Viatjes de Ali Bey el Abbassi/Tomo tercer/X

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
CAPITOL IX Tomo tercer - CAPITOL X
Viatjes de Ali Bey el Abbassi
CAPITOL XI


CAPITOL X



Ayguas de Damasch.— Llach Hhotaibe.— Cristians.— Comers.— Produccions.— Clima.— Rassas de caballs.— Trajos.— Mesquitas.— Salud.— Escolas.- Festas públicas.-Gobern.— Fortificacions.— Beduhins d' Anaze.— Salakhie.

 Abunda tant l' aygua á Damasch, que en totas las casas hi ha fonts. Las que 's veuhen als carrers sols serveixen pera regar. Ditas ayguas forman munió de canals, qual ramificació es cosa curiosa, y del modo següent, segons m' ho han explicat.
 Las ayguas de Damasch son suministradas per dos rius, los quals després de reunirse, se divideixen en set brassos. Per medi d' aquestos se fa la distribució en tots los barris de la ciutat.
 Un dels dos rius te son origen á vuyt horas de distancia cap al occident, en un siti desert nomenat Barrada, nom modern sustituhit á l' antiga denominació d' Arfana. La font es abundant, mes l' aygua de mala calitat, é impossible de beures, sinó 's barrejés ab l' aygua d' altre riu nomenat Fichée, antigament Farcana, que naix prop d' un poblet del mateix nom, á cinch horas de distancia al N. de Damasch: son manantial no es tan abundant com lo de Barrada, mes sa aygua es excelent, y potser la millor de tota la Siria. Lo conflent dels dos rius es á mitja lleuga del naixement de Fichée.
 Los dos reunits prenen lo nom de Barrada, y corren fins prop de Maksan, població bastant gran, á duas horas de Damasch, y allí 's divideixen en set brassos. Vaig visitar dit lloch, que es pintoresch, y un dels punts més romántichs y bonichs. La divisió del aygua 's fa en un coll de montanyas talladas casi á plom. Lo tercer bras, nomenat Banías, va al fons de la vall per lo llit natural del riu; los altres sis corren esgrahonats á diferentas alturas á un y altre costat del Banias.
 Lo primer bras nomenat Djazzie, lo més elevat y més cap ál N., va al hermós poblet de Salakhie, lloch de delicias á mitja hora de Damasch, de quina ciutat se considera com arrabal, y hont totas las personas ricas tenen casas de recreo.
 Lo segon bras, que te per nom Tora, lo més considerable de tots, banya l’ espay entre Salakhie y Damasch.
 Lo Banias ó tercer bras suministra l' aygua al barri més bonich de la ciutat, es á dir, l' arrabal nou, hont jo estava allotjat.
 Lo quart bras conserva 'l nom de Barrada, y banya per lo N. las murallas de Damasch. En sas ayguas rentan los tintorers la seda y cotó, y 's diu que 'ls fan més propis pera rebrer la impresió del tint.
 Lo quint bras, nomenat Canavat, proveheix d’aygua á la part principal de la ciutat, per medi de milers de conductes, que la distribuheixen per los diferents barris á las fonts públicas, mesquitas, banys, khans ó hostals, y á las casas particulars. Es lo bras que du més aygua després del Tora.
 Lo sisé bras, anomenat Akrabani, dona aygua á la part meridional de la ciutat y á part del gran arrabal de Meidan.
 Lo seté bras, quin nom es Darari, te mitja lleuga de llarch; es lo més meridional, y proveheix d' aygua á lo que resta del gran arrabal mencionat.
 Ditas ayguas son claras y crestallinas, y si s’ enterboleixen es sols per poca estona en las grans borrascas.
 Després de regar los camps vehins, cada bras torna per diferents punts á reunirse al Barrada, y 's pert ab ell en un llach, distant de la ciutat set horas.
