En defensa pròpia
MOSÉN
JACINTO VERDAGUER
EN DEFENSA PROPIA
COLECCIÓN
DE LAS
CARTAS AL «NOTICIERO» Y Á «LA PUBLICIDAD»
SEGUNDA EDICIÓN
UN REAL
BARCELONA
TIP. «L'AVENÇ», RONDA DE LA UNIVERSIDAD, 4
1895
EN DEFENSA PROPIA
Senyor Director de El Noticiero Universal:
Pel mes de Maig de l'any 1893, després dels Jochs Florals, se m'allunyà traidorament de Barcelona, ab la tàcita nota de boig, donantme a mi l'excusa d'anar dos mesos a fòra a cuidar ma salut, que, gracies a Déu, no necessitava remeys. Si no content, hi aní resignat, y derrera'ls dos mesos han passat dos anvs, que hi prench paciencia, lluny de biblioteques ahon poder consultar, lluny de mos editors, de mos llibres y fins de mos metexos manuscrits.
He baxat a Barcelona, en ús de mon dret y de ma llibertat, per arreglar mos assumptos y obrir una sortida en ma situació desesperada, y dues vegades he vist la força pública en ma metexa posada per agafarme com un delinqüent. Gracies a la Verge Maria, que no m'ha dexat en ma tribulació, no he passat per exos carrers entre gent d'armes. Per si hi hagués de passar, demà o qualsevol dia o nit, contra l'expressa voluntat del senyor Governador, a qui estich agrahidissim, are, mentres tinch lloch y temps, demano justicia y protesto devant de la lley, devant de la gent honrada de Barcelona que'm coneix, devant de cel y terra y del meteix Deu qui'ns hà de judicar a tots, de l'iniquitat de qu'és víctima, no sé ab quin fi, aquet pobre sacerdot. — Jacinto Verdaguer. Pvre.
La gravedad de este escrito y al tratarse de una gloria nacional como es, y de las legítimas, su autor, nos hace desear que el asunto sea pronto y satisfactoriamente explicado. Las manifestaciones del insigne poeta catalán nos asombran y extrañan. No las comentamos hoy, en espera de nuevos datos y de aclaraciones que juzgamos no tardarán.
J. M. J.
Contra ma voluntat, y ab gran pena del meu cor, com may l'haja sentida, Déu ho sap, torno a pendre la ploma, demanant justicia a les persones de bon cor y recte judici.
Lo dia 17 del passat mes de Juny doní compte al públich de ma trista situació en un comunicat que volà per tot Catalunya. En ell, callant, ab esperit de caritat, los noms de llochs y de persones, me planyia de les oprobioses agressions de que era víctima pel delicte de seguir lo concell del meteix Jesucrist: Quan vos perseguescan en aquesta ciutat, fugiu a una altra. Donchs aquexes tentatives se repetiren fins al 14 de Juliol, fentme seguir y
perseguir, fins en lo temple del Senyor, per gent mal intencionada, posantme llaços y paranys en tots los carrers per ferme donar una ensopegada y tenir, si no un motiu, una ocasió per posarme la mà a sobre y portarme a Vich. Y ¿quina canongia me volen donar allí, quan se m'hi vol portar, per no dir arrocegar, ab tanta pertinacia, y això depressa y corrent, abans que la gent me veja sà y bo, y a la llum de la veritat se descobresca l'infamia? Es per tancarme en aquell Asil, que també serveix de manicomi. Ab aqueix fi tant poch cristià, dues vegades s'ha provat de reunir uns quants metges per trauren un dictamen declarantme alienat; més, en honra de la classe sia dit, no s'ha trobat qui s'hi venga. L'idea de recloure'm allí és, senzillament, per aislarme de les persones qui'm volen bé, dels escriptors amichs y de la prempsa, que, haventse presa la pena de fixarse en mon trist assumpto, se'm mostran caritatius y benèvols: y, sobre tot, perquè sol, allí dintre, ab l'horrible realitat de veure'm pres sense cap delicte, jo meteix me capfique, s'enterbolesca mon enteniment y queden justificades les violencies sabudes y les ignorades, per poder respondre demà a mos defensors: — Are veyeu si teniam rahó de tancarlo.
No he tinguda l'obediencia d'Isaach, entregantme, lligat de braços, a un sacrifici inútil, perquè allí la veu de Déu ho aconcellava, y en mon cas la veu de Déu, o la de la conciencia, qu'és lo meteix, no'm dexa obehir: molt al contrari, abans d'entrar ahon se'm vol dur y de dexarme enterrar en vida, firmaré ma sentencia de mort.
Donchs are, veyent que, per no voler jo posar lo cap al piló, se m'acaba de castigar retirantme les llicencies de celebrar la santa Missa, únich consol que tenia en exa vall de miseries; veyent que mos perseguidors són alts y poderosos, que tenen totes les influencies, sobre tot la de l'or, sota les quals aquest humil sacerdot podria quedar xafat lo meteix qu'un gra de blat sota la mola; no quedantme altre camí, vaig a defensarme jo meteix, ab l'ajuda de Déu, a axecar lo vel y a revelar, ab tota sa nuesa, aqueix misteri d'iniquitat.
Comptaré breu y respectuosament ma entrada, ma estada y sobre tot ma sortida de la casa del mal aconcellat senyor Marqués de Comillas, d'aquella casa ahon, en premi d'haverlos dedicat ab la flor de mos anys lo poema de La Atlàntida, flor de ma existencia, al veure'm vell, se'm posa a la porta, com un goç, ab una puntada de peu. A un goç no se'l desterra, però se li fa cosa pitjor; se diu qu'és foll: «Si vols mal a un goç, digas qu'és rabiós». Donchs, inspirantse en aqueix adagi, a mi'm feren una cosa y altra, llençantme a setze hores lluny, perquè no contaminés la casa ni fes nosa als devots qui la voltan ab la boca oberta, injuriat, calumniat, en la miseria, endeutat com és natural en tants anys d'exercir lo càrrech d'almoiner, y, per últim, enjoyat ab la nota que no cal repetir, a fi d'inutilisarme per tota la vida, com si l'oprimir y el trepitjar a un pobre, y més quan aquet pobre és un ministre de Déu, no fos un pecat contra l'Esperit Sant. Comptaré ma estada en lo santuari de la Verge de La Gleva, única estrella qu'he vista somriure'm en ma llarga y negrosa tempestat. Explicaré, fil per randa, les tentatives d'agafarme, les traicions de persones estimades, ma passió, en que, com en la del bon Jesús, no faltan acusadors, sobre tot dels qui tiran la pedra y amagan la mà, falsos testimonis, sacerdots, escribes y faritseus; Pilats que's rentan les mans després de condemnarme; amichs que fan lo paper de Judas, y parents que fan lo paper de Caim. Axecaré algunes caretes hipòcrites, mostraré los mòvils vils y baxos, l'enveja, l'odi, l'interès, la mala llengua y el mal cor d'uns y altres: y, en fi, les passions que jugan en l'urdit de la negra trama de mon desterro y persecució.
