Un tros de paper - Pessebre

No sé per què detràs d'aquesta sola paraula se m'afigura veure
un home de certa edat, de costums patriarcals, fet i xapat a
l'antiga, molt amic de sa casa, pare de dos filles casadores, i
avi de dos nois en disposició de combregar en aquell any. I
serà, aquesta figuració, perquè és per a mi tan innocent,
honesta i fins, si voleu, santa en sa forma, la diversió de fer
pessebre, que no la comprenc en qui no reunèsquia una gran
dosis d'aquella bona fe que avui no en corre, com ho justifica
la desaparició d'estos espectacles i el curt número de
pessebristes.

No incloesc en el mot de pessebristes aquells que, amb totes
les regles de la pintura i la perspectiva del dibuix i de
l'òptica, guarneixen un ben combinat i hermós paisatge, a on lo
que menos hi destaca és el tradicional i deliciós portal de
Betlem, amb el _Niñu_, el bou i la somera. No. Aquests són
pessebristes degenerats, indignes de merèixer tan candorós nom.

El verdader, el genèric, el típic és aquell que no té més món
que la família ni més glòria que sa casa, de la que en diu la
sepultura de la vida, ni més amics que dos o tres companys dels
que amb ell aprengueren les beceroles amb el P. Joaquim, frare
franciscano, ni més diversions que els coloms, les quatre
gallines que cria en una eixideta de què disposa a peu pla, els
canaris que aparia en arribant Sant Josep, i l'esquirol que fa
ses delícies amb ses postures i lleugeresa. El veritable
pessebrista té, a més, torns per fer gàbies, sap teixir unes
teles per caçar amb les muntes, bagarelles per pescar al riu,
filats per anar a les guatlles, fer botets, armar una canya de
pescar, fer sombres pels seus néts, guarnint-los la capella i
fins si convé un teatre de ninus amb les figures dels vanos
vells. Sap compondre una sombrilla i un paraigua, fer capsetes,
motllos per flors i fruites de guix, quan els hi convenen a ses
filles, i totes aquestes coses, finalment, que valen a un home
el dictat d'inginiós.

Però a on deu veure's el pessebrista és fent la gran obra del
pessebre.

Principia per convertir en tablado els bancs dels torns i els
banquillos i capitells de quan ses filles brodaven punt; i amb
uns quants taulons que baixa d'uns permodos, i que durant l'any
fan taules a les gàbies, arma un empostissat a on s'hi podria
fer un sarau si convingués. Comença les muntanyes amb els
suros, gavelles i paper d'estraça mullat, que guarda d'un any
per altre i estén una capa d'arena fina, i quan té lo principal
fet, com diu a aquestes operacions, comença la colocació de les
cases, arbres de molsa, pinetell, mata, savina, boix i
romanins, que ell mateix ha tingut bon cuidado de triar en les
fires precursores a Nadal; combina els camps de veces i mill,
que amb temps havia sembrat, a on pasturen cabres i tocinos més
petits que les plates; i, per fi, arriba el gran dia en què
convida els seus amics per ensenyar-los, per vuitena vegada, el
pessebre que vénen veient vuit anys fa.

L'escaleta és estreta; la iluminació, una llàntia d'oli que
l'estadant encarregat de la setmana s'ha oblidat d'encendre.

-¡Vaia una porqueria, fer-nos pujar a les fosques!- diu un
senyor de certa edat, acompanyat de quatre senyoretes, dos
joves que festegen amb les més grans i sis o set criatures
parents o coneguts d'un o altre de la colla. -Noies, poc a poc.
Enric, encén mistos.

En tant les noies pugen; els nois ensopeguen, els joves callen
i no troben les capsetes de cerilles, i el vell rondina.

Però lo pitjor és que els que ja han vist el pessebre, baixant
i no comptant amb els que pugen, ensopeguen a mitja escala.

-Què no hi veu?- diu el que puja.

-No, senyor; com que és fosc.

-Vaya un fàstic! Llum!- I comença un coro general de: -Llum!
llum! llum!

-A on va, això!- diu una veu de dona, i a continuació la
pregunta, sense resposta, de...

-Què tens, Tresona?

-Ai que m'enpenyen! -Esperi's, home: no vagi de pressa, que ja
hi serà a temps. ¡Ai, que em trepitgen! -Atura't, que baixo!- I
mil altres exclamacions, fins que un que ha reculat pica tres
pics i es repeteix el chor general de: -llum! llum! llum!- que
continua fins que surt una llumenera i una veu: la de la
senyora de la casa, que crida admirada:

-Ai, ai! Que han apagat la llàntia? Pugin poc a poquet, que
l'escala és estreta.

Per fi els que ascendien arriben a dalt; després de mil
compliments que fa el senyor de certa edat per tots els de sa
colla, i especialment pels dos joves, que prou feina tenen a
festejar, entren al pessebre.

Com un guarda constant, el primer que es troba és el
pessebrista, que cuida de colocar-los: -Els noiets davant, que
ells són petits i no priven. Vostès, senyoretes, posin-se aquí,
que ho veuran bé. I tu, estrofa! Que tal? t'agrada?- pregunta
al vell encara no hi acaba de ficar el nas.

-Me sembla igual al de l'any passat.

-Fuig home, no diguis això! Mira't aquell lluny dels miralls:
era a l'esquerra i ara el tens a la dreta. El país nevat no hi
era.

-Tens raó. M'agrada! Està bé!

-Mai diria què és, la neu?

-Què sé jo! Paper retallat?

-No... Senyorets... no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens
la vista als dits?- afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son
amic el pessebrista.

-Doncs digues: què et sembla, la neu? Però bah!, no ho
endivinaries: ja t'ho diré, mes no ho diguis.- I, encomanant el
secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu:

-Cotó fluix.

-I aquest vapor... Què és, el fum?

-Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veuràs la màquina
que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un
pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en
moviment aquella i altres joguines.

-Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font
que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.-
El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un
canti que es buida i comença a rajar, d'entre dos trossos de
suro, un rajolinet com un fil d'empalomar.

A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per
entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar
per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix
s'entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els
amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que
dels seus xicots.

-Què tal, que et sembla? Senyoretes, ¿els hi agrada?

-Molt, molt- responen a coro, estufant al pessebrista.

-Tornin un altre dia. Miri'n, pels Reis el torno a encendre.

Allò sembla el senyal de dir a fora. Es buida la sala i es
torna a omplir de nova gent, però que a qui no fos molt pràctic
li semblaria la mateixa d'una hora abans. El senyor Aleix torna
a fer la mateixa relació, a confiar els mateixos secrets i
sigil, i d'aquest modo passa la nit, fins que els gresolets,
per falta d'oli, van apagant-se; i llavors es despedeix
l'última tanda, com totes les anteriors, amb les recíproques i
obligades: -Que tinguin bones festes.- Com a vostès se les
desitja.

BLAY MÀRFEGUES