 Lo nom d’aquest llach es Hhotaibe ó Behirat el Merdj, y te de set á vuyt lleugas de circunferencia: no te desaygüe visible; lo qual deu fer presumir que existeix un conducte subterrani de desguás, puig ni s' aumenta en la estació de las plujas, ni disminuheix en temps de seca; conserva 'l mateix nivell al fondres las neus, que es en Mars ó Abril, en quina época van considerablement engroixits los rius tributaris. Sa aygua es potable com la dels rius que entran en éll. En sos voltants hi han moltas dainas y senglars, y també aucells acuátichs.
 Encar que l' aygua de tots los brassos del Barrada es potable y bastant bona, las personas acomodadas beuhen la d' una font particular que prové de las filtracions del Tora, que es clara per demés, lleujera y delicada; de la mateixa solia ja beure tot y tenint com tenia una bonica font de marbre en mitj de la meva sala, duas en lo jardí, tres en la cambra destinada al servey y parament de taula, y altras en l' interior de la casa.
 Lo riu Barrada banya al S. las parets del meu allotjament y forma en aquell indret una massa d' aygua de cincuanta set peus d’ample, per un molí de nou molas que hi ha; mes sa fondaria no passa d’un peu.
 Hi ha á Damasch més de cinchcentas casas magníficas, las quals podrian dirse palaus; mes com tota sa magnificencia está en l' interior, y sas fatxadas en res se distingeixen de las altras casas, tampoch contribuheixen poch ni molt á embellir la ciutat.
 Las diferentas comunions cristianas tenen allí temples particulars. Hi ha una iglesia grega, altra de maronita, altra siríaca, altra armenia, y tres convents de frares franciscans, un d’ espanyol de la regla de St. Francesch, y 'ls altres dos de caputxins italians. Tots aquestos portan lo títol de missioners. Los grechs reunits ó católichs no tenen temples particulars, pero celebran los oficis en las iglesias dels tres convents.
 Los sacerdots grechs católichs viuhen d' un modo molt singular. Van á las casas dels habitants, que 'ls hi donan sopar y dormir. Al matí diuhen missa en las casas hont han passat la nit; mes tart s’ hi desdejunan y 's retiran després de rebrer una moneda de valor de duas piastras y mitja. Aixís es com los cuydan y mantenen las ánimas devotas, anant de casa en casa. Los frares espanyols viuhen dotze anys á Damasch: ne gastan tres ó quatre en apendre l' árabe, perqué confessan y predican en dit idioma. En la época de ma estada allí eran bastant ben tractats, per més que á vegadas tenian de sufrir molt.
 Lo patriarca grech d' Antioquía resideix á Damasch; percibeix retribucions fïxas sobre 'ls baptismes, matrimonis y funerals dels cristians de tots los ritos, los quals están obligats á casarse devant del ministre delegat al efecte per aquell.
 S’ hi contan vuyt sinagogas de juheus, y m' asseguraren que llavors los tractavan be. No obstant me semblá que 'l fanatisme del poble de Damasch excedeix al dels d' Egipte; puig un europeu no pot sens perill presentarse vestit ab lo vestit del seu país, y 's veu obligat á adoptar lo de llevant. Un cristiá ó juheu no pot anar á eaball per la ciutat; ni tant sols se 'ls permet anar dalt d’un ase.
 Lo número de mesquitas y capellas es realment inconcebible; mes en ellas no s’ hi veu res de notable, excepte en la mesquita Zekie, que está al NO. de la ciutat, y conté igualment un hospici pera 'ls pobres. En son centre s’ hi veu un gran cimbori que 'n te altras de menos grans al voltant y va acompanyat de minarets alts, prims y punxaguts com agullas. Dita mesquita dona sempre alberch á gran número de malalts ó esguerrats, als que 's dona estada y menjar á despesas del establiment.
 Damasch compta ab doscents comerciants sólidament establerts. Los que passan per los més richs s' anomenan Schati y Mehemed Sua: se fa pujar á quatre mil bossas ó cinch millons de franchs lo capital que te cada un d’ells en circulació.