Més qu'a la justicia humana, que pels pobres no n'hi hà gaire, encomano ma causa a la justicia, y, més qu'a la justicia, a la misericordia de Déu, a qui prego abrigue a mos perseguidors y els torne en bé lo mal que'm fan.
Conste que, per necessitat qu'estiga, jo no demano res, sinó'l dret que tenen fins los aucells de viure y de cantar, desde una branca, alabances a Déu.
J. M. J.
Abans de ser capellà almoiner de casa López vaig ser dos anys capellà d'un de sos vapors trasatlàntichs, y una y altra colocació les deguí a l'actual senyor Marquès de Comillas, cooperant ab ell, en la primera, son germà D. Antoni López y Bru, qui al cel sia. M'hi recomanà y acompanyà a sa presencia lo Dr. Estalella, avuy digníssim bisba de Teruel, y al cap de tres setmanes, me sembla qu'era'l 12 de Desembre de 1874, m'embarcava cap a Càdiz, ahon devia enrolarme en lo vapor Guipúzcoa, al qu'estava destinat. Una estona abans de llevar àncores, la tarde de la sortida, tinguí'l plaher de saludar sobre coberta als dos fills del Marquès, que s'esqueyan a Cádiz. Al major no'l vaig veure may més; a D. Claudi, sí'l torní a veure a Cádiz meteix, al cap d'una temporada, y sa vista 'm fou de gran consol. Jo m'havia embarcat per malalt, y aumentavan la meva malaltia l'anyorança de Catalunya y'l gran sentiment que'm donava lo no sentir sinó de tant en tant son llenguatge, puix sempre'm tocavan, per companys de tripulació, viscains, gallegos o andalusos, ab qui, per amichs que fossem, no cal dir que no parlava gaire de poesía catalana, qu'era desde ma petitesa, després de Déu, de mos pares y germans, la font de mos goigs y alegries. Donchs ell, arribant una matinada al vapor, després de fer lo cumpliment al capità y als oficials, m'escometé a mi afectuosament, y, descartantme de la colla de mos companys, me demanà si escrivia gaire y que li'n llegís algun bocí. Li vaig llegir alguna de mes pobres inspiracions y li vaig regalar mon Jesús als pecadors y la Batalla de Lepant, que tenia impreses.
Dos anys passí anant d'Espanya a Cuba y de Cuba a Espanya, en lo vapor Guipúzcoa, com una llançadora d'una banda a l'altra de l'ample y grandiós teler. Al cap de dos anys de rabejarme en la gran piscina del Criador, sentintme reforçat de salut, me vingueren ganes de dexar la mar, d'ahon, en lluita perillosa y terrible, acabava d'arrancar lo poema de L'Atlàntida per estamparlo. Una circumstancia, trista y penosa per mi, facilità l'execució de mon plan: D. Antoni López pardé a son fill major, y a instancies de son fill segon, D. Claudi, fui proposat per celebrar en sa casa diariament la santa Missa en sufragi de la seva ànima. Vinguí de Cádiz en lo vapor Ciutat Comtal, y a cosa de 25 de Novembre de 1876 prenguí possessió de ma capellania.
En penyora del meu agrahiment dediquí al marquès de Comillas lo poema, fresch y salabrós encare, que fou premiat en los pròxims Jochs Florals.
J. M. J.
Lo Marquès de Comillas acabava de rebre la primera sotragada forta en lo camí de la vida. Fins allavors en tots los mars havia navegat ab vent en popa, com a fill predilecte de la fortuna. Casat ab una senyora de bona familia, virtuosa y rica; pare de dos fills y de dues filles, que, sanitosos de cos y d'anima, vivian al voltant seu; senyor d'una gran fortuna, qu'anava creixent com un riu en temps de pluja; dotat d'un coratge qu'aumentava en los perills, de gran colp d'ull per coneixe les persones, y d'un maneig extraordinari en los negocis, cap pedra s'havia posat sota la roda de son carro triomfant y cap sepulcre li havia obert la boca per parlarli de la mort en lo cami de la vida.
La caiguda de son fill major l'afligí y trastornà, y, desitjós de soledat, anà a passar un parell de mesos sota Pedralbes, en la torre de son gendre D. Eusebi Güell. Allí, en tant tristes circumstancies, fui presentat a exes dues families, entre les quals intimament lligat havia de viure tants anys.
Quan lo llop ha encetada una ramada y ha assaborida la carn d'anyell, no triga a tornarhi: axís devegades fa la mort en una familia. Quan entrà en casa del marquès, per durse'n lo fill hereu, no'n degué sortir, sinó que's deuria haver quedat amagada derrera la porta, per durse'n a algú més, y aquesta vegada tocà la tanda a la filla major, D.ª Maria Lluisa, y axò als pochs mesos de son matrimoni. Aquets colps foren terribles per tota la familia: prepararen, humanament perlant, la mon del pare, y minaren la salut de D. Claudi, que, havent sigut forta y robusta, anava decayent al corch rosegador d'una tisis cançonera. Los metges li receptaren les aigües de La Presta, y de entre tots sos nombrosos amichs y companys me trià a mi per acompanyarlo, y axò per dues estiuades seguides. Allí, mentres ell s'entretenia dibuxant rònegues cases, roures y penyals, jo al costat seu escrivia La Barretina, qu'és senzillament l'historia d'un home de Prats de Molló, qui, havent en sa minyonesa anat a apendre de fer barretines a Olot, y haventne parada botiga en lo Vallespir, hagué de plegar lo ram per falta de feina y allavors feya de banyer en La Presta. Desde allí fiu ma primera volada als cims del Canigó, somiant y començant d'escriure la llegenda pirenaica d'aquest nom. Anant o venint dels banys, l'acompanyava a Comillas, ahon l'esperava sa familia; a Montpaller, a veure un metge de la terra; y a Lourdes, a veure la Metgessa del cel.
