Un tros de paper - L'hereu

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
L'hereu

de
Sistachs

Una irònica defensa d'aquells que es veuen destinats a ser l'hereu de la família, publicat a Un tros de paper.

Avui els presentem una de les principals víctimes de la
preocupació social.

_L'hereu._

¿Qui és que en el transcurs de la seva vida no ha sentit dir i no
ha dit alguna vegada mil pestes de l'hereu? ¿Quin és el fill
extern, per il·lustrat que sia, que ha deixat de pensar, dir o
escriure una munió d'improperis contra la respectable classe dels
hereus?

Nosaltres ens atrevim a dir que som de diferent opinió.

Nosaltres compadeixem a l'hereu i per lo mateix el defensarem fins
allà on arribin les nostres forces; i, com tota convicció ha de
ser fundada en algunes raons, ara direm les que tenim per sortir a
la defensa d'aquesta classe tan calumniada.

En primer lloc defensem els hereus perquè estan en minoria; en
segon lloc per anar contra la corrent; els defensem perquè és una
institució essencialment catalana, i, per últim, els defensem
perquè tots nosaltres som hereus: en un TROS DE PAPER no hi ha cap
fill extern. No creguin, per això, que els hereus ens són
simpàtics perquè els considerem que són millors que els altres; de
cap manera. Nosaltres, amb el permís de vostès, creiem que quasi
bé tots els homes neixen amb una infinitat de vicis i defectes, i
que poc influeix l'haver nascut un any abans o després per ser
millor o pitjor. Defensem a l'hereu perquè el considerem més
desgraciat que els altres.

Lo millor que pot succeir-li a l'hereu és tenir la sort de néixer
de bona família. ¿Creuen, per això que serà més feliç? Ara ho
veuran.

El fill primer comença ja per patir, en l'acte de néixer, molt més
que pateixen els demés germans.

No es necessita ser metge ni llevadora per saber que el primer
part sempre és el més difícil. Aquesta mateixa causa és un niu de
sofriments durant tota la seva infància. Com el seus pares vénen a
ser uns aprenents de la paternitat, el fill primer els serveix
d'aprenentatge, i a costa seva adquireixen l'experiència que
després tenen per criar els fills següents. L'hereu comença ja
servint de cartipaç per apendre a escriure. ¡No els en dic res
dels topos que hi cauen!

A costa dels pobres pulmons del primer fill, la mare adquireix
l'experiència de què a les criatures no se'ls ha de posar la faixa
tan estreta.

A còpia de bonys al cap de l'hereu, la mare aprèn que no es pot
deixar soles a les criatures en el llit.

Deu o dotze enfits que han portat a l'hereu a les portes de la
mort, ensenyen als seus pares que no es poden donar moltes
llaminadures als infants.

Si a pesar de totes les malalties i contrarietats l'hereu té una
naturalesa prou forta per escapar-ne viu, li esperen, en el
transcurs de la seva existència, una professó tan seguida de
disgustos i mal de caps, que més valdria que Déu se l'hagués
endut.

Així que comença a tenir germanets, ja tots se'l comencen a mirar
amb mals ulls, perquè senten que tothom li diu l'_hereuet_.

Si mentres juguen algun ne plora, ell s'emporta les culpes i rep
quatre clatellades de l'autor dels seus dies, perquè els demés
s'avenen i l'acusen.

Ell no pot tocar cap joguina dels altres, però, en canvi, ha de
suportar que els altres germanets li xafin els soldats de plom i
li esquincin l'estel. Si es vol pendre la justícia per la seva mà,
li costa una pallissa, i si porta la queixa als seus pares,
aquests li diuen:

-Bé, home! No veus que són petits?

Quan l'hereu és gran, diran vostès, se la passa més bé que els
altres germans, perquè li toca tota la moma. Doncs s'equivoquen:
quan és gran, és més desgraciat que mai.

Els fadrins externs van desapareixent de la casa poc a poc: han
seguit la seva carrera; reben el dot (que, encara que sigui poc
comparat amb el del germà, junt amb el producte de la carrera, els
hi dóna per passar), i deixen el pobre hereu al costat dels seus
pares, essent més esclau que mai.

Cada un dels seus germans ha seguit la carrera per la qual ha
tingut més vocació: ell ha tingut de seguir la carrera del seu
pare, encara que no li agradés gens.

Els germans han anat a establir-se en el punt que més els hi ha
acomodat: el pobre hereu, el mateix que una alzina vella, no pot
moure's del punt en què ha nascut.

Passo per alt els disgustos que li ocasiona la subjecció a què ha
de sotmetre's visquent en la companyia dels seus pares que, perquè
són vells, no es recorden que foren joves; solament em detindré a
senyalar un dels inconvenients més grossos de l'hereu: el
casament.

En primer lloc, és de rigor que l'hereu no es casi fins que totes
les germanes estiguin _col·locades_. Això fa, naturalment, que el
pobre xicot passi sospirant tota la seva joventut, mirant-se les
noies que li agraden amb la mateixa mirada de la guineu de la
faula. Quan les germanes són casades, a vegades el pobre home ja
és vell, o, almenys, es troba en l'edat en què les passions estan
tan apagades com el braser d'un pobre, i ha de sofrir una tortura
d'un altre gènere. Un dia, el seu pare, que ja és un gueto de
setanta anys, es desperta amb la mania de voler tenir néts, i
busca una pubilla per al seu _hereu_. Busca la pubilla, la troba,
la demana, i l'hereu es casa.

La pubilla és guapa o lletja, té bon gènit o un gènit infernal,
però sempre és rica; el pobre hereu l'ha de pendre tal com és i ha
de passar la segona part de la seva vida amb la persona que el seu
pare li ha destinat.

A més de tots aquests inconvenients, que són generals a tots els
hereus, en senyalarem alguns que no per ser-ho menys deixen de ser
dolorosos pel nostre hèroe.

Si la casa va malament, l'hereu és un burro.

Si prospera, és un tigre que s'ha engreixat amb la sang dels
pobres germans.

Si els germans són uns mals caps i uns ganduls que no han sabut
treure partit de la seva carrera, se'n tornen a la casa pairal; i,
so pena de passar per un home desnaturalitzat, l'hereu els ha de
mantenir, donant-los la sopa boba.

Si alguna de les seves germanes dóna algun mal pas, el pobre hereu
s'ha de constituir en defensor de l'honor de la família; i, encara
que no tingui instints cavallerescos, ha de canviar una bala o una
estocada amb l'autor d'aquell agravi.

Ja veuen el que li passa a l'hereu ric.

Ara afegeixin la misèria a tots aquests inconvenients i tindran
una idea de les amargures de l'hereu pobre. A pesar de tot això,
com mai he tingut la pretensió de convèncer a ningú, ja em
sembla que sento els fadrins externs que m'han llegit, que diuen:

-Aquest senyor dirà el que vulgui, però ditxós del que és hereu!

SISTACHS