Un tros de paper - Records de Corpus

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
RECORDS DE CORPUS

d' anònim

Escenes que es viuen durant la celebració del Corpus; publicat a Un tros de paper.

-Què tal, s'han divertit aquest Corpus?

-Sí, és molt bonic; però... tanmateix ja em començava a
amoïnar.

-Així ho sento a dir; però en quant a mi no em canso de veure
que cada casa és un altaret i que cada balcó és un eixam de
minyones ben compostes, bellugadisses i esperançades.

Aquell burgit, moviment i alegre conversar del curs no es veu
més que un cop l'any!

Sols per veure el lleó i els lleonets, espero jo amb ànsia les
processons. Francament: una fiera amb cara d'home d'_arraigo_
passejant-se pacíficament amb la família (com fa el lleó del
Corpus) m'apar que, encara que faci un xic de mal a la
concepció estètica, en canvi és espectacle moralisador i una
bona crítica per més de quatre hòmens que semblen fieres. Jo
començo a gosar des de que, sentint-se de lluny els gegants,
les criatures es posen de puntetes, s'enfilen sobre l'assiento,
volen treure el cap per entremig dels ferros del balcó, i,
mentres amb gran donaire ballen els dos monstruos, se senten
els crits de: «Noi, cauràs!» -«Noi, vina aquí» -«¡Ai, Reina
Santíssima, que ve un cavall!»

Per tot he reparat qué, així que ve el porrer, sempre hi ha
algú que diu: -¡Que en fa d'anys que conec aquest home!- I
trobo també pertot aficionats a observar en alta veu qui porta
bé o malament les pesades banderes dels gremis; banderes
inseparables dels clàssics ventalls amb ribet de cuiro
platejat, tan inseparables i importants, que més se fixa el món
en les banderes i ventalls, que en els qui els porten.

Ne passa una, ne passa una altra i una altra fins que es perd
el compte; i els qui les duen, per llarg que sia el curs,
sempre van sentint dir a la gent: -Els hortolans! Els camàlics!
Els sastres! ¡Els fusters! Ai, com suen! Ai, que pesen! ¡Ai,
quin nas! Ai, quin clatell!- I tota aquesta cantarella dura des
de que tot eixerits surten de l'iglésia fins que hi tornen a
entrar.

Aquest any va ocasionar moltes rabietes la prohibició episcopal
de que anessen xicots disfressats de sants en les processons;
mes, passada la primera, àngels, _Sants Antonis_ i filles de
Maria varen trobar medis de que els seus pares els entreguessen
a l'admiració de la culta Barcelona.

Entre els espectadors hi ha qui compta les atxes per enviar la
nota l'endemà a un periòdic... ¿No han reparat quina cosa
succeeix amb les atxes?

Hi ha hòmens que els cabells se'ls pentinen cap a darrera,
porten la gorra endarrera, tiren el cos cap endarrera i fins
duen l'atxa així: amb el flam endarrera. Els cadets
entremaliats i tenòrios de col·legi l'agafen amb les dues mans,
fent-la tocar ara a l'una cama ara a l'altra. Els cessants, els
usurers i els pares que van curts i han de donar exemple a sos
fills, la porten de modo que no es gasti gaire. Altres sembla
que busquin el bell mig de l'atxa a fi de què es mantingui
horizontal i no hagin de fer més que sostenir-la. De tant en
tant se veuen unes grapes morenes, robustes, peludes i a prop
d'elles un manyoc d'atxes: és un assistent. Des d'aquell punt
totes les atxes vénen amb flam cap a terra. És cosa que a les
camalluentes les obliga a exclamar: -Ai Déu méu, quin gasto!- I
al qui sent l'exclamació, si es pensa que ho diuen per ell,
posa cara de ric, i abaixa més el flam. En tota professó hi ha
algú que porta l'atxa trencada: no sé si deu ser el que veu a
la seva fulana parlant amb aquell de qui té celos, encara que,
segons el _Diari_, aquest any se n'han trencat moltes a
conseqüència de les porqueries que els cerers barregen amb la
cera de fer atxes. I, ja que d'atxes parlem, ¿no és veritat que
fa molt capellà aquesta posició?

A propòsit he deixat per l'últim el Ciri Pasqual, que no sé per
què l'han de trobar tan content o alegre; jo, per més que el
contemplo, no hi trobo cap signe de satisfacció.

El que veig sempre és un o altre senyor, com per exemple el que
aquí veuen, que pertot allí on passa sent preguntar: -Ai, ai!
qui deu ser, aquell.- I això, repetit per espai de moltes
hores, ha de posar el pobre home de manera que a l'arribar a
casa seva deu pensar: -Qui só, jo?

I ¿que hi fa falta mai el pinxo carregat de mocadors en les
butxaques i de caramelos? Allò és farcell dolç!

No els pregunto si coneixen aquell coll immens i aquella vara i
aquella certa medalla en l'hàbit talar, perquè és cosa que no
es despinta i si no hi fos no semblaria professó.

¿No s'han quedat alguna vegada enlluernats, com jo, al passar
una irradiació, algo resplendent, flagrantíssim, per davant
seu, espècie de llampec amb vagos contorns de forma humana? A
mi tots aquests accidents em commouen i m'ajuden a formar una
idea aproximada de la variada monotonia de l'univers.

Diguin-me: aquests homes, ¿no els han vist mil vegades? Doncs,
si vostès visquessen mil anys, anirien veient veteranos a les
professons, que sempre els semblarien els mateixos per més que
s'anessen succeint uns a altres de pares a fills.

Això és lo mateix que l'escolà que corre portant foc: han vist
mai que hi faci falta?

Entretant s'ha anat fent fosc. Se sent de lluny el
ram-blanc-taram de la tropa. Torna a aixecar-se la gent. Als
forasters se'ls diu: -Miri, miri la _Custòria_: val tants mil
duros!- I s'acaba la professó com totes les festes dels homes:
amb un bosc de baionetes que avancen, i detràs d'elles una gran
munió de gent cansada, cruixida, que ja voldria ser a casa;
xicots adormits o malhumorats que ploren i demanen aigua; dones
que es queixen de trepitjades, pallangues graciosos que fan
traveta als del davant; portes que es tanquen, convidats que es
despedeixen i senyals d'acabament pertot, que contrasten bé amb
el bullici d'aquelles mateixes persones moments antes de sonar
les timbales.

A l'últim de tot és quan un curiós exclama:

-Ai, ai! ¿No deien que hi anirien quatre trompetes?

I li responen amb tristura:

-Vegi; té raó. Oh! ¡i els vint-i-quatre incensers que també hi
havien d'anar! ¡Jo que tenia tantes ganes de veure'ls!

Si vostès són d'aquests, aquí els tenen.

Després de la professó ja saben lo que succeix: pertot hi ha
cadires trencades, taques, encadernats... Però tot passa,
s'adoba, es cura i es renta. La gent amb altres fàstics i
amoïnos van oblidant l'amoïno de les professons, i al març
vinent ja es comença a sentir-se a dir:

-Ai, ja voldria ser a _Corpus_!