Se va casar, y son nou estat no refredà gens ni mica la nostra bona amistat. Allavors no l'acompanyava, com és natural, en sos viatges, però vivia gaire bé sempre aprop seu a Barcelona, a Comillas, y especialment a Caldetes, ahon passàrem junts llargues temporades interessats ab la seva salut. Allí una matinada, després de la santa Missa, vegérem arribar, en un tren exprés, a don Manuel Arnús, portador de la per nosaltres esglayadora noticia de que aquella nit havia mort D. Antoni, son pare, soptadament. Si hagués caigut un llamp als nostres peus no'ns hauria aterrat més. Allavors, com abans y després, lo dol y la pena de aquexa familia eran ma pena y mon dol, ses afliccions eran mes afliccions, que sentia més que les propies. La salut de D. Claudi donà una forta baxada, arribant a fer teme, a les parsones que
l'estimavam, que la mort del pare podia ser ocasió remota o pròxima de la mort del fill. Per reposar una temporada de sos treballs y de la fexuga càrrega que pesava sobre ell, llogà un yacht inglès anomenat Vanadis, y, muntats en ses ales, en companyia de D. Manuel Arnús, de sa germana Montserrat y del qui és are son marit, D. Climent Miralles, visitàrem les ciutats espanyoles de Málaga y Càdiz, les africanes de Tánger, Alger y Constantina, y sobre tot la tomba del venerable Ramon Lull, a Sant Francesch de Palma, la Cova d'Artà, Miramar y Valldemossa y altres joyells de l'incomparable Illa Daurada.
No cal pas comptarho tot. Jo anava escrivint, y mos pobres llibres eran més ben rebuts de lo que's merexian. Més no sempre havia de resar los misteris de gloria; en una casa en que hi havia tantes penes (no les dich pas totes), alguna n'hi havia d'haver feta expressa par mi, y aquexa se m'acostava poch a poch com un àspit entre les flors.
J. M. J.
Ningú 'm donà a casa López lo càrrech d'almoiner, ni tal vegada jo l'hauria acceptat, no per por de disgustos que m'hi esperavan y preveya, sinó perquè no'm regonexia ab lo do de la peciencia, temps, incansabilitat y demés dons y virtuts que necessita un veritable almoiner. D. Claudi, sentintse faltat de forces y dalit, y més aqueferat de lo que convenia, començà per encarregarme les families qu'ell socorria mensualment, que no passarian de vinticinch. Desde aquell moment me vegí assaltat per tot arreu de pobres y de necessitats, a casa, en lo carrer, en lo confessionari, per cartes y recomanacions, y la llista anà crexent fins a trescentes families. Presentantse cada dia necessitats noves y convenint a la justicia y a la caritat tenir a la vista les antigues, y ma salut, que no era allavors bona com are, no dexantme anar, venir y corre com calia, demaní un auxiliar, que se'm concedí. Tres cirineus tinguí l'un derrera l'altre, y els dos primers se cansaren d'ajudarme a portar la creu, no per lo fexuch de la càrrega, sinó per les amargors que s'hi passavan. Com la caritat és una virtut tant alta, Déu nostre Senyor espera a premiar en l'altra vida als qui la exercitan y aquí en la terra se complau en enviarlos sofriments, injuries y oprobis. Jo, per altra part, ne seria merexedor, puix pecador y miserable so, y no estaria gaire o tal vegada may a l'altura que la divina caritat demana. De tota manera, me'n començaren a venir, al principi, de petites; després, de més grosses. No valentsho de comptarles totes, una me'n vingué, fa tres anys, que'm féu conexe qu'anava a caure, si ja no havia caigut, de l'escambell.
Los marquesos anavan acursant les estades a Barcelona y allargant les de Madrid, ahon s'anavan arrelant cada dia més. Jo escrivia ab gran franquesa a un y a altre. Voldria are estar aprop de mos papers per insertar la copia que guardo d'una carta que escriguí a la marquesa fentli un quadro poètich de l'hermosa missió qu'ella podia cumplir donantse a la vida de la caritat, en quant fos compatible ab sa posició. Li feya una pintura de la trista situació de les classes pobres, tant enganyades pels sembradors del mal com agrahides a qui 'ls fa bé. Li feya veure les males herbes de l'anarquia y del socialisme, qu'anavan brotant, extenentse cada dia com taca d'oli, amenaçant cobrirho tot abans de gaire y esterilisar lo camp dels pobres ab les ruïnes dels palaus dels richs. «V., qu'és jove y activa, —li deya,— trobaria en axò lo treball més digne de sa joventut y de sa activitat. Tal vegada Déu no li dóna fills perquè faça de mare an algun orfe y desamparat que s'està morint de misèria. Tal vegada ab lo nom de mare li podrà donar lo de salvadora de la seva ànima y de les ànimes de sos pares. Y com no hi ha millor predicador que'l bon exemple, lo de V. sens dupte despertaria en algunes amigues y conegudes seves lo desig de seguirla y d'allistarse a tant simpàtica bandera. Y ¡qui sap lo bé de que V. podria ser causa en lo món!»
Pochs dies després d'escriure aquexa carta, que, a no ser ben rebuda com a concell, podia acceptarse com a fantasia digna d'un poeta-sacerdot, m'escometé'l P. Governa, dihentme: —¿Com és que V. aconcella a la marquesa de Comillas que se separe del seu marit?— Jo li neguí en rodó, dihentli que may semblant idea me havia passat pel cap; més ja aquella mala especie havia corregut per Barcelona. Que havia succehit? Sens dupte s'havia malentesa a aquella noble senyora y s'havia posat alguna espina en lo ram de flors que jo li havia enviat. La corda s'era trencada per la part més flaca y ja no tenia adob. Algú a qui jo feya nosa temps havia en la casa, havia aprofitada aquella conjuntura per falta d'altra millor. Lo cert és que, desde aquell dia, me vegi empenye par una mà invisible cap a la porta.
J. M. J.
A haverhi un rastre de caritat envers aquet pobre ministre de Déu, que no havia fet mal a ningú, s'hauria esperat a llençarme de la casa un més després, en que, al sortir los marquesos cap a Panticosa o a Comillas, jo me'n solia anar també a un recó de montanya. Al passar la porta se'm podia haver tancada honestament ab qualsevol motiu, sens entregarme lligat y indefens a l'horrible pastura de les males llengues y a les suposicions sempre malèvoles y molt sovint grosseres quan se tracta d'explicar una caiguda. Més com no hi havia hagut orelles per escoltarme, ni pietat ni cor per condemnarme, no hi havia d'haver espera ni prudencia per castigarme. ¿No estava ja resolta y determinada ma sortida de la casa? No se m'hi havian d'escombrar les petjades? Donchs vaja a fòra qui fa nosa; prompte, prompte; are meteix; demà ¡Déu nos en guard! se podria rehabilitar y arrelarshi de nou. ¿No's presentarà, per ferho sense escàndol, una bona ocasió? Bona o mala, aquexa's presentà, y si jo'ls havia trobats sórts, ella no 'ls trobà peresosos.
