A Déu siau, vós, mon delit

A Déu siau, vós, mon delit,
car tot mon bé és ya fallit
      tant quant al món.
Yo·m recort bé del que ya fon,
e lo plaer m'acorda hon
      l'aconseguí.
Mas ya no·l sent com lo sentí,
e poch temps ha que yo·n perdí
      lo sentiment.
Per bé que no l'hagués present,
sentia un saboriment
      molt delitant,
que m'aparia fos davant
aquell delit, no pas semblant,
      mas propri ell.
ara no sent sabor d'aquell,
perqué lo temps és ya molt vell
      qu·és l'àbit ras;
e ya no·s pot fer que tornàs
haver delit e que usàs
      del que usí;
e tostemps par lo temps a mi,
tant que no sent més qu·un fadrí.
      Mesell me trob:
en sofirença no só Job,
ans volria tirar l'estrob,
      essent dispost:
car si algun delit m'acost,
de fet aquell me lunye tost,
      un altre·n vull,
car mon sentiment no l'acull
a rebre'l, axí com fer sull,
      d'on pas avant,
e tots los delits vaig cercant,
prenent algú, altre leixant
      d'aquells primers.
Reconeguts, no·m són plaers,
ans los trob tots per lo revers
      quant los pratich.
Ells són aquells, en cert ho dich,
mas yo qui·ls reb, açò us publich
      que altre só
en lo sentir, no·n la rahó;
e del temps he perdut sahó,
      e tot jorn pert,
e vench en un delit desert.
Un altre·n cerch, ab ull despert
      per ell trobar,
tal com lo solia tastar;
mas a mi no·l veig acostar
      sí com dabans,
cercant com me fes sos engans,
temps allargant; mas yo veig vans
      mos pensaments.
De mi no·m cal esperiments;
no·m poden més portar los vents
      en algun port,
per qué la mort no·m pot fer tort:
si·m pren en camí dret o tort,
      per ella·m tinch.
En passar temps la vida princh,
e aquella a mi no retinch
      per altre bé,
car de ma obra a mi no·n ve
algun delit, e açò sab bé
      mon pensament,
que àls no porta en esment,
sinó de mi avorriment
      e menysprear.
L'entendre no·m pot delitar,
puix res a mi no pot donar
      que del món fos,
e yo no·m trobe virtuós
ne d'entendre tan abundós
      que·m delitàs
en qué la veritat trobàs
e obres de virtut obràs,
      on és tot bé;
car benaventurança·s té
sobr·aquests pilars, e no sé
      que·s tinga·n àls.
Alguns só axí tots carnals,
crehents qu·en delits corporals
      açò està;
altres, qu·en les honors serà.
L'avar diners ajustarà,
      essent tant foll;
crehent que·l diner tot mal toll,
sens mils menjar e jaure moll
      los vol haver,
e null senyal se pot haver
que li vinga per lo diner;
      e viu content
a son semblant, mes famolent
té l'apetit contínuament;
      e viu penat,
car per null temps veurà·cabat
son foll voler. E fos bastat
      a nombr·aquell!
Sent e no sab la dolor d'ell,
per qu·és la causa dins sa pell,
      e no en l'or.
Qual és l'avar sens esta·orror?
Del qu·imagina ser senyor
      no·s menys qu·esclau
D'aquestes fins parlar no·m plau,
car savis molts crech sapiau
      que u han dit tot.
De vanaglòria fóra glot,
furtant sentència o mot
      d'aquells primers.
Poques natures de plaers
són que no y mesclen desplaers:
      ço sab cascú;
mas qui menja carts no és dejú,
e qui no pren conduyt algú
      mor-se de fam.
Yo só aquell, e de mi·m clam,
puis per ma colpa·n part no am
      res d'aquest món;
e ço és que pus me confon:
com mes penses no tenen hon
      hajen camí,
car mal e bo, com lo perdí,
altre mellor yo no·n prenguí
      per hon anàs.
