Victor Hugo en català/La dona perduda

La dona perduda

¡No la insultéu á la infeliz que cau!
Pot ser la desgraciada
á sucombir s' ha vist ¡ay! obligada!
¿Qui sap quants jorns sens treva y sense pau
ab l' escuálida fam ha combatut!…
Quan la desgracia 's ceva en la virtut
¿qui no la ha vist llarch temps tambalejant
com gota que lluheix
de verda branca en lo movible brot;
y al sacudirse l' arbre s' extremeix,
vacil-la, y lluyta, y cau, lo cel copiant,
sent perla avans y en terra tan sols llot?

¡La culpa es nostra!… Pero eix fanch encara
conté 'l perdut tresor:
aquella gota d' aigua pura y clara:
y pera que —deixant la polsaguera—
torne una perla á ser com la primera,
cal sols un raig de sol ó un raig d' amor!