Lo senyor bisbe de Vich havia sigut nombrat president dels Jochs Florals, y entre'ls primers qui anaren a votarlo no faltava, y molt ben acompanyat, aquest humil capellà seu. Després de la festa poètica fou convidat a dinar a casa López, en companyia del capouliè del felibriga D. Felix Gras. Males postres tinguí! Després de les gracies, molt plana, suau y amorosament se'm digué que jo treballava massa; que'm convenia reposar un xich, lluny del confessionari, de l'hospital y dels pobres y malalts que'm marejavan; que'l senyor Bisbe m'oferia una cambra en son palau de Vich si volia passarhi un parell de mesos. No sent jo gaire amatent en pendre la perferta d'aquell repòs forçat, que per altra part no'm convenia per res, m'ho digueren més de dret, afirmant que m'era necessari a totes passades per enfortir mon cervell debilitat, y que si m'hi empenyian era ab lo parer de savis metges y portats únicament pel gran afecte que'm tenian; y vulgas no vulgas, de bon grat o per força, lo senyor Bisbe 'm feu prometre que l'endemà jo sortiria ab ell cap a Vich en lo tren de la tarde. Axò era un dijous. L'endemà, recordant que la nit del dissapte, segon de mes, era de Vetlla al Santíssim en la capella de la Sanch del Pí, aní a demanar dos dies d'allarguis al senyor bisbe. Me'ls concedí lliberalment; més D. Claudi cregué veure en mon piadós compromís les orelles de la desobediencia, y no ho hauria volgut a no rebre una tarjeta del prelat dihentli que no'm trenqués la girada per tant poca cosa, ja que 'l pecat no era grave. Y abans de pendre comiat de Barcelona, poguí passar una nit entre estimats companys d'Associació, assoleyantme a la presencia de Jesús sagramentat, alabet sia per sempre.
Quan l'endemà 'm vegeren sortir cap a Vich, ab la maleta a la mà, tot sol, ab prou feines arribantme 'ls diners per pendre bitllet de tercera, per mos enemichs, jo no sabia que'n tingués encare, fou un veritable triomf. La quimera esclatà, llançant derrera meu una carretilla d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell adagi: D'arbre caigut tothom fa llenya. Devan que'm dexava enganyar com un beneit; qu'anava a empobrir la casa ab tanta caritat; qu'ab les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda y de mal viure; qu'ab elles m'havia fet la barba d'or, retirantme per rich, ab la maleta plena de bitllets de Banch; qu'havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algún malalt (com aconcella l ritual romà), y que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que 'l sant pare Lleó XIII acabava de publicar), y, per últim, que volia fundar una secta filla, o a lo menos prop parenta, de l'espiritisme. Un de mos companys, que'm deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla, passàntsen ab armes y bagatges a mos acusadors; y ab tant bon atiador y ab la nova llenya que's posà al foch, arribí a ser tingut per un capellà fanàtich y dolent y per un heretge digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll. Si en aquell tol-le tol-le, crucificaulo, alguna persona de bon seny y de bon cor me volia defensar, què podia respondre? Volia proves de mos delictes? Lo Marquès de Comillas, tant caritatiu y tant bo, m'havia fet desterrar. Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig tancat en lo santuari de La Gleva, ahon he estat dos anys, fent lo sórt y el mut, com si fos realment culpable, per donar més força a tant tristos arguments y per meditar la gran lliçó de la Providencia continguda en aquexos vells adagis, que semblan sentencies de la Sagrada Escriptura: De gran pujada, gran baxada, y Qui més alt puja, de més alt cau.
J. M. J.
Arribant a Vich, lo senyor Bisbe me dexà, ab certa llibertat, volar y pendre per estada l'arbre que volgués. Jo de son pelau voli a casa de mos peres, y, no teninthi ja pares ni germans, me'n voli a l'hermita de ma dolça mare, la de tots y que no s'ha de morir, la Verge María de La Gleva. Difícilment pot trobarse estade més bonica y millor per un poeta, y sobre tot per un poeta sacerdot y vigatà, qu'aquet santuari. Està bellament assegut en un montícul a la vora del Ter, que com una ampla falç de plata lluheix a ses plantes; a mà dreta té l verdós Montseny, y a mà esquerra l Pirineu, gaire bé tot l'any blanquinós de neu, y devant una serra més humil que lliga l'un ab l'altre, fent de muralla de verdor a la plana. Mes ençà veya'l meu poble y los camps que, en ma adolescencia, jo havia regat ab la suhor de mon front. En l'hermita hi trobava l'afecte de dos amichs sacerdots; un petit colegi de noys, qu'eran ensemps l'escolania del temple; falsies y roquerols que feyan lo niu sobre ma finestra, y vols de poesies que feyan niu, com lo meu cor, a les plantes de la sagrada imatge. La gent és creyenta, afectuosa y senzilla, y tot seguit en cada casa trobí un amich y en cada camp un mestre en lo ram de llenguatge y de poesia popular, que són la meitat de ma hisenda.
Ma presó era, donchs, ampla, espayosa y plasenta; mon desterro era hermós y florit: cabalment hi entrí en ple mes de Maria, quan los escolans li refilavan ses cançons més boniques en lo temple, y els rossinyols sos himnes més inspirats a la vora del Ter. Més cap y a la fi era desterro, y, com a tal, no tot havian de ser per a mi flors y violes. Al cap d'uns quants dies de papellonejar per aquells indrets, de l'hermita al riu, del riu al camp o la roureda, com qui mal no fa mal no pensa, baxí a Barcelona a buscar alguns llibres meus y documents que'm faltavan. D. Claudi, creyent que jo recalava en sa casa, fugitiu del captiveri, me rebé ab aspra severitat, y, sense dexarme explicar, me digué aquexes textuals paraules: —No vuelva V. á poner los pies en esta casa mientras duren las actuales circunstancias.— Jo li responguí que'm dispensés y que no m'ho hauria de tornar a dir, y, despedintmen ab un Quede V. con Dios, pugi per última vegada a ma antiga cambra per ordenar y encaxonar tots mos llibres, que no trigaren a seguirme cap amunt. Llàstima que vivint jo a La Gleva, com les orenetes que hi estiuejan sempre a punt de sortirne, no puguí parar ma llibreria, que continúa encaxonada en los baxos del palau episcopal.
