Un tros de paper - L'any vinent

Quin _tono_ es darà l'any vinent!

Tothom l'espera, tothom en parla, l'adula, li fa prometenses...

Pocs personatges poden alabar-se d'haver sigut desitjats amb més
impaciència que l'any vinent.

Almenys he sentit dir a cent pares de família dels que encara
permaneixen entre nosaltres:

-L'any vinent sí que vui sortir amb dona i criatures a fer una
passejada a fora.

Tal hi ha que en un pilot d'escombraries veu un tomàtec tot
mústic, florit i arrugat, i exclama:

-Ai, senyor... tant que m'agraden! Ja voldria ser a l'any vinent
per a fer-me'n un bon tip.

Els que venen melons, al despedir-se, mai es descuiden d'anomenar
amb gran confiança l'any vinent.

Jo sentia plorar un xicotet sense consol, i vaig voler-me enterar
de la causa de sos plors, i sa mare em digué:

-Ara vegi vostè; abans per esmorzar menjava una llesca de pa amb
sis figues aixafades a sobre, i ell voldria que n'hi donés: no,
senyor; que esperi l'any vinent!

(Esperar un any per sis figues! ¡Quina humiliació per la
humanitat!)

En les converses que es tenen pel carrer, el transeünt més distret
sempre n'arreplega un retall o altre, no és veritat?

Generalment, d'aquests escrupolons de diàleg, mai se'n pot treure
res en clar; però com ara les coses succeeixen de diversa manera
que en el temps normal, veig que en la major part dels que un tot
passant sent enraonar, predomina la idea de l'any vinent.

Sempre sento:

-Oh, l'any vinent serà una altra cosa!

-Si Déu fes que l'any vinent...

Jo no estranyaria que avui mateix en algun teatret s'anunciés una
comedia titulada _L'any vinent_; perquè es veu que és el més de
moda, i no hi ha classe, edat ni geni que no el consideri digne de
la més extraordinària deferència.

Poques vegades es veu que una dona no procuri precipitar l'època
de fer-se un vestit, i cosa rara! avui es té notícia de moltes que
de bon grat deixen de fer-se'l aquest any i consenteixen en què
sigui l'any vinent.

Vegin com en aquest món tot és sort.

Perquè ¿què ha fet l'any vinent perquè tothom, grans i petits, li
demostrin un afecte així i li preparin tants obsequis?

Abans de nàixer, abans de saber de cert si existirà (perquè la
veritat és que encara no n'hi ha calendari) ja el públic li dedica
funcions, gales, alegries...

I, en canvi, han passat una pila d'anys molt honrats i ningú es
recorda sinó de sos defectes per a fer-ne asco.

Coses del món; però coses que admiren tan per sa realitat, com per
sa inverossimilitut.

¿Quantes dones hi ha que no volen tenir anys, que el que els sobra
són anys i que no volen sentir-ne parlar mai? Doncs,
escolti-se-les ara, i veuran com totes, a una veu, repeteixen:

-Ja voldria ser a l'any vinent!

Per haver lograt semblant revolució en el sexe dèbil, és menester
que aquest any siga molt ric, molt guapo, molt bon minyó; és
menester que vagi acasarat, que siga pròdig i reuneixi mil altres
circumstàncies que en cap any s'han vist reunides.

El xasco serà (i ja m'ho temo) que aquest ditxós any vinent siga
com aquells còmics que vénen precedits d'hiperbòlics elogis, es
fan esperar, es fan desitjar, ensagen una òpera, es posen malalts,
fan retardar l'estreno... i a l'últim reben una xiulada que els
escama.

Ja em sembla que a primers de gener sento dir a algú:

Malviatge! Jo que esperava amb tanta ànsia l'any vinent...

El més probable és que passada l'actual malatia, un o altre s'ha
de morir abans d'arribar el desembre. Llavors vindrà allò de:

-Ai, Senyor! Nosaltres que havíem fet tants càlculs per a l'any
vinent...

¡No seran pocs ni gaires els que de bona gana darien el que
treguin de l'any vinent amb tal de recobrar les il·lusions que sa
proximitat els feia concebir!

Però mentrestant ningú es pot treure del cap aquesta idea.

L'un fa propòsit d'economitzar; l'altre de pendre caseta a fora
per un si acàs; l'altre de cuidar-se i no retirar tard; tot, per
suposat, referint-se sempre a l'any vinent.

Fins els més indiferents, aquells que cada dia solen ficar-se al
llit sense pensar que pugui haver-hi un demà, pensen ara, no sols
en que hi haurà any vinent, sinó que, ademés, conten amb ell com
si tinguessin set anys i les sabates al balcó.

I molts que no volien mai entendre's de raons, i que el que no era
tot seguit, no ho volien per a res, ara abaixen el cap amb certa
resignació respectuosa i diuen:

-Bah: no hi ha remei: deixem-ho per l'any vinent.

Si hem de parlar francament, jo també voldria ser-hi: no perquè
directament n'esperi cap benefici material, ni sisquera el
d'engreixar-me, sinó perquè la gent me n'ha fet venir ganes.

A veure què serà això.

Hi haurà bon govern?

O tindrem la sort de que no n'hi hagi?

Plouran dobletes de quatre duros?

Es moriran les malalties?

...Però, ¿què en traiem d'amoïnar-nos ara, sinó n'averiguarem res?

Aquí no hi ha més que posar-se molt sobre si; i tenir calma per
poder satisfer el grandíssim desig de saber de cert què diantre ha
de portar-nos el tan celebrat any vinent.

X.