 Lo comers se sol fer per caravanas: las més considerables son: primer, la de la Meca, la més important de totas, y quin viatje 's feya una vegada cada any quan ho permetian las circunstancias. Ja se sab que are s' ha suspés á causa de la invasió dels wehhabis. Segon, las caravanas de Bagdad, que fan lo viatje tres ó quatre vegadas al any, ab més de dos mil cinch cents homes armats cada una. Sa travessía dura trenta dias; mes un correu montat en un dromedari la fa en menos de dotze. Tercer, las caravanas d' Alep; aquestas surten per lo comú duas ó tres vegadas cada mes, y emplean dotze dias en lo viatje, mentres que 'l correu ho fa en tres. Se contan á més altras petitas caravanas que cada dia entran y surten pera Berut, Trípoli de Siria, Acre y altres punts.
 Ab tot y la gran abundancia de queviures sempre están á preus molt alts. Prové aixó de la acumulació de numerari, produhida per la gran activitat del comers que regna en la ciutat. Heus aquí lo preu dels comestibles en 1807.

L' artal de carn 72 paras.
La oka de pa superior 12
— d’inferior 8
L' artal d’oli 100
Una gallina 50
Un pollastre 25
L' artal de mantega, de 4 á 5 piastras.

 Los pesos y mesuras son los mateixos que en tota Turquía. L' artal conté 600 dragmas, la oka 400, y la unsa 50.
 Las monedas son també iguals á las de Turquía. Lo duro d’Espanya ó 'l thaler d’ Alemania val 180 paras; pero la moneda de Constantinopla te allí guany, puig la piastra turca val 45 paras, y las demés especies segueixen en proporció. Lo cequí de Venecia val 410 paras.
 S' hi troban bous grossíssims, mes no 'ls fan servir per los travalls d' agricultura, puig travallan ab búfalos.
 Las principals cullitas del país son blat, ordi, cánem, rahims, lo meschmesch, una mena de pressechs que fan assecar, festuchs y demés fruytas. La poca seda que s’ obté es de bona calitat; la que falta pera 'l consum de las fábricas se treu dels paissos vehins, com aixís mateix tot lo cotó, puig á Damasch no se 'n conresa. La cullita de mel es abundant; mes los naturals no saben travallar la cera, y sols ne fan candelas grogas bastant dolentas. Lo sucre ve d’ Egipte y d’ Europa, y l’ arrós tot del Egipte.
 Es tan constant la fertilitat del terreno, que no 's recordan los habitants d' haver conegut un any de mala cullita.
 Los pagesos y gent de poble viuhen generalment ab comoditat, ab tot y estar delmats per los impostos del gobern, y exposats á mil vexacions; puig los obligan á allotjar, mantenir la tropa, etc. Si á pesar de tantas cargas, son richs los pagesos, ¡quant no ho foran baix un gobern just y lliberal!
 Lo clima de Damasch es dols en general. No es gens fret en hivern, y per més que ai istiu fan grans calors, las suavisa la frescor de las ayguas, l' ombra dels arbres, la disposició de las casas, etc. Alguns anys neva en la ciutat; pero en las montanyas neva sempre. Los vents solen bufar del E. ó del O., sense período fixo, y rara vegada d’ altres punts. Desde Abril fins á Novembre plou molt poch, en los demés mesos las plujas son regulars, mes moderadas, y sempre ab vent del O. Lo desgel se verifica en las montanyas comunment en Abril, y á voltas á fí de Mars. Ja he dit que 'ls cims més alts se troban sempre cuberts de neu, lo qual proporciona á Damasch la ventatja de tenir gel a preu moderats, sens necessitat de las neveras artificials. Los comerciants tenen també begudas compostas y refrescadas ab neu; mes ignoran l' art de fer gelats.
 Lo termómetro solia marcar 17º 3' a 20º de Reaumur, en lo período diari de la calor més baixa á la més alta.
 M' havian assegurat que 's criavan allí infinitat de moscas, xinxas, pussas y mosquits; mes ab prou feynas ho vaig notar; y sols sembla hi ha una especie de tábach, qual picadura es molt dolorosa.
 De serps y escorpits casi no se n veuhen y 'ls que hi ha son poch verinosos. Las mulas son molt bonas, y 'ls ases excelents com en Egipte.