De retorn en lo Santuari, jo treya forces de flaquesa per ferme superior a la trista realitat que m'oprimia: provava d'axecar lo vol al món de la pietat y al de la poesía, arribant a sacudir de mes ales los polçosos recorts de miseries y de passions insaciables, que m'havian fet sa joguina y anavan a ferme sa víctima inocenta. En estones de fervorosa inspiració m'arribava a creure, com ho escriguí a algú, qu'era l'home més feliç del món, més qui m'havia tret de Barcelona no m'havia de dexar somiar tranquil sota'ls sàlzers de La Gleva. No havia perdut lo seny, gracies a Déu, però era convenient y necessari férmel perdre.
Com són poques les amistats que resistexen lo foch de la tribulació, eran poquíssimes les cartes que jo rebia. No obstant, per elles sabia de bona línia que 'l P. Governa y altres companys seus de la Companyia de Jesús, que jo tant estimava, deyan més sovint, puix l'impostura era vella, que jo estava dement, fent rodolar y creixe la trista nova per Barcelona, Valencia y Madrid. Un periòdich de Vich, adicte a llur política, ho estampà fa més d'un any, fentse nunci de ma ignominia por tota la Montanya. Més o menos clar ho anavan dihent també mon amich Mossèn Jaume Collell y'l senyor Bisbe, y ho anavan repetint sos amichs y coneguts a sò de trompeta, que m'anava sitiant y reduhint y umplintnos d'aflicció a mi y a la bona gent que m'estimava. Un dia'l Prelat m'envià una cèdula d'admissió en l'Asil-Hospital de capellans, en que podia passar a ferme fonedis tota la vida. Jo, no sentintme ab prou vocació per enclausurarme, responguí que, com a terciari y fill de Sant Francesch, m'estimava més estar a lo que la Providencia se servís enviarme, y no volguí pèndren possessió. Altre dia, ab una carta crua y seca, me prohibí baxar a Barcelona sense llicencia seva expressa; prohibició que no s'ha fet a cap altre sacerdot. Jo vegí qu'una cadena invisible m'anava lligant y estrenyent per totes bandes, no dexantme obert altre camí que'l de la reclusió, ahon evidentment nostre Senyor encare no'm volía, y fervorosament li demani enginy, serenitat y força per trencarla, com, sortint de mon caràcter y de mi meteix, ho he fet. Per axecar mos himnes a Déu, que per axò m'ha donada, encare qu'humil, l'arpa de la poesia, no cal emparedarme: val més ser aucell de bosch que de gavia.
J. M. J.
Forta y aterradora era la conjuració axecada contra aquest arreconat e indefens hermità, més era solament lo primer preludi de lo que m'esperava. No havia entrat encare en la lluyta qui, havent rebut més bé y majors proves d'estimació de mi, m'ho havia de pagar organisantla y dirigintla com a advocat y cap de colla, acostant los elements dispersos y reclutantne de nous, especialment entre persones benvolgudes, per enfonsarme. Aqueix, com tothom sap, és D. Narcis Verdaguer, cosi meu, qu'al venir a estudiar a Barcelona rebí en ma casa ab los braços oberts, com a un germà petit que m'enviava la Providencia, a les portes de la vellesa, per recullir mos llibres, pepers y somnis a mig descloure, única herencia que podia dexarli al morir. Donchs ell, tant fidel y afectuós quan, en dies de bonança, jo navegava, ab vent en popa, en la metexa nau del Marquès de Comillas, al vèuremen caure se'm caragirà y posà devant de mos enemichs; vegentme martiritzar ab peraules y obres, se posà a guiar a mos butxins, y 'm texí ab ses propies mans una corona d'espines que m'ha fet envellir en un any y no m'ha portat a la sepultura perquè la Mare de Déu me sostenia. Ell és l'atiador del foch terrible d'injuries y maledicencia qu'ha estat a punt de devorarme. Ell, de peraula, ab cartes y telegrames, ha punyit al marquès y a S. Illma., fins a encéndrels en guerra comuna contra llur adicte capellà, y partidari de que s'hà de dir lo qu'és y lo que no és, y de que quan convé s'ha de mentir y de la màxima de Voltaire: «Calumnia, qu'alguna cosa'n queda», no ha perat fins a obligar al bondadós prelat a donarme un colp de crossa, cosa que no hauria fet motu propio.
Com a petita mostra dels missatges que li enviavan ell y mon altre ingratíssim cosí mossèn Joan Güell, vèjas, ab tota sa incorrecció y senzillesa, aquesta carta, que rebí a 15 d'Abril, escrita per una persona penedida d'haverlos servit en tant trista missió:
Rdo. padre Berdager
Padre le escribo á V. cosa que nunca lo ubiese echo pero despues de aber pecado y lebantado falsas calumnias: oy estoy arrepentida del daño que e querido acer á personas que me an hecho bien y me querían salvar de ser pecadora: mas yo tentada por segir el mal en compañia de personas que mal me aconsejaban, hemos ido por el mundo como malos espíritus dando margen á calunias de grande consideración.
Padre, oy tentada por el buen angel, que salvar quiere mi alma, me arepiento de todo pues la conciencia me acusa á pedir perdon a quien daño á deseado, á V. padre de almas, perdon, perdon mil veces, por ser V. una de las bictimas que se queria sacrificar: pero oy con todo el dolor de mi alma acudo á bos, para que pueda ser feliz siendo perdonada, y mi alma pueda salbarse y en el tiempo que tenga de bida sea para bien de Dios y siendo así podré dar buen ejemplo á una hija que tengo que oy está en la inocencia.
Padre, ya me confese y nunca mas tendre que bolverme acusar de tan grandes tentaciones y para que esto sea así, V. pida por mi al divino Señor que de veras me perdone como yo me he arrepentido, no me desatienda, padre, usted que es tan bueno pida en sus oraciones para que nunca mas buelba á ser pecadora ni a querer acer daño á quien tanto bien iciera por mi;
Padre yo soy culpable pero su familia de V. an sido los que me an echo acer y los pasos que yo ignoré siempre oberlos tenido que ander: como ir al Sr. Obispo y ellos son los que me an encaminado sigiera acer el daño que ellos por su parte ya ponían los medeos.
Espero de su bondad aunque no soy merecedora del perdon de una persona tan buena V. tendrá misericordia de esta pobre pecadora que sola se encuentra por el mundo, no paso otro que trabajos y me encuentro desamparada con mi niña de cuatro meses, perdon, padre, por esta hija que es inocente, y para tener esa grande satisfacción y tranquilidad de V. espero saber que me perdona. Se despide su umilde serbidora.
Calle Caretas. n.° 63. 3. 2.ª
Barcelona
Suprimesch la postdata y lo que de mon compte jo hi havia afegit, per posar punt a aquesta pàgina, la més penosa y amarganta per mi de les que tinch escrites.
