Un tros de paper - Si que estem frescos

El fred dorm, el sol fa ganyotes, el còlera sembla un esquirol,
enjogassat, que puja, baixa, va i ve i mai està quiet: amb una
cama ací i una a Madrid, aixarrancament indecorós i propi sols de
semblant personatge, ens té com la criada de Santa Anna.

De veres estem frescos.

Els dos teatres pricipals de Barcelona són tancats i barrats; els
casinos i ateneos, deserts.

La gran munió d'estudiants que altres anys freqüentaven les aules
i els billars, l'havem perduda de vista.

A la Universitat, les rates en les classes de medicina fan
ballades i corredisses, celebrant amb escarni la impotència de
l'art de curar; en les classes de dret, proclamen
desvergonyidament el principi del _sulf geberment_, i en la
d'economia política dinen i sopen sens recordar-se mai d'alabar a
Déu que les ha eximides de pagar drets de consums.

Les botigues que havien tancat en lo fort de la passa, no s'han
tornat a obrir encara, tothom està fins a la punta dels cabells,
de cafè, Plaça Real i Riera d'en Malla.

Ja torna gent que havia anat a fora; mes no per això torna
Barcelona a les seves habituals costums; abans al contrari, es pot
dir que les ha perdudes totes.

Octubre és mes de caça; però ¿qui és el maco que s'arrisca a
pendre una soleiada que l'estabelli o a caregar-se d'una mullena
mortífera en aquestes presents circumstàncies?

És temps de tenques, llussos i llagostes; però com qui més qui
menos tots portem el corcó de si això et pot fer mal, de si allò
és indigest, cada dia el mustafà fa llançar peixos que es
podreixen en públiques exposicions, mirats de reüll amb dalit, sí;
mes també amb desconfiança pels gastrònoms més afamats. Els únics
que en compren són els que no tenen diners, i els que no tenen
diners són quasi bé tots els barcelonins menos dotze o tretze.

Una pobra família composta de gent enginyosa s'havia proposat, per
a no estar en vaga, fabricarse ella mateixa moneda semblant a la
d'or, i quan ja havia lograt fer-la quasi igual a la del govern,
va la justícia i els agafa a tots i i encara els pren les eines!

Fent-ho així és impossible que mai ningú arribi a tenir un quarto.

Creguin-ho no es fa res, i lo poc que es fa surt tot tan malament
com lo que acabo de contar-los.

Per això no és d'estranyar que la gent es desesperi i faci
disbarats.

Fa pocs dies que un ataconador tenia la dona malalta. Afigurin-se
vostès si en aquest temps, una ataconadora ho ha de passar bé
encara que estigui bona i sana, i després facin-me el favor de
dir-me amb franquesa què tal li anirà quan la pobra tingui la més
mínima causa que l'obligui a ficar-se al llit.

Doncs el pobre ataconador devia haver sentit dir mil vegades allò
de que, en aquest món, per haver de patir, més valdria no ser-hi,
i va guarnir un got amb aigua i fòsforos, que segons diuen, si la
malalta se l'hagués begut, mai més li hauria fet mal res.

Però com sempre hi ha males ànimes, l'inventor d'aquest medi
infalible per a deslliurar-se de tota enfermetat, està pres per
haver-se volgut ficar en coses de medicina. ¡Desgraciat del que no
té diploma de metge, exclamava la gent amb raó, que ni siquiera li
permeten cuidar a sa manera, de la família!

Ara bé : el cert és que cau la fulla, i els vellets es desperten
estossegant, i el temps és insegur, i ni gosem dels aventatges de
l'estiu ni dels de l'hivern.

Tothom viu amoïnat, i solament els porcs s'engreixen, i això no
sols ens obliga a estar magres per a no semblar-nos a tan asquerós
animal, sinó que ademés ens entristeix, recordant-nos que aquest
any ningú disfruta d'aquelles sensacions que proporciona la
pròxima esperança de matar porc.

Molts se'n salvaran aquest hivern, desmentint l'adagi que diu
«Quan fan goig, es moren.»

Parlant amb perdó, els porcs tenen més sort que les persones: per
això no deuen estranyar que els tingui tan presents; no me'ls puc
treure del cap d'ençà que he vist que mentre alguns pobres
pateixen fam, els senyors porcells, godaiets, garrins i porcs,
s'estan menjant el blat d'Urgell, que per mor de les humitats s'ha
podrit a la planta.

Ara, ¿no és una vergonya que tenint ànima immortal i essent
espanyol i batejat, hagi un d'envejar la sort de l'animal menos
escrupulós de la creació, que es renta la cara amb fang i és
incapaç de fer la _o_ amb un got?

