Viuré lliure o moriré
Cap home pensa més profundament que jo del patriotisme, i de les habilitats, de cada senyoria que s’ha dirigit a la Cambra. Però homes diferents veuen el mateix tema sota diferentes llums; i, per això, espero que no es vegi com quelcom irrespectuós a aquestes senyories si, considerant com faig jo opinions molt diferents a les seves, desvetlli els meus sentiments lliurement i sense reserva. No és temps de cerimònia. La situació que es presenta davant la Cambra i el país és d’esgarrifança. Per la meva part, ho considero no menys que una qüestió de llibertat o esclavitud; i en proporció a la magnitud de l’assumpte serà la llibertat del debat. Només així podem esperar arribar a la veritat, i satisfer la gran responsabilitat que tenim envers Déu i el nostre país. Si em callés les meves opinions en aquest moment, sota la por d’ofendre, m'hauria de considerar culpable de traïció al meu país, i un acte de deslleialtat a Sa Majestat del Cel, a la que m’inclino per sobre de tots els reis terrenals.
Sr. President, és natural per a l’home caure en les il·lusions d’esperança. Tendim a tancar els ulls davant una veritat dolorosa, i escoltar la cançó de la sirena fins que ens transformi en bèsties. ¿És aquest el paper dels homes savis, compromesos en una gran i àrdua lluita per la llibertat? ¿Hem de ser part d’aquells que, tenint ulls, no veuen, i tenint orelles, no senten, les coses que tan enormement afecten la seva salvació temporal? Per la meva part, sigui quina sigui l’angoixa d’esperit que costi, estic disposat a saber tota la veritat; a saber el pitjor, i a esforçar-m’hi.
Només tinc un llum pel que els meus peus es guien, i aquest és el llum de l’experiència. No conec cap manera de jutjar el futur més enllà d’observar el passat. I jutjant pel passat, vull saber què hi ha hagut en la conducta del ministeri Britànic durant els últims deu anys per a justificar aquestes esperances amb les que les senyories es plauen de consolar-se i consolar la Cambra. ¿És el pèrfid somriure amb el que la nostra petició ha sigut rebuda recentment? No hi confii, senyor, ficarà els peus a la galleda. No permeteu que us traeixin amb un petó. Pregunteu-vos com aquesta amable recepció de la nostra petició es conjuga amb aquestes preparacions bèl·liques que cobreixen les nostres aigües i enfosqueixen la nostra terra. ¿Són les flotes i els exèrcits necessaris per a una obra d’amor i reconciliació? ¿Ens hem mostrat tant contraris a ser reconciliats que la força ha de ser emprada per recuperar el nostre amor? No ens permeti autoenganyar-nos, senyor. Aquests són els instruments de guerra i conquesta; els últims arguments als que els reis apel·len. Pregunto a les senyories, senyor, ¿què significa aquest desplegament marcial, si el seu objectiu no és obligar-nos a sotmetre’ns? ¿Poden les senyories donar-li algun altre possible motiu? ¿Té la Gran Bretanya algun enemic, en aquest quart del món, que demani tota aquesta acumulació de flotes i exèrcits? No, senyor, no n’hi ha. Estan aquí per a nosaltres: no poden ser-hi per a ningú més. Són enviats per a encadenar-nos aquestes cadenes que el ministeri Britànic ha estat tant temps forjant. ¿I què tenim per a oposar-nos-hi? Hem de provar el diàleg? Senyor, hem estat provant això els últims deu anys. ¿Tenim alguna cosa nova que afegir a l’assumpte? Res. Hem observat el tema en totes les llums possibles; però ha sigut tot en va. ¿Hem de recórrer a imploració i humil súplica? ¿Quins termes hem de trobar que no hagin sigut ja esgotats? No ens permeti, li ho suplico, senyor, enganyar-nos. Senyor, hem fet tot el que es podia fer per evitar la tempesta que ara ve. Hem demanat; hem protestat; hem suplicat; ens hem prostrat davant el tro, i implorat la seva interposició per a frenar les mans tiràniques del ministeri i del Parlament. Les nostres peticions han sigut menyspreades; les nostres protestes han produït més violència i insult; les nostres súpliques han sigut ignorades; ¡i hem sigut rebutjats, amb desdeny, dels peus del tro! En va, després d’això, potser ens entreguem a la ingènua esperança de pau i reconciliació. Ja no hi ha lloc per l’esperança. Si desitgem ser lliures- si volem preservar intactes aquests privilegis incalculables pels que hem estat lluitant tant temps- si no volem abandonar barroerament la noble lluita en la que hem estat compromesos tant temps, i la que hem promès a nosaltres mateixos mai abandonar fins que el gloriós objectiu de la nostra disputa sigui obtingut- hem de lluitar! Ho repeteixo, senyor, hem de lluitar! ¡Recórrer a les armes i al Déu del Cel és l’únic que ens queda!
Ens diuen, senyor, que som dèbils; incapaços de fer front a un adversari tant formidable. Però quan serem més forts? Serà la setmana següent, o l’any següent? ¿Serà quan estiguem totalment desarmats, i quan hi hagi un vigilant britànic posicionat a cada casa? Reunirem forces a través de la indecisió i la inacció? ¿Adquirirem els mitjans de resistència efectiva estirant-nos panxa enlaire i abraçant l’enganyós fantasma de l’esperança, fins que els nostres enemics ens hagin lligat de mans i peus? Senyor, no som dèbils si fem bon ús dels mitjans que el Déu de la natura ha posat a les nostres mans. Els milions de persones, armades en la santa causa de la llibertat, i en un país com el que posseïm, són invencibles per a qualsevol força que el nostre enemic pugui enviar contra nosaltres. A més, senyor, no hem de lluitar les nostres batalles sols. Hi ha un Déu just que presideix el destí de les nacions, i que alçarà amics per a lluitar les nostres batalles per nosaltres. La batalla, senyor, no és només per als forts; és per als vigilants, els actius, els valents. A més, senyor, no tenim elecció. Si fóssim tant mediocres com per a desitjar-ho, ara és massa tard per a retirar-nos del concurs. ¡No hi ha cap retirada excepte en la submissió i l’esclavitud! ¡Les nostres cadenes estan forjades! ¡El seu grinyol pot ser escoltat a les planures de Boston! La guerra és inevitable- i deixi-la venir! Repeteixo, senyor, deixi-la venir.
És va, senyor, atenuar l’assumpte. Les senyories poden cridar «Pau, Pau»- però no hi ha pau. La guerra ja ha començat! ¡La següent ventada que bufa del nord portarà a les nostres oïdes el ressó del xoc d'armes! ¡Els nostres germans ja són al camp de batalla! ¿Perquè esperar dempeus sense fer res? Què desitgen les senyories? Què tenen tant preciat? ¿És la vida tant preciosa, o la pau tant dolça, per a ser comprada al preu de les cadenes i l’esclavitud? Impedeix-ho, Déu Totpoderós! No sé quin camí poden prendre els altres; però pel que a mi em pertoca, viuré lliure o moriré!
Patrick Henry, 23 de Maig de 1775, Virgínia.