J. M. J.
Lo 10 de Maig pròxim-passat, sentint parlar de que, ab motiu de les festes de Sant Isidro, hi havia rebaxa de preus en los trens de Madrid, ab intenció d'anarhi, vaig sortir de La Gleva sense dirne res a ningú y passant per Barcelona lo més amagadament possible. Arribant allí a mitja matinada, me n'aní a l'iglesia de Sant Ginès, y, desitjant celebrar la santa Missa en un altar de la Verge, me tocà la capella de Nostra Senyora de Valvanera. L'imatge representa la propia trobada en l'albeca d'un roure, ahon brescavan les abelles. Serena y hermosa umple 'l tronch de l'arbre, y d'una clivella que hi hà a sos peus surten voladuries d'abelles en diferentes direccions. No's veuen groguejar les bresques en aquell rusch de l'amor de Maria, més un xich més avall, sota la soca del roure, entre ls cirials de la credença, groguejan les daurades portes del sagrari, ahon s'inclou la bresca celestial de l'Eucaristía, amor de les ànimes pures. ¡Ab quin plaher jo'ls compertia les gotes de mel, abans y després de la Missa, en la sagrada comunió! En aquell devot y rich altar celebrí gayre bé cada dia dels que passí a Madrid, trobanthi sempre un consol en la trista soletat que m'hi rodejava.
Lo dia 20 aní á veure al marquès de Comillas, ab la idea de pèndreli'l pols respecte a mos deures, que ell m'havia promès pagar, y sobre tot respecte a ma negra y terrible situació. Me rebè ab cara efectuosa però seria, com a un amich qui ha vingut a menos y que's desitja allunyar de manera que no torne; y, sense dexarme explicar sinó a mitges, m'aconsellà que continués a La Gleva, ahon no estava tant malament, y'm feu noves promeses de pagar mos deutes dintre poch temps. Fiuli veure ma necessitat de baxar a Barcelona per agenciar mos llibres estampats y per estamparne algun de nou, y'm respongué, ab la resolució d'un rey absolut a qui no's pot replicar, que no'm convenia de cap de les maneres, especialment per la salut. Me recordà la debilitat física, que a consecuencia de mos estudis, fa vint anys, me portà a sos vapors a fer vida de capellà marítim, y digué clarament (encare que sense convèncem) qu'aquexa malaltia m'havia rebrotat fa quatre anys en forma de mania, arribant fa dos anys a la crisis; y que puix a La Gleva m'havia adobat molt, allí y sols allí havia de guarirme y arrancar la petita arrel qu'encare me'n quedava. Los mots de mania y maniàtich me'ls feu sentir y rosegar més d'una vegada ab ben poca o gens de caritat, y sense oferirme una set d'aygua me dexà sortir de sa presencia. Tot sia per amor de Déu; però, francament, home só, y no podia dexar de sentir lo vèurem rebut tant fredament d'una persona a qui jo havia dedicada la meitat millor de la vida, a qui havia confessat y donada la sagrada comunió moltes vegades, y de qui havia sigut divuyt anys, no solament lo capallà, sinó l'amich intim; però vaig sentir més lo veure en un home, malalt de grave malaltia, la poca compessió ab qui a son servey s'ha empobrit y ha posat caballs blanchs, y axò no per mi, sinó per ell.
Al baxar l'escala me venia a la memoria la terrible peraula de Nostre Senyor Jesucrist de que és més fàcil passar un camell pel forat d'una agulla que salvarse un rich, y m'alegrava de ser pobre.
L'endemà, a les set del vespre, prenguí'l tren correu cap a Barcelona, desesperançat de les promeses dels homens, però més esperançat que may en les promeses d'aquell qui digué: Benaventurats los pobres.
J. M. J.
Per les cartes rebudes de Vich a últims de Maig, coneguí que hi havia quexes del Marquès de que se'm dexés sortir fòra de aquelles montanyes, muralles de ma presó, fins a donarli a ell meteix un sust a Madrid. Aqueix acte, tant propi d'una persona que s'anega, de traure la mà fòra de l'aygua, cercant ahon agafarse, los semblaria digne d'un escarment; y si a les exigencies de que se'm acursés la brida correspondrian les promeses, bé massa m'ho anavan dient los successos esdevenidors.
Lo 2 de Juny trobí en la sagristía de Sant Felip al no tant fidel com antich compeny Mossèn Collell, qui, enfadat de que jo encare fos a Barcelona, ahont ell, sent canonge de Vich, passa la meytat de l'any y de la vida, se posà a cridar, fòra de si, per assustarme, dihent qu'aquell dia meteix ho anava a dir al senyor bisbe. Aqueix esclat d'ira de Mossèn Jaume fou lo primer llampech de l'esgarrifosa tempestat, si no la guspira elèctrica que la desencadenava sobre'l meu cap.
Veyentla jo venir, gracies a Déu ab serenitat, proví de conjurarla en lo possible; més tot fou endebades: l'hora de les tenebres era arribeda per mi.
Fins allavors se m'havia tractat y fet anar d'aquí y d'allà com un personatge de comedia; més per mi la llarga y vergonyosa comedia s'anava tornant tragedia vilipendiosa y abominable.
Lo 13, diada del Corpus, un policia'm seguí a la capella de Sant Llàtzer, ahont aní a celebrar l'ofici; y a la tarde, a la de Nostra Senyora Reparadora, ahont aní a acompanyar una estona a Jesús sagramental, no gosant acompanyarlo en la processó.
Lo dia 14, al sortir de casa, a quarts de sis, tinguí l'acostumat seguidor, cap a l'iglesia dels Caputxins, ahon diguí la Missa.
A les quatre de la tarde se presentà en ma posada un agent de policia ab la següent: Por orden gubernativa que se prenda á D. Jacinto Verdaguer, presbitero. Trobentse, providencialment, conegut en la casa, se vegé obligat a escoltar ma defensa y's feu càrrech complet de ma ignocencia.