Aquesta és una de les moltes que ens passen, mentre el temps ens
balanceja entre l'hivern i l'estiu, entre els números 3o i 6o de
defuncions, entre la por i l'esperança, sense arribar mai a res
definitiu.

Després, li diuen a un que se li acaba l'humor. No es que l'acabi,
és que el més guapo es mareja i torna tarumba amb les coqueteries
i rampells d'una temporada com aquesta.

Hi ha periòdics que es burlen del rellotge del Teatre de Santa
Creu, perquè un dia ha caminat mitja hora.

Jo no me'n burlo; ans bé el planyo, i encara no sé com aquesta
mitja hora no l'ha caminada cap endarrera.

Quan fins les Quaranta Hores varen haver-se de mudar d'església el
divendres, ¿què volen que els succeeixi a les pobres hores d'un
rellotge de teatre, criades entre gent informal i acostumades a
pendre-s'ho tot com a cosa de comèdia?

Els repeteixo que estem frescos.

Mai havien tingut més raó que ara els que diuen que no es pot fer
cabal de res d'aquest món.

En les coses més senzilles està un exposat a fer judicis
temeraris.

El dimarts passat, per no anar més lluny, va caure un manobra de
dalt d'un terrat del carrer de Jerusalem, i a l'arribar a baix ja
era cos.

Generalment en un cas així se sol exclamar:

-Quina desgràcia!

Però ¿qui és prou per assegurar que siga una desgràcia?

¿Qué sé jo si li ha convingut més morir-se de repent, que viure en
pobresa incurable, o morir patint dies i mesos?

Fins em guardaria bé d'assegurar si va caure, qui sap?...

Mirin: moltes famílies de Badalona, al saber que aquí el còlera
baixava, se'n varen alegrar molt de tot bon cor i contaven que ben
aviat tindrien motius d'alegrar-se'n per complet.

Doncs ara el tenen ells el còlera.

¿I que no podria ser que el que ells tenen, fos el que se n'ha
anat d'aquí?

Hi ha gent que, segons diu, ha observat que quan aquesta malaltia
baixa en un puesto, puja en un altre i, si això fos cert, vegin
per quins quinze sous es deurien arrepentir els badalonins del
regosig que els havia causat la millora de Barcelona.

Em poden ben creure; vivim en un període de contradiccions
inexplicables; el llenguatge pels fets és estudiadament
amfibològic. No sabem què pensar, ni què esperar. Aquí ve com
l'anell al dit allò de Quevedo que deia: «l'únic que se sap, és
que no se sap res, i encara això no se sap de cert; que si fos
així, ja sabríem alguna cosa.»

És que ara ens passa al peu de la lletra!

Ja crec que els he dit que els teatres de Santa Creu i Liceu no
s'obren.

Perquè?

Per mor de les circumstàncies.

Doncs bé: el teatre Romea s'obre avui.

Mai dirian per què?

Per mor de les circumstàncies.

Oh! el millor del cas és que tots semblen tenir raó.

Els empresaris dels dos teatres grans li diuen:

-«Ja veu com està la ciutat, que hi falta la major part de les
famílies que ens fan viure. Seria un disguerro començar ara a
pagar nòmines, gastar amb trajos i vestits i tant per cent pels
autors. Preferim tenir tancat i esperar que tothom torni i que els
ànimos estiguin en millors disposicions.»

I vostès pensen: Vamos, no està mal reflexionat. Val més que no
obrin.

Però ara venen els empresaris de Romea i diuen:

-«Ja veu com està la ciutat: si la gent vol divertir-se, no té un
teatre a on anar. Seria de tontos no aprofitar aquesta temporadeta
que els teatres grans són tancats i que els que tinguin ganes de
comèdia per força hauran de venir a veure les nostres. Ja que hem
de fer gastos, fem-los ara que no tenim competidors i ens seran
més agraïts, que no pas quan tothom torni i a la gent els hi
sobrin diversions.»

I vostès pensen, què han de pensar? que està ben reflexionat i que
val més que obrin.

Doncs lo mateix que passa amb això, nos passa amb les demés coses
i per això crec que cap de vostès estranyarà que UN TROS DE PAPER
participi un poc d'aquest estat general. És massa forta sa
influència per a que deixi d'alcançar-nos a nosaltres, que som de
carn i os com qualsevol lector.

El nostre desig és sortir ben promptament d'aquesta situació
empalagosa, tan per a nosaltres com per als que ens llegeixen; que
ja estem cansats de trobar gent gratant-se el cap pensatius i
exclamant:

-Sí que estem frescos!

X.