¡Son ells!!...

De Viquitexts
Aquest text tracta sobre edició bilingüe de 1859. Per a altres versions, vegeu Jochs Florals de Barcelona en 1859/Són élls!.

¡SON ELLS!!...



DESEMBARCO DE LOS ALMOGAVARES
EN ORIENTE
POR
D. DÁMASO CALVET DE BUDALLÉS
SOCIO HONORARIO DE LA REAL ACADEMIA DE BUENAS LETRAS DE BARCELONA



POESÍA CATALANA

premiada con la ENGLANTINA DE ORO que se adjudicó en el
Consistorio de los Juegos Florales de Barcelona el
dia 1.° de Mayo de 1859, primer año de su re-
instalación después del desuso en que habian
caído desde el siglo xv



ENRIQUECIDA CON LA VERSION LIBRE AL CASTELLANO

POR
D. FLORENCIO JANER
INDIVIDUO DE LA MISMA REAL ACADEMIA



CUARTA EDICION



Librería de Matute
Carretas, 8
Librería de C. Moro
Puerta del Sol, 5
MADRID
1859
Librería de Duran
Victoria, 3
Librería de C. B-Bailliere
Principe, 11





¡SON ELLS!...



DESEMBARCH DELS ALMUGAVERS EN ORIENT.




«E los Almogavers dixeren: vuy
será que ns' mostrarém qui som.»
(Ramon Muntaner, cap. LXIV)

I.

 Del mar Vermell, allá en orient, la lluna
 Entre núvols de foch sortía un jorn;
 Inflant las onas, inundava reálmes,
 Cobrint de dol los temples del Senyor.
 Fins la Grecia, perduda la esperansa,
 Mirava al turch matántne sos recorts,
 Al astre del Islam brillar fatídich,
 Y transmontar del Gólgota lo sol.
   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .
   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .

 La mar bòrra sas platjas, los regnes llurs fronteras,
 Trasplanta en monts la arena lo Simoun cremant;
 Poch duran dels cometas las roijas cabelleras:
 Llú la veritat sola per tota eternitat.
   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .  .   .   .   .   .
   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .   .  .   .   .   .   .
  Prop de la platja hont Tiro repartia
  Sas púrpuras als reys, y dalt de un mont,
  Los habitants de la comarca alsavan
  En un temple pregarias al Senyor.
  Dret á son trono la oració volava,
  Com los perfums de las primeras flors;
  Ell sa mirada en lo infinit perduda
  Gira... y retruny de una campana l' só.
  Al véurer las riberas aclaridas
  Pèl llam en nit de tempestat y trons,
  Lo mariner no gosa, com gosaren
  De aquella gent, á tal senyal, los cors.
  Com inspirats fora del temple surten,
  —¡Son ells! ¡Los Catalans!—esclaman tots,
  Al mirar marbrejarse las onadas
  Ab las surants carenas de Aragó.
  —¡Respira, patria, que si s'ennuvola
  No s'enfosquí jamay lo cel dels bons!




II.


  Y com un vol d'aurenetas
  Vehent sos monts allá d'allá,
  Van corrent á la ribera
  A abrassar als Catalans.
  Ab llurs fills quedan las mares
  Per mostrársels desde dalt;
  Que péls cors es la alegría
  Com la pluja per los camps,
  Que aixeca las débils herbas
  En despit del uracá.
  Fins las áiguas com esclavas
  Los baixells van á besar,
  Y las áuras, que gronxaren
  Dels vencedors los plomalls,
  Empenyent las tallants proas
  Llauradoras de aquells mars,
  Y del inspirat Homero
  Portaren los dolsos cants,
  Se disputan jugueneras
  Nostra ensenya acariciar.
  En tant que l' ¡Desperta, ferro!
  Lo ressó va propagant,
  Y tornan lo crit las rocas
  Ab só més ronch y ofegat.




III.


 Ja los tenim en terra: las marcas de llurs passos
 Respectarán las onas, los uracáns, lo temps.
 ¡Lloch! ¡lloch! als que guanyaren ab llurs robustos brassos
 Reálmes per llur patria, y scèptres per llur Rey.


 Ja péls perills glateixen; ja anyoran las batallas:
 Parle llur pell colrada, llur cos plé de senyals.
 A vert passa lo bronze, á negras las murallas,
 Y se robella l'ferro als aires exposat.


 Las fletxas en la esquena, destrals en la cintura,
 Al bras esquer la adarga, y ab lo tallant coltell,
 Al enemich se tiran, sens dur altra armadura
 Que un mal vestit de cuiro y abonyegat capell.


 Llurs donas, com ells bravas, segueixen llurs petjadas,
 Y en mitx de las batallas alletan á llurs fills:
 Llur foch y valor beuhen en estas mamelladas,
 Y encara noys lo exércit dels pares van seguint.



 Restas de aquellas hordas que l'glás abandonaren,
 Com á un monarca adoran al que los dú al combat:
 Nascuts en mitx las selvas, jamáy los subjugaren,
 Que noys ja ls'adormian ab cants de llibertat.


 Roger en las batallas desperta son coratge;
 Més terras ja l'coneixen que Montserrat pichs té:
 Son elm es la bandera, que al perillós paratge
 Los guia, y la Victoria camina al devant seu.


 Guaytáulo, ja pren terra, ja bratlan sas miradas,
 ¿Qué cerca? ¿Qué l' enuja? — ¿Hont son los enemichs?
 Mal hajan estas onas y dolsas marinadas,
 Que ni una vela esqueixan, ni ns' mostran un perill.




IV.


  —¿Serrahins cercas? Per allí venen,
  A Roger diuhen tots los peons;
  Per la montanya cobarts s'extenen...—
  —¡Qué poden penyas ab valents cors!
  ¡Y qui á sa casa se n' tornaria
  Sens en llurs venas l' arma amussar!
  ¡A ells! ¡San Jordi! ¡Santa María!
  ¡Desperta, ferro! ¡Firam! ¡firam!


  No tenim tendas: pus á guanyarlas:
  La má á la escona, y allí minyons.
  Mostrèmnos dignes al etjegarlas
  De eterna gloria en estos llochs.
  Per las esposas gel lo cor sía,
  Que ja nos cridan los atabals.
  ¡A ells! ¡San Jordi! ¡Santa María!
  ¡Desperta, ferro! ¡Firam! ¡firam!



  Est camp de gloria nostra vinguda
  Trasforme en cércol de gladiadors:
  Llur sanch ne sía nostra beguda,
  Llurs xafats cascos fassan de gots.
  En nostras armas Grecia confia:
  Torném al poble sa llibertat.
  ¡A ells! ¡San Jordi! ¡Santa María!
  ¡Desperta, ferro! ¡Firam! ¡firam!


  Fills, patria, donas, plens de riquesas
  Sempre ns' rebéreu y vencedors:
  Esta es la empresa de las empresas,
  Vos durém armas, sedas, pendons.
  ¡Deu nos ajuda! Marquém est dia
  En llurs rengleras lo pas del llam.
  ¡A ells! ¡San Jordi! ¡Santa María!
  ¡Desperta, ferro! ¡Firam! ¡firam!