Lo primer colp no havia sortit bé, perquè Déu lo destorbà; més s'hà de confessar qu'havia sigut ben donat. Los agents de policia no hi jugavan tots sols, com no eran sols los soldats romans en la presa de l'Hort de Getsemaní; calia alguna persona amiga que, ben enterada de mos hàbits y costums, aconcellés, triés l'hora y lo punt y dirigís la maniobra infame. Una estona abans havia anat a la porteria un perent meu preguntant si jo havia sortit, cosa molt important perquè 'ls organisadors no donassen lo colp de mall sobre l'enclusa. Mossèn Collell hi era també per un cap, tant se val, però jugava ab més finura y diplomacia. Tres hores abans me féu escriure per un religiós amich dihentme que passés per sa celda aviat. Jo, sabent que prop d'ella hi havia algú més, mal-fiantmen, me'n excusí. Veyent aquest camí tancat, se'n obrí un altre. Se valgué d'un metge amich nostre, fentme donar un avís de que, per una grave necessitat, m'esperava en sa casa a les tres de la tarde. Axò era senzillament perquè jo no hi faltés: ell hauria sortit de tras cortina ab la nova de que a les quatre anava a ser pres ignominiosament, més oferintme com arca de salvació l'anada a Vich, en sa companyia, qu'era'l desideratum de tols ells.
S'havia parada, gracies a Déu, la primera falconada, més era de teme la segona, y jo quedava en capella, puix l'orde era gubernativa y no s'havia de revocar tant fàcilment. En efecte, a les onze de la nit havia de tenir segona visita de l'agent, que jo hauria hagut de seguir, de grat o per força, sense que rahons ni defenses hi valguessen. Més Déu m'havia feta la mercè d'escudarme altra vegada, fent perlar una estona abans al señor D. Joseph Guillén, qui, sense haverme vist may, feu conexe tot seguit la veritat y parlar a favor meu al senyor Governador, cabalment quan amichs de tota la vida y perents estimats se'm venian traidorament per menos de trenta diners.
J. M. J.
15 de Juny. Ignorant jo lo que podia esdevenirme al carrer trobí millor quedarme a veure venir les coses desde casa, sentint solament perdre la santa Missa. A mitja matinada rebí la visita del Sr. Guillén y d'un agent de policia amich seu, qui m'assegurà que podia estar tranquil, puix cap de sos súbdits me diria res; a més me digué que s'anava a revocar l'ordre que tenian, los comandants de moços de l'escuadra y de la guardia civil, d'agafarme ahon se vulla que m'ensopeguessen.
A les dues de la tarde aní a mostrar mon agrahiment al senyor Governador per la suau girada qu'havia feta a favor meu, no solament tornant enrera l'ordre de pèndrem, sinó fantme d'escut en aquella terrible adversitat. Ell, afectuosament y ab cristiana cortesia, me féu veure quant li dolia tot allò y quant desitjós estava de que s'arribés a un bon terme. Al despedirnos m'assegurà que, a no haverhi res de nou, no se'm molestaria més.
Axís ha sigut: desde aquell punt y hora no he vist que'm portés lo rossech ningú que tingués aire de policia secreta. Los desenfeynats que, avuy un, demà un altre, me vingueren al derrera, fins al 14 de Juliol, descontantne tres que semblavan portar intencions menos falagueres, tenian la missió ridicula de esporuguirme, com si fos un nen de tres anys, y no venian de tant amunt, puix se dexavan caure al carrer del Duch de la Victoria, ahon suposo que rebrian al matí lo sant y senya y cap al tart donarian compte de ses passejades inútils.
Un dels primers dies de mon suplici s'esbombà por la ciutat la nova de que se m'havia passat per la vergonya de ferme agafar y portar a Vich per la justicia; y quan fins les persones que no'm conexen se'n condolian, sentint a la cantonada del carrer trepig de cavalls y fresseig de rodes y cascabells, me dexí temptar de la curiositat. Donchs era mon cosi, que se n'anava als toros, en carretel-la, ab son clavell a la solapa y son calanyés, al costat da sa esposa. Aquexa acció tant sencilla m'horroritzà.
Arribava, gracies a Déu, al cap-d'amunt del Calvari. Lo 23 de Juliol, entre una y dues de la tarde, vingueren a visitarme quatre enviats del tribunal eclesiàstich de Vich fentme saber de paraula y per escrit que havia sigut sospès de llicencies in divinis. Jo prenguí'l document, y, de genolls en terra, lo posi als peus d'una imatge de la Mare de Déu, ahon és encare, demanantli que'm tingués sempre sota son blau mantell, com m'hi ha tingut fins are.
Cinquanta anys há qu'us seguexo,
sempre m'heu tret a camí:
siau ma Estrella del vespre.
oh ma Estrella del matí!
Aquell meteix dia rebí una prova de que ma oració havia sigut escoltada y atesa, y seguesch portant la creu ab resignació y santa alegria. Tot sia per amor de Déu.
Veuse aquí breument exposada la relació promesa. No ho he pas dit tot: me n'han passades a l'alçada d'un campanar y algunes malifetes tant lletges que no goso dir ni escriure. Per formar judici, los qui hi vulgen veure clar, ja n'hi ha prou. Sols me resta donar les gracies als directors de La Publicitat, Diari del Comerç, Opinió y demés periòdichs, qu'ab tanta valentia com desinterès han presa ma defensa, fent escoltar sa veu al públich de Barcelona, sedent, com en altre temps, de caritat y de justicia.
Antes de la última carta véase cómo contestó el padre Verdaguer al períodico La Unión Católica:
Responent a l'article anònim que'm dedica La Unión Catòlica y insertan El Noticiero y La Vanguardia, sols diré: qu'agrahesch als senyors bisbe de Vich y Marquès de Comillas los esfuerzos paternales, dulces y prudentes que estan haciendo auxiliados por la familia de Verdaguer (conste que no és ma familia, sinó D. Narcis Verdaguer y Callís, de qui cabalment sembla l'article), quienes precisamente le quieren de modo entrañable, fins a ferme agafar pels agents de policia!
Diu que'm dexi traure de la bossa cantitats fabuloses: tothom sab que may les he tingudes, ni molt menos, y que a casa López no manejava pas jo la clau de la caxa. Si alguna cantitat entreguí més que regular, fou, com és natural, ab baneplàcit, sinó per disposició del marquès; y tant d'aquexes com de les altres estich prompte a respòndren a ell meteix o al tribunal.
De ganes de pagar mos deutes no n'hi hauria gaires quan per la suma de 300 duros se'm dexà embargar tots mos llibres y publicacions, fins La Atlàntida, honrada ab lo nom de D. Antoni López, y axò que, ab temps, ho escriguí a son fill, que no'm contestà, y al senyor bisbe.
La virtuosa y santa familia a que's refereix, no'm pot explotar per la senzilla rahó de que no só materia expotable, ja que no tinch res, ni l'almoina de la Missa. No m'explota; m'ampara quan altres me llançan; me protegeix quan altres m'atacan; me salva quan altres me volen perdre. Les demés ridícules y malignes afirmacions, qu'ab lo verí que portan se coneix d'ahon surten, no merexen resposta.