 Vaig adquirir las següents noticias sobre 'ls caballs, dels quals se 'n contan sis castas diferentas.
 La primera, nomenada djelfé, te son orígen de l' Arabia felís ó del Yemen. Los cavalls d’aquesta casta son escassíssims á Damasch, peró se 'n troban sovint entre 'ls árabes de prop d’ Anaze. Lo cavall djelfé es admirable pera la carrera, es lo verdader caball de batalla; agilíssim y plé de foch sembla incansable, y sufreix per llarch temps la set y la fam; y al mateix temps es dócil com un anyell, may s'enfada, ni mossega, ni tira cossas. Mes se l'ha de tenir sempre en exercici, debéntseli donar poch menjar. Sa talla y gropa son molt elevadas; lo coll esbelt, las orellas una mica llargas. No es lo més hermós de sa casta; pero es incontestablement lo millor. Un caball perfecte de dita rassa, com ho son casi tots a la edat de dos á tres anys, sol costar més duas mil piastras turcas.
  La segona, nomenada seclaui, ve de la part oriental del desert. Tot lo que he dit de la rassa djelfé, pot atribuhirse igualment á aquesta, que sols se diferencia de l' altra pel lloch de sa naixensa.Tant s’ assemblan que 'ls grans práctichs ab prou feynas las poden distingir. Son preu es també elevat, y no obstant son preferits los djelfé.
 Los caballs de la tercera rassa, nomenada oœl mefki, son bonichs del tot: veritat es que no igualan als de las duas primeras en velocitat; mes los excedeixen en sas formas, las quals presentan las hermosas proporcions del caball andalús, al que s’ assemblan molt. Son verdaders caballs de parada, y abundan molt á Damasch. Provenen dels deserts vehins, y venen á costar de mil á mil cinchcentas piastras.
 La quarta rassa, coneguda baix lo nom de oœl sabi, es ab relació á l' anterior, lo que la rassa seclaui á la djelfé, es á dir, que las duas son casi iguals en boniquesa, y 's necessita ser hábil veterinari pera conéixerlas. De consegüent lo preu dels caballs de dita rassa es sempre de mil á mil duascentas piastras, quan no tenen defecte y están en la edat de tres ó quatre anys.
 La quinta rassa, distingida ab lo nom de oœl treidi, es molt comuna: ve dels voltants de la ciutat, y dona bons y hermosos caballs; pero cal ensajarlos y coneixels be, perque n' hi ha bastants carregats de vicis. No tenen las excelents cualitats que distingeixen las rassas precedents; mes los que 's donan per bons y son de tres ó quatre anys, se solen vendre á sis centas á vuyt centas piastras.
 La sisena rassa ve dels voltants de Bassora, s’ anomena oœel nagdi y passa per excelent, puig iguala, sinó excedeix, á las rassas djelfé y seclaui. Se veuhen á Damasch pochs caballs oœel nagdi, y 'ls aficionats diuhen que son incomparables; aixís es que son valor es arbitrari, y sempre passa de duas mil piastras.
 Hi ha pochs caballs árabes de color negre; la major part son tordillos ó de color castany fosch.
 Lo vestit dels damasquins es una barreja del árabe y turch; se sol usar lo capot árabe de faixas ó ratllas amptes; lo kauk ó alt fes turch lo portan sols aquestos y rara vegada 'ls árabes. Aquestos cubreixen son cap ab una gorra vermella molt alta y ample casi igual, que 'ls hi penja per derrera més de mitj peu, de manera que cubreix tota la part posterior del coll; rodeja son cap un xal de musselina ó seda ratllada per dessota lo que penja de la gorra, lo que 'ls hi dona una figura extranya y sense gracia.
 Usan també una especie de camisa ó túnica de ratllas estretas blancas y negras, molt semblants als djilabias del Marroch, ab la sola diferencia d' estar aquellas plenas per derrera de brodats de diferents colors.
