Una qüestió important
| ← Portada | Una qüestió important Articles literaris |
En Lluís Roumieux → |
Que ls catalans som refractaris a la llengua castellana, es evident. Els que hem passat tota la joventut en universitats i instituts, aprenent-ho tot en castellà i adquirint en aquesta llengua desde ls rudiments fins als sistemes més abstractes, no arribem mai a pensar en castellà, ni tant sols quan meditem sobre les mateixes ciències preses, així com el qui ha viscut molts anys a Madrid no arriba mai a parlar de manera que no descobreixi son origen a les poques paraules. I noti-s que hi som refractaris per temperament, no per voluntat ni per desviament. Tant es aixi, que fins aquells que fan tots els esforços imaginables pera ésser tinguts per oradors o parlistes (permeti-sem el barbarisme), fins aquells que, renegant de sa llengua, parlen el castellà a tot'hora i el fan obligatori dintre de casa seva, no consegueixen pas mellors resultats que l qui no s'hi fixa.
Si això passa en els homes de lletres, en els que tenen per obligació l'estudi, i què ha de succeir amb els que no llegeixen sinó per afició? Estem segurs de no equivocar-nos: el noranta per cent dels catalans que saben llegir, sols entenen a mitjes lo que llegeixen en llengua que no usen, i el cinquanta per cent lo menos no entenen ni lo suficient pera formar-se càrrec del sentit d'un llibre, per poc que son istil sigui elevat i se separi del llenguatge corrent. Molts i molts són els que no arriben a enterar-se exactament dels successos del dia ara tot i llegir les gacetilles dels diaris.
D'això n resulta una situació anòmala, molt perjudicial pera l'avenç i cultura del país. Sens ensenya a llegir en castellà, i sols podem aprofitar-nos en part de la lectura, perquè en general no coneixem prou la llengua, i en cambi no podem llegir en l'unica que entenem bé, perquè no sens ensenya a llegir en català. Havent d'optar entre llegir bé lo que entenem imperfectament o llegir imperfectament lo que entenem bé, els resultats són sempre incomplerts pera l'individuu i fatals pera la generalitat del país.
Es ben sabut que la generalitat dels homes sols aprenen bé una llengua, que es la que senten desde que naixen i am la qual van donant forma a les seves idees a mida que s vau desenrotllant ses facultats intellectuals, i fins els més grans filolecs tenen una llengua com a propria i les demés com a extranyes. La llengua en que hem rebut les primeres impressions s'encarna de tal manera en nosaltres, que sempre més pensem en ella, i jamai arribem a oblidar-la, per mes que l'accidentació de la vida ns porti a no usar-la en molts anys. L'adquisició de la llengua propria s fa d'una manera lenta i pausada. En el breçol encara, n'adquirim les primeres paraules am les que expressem les idees més simples; l'anem complicant a la falda de la mare, a l'arribar a estudi la metodisem, i sols en l'ensenyança superior la deixem completada. Sols per aquests passos llarcs i pausats arribem a fer-nos amos de la llengua propria.
¿Què ha de succeir, doncs, als catalans, que a l'arribar a estudi hem d'oblidar la llengua del breçol i de la mare, i que al sortir d'estudi hem de tornar a la llengua de casa? Ha de succeir irremisiblement que no arribem a fer-nos llengua propria, perquè ni hem adquirit las idees en castellà, ni hem metodisat ni completat el català.
Vegi-s, doncs, si es trascendental la qüestió, que no intentem avui sinó deixar plantejada.
No tenint llengua propria, ens trobem en males condicions pera tota mena d'estudis, i les nostres facultats intel·lectuals arriben a ressentir-sen, i pera tenir llengua propria no hi ha més que dos camins: adoptar per complert la castellana, fent de manera que desde l breçol no n sentim d'altra, o conservar la catalana, introduint-la en les escoles , metodisant-la i completant-la en elles.
Al nostre entendre, dels dos camins sols un es acceptable, perquè ja hem dit que som refractaris al castellà, i, encara que no ho fóssim, no deuríem renegar del català, perquè mai ha renegat de sa propria llengua cap poble que s'estimi.
1882