Victor Hugo en català/Lo poeta en las revolucions

Lo poeta en las revolucions

«Lo vent al bosch sustráu
»l'aglá cayguda de la verda branca;
»del altiu mont lo roure ab fúria arranca,
» y en lo mar procelós abat la nau:
» aixís, del fat escláu,
» no confongas, oh jove, en ta follía,
» tos pesars ab aquells que 'l mon expía
» guardém, ja siám culpables ja ignocents,
» nostres remordiments
» pera nostres crims propis, nostres plors
» pera nostres dolors!»

¿Y qué! ¿acás temeraris son mos cants?
Cal en los jorns de horror
mostrarse sórt als crits de sos jermans?
Cal que per hom sols sente nostre cor?
¡Oh, nó! 'l poeta en la terra
voluntari 's desterra
pera dur un consol á sos semblants
que 'l pes arrastran de dolors eterns,
y, armat sols de sa lira,
se llansa en mitj del poble que delira
com Orféo en lo seno dels inferns.

« Orféo de las penas terrenals
» los morts á arrebatar vingué valent;
» més tú sobre las testas criminals
» l' himne cantas de fer remordiment.
» ¿Quin orgull ¡oh insensat!
» t'arrastra en la pendent?
» Perque á jutjar, al circle has devallat
» sens haver combatut?
» Censor sens experiencia:

» deixa, deix qu' envellesca ta ignocencia
» ans d' estar orgullós de ta virtut!»

Quan lo crim, Pithon lívido, escarneix
lo fré de tot lo just
é impune, 's reproduheix,
llavors la Musa en Fúria 's converteix
y empunya son buyrach Apol-lo august.
Jo al Deu que vida 'm dona
m' entrego sens mirar si mala ó bona
va á ser la sort que 'm marca lo desti;
sens cap orgull seguesch la mia estela:
si esqueixa 'l vént la vela
sé que la vela salva al brau marí.

« ¡Los homes van tots dret al precipici!
» Tos cants no 'ls salvarán,
» Perqué, donchs, desohint lo cel propici,
» segueixes lo sender per hont ells van?
»Creus, débil criatura,
» que podrás per ventura,
» sense oposarte als plans del Criador,

» dels dias disposar qu' ell te depare?…
» Estalvia la vida que poch dura!
» ¡oh jove! ¿no tens mare?
» ¡Poeta! ¿acás ton cor no bat d' amor?»

Y bé! si moro, á ma terrena flama
veuré los cels obrir.
Son sér eleva aquell que lo cast ama,
y qui sap ben amar sap ben morir.
En jorns que 'l crim impera
fidel lo poeta al just que veu sufrir,
á 'ls héroes venera
y son valor admira,
y envejant d' ells las penas pera sí,
guarda, pera las víctimas la lira,
lo cap pera 'l butxí!

« Dihuen qu' ans lo poeta,
» cantant jorns per lo temps vetllats encara,
» revelava la sort revessa ó clara
» que reserva 'l destí á la terra inquieta.
» Mes tú ¿quin poder tens?

» Acás en sas nits foscas part no prens?
» Lo cel boyras aplega
» y ab ellas amenassa 'l mon cubrir.
» Los liras ja no inspiran al profeta;
» la Musa muda y cega
» res sap endevinar del pervenir.»

Lo mortal, de Deu fill,
al pervenir va dret ple de esperansa;
del abisme exposantse en lo perill
es com la sua fondária l' home alcansa.
Dispost al sacrifici
está sempre sabent que 'l pler del vici
al ignocent reporta infinit mal:
y, profeta d' ofici,
en son jorn funerari,
té la trista presó per santuari;
per trono 'l catafal.

« ¡Que no hages nascut en las riveras
» de Abbas y Cosroés sempre floridas,
» de resplandor vestidas

» y de boyras diáfanas lleugeras!…
» Allí, sórt lo poeta á las sentidas
» desgracias que deploras,
»llevarse veu las plácidas auroras
» sense pesars ni plors;
» y á las cándidas verges, las colomas
» los missatjes portant, prenyats d' aromas
» robats á fragants flors!.»

¡Que preferesca un altre ab cobardía
un deshonrós repós
al martiri que aprés lo cel premia!
Lo terme á que jo aspiro cobdiciós
es la gloria, y la ditxa no la dona.
Lo alció, quan gruny lo mar,
tém que turben los vents la plácida ona
hon va sa dolsa son á conciliar;
més l' áliga son vol
entre núvols emprén sense parar
fins á arribar al sol.