Entreforçat me trobe, llas,
no vaig avant ne torn atràs,
      camí perdut.
En part, forçat hi só vengut,
car per edat y só vengut
      e per seny poch,
car ouix me viu a l'enderroch,
yo degra cambiar lo joch,
      mudant delit,
lo qual haguí prop de complit;
mas per dues parts m'és fugit,
      segons sabreu:
la una que l'entendre meu
lo defalt coneix, e l·és greu
      com l'à vist tart;
l'altra, qu·m trobe ya vellart,
e no·m valdria giny ne art
      que fos amat.
D'açò·m trob tan entrenyorat
que m'ha del món tot apartat,
      si bé·n ell visch,
e yo de tot son bé·m desisch,
puix que no·s trob en mi lo visch
      on Amor cau.
Aquell que fa del rey esclau
e d'esclau rey de fet torna u,
      perqué fer sab,
no y ha res que tost no acab:
si pren lo cors, és pres lo cap
      del pus sabent.
Ses ungles contra mi, o dent,
no han poder, e só'n content,
      puix me trob tal;
car si·m fos l'edat cominal
yo pendria·n bé lo seu mal,
      e ya fon fet.
Puis és axí que·m trob sostret
dels béns que natura promet,
      yo m'abandon
ab tal dolor, que no sé hon
haja reffugi·n part del món
      en qué·m repòs.
Ya lo procés me trobe clos,
e la sentència tinch al dós,
      remey no y ha;
ya l'anafil diu: "Ta, ta, ta:
aquest és qui del món se'n va
      e fuig a Déu!"
No só·n la terra al parer meu,
menys en lo cel, segons veheu:
      yo só·ntre dos.
¡O quin estat tant graciós,
que l'om estiga sospitós
      del loch hont és!
Quant en lo món Déu a l'hom mes
y els animals, secret promés
      dar fi e bé.
Quant animal, hom sa fi té,
d'on és content, e no y cal fe:
      rahó y ateny.
Sa pròpria fi à cascú seny
en l'obra sua, qui l'empeny
      en delit gran;
per qué és cert que·ls hòmens han
alguna fi per la qual van
      al fi darrer,
car si la part son bé requer,
lo tot la deu molt mils haver,
      dubtar no y cal.
Açò atteny tot animal,
e par que y basta·l vejetal
      de menys valor.
Tot ço que sent fuig a dolor
e v·a delit per sa dolçor,
      no pensant d'ell;
mas de la obra hix aquell,
lo qual és gran, poch, leig o bell,
      l'obra semblant.
E donchs no·s vaja·lgu clamant,
si ha dolor del qu·és obrant,
      puix que mal fa;
car de mal fer tal guardó ha,
e lo ben fet cascú pagà
      més del degut.
Tal delit no é yo perdut,
car per saber l'é conegut,
      mas no sentit;
car si l'hagués aconseguit,
yamés l'aguera derrinclit,
      ne ell a mi;
e yamés hom l'asaborí
que no·l seguís tot lo camí,
      mentres visqués.
¿Qui és aquell, que·s desisqués
del senyor, qui tant bé li fes,
      per un dolent?
E de tal só estat servent
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
mas tal com fon, fuy mig content,
no pensant que·l deffalliment
      dins en mi fos;
mas que per ser malventurós,
e no per ser prou ginyós
      tal fi m'és fuyt.
D'un arbre bort volguí bon fruyt,
e trobar aygua·n vexell buyt
      per mi fartar.
Mas almenys podia gustar
y en lo començ mi contentar
      en molta part,
no pas en tot; e no y val art
que·l bé honest romang·a part
      e l'om trob fi.
És ver que yo m'adelití
e tot altre delit prenguí
      e veus que·m dolch,
e tant com puch ma dolor colch,
que res d'aquella yo no tolch,
      ans la complach.