 Las donas se cubreixen de cap á peus ab grans vels de cotó blanch; duhen unas amplíssimas calsas, que algunas fan sortir per sota del vel. Las del bras alt son honradas y modestas; conservan ab gracia y delicadesa la dignitat própia de son estat; mes las del poble son molt lliures y fins disolutas. Totas duhen un mocador de seda trasparent, generalment groch ab flors pintadas, que 'ls hi cubreix del tot la cara; lo qual, junt ab los inmensos vels blanchs, las hi dona la apariencia d’ espectres ambulants; pero moltas se tiran lo mocador sobre 'l cap, quedant sols pera cubrir lo rostre 'l vel, lo qual aixecan ó deixan caure á voluntat. Aquesta llibertat me proporcioná 'l medi d' assegurarme que las donas de Damasch son bonicas per lo general, y que n' hi ha de realment hermosas: la major part tenen la pell blanca, fina y 'ls seus colors son sans.
 La sanch es molt més pura que no ho fou temps enrera. No 's veuhen á Damasch aquellas donas cloróticas que 's troban á Jerusalem y á Arabia, ni aquellas gitanas de cara torrada d’ altres paissos d’ África, ni 'ls xicots asquerosos, tontos y repugnants d' Alexandría y altres paissos mussulmans, ni finalment los homes sechs, de color de coure ó ennegrits del África y Arabia. Se veuhen caras celestials entre las donas y 'ls noys.
 Los homes tenen aspecte varonil, hermós color, y proporcions agradables; son generalment molt robustos y blanchs. Per fí es una gent ben diferenta de la d’ África y Arabia, si exceptuem lo poble de Fez, ab lo que te alguna semblansa.
 Entre las donas vaig veuren algunas que s’ arreglaban molt be la roba de sos desairats envoltoris, y caminavan ab tota la gracia de las europeas.
 A Damasch se troban pochs individuos d' un y altre sexo, ennegrits, sechs y verdaderament lletjos, á excepció dels árabes dels deserts, que hi van accidentalment á sos negocis, y quals formas y vestit son en un tot iguals als dels desgraciats habitants del Hedjaz.
 Damasch es una població tant sana que las donas casi may estan malaltas. Crech que la comoditat, una conducta regular, una vida tranquila y ab moderada ocupació, y per fí l' ús dels banys calents son los que produheixen tan bons resultats. La única malaltia endémica del país es la terciana doble maligna, la qual mal curada degenera en hidropessía, obstrucció ó cuartana. La duració ordinária de la vida á Damasch es de setanta á vuytanta anys. No hi faltan tampoch centenaris.
 La peste ab dificultat s' hi fica; puig en l' espay de vuytanta anys sols l' han suferta quatre ó cinch vegadas, y encare molt benigna: fa deu anys que no hi ha estat. Quan ve de la banda de mar es menos desastrosa, y mata poca gent; mes quan ve d' Alep, es més mortífera, y fa moltas víctimas. Los habitants no prenen cap precaució: jo estava espalmat de véurels lliures del flagell, quan acabava de fer estragos á Alep. Cada dia 's despatxavan y rebian caravanas, passatjers y efectes, sens cap mida sanitaria, y Damasch havia escapat de aquell flagell destructor. Aixó prevé de que la comunicació de la peste no depen únicament del contacte, sinó d’ una reunió de disposicions personals y locals.
 Vaig veure en la ciutat dos metjes franchs ó europeus, sis del país, y una infinitat d' aventurers empírichs d’un y altre sexe com en los demés paissos mussulmans.
 Com aquell país está poblat de gent laboriosa y negociants actius, los dropos no hi poden fer fortuna; aixís es que 's veuhen pochs magos ó endevinayres, y si per casualitat n' arriba algun no triga en desenganyarse de que 'l terreno no es per ell.
 Hi ha á Damasch unas vint escolas principals, y altras d' inferiors pera 'ls noys.
 Pera 'ls estudis superiors hi ha destinadas cinch escolas: pero dits estudis se reduheixen allí, com en lo restant de la Turquía, á la ciencia de la relligió, la qual es á un temps curs de llegislacíó ó de jurisprudencia.
 Hi ha també llissons diarias y explicacions públicas sobre las mateixas ciencias en la gran mesquita y en altras. Al efecte se destinan vint doctors de la lley, respectables per sas cualitats y sabiduría, y en aquest número se 'n contarán dos ó tres realment sabis en son ram.
