De regionalisme i valentinicultura

Ha d’ésser la tasca de Lo Rat Penat: en primer lloch, obrir els ulls a qui sense adonar-se’n els té tancats per les falagueries de dalt: trevatllar per a desfer el prejuhí, el artifici, la concepció hipotètica, base y fonament de la destrucció de les regions naturals ibèriques; trevatllar a fi de qu·els imbuïts tornen en si, reconeguen son equivoch y en la interpretació y propaganda del patriotisme natural seguixquen els camins qu·els portaran a la veritat. En una paraula, Lo Rat Penat deu fer valencianisme aclarint la inteligència y encenent lo sentiment; perquè may ha de convindre per a ningun gènero de propaganda valencianista, el sentiment fosch e impulsiu asoles; sinós al contrari, aquell que se done conte del per què; el qu·estiga constituït sobre bases de sana y reflexiva observassió fonamental.

Sentiment e idea han d’ésser els dos factors que ha de despertar y atjuntar nostra Societat per a fer sa, robust y durader patriotisme.

En armonia ab este criteri deu escomensar Lo Rat Penat per cridar la atenció vers la nostra història regnícola, però a nostra història general, compressos l’art, les cències y quant formà l’estat de cultura del nostre passat.

Assí, ahon les llibertats valencianes y la mateixa València carixen d’un recort públich, y al turiste no li oferim monuments demostratius del expedient que mos abona com a ciutat culta y obrera del saber universal; assí, ahon el nom del gran Lluís Vives el tenim tancat en un racó de carrer y a moltíssims paisans ilustres ni tan sols li’s ha tocat l’asilo d’un racó de carrer; assí, ahon havem aplegat a vore en puesto públich escuts de València en més de quatre barres rotjes perqu·els pintors no savien si n’havien de possar quatre, cinch o una dotsena; assí, ahon ham tengut que deplorar els erros més garrafals y ridículs, que may poguera somniar la decadència lliterària e històrica més llamentable; assí, ahon havem vist traduir al castellà els noms de carrers y pobles posantlos mocosuena mocosuene; y ahon havem vist y veyem suprimir u cambiar alguna lletra dels apellidos y també mudarli’s de sílaba el accent prosòdich per a donar-los un so acastellanat; assí, ahon havem vist y veyem totes les ridiculeses que puga imatginar-se·l desconeixement més absolut de si mateix, ahon havem aplegat ¡¡sembla increïble!! a que la falsa cultura fassa gala de la pròpia ignorància en història local y regional, ¿no ha de fer falta eixa acció despertadora de Lo Rat Penat?

¿No li ha de fer falta al ànima valenciana, en los deliris que la trastornen, eixe toch d’atenció, eixa propaganda patriòtica, per a traure-la de son erro, que torne·n si, fer-la més il·lustrada y qu·es prepare a eixercitar son dret sense tudories innecessàries?

¡Encara que només fóra per caritat y per lo bon nom dels conterranys! deu fer-ho aixina si no li he hu imposara son caràcter de colectivitat intelectual y directora en matèria de valencianisme y sa fundació de societat de amadors de les glòries valencianes, de societat empentadora del nostre renaiximent integral, del nostre reviscolament en l’art, en la cència, en la indústria, vui desposehits de son caràcter propi y genuí per tendències destruhidores; aixina deu fer pàtria valentina dit en poques rahons, deu despertar per tots los costats el sentiment valencianiste; perquè este sentiment, com tots los afectes del esperit, deuen ser estimulats per a son desenroll y creiximent si han de aplegar a tindrer la pujança deguda.

És més, qui pense que n’hi ha prou ab lo valencianisme que surt espontani en nostra concència y qu·entre nosatros no falta vui, entench va molt descaminat; puix això seria bo, si tan delicada afecció no topetara en atres propagandes poderoses que conspiren y obren per a acatxonar-lo, tallar-li els passos y omplir son puesto; això seria si no tinguera enemichs interesats en matar-lo per a arreplegar la herència; però com estem en lo cas contrari, d’assí qu·el patriotisme valencià sentit naturalment, necesite cuidados molt especials per a poder surar, extendre sa acció y acàs trunfar per lo temps de son poderós enemich, la corrent avasalladora de uniformisme que desfreçà d’espanyolisme avaixa des de Madrit; per a poder sobrepossar-se a totes les propagandes malahides que breguen y bregaran per a aniquilar-lo.

Aquesta obra es troba en el domini públic en aquells països en els quals els drets de copyright són vigents fins 70 anys després de la defunció de l'autor. Les traduccions d'aquest tipus d'obres poden no estar en el domini públic. (Més informació...)

Bibliografia

• De regionalisme i valentinicultura (1902). Discurs vell i comentaris nous; Barberà, Fausti; Atienza i Peñarrocha, Antoni (ed.). (2003); València: L'Oronella [Els Fanals de la Terra, 7], 145 pp.; I.S.B.N. 84-89737-42-8; Depòsit legal V-4411-2002.