Un tros de paper - Una mort!

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Una mort!

de
Blai Màrfegues

Relat sobre la mort del porc, publicat al setmanari Un tros de paper.

Perdoneu si avui vaig a parlar-vos d'un assumpte terrible.

Les circumstàncies m'hi han portat i devem acatar les
circumstàncies.

Quan se va a un sarau, és conseqüència natural sentir música
alegre que fa bellugar les cames a son compàs, animar nostre
rostre, acudir les rialletes als llavis, i tots aquells
preludis que ens determinen a abraçar-nos amb una minyona i a
dar voltes amb aquella bogeria autoritzada que en diuen ball.

Avui que l'assumpte, sento tenir que dir-ho, però que hi farem
(mal camí, passa'l de pressa), avui que l'assumpte és de mort,
no vos admiri contemplar sang, membres desquartisats que encara
baten, mutilacions horroroses, encarnissament bestial, i tot
portat al refinament més gran de la maldat, a la perfecció de
lo terrible.

La causa us la diré en poques paraules, pel cas que no l'hagueu
endevinada.

Es mata porc!

Donya Rita, que és dona molt de sa casa, i don Gervasi, home
molt de la seva dona, inseguint la inveterada, econòmica i
sàvia costum que vénen observant des que es varen unir en sant
matrimoni, que compten que fou per l'any de les bombes, mata
mig tocino, sols que es queda tot el sagí i un pernil que es
conserva per endur-se'n a la torre.

-Diguin el que vulguin, senyora Tuyes, el tocino és el benestar
de la casa: jo no em canso de repetir-ho an En Gervasi- diu
donya Rita mentres para taula amb unes estovalles d'estopa
teixides expressament per aquesta sanguinària festivitat.

-Ja ho pot dir, donya Rita: tenint tocino es té la carnisseria
a casa; i ara, amb el preu a què s'han posat els queviures, és
cosa de no poder menjar.

-Calli, dona, que no sé on anirem a parar: tot val els ulls de
la cara; l'oli, sobretot, és cosa que esgarrifa.

-I a on me deixa el carbó i la gallina i tot?

-D'això, sap qui en té la culpa? Els revenedors. Agabellen tot
lo de la plaça, fan baca amb les marmanyeres, i qui ho paga és
el comprador. I cregui que això és l'Evangeli: fins les cols
s'arramben.

-Què em dirà, pobra de mi! Ahir, d'un ullet que no era com el
puny me van comptar quatre quartos, dic, a menos que la criada
no sisés.

-També podria ser, perquè avui no hi ha de qui fiar.

-Ara què em conta? Miri's: jo aguanto la Pepa, amb tot i el seu
gènit, perquè és fiada... Això sí: en set anys que està a la
casa no li he notat lo més mínim. Però, per lo demés,
batxillera tossuda. Però això de ser fiada em fa tenir
paciència.

-I fa bé, cregui.

L'entrada de la Pepa, que anuncia l'arribo del carro portador
de la mitja víctima, posa fi a aquesta conversa. Darrera la
Pepa entra la neboda de donya Rita, una amiga del seu temps, i
la Llúcia, que és una criada que varen tenir catorze anys i que
es va casar a la casa amb el fuster del costat. Cada una
d'aquestes dones es plantifiquen el seu gran davantal blanc,
s'armen del seu ganivet, es possessionen del seu tallador, i,
en tant que la mocadera fa la distribució de les carns magres
per les llangonisses, el blanc i greixos per les botifarres de
sang, i les mitjanes per les blanques i demés, donya Rita i sa
neboda, que es desmaien durant l'any de veure una rata o de
sentir matar un ànec, i que no obstant en aquest dia tenen un
valor antropòfic, descarnen els llomillos i costelles deixant
l'os pelat. Fetes totes aquestes operacions, que són bastants
per fer caure en basca l'home de més valor, paren les
converses, i no sentiran altra cosa que el sanguinari xerigar
dels ganivets trinxant la carn.

-Com va, això?- diu el senyor Gervasi, que és bastant fresseta.

-¿Sap- diu la mocadera -que aquesta bèstia és molt grossa?

-Cent i deu- respon el marit.

-S'ha progressat molt en l'art de criar porcs- afegeix donya
Tuies.

-Digui-m'ho a mi, que no faig altra cosa.

-I diga'ns, Gervasi: ¿no hi vols donar un cop de mà?- li
pregunta la seva dona.

-Amb la condició de què me'n facis d'ous i d'arròs.

I nostre home es plantifica un davantal, s'arma de mitja lluna
i comença a picar i repicar amb més afició que un escolanet a
missa. A tot això no falten les juguesques de la neboda amb la
Rita sobre quina trinxarà més; les receptes per fer el fetge
amb romesco; el modo de conservar la sal morra, fer els
xorissos i les llangonisses de Vich, fins que venen _tastets_.

Tots, com si estessen afamolits, esperen aquest moment per
menjar una forquillada de carn, servida en un plat de pisa de
València i amb cullera de fusta, no perquè en la casa no n'hi
hagi de plata, però és de ritual. Tots paren la mà, tots
mengen, tots saboregen, i luego tots diuen:

-Dolç.

-Salat.

-Picant.

La mocadera no sap si sobren o falten espècies i acaba per dir:

-A mi em sembla que està bé. ¿Què hi diu, vostè, don Gervasi?

-També m'ho sembla- respon aquest, després d'escurar el plat.

-Doncs deixi-ho estar- diu donya Rita: -ell és el que deu
menjar-se'l, perquè jo quasi no en tasto.

La taula va despoblant-se de carn per fer lloc a les botifarres
que van sortint del calderó. La mocadera no s'entén de feina,
perquè la caldera va forta i se li rebenten. Donya Rita
s'enfada, la neboda s'entretén trinxant el sagí. Allà a les
vuit del vespre, i quan ja tot toca a son termini, vénen els
amics de confiança a fer la rosta. Don Gervasi excusa amb
l'amoïno la falta de la seva costella i pondera la molta carn
que ha dut la bestiola. La neboda cuida d'arreglar les torrades
i de servir les copetes de vi d'Alella, que revifa els amics de
don Gervasi. A les deu, quan ells se retiren, l'operació de
matar porc està del tot terminada.

He dit malament: encara li queda a donya Rita, amb dolor del
seu cor, el quefer d'arreglar els _presents_ amb els quals se
n'hi va la quarta part del tocino, fer la salmorra, salar la
cansalada, etcètera, etc.

Dos dies després passa bugada, acondiciona gibrells i ganivets,
i sols acaba el tràfec quan han terminat tres dies, que per
alguna raó se deu dir _tres dies com la mort del porc_.