Un favor me fa l'articulista, y és d'haver fet patent lo que jo afirmava ja en mon primer comunicat: que dits amables senyors, de tant que m'estiman, me voldrian tancar per faltat de judici.
J. M. J.
Resumim. A la política d'algunes persones religioses y seculars, tant geloses de la prosperitat del Marquès de Comilles com de la pròpia, convenia que jo, massa caritatiu o massa beneyt, sortís de sa casa. Ab quin medi me'n podian treure? Fentme passar per dement. Com m'hi podrian fer passar? De rahons tèrboles o clares no'n faltarian, d'interessats en la bona obra tampoch; per altra part, la victima, dòcil y obedienta, no havia d'obrir la boca. Dit y fet: endolcintme l'amarga píndola ab bones y enganyoses paraules y ab rahons que jo traduhia per empentes, se feu entrega del mort a mans del senyor Bisbe de Vich. Pochs dies després fou sepultat en lo santuari de La Gleva y Requiescat in pace.
En dos anys li'n passaren molts de carros per demunt y ho soportà ab paciencia, recordant que més ne soportà lo bon Jesús per nosaltres. Son nom, tant conegut alguna hora a Barcelona, s'hi anava esborrant; sos amíchs l'havian plangut al veurel desaparexe, més ja no se'n recordavan, y sos contraris veyan ab goig que s'anava posant terra a sobre de la iniquitat sospitada per molts, però no coneguda per gaires. L'herba de l'oblit anava a crexe y a florir sobre sa sepultura, quan lo mort, que no era ben mort encare, veyent que se li tancava massa bé y tal vegada per sempre, reflexionà y's digué a sí meteix: —Dels qui fugen alguns
n'escapan. Mort per mort, prova la sort.— Trayent forces de
flaquesa y invocant lo sant nom de Déu, tirà la llosa en l'ayre y a la hora més impensada se'n baxà a Barcelona, y, plantantse en la Portaferrissa, d'hont havia sigut tret afrentosament, axecà un crit de Justícia! que ressonà per tot Espenya.
Justícia! ¿Qui me l'havia de fer a mi, en aquets temps, quan ja ningú'm sabia al món, vell, bescantat per males llengües, perseguit y sens un cèntim? Algun pobre de Jesucrist plorà d'alegria al veurem ressucitat, y de tristor al saber que'm volian tornar a fer morir com los juheus a Llàtzer; la prempsa de que més podia refiarme estava amordaçada ab un mos d'or. Mos
contraris ho tenian tot: habilitat, prestigi, influencies, medis d'obrirse tots los camins y de tancàrmels a mi, apariencies de treballar per mon bé, totes les mides y altures preses; fins tenian a favor seu la situació actual. Qui té diners fa sos afers: ells ho tenian tot, jo no tenia res; més no, dihemho al revés: ells no tenian res y jo ho tenia tot, puix no'm desava ni'm dexa la Divina Providencia, qu'axeca de la terra al caygut, trau el pobre de la fanguera y sobre les tenebres de l'impostura y la difamació fa resplandir lo sol de la justícia. Déu torna sempre per la veritat y may es tard quan ajuda.
En prensa las cartas que anteceden, visitamos al ilustre poeta, ofreciéndole las páginas de este libro por si tenia á bien publicar alguna protesta en virtud de las últimas calumnias que, con más osadía y mala intención que fortuna, han publicado algunos periódicos.
—Mañana les mandaré original,— nos contesto sonriendo con dulce bondad.
En efecto: al siguiente día recibimos las poesías con que cerramos este libro. Las espinas de la calumnia las convierte su corazón de mártir en flores purísimas.
La forta tempesta
que'm dobla la testa
y'l cor me despulla
com arbre de fulla;
la destral farrenya
que de mi fa llenya,
tol sia per vos,
Jesuset dolcíssim;
tot sia per vos,
Jesús amorós.
La malavolença
que té a punt l'ofansa;
los claus e improperis
y afronts y dicteris;
la qu'escup metzina,
llengua serpentina.
tol sia per vos,
Jesuset dolcíssim;
tot sia per vos,
Jesús amorós.
Ma corona aymada
d'espines tornada:
l'antiga riquesa,
la nova pobresa,
los goigs que s'esmunyen,
les penes que punyen,
tol sia per vos,
Jesuset dolcíssim;
tot sia per vos,
Jesús amorós.
Les fletxes tirades
per mans amagades;
l'amich que se'm gira
y al cor me les tira;
les que ¡ay! he rebudes
besades de Judas;
tol sia per vos,
Jesuset dolcíssim;
tot sia per vos,
Jesús amorós.
En tos palaus mon esperit hi plora,
no nasquí per cantar en gavia d'or;
de les ciutats cuyta a llançarme fòra,
lo bon Jesús m'acullirà en son cor.
Tot lo que tinch en los encants pots vendre;
no m'enduch res del teu bagatge trist;
de trovador la citara 'm pots pendre:
no'm pendràs, no, la Creu de Jesucrist.
Si't faig nosa en la vall, tindré la serra:
més enfòra'm voldrias desterrar?
Si m'arribas a traure de ma terra,
me resta'l cel encare per volar.
Anant á La Gleva, Maig 1893
Imber abiit et recessit: flores
apparuerunt in terra nostra.
Cant. 2. 11.
Forta ha sigui la tempesta
qu'ha caygui sobre'l meu cap
d'improperis y d'afrontes
y de pedres a bell raig.
Al fon de la pedregada,
oh Jesús, m'he arracerat
de vostra creu santa a l'ombra,
racer dels atribulats.
Quan giro los ulls enrera,
de còdol no n'he visi cap:
era una pluja de roses
la que'm tenia abrigat.
M'afanyo una toya a ferne
per podervos enramar:
més, la tova és tant-petita
per vostre amor, qu'és tant gran!
Llavors a qui m'apedrega
jo digui: —Déu vos ho pach.
Més, ja qu'així'm feu la gala,
tirau mes pedres, tirau;
tiràumen de pedres fines,
de perles y diamants:
de lliris, clavells y roses
encare'n caben al ram
que de nostre amor espera
Jesucrist crucificat.
8 setembre 1895
Lo Criador amaga
dels ulls de l'home sos joyells millors;
la viola més fresca, dins l'aubaga;
l'amor més pur, dins miserables cors.
Dintre la roca'ls diamants enterra,
dels elements com lo rebuts més vil;
l'or més fi, en les entranyes de la serra;
al fons de! mar, la perla més gentil.
En lo bell fons de ia blavor florida
té del matí l'estel hermós desat,
y el cel d'aquesta vida
dins lo Cor de Jesús crucificat.
La Gleva, dia del Cor de Jesús, 1894