 Lo poble baix disfruta d’ honesta mitjanía; se veuhen pochs pobres, y casi cap mendicant. Si 's veuhen pochs cegos, en cambi, y com per una espécie de compensació, abundan bastant los santons, y altres que 's fan passar per bojos ó beneyts á fí d’ atraures la veneració pública.
 En los casaments, circumcisions y enterros, lo poble gasta poch aparato; los richs no 'n fan gota. Los cristians solen celebrar sas bodas ab més aparato que 'ls mussulmans.
 Durant las nits del Ramadan s’ iluminan las mesquitas y 'ls carrers; lo poble va y ve, peró tranquil y sens moure fressa. A excepció d' aquesta solemnitat, crech que no tenen los habitants de Damasch cap festa pública d’ importáncia.
 Ab tot y 'ls avensos de la civilisació en aquella ciutat, y de que la subsistencia de la major part dels habitants depen de la fabricació y comers de la seda, de que vesteixen casi tots, no falta ab tot un partit numerós que desitja la arribada dels wehhabis. Y no es que ignorin que dits sectaris prohibeixen l' ús de la seda, tabaco, etc, lo qual tenen per pecat, y segons sos principis relligiosos oposan obstácles insuperables á las manufacturas y comers.
 Lo gobern de la ciutat de Damasch y d’ una vasta extensió de país al S. fins á Halil ó Hebron més enllá de Jerusalem, y al N. fins als voltants d’ Alep, está á mans d' un baixá del Gran-Senyor. Aquest personatje gosa en la Cort de la més alta consideració, y es mirat com un dels primers dignataris del imperi otomá, tant per la extensió de son gobern, com per lo noble cárrech de conduhir tots los anys la gran caravana á la Meca, baix lo titol de Emir el Hadj, ó prímpcep de de la pelegrinació.
 Se calcula en cinch milions de franchs las rendas fixas del baixalat; mes las extorsions, regalos, y exaccions aumentan la suma extraordinariament. Lo sultá acabava de confiar á dit baixá lo gobern de Tarabulus ó Tripolí de Siria, que no es de menor importancia.
 Lo baixá vindrá á tenir en tota la extensió de sa provinciá de cinch á sis mil soldats turchs, mogrebins y altres baix sas ordes; mes en aquella época, en que estaba de tornada pera cobrar los tributs de la part del S y calmar las saragatas de Jerusalem, duya, segons me digueren, un exércit de deu mil homes.
 En sas ausencias goberna la ciutat lo Mutselimm, empleat de primer orde.
 Los demés empleats son lo mollah, gefe del tribunal civil; lo kadi, jutje eclessiástich; lo mufti, primer intérprete de la lley, l' agá dels genissars, lo capicul agá ó gobernador de la ciutadela, y 'l kiahia bey ó llochtinent del baixá.
 Damasch está rodejada de murallas, ab torres y alguns fossos; pero ditas obras estan mitj arruinadas, y no podrian sostenir un atach en regla; per lo demés los arrabals exteriors tocan al peu de la muralla per tots costats.
 La verdadera defensa de la ciutat consisteix en sos jardins, que forman una selva d' arbres y un laberinto de bardissas, parets y fossos de més de set lleugas de circunferencia; lo qual no seria petit obstacle pera un enemich mussulmá que volgués atacarla.
  Entre las tribus de beduhins que habitan los deserts dels vols de Damasch, la més important es la d’ Anaze, qual prímpcep ó gran xech se nomena Fadde. Ocupa dita tribu lo desert á la part oriental de la ciutat, y s' exten fins prop de Bagdad. Asseguran que tots aquells árabes han admés la reforma u Abdulwehhab.
 Vaig anar també á veurer lo poble de Salakhie, lloch d' esbarjo dels habitants de Damasch. Es població bastant gran, ab dos grans mercats públichs, é infinitat de casas y jardins per tota la rodalia. Sa situació es al peu de las montanyas al N. de Damasch, y realment pot dirse que es un lloch de delicias.