panxa, cara
quadrada i sotabarba.

El xicot és un xitxarelo dels del dia.

El seu pare va dir: -Ja que sóc un ase, no vui que el meu fill
ho siga.- I el fa estudiar per advocat.

El pobre senyor està admirat del luxo de la casa.

-Caratsus!- pensa entre si. -Ja deuran anar bé, els capítols.

El xicot, tot passejant-se, xiula per lo baix el vals de
_Faust_, i s'atura a mirar els quadros, que són de la història
del _Hijo pródigo_. Davant de cada un s'hi planta, i llavors,
parant de cantar, llegeix: _Pide la herencia a su padre. Se
entrega a la vida disoluta. Está apacentando unos cerdos_. La
noia, dintre el seu quarto, aparta una mica la cortineta de la
vidriera que dóna a la sala i els observa, quan s'obre la
vidriera del frente i apareix el senyor Pere, mudat.

-Servidor de vostè.

-Com ho passa?

El senyor Cinto s'alça, i, volent fer compliments, comença a
fregar els peus per terra, com si volgués treure el fang de les
sabates.

-Seguin, seguin.

-Amb permís de vostè. (Tots s'assenten).

-Vaya, vaya.

-Endemés... sí, sí.

Ningú sap com començar. A l'últim el noi, que mal que mal és el
menos tonto...

-Veníem per allò que li vaig dir.

-Ah! bueno: me n'alegro molt.

-La de casa no ha pogut venir per la ditxosa migranya, però ja
ens ho hem parlat tot i per nosaltres no hi ha inconvenient.

En aquest moment; la senyora Socors obre una escletxa de la
vidriera i fa: -Sit, sit... Pere, corda't la levita.- El senyor
Pere, distret, s'havia posat una armilla vella de setí, i, com
el setí fa allò que es talla, li penjaven tot de filagarses com
si fos un gec d'andalús.

-Sit, sit!- tornava la seva dona; però, ca! ell no ho va
sentir, i, cansada, ho va deixar córrer, tornant-se a ficar
dins.

-Bueno, doncs, tindré un gran gust...- diu el senyor Pere.
-Perquè jo... m'enten?... no vull escalfar cadires a casa i...
de seguida ho vaig dir al seu noi. Si vostè va amb bon fi, faci
venir a parlar al seu pare.

-Sí, senyor, doncs.

-Vaya, vaya.

-Vaya, vaya.

I ningú sabia què dir altra vegada.

-Ja veurà, que coneixerà a la noia- diu el senyor Pere. I te
m'apareixen per un cantó la senyora Socors i per l'altre la
Tereseta, que donaven gust de veure.

Aquí ja poden pensar quina expansió: -Com va! Com ve? Per
ara!...- i totes aquelles coses. La mare, elogiant les bones
circumstàncies de la noia, ensenya uns punys de camisa que
estava cosint.

A l'últim, com a mostra de la seva gran instrucció, entra en
una saleta on en un quadro hi havia un lloro brodat amb felpons
i a sota un lletrero que deia: _Teresa Pasquets lo dedica a su
señor padre a los 17 años de edad._

El senyor Cinto queda parat de la sort que ha tingut el seu
fill. Queden en què dins pocs dies les darà l'anell, i no es
parla d'interessos, perquè això és cosa d'hòmens, i els dos
pares ja han quedat en què es veurien un vespre per tractar-ne.

Tothom queda que no hi veu d'alegria.

La noia ja diu papà al senyor Cinto.

El promès ja podrà anar-hi cada vespre.

En fi: va ser tal el contento, que el xicot va demanar altra
vegada per anar a fer volar l'estel, i sa mare, distreta, l'hi
va concedir.

A l'últim van quedar en que es farien els mobles i que per
Nadal fóra el gran dia.

Avui som a Nadal. Ahir vespre, al camaril de la Mercè hi havia
un casament. ¡Què m'agradaria de veure ells dos quina cara fan!

ANTON RABASSA