E sé qu·és leig com no amach
la gran tristor que·m fa ser flach,
      vehent quin só,
e lo món de bella saó
e mi en disposició
      que l'he jaquir,
Qui pot tal dolor sofferir?
Que·m sembl·ahir poguí sentir
      los béns abdós,
ço és l'útil e·l delitós,
dels quals assats fuy abundós,
      a mon semblant.
L'útil per si no·m fon davant:
jamés diners fuy desijant,
      mas per haver
lo que al delit fon menester,
hon despenguí tot món saber
      e part dels béns.
Mas a present me són turments
aquells semblants que han les gents
      d'on se veu clar
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
      puix que bé és
molt ha durat e só'n représ
com no·legesch fi hont metés
      propòsit ferm,
e no pot ser que no·m referm,
puix no tinch cor e cap enferm
      d'aquell bé falç.
Si res amprench, no pot ser àls
sinó ver bé, porgat de mals,
      fi del desig.
Enans sentí molt gran fastig;
no·n lo començ, mas en lo mig
      sentí afany.
Yo é perdut sens algun guany;
yo só que hisch de un calt bany,
      e·n hun romanch.
Als delits la porta yo tanch,
e com los sent, contínuu planch
      per lur contrast,
car mi recorda del fin past;
mes ya no sent res lo meu tast,
      segons quin só.
L'enteniment, son companyó,
vehent açò, mostra's felló
      e l'ha jaquit,
y ab lo voler és ahunit
per fer tal obra d'on delit
      puguen haver;
mas no encòntran lo carrer;
en general saben qué fer
      e no fan res,
perqué·n saber tal bé no·s pres
ne·s pot haver per ser entés,
      mas per l'obrar;
car sens virtuts no·s pot gustar,
la qual naix del continuar
      actes de bé.
Virtuts ab gran delit se té;
sinó ensemps, no les hagué
      home algú.
Ací fall lo juhí comú;
si no és poch, ho sap cascú
      qu·ensemps estan.
Saber se pot, mas no u sentran
los qui mals fets praticaran
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
perdonen-me los qui mal fan
      que·n tal cas són.
Altres ne sé, de qu·és ple·l món:
sabents lo bé qué és e hon
      és assegut,
ço és en l'obra de virtut;
mas en l'obrar no han vengut,
      per qué·n començ
la dolor la voluntat venç.
Ço fa que yo res no començ,
      e tots som tals:
no pas los bons ne·ls de tot mals;
mas los que hom diu cominals
      axí·ls avé.
Ells han propòsit de fer bé,
mas no han l'àbit, ço per qué
      s'ateny delit.
Los bons han lur camí complit
havent lur intent conseguit
      e són contents;
los malvats són cas·inpotents
d'esmenar lurs deffalliments,
      d'on han dolor.
Lo pus mal hom té mal pijor,
e lo més bo delit major,
      no u cal provar.
Açò no·ntén lo popular:
entre mil bé poden comptar
      lo qui se'n trau.
És molt que ferm açò cregau:
que la dolor delit tornau,
      bon àbit fet.
Ladonchs se mostra ser perfet,
com la raó ha tot constret
      lo sensual.
Yo sé lo bé, mas faç lo mal;
perqué l'entench en general,
      no·n singular,
lo mal é volgut praticar:
sabut e sentit é molt clar
      y el bé·n confús.
No per bon seny é perdut l'ús,
mas per lo temps m'és dat reffús:
      estich axí
que·n nulla part yo·m veig camí;
mes obres no guarden ull fi,
      viu só e mort.
Los delits passats me recort;
açò·m roman qui·m fa report
      d'algun pensar:
no res qu·m puixa delitar,
car en res no puch aturar
      lo pensament;
e qui no·ntén, no és volent,
e valgra'm més mal eligent
      qu·estar torbat,
no havent res delliberat
per lo juhí la voluntat,
      d'on romanch va,
que·n fi alguna cor no·m va.
És lo pejor estat qu·està
      l'om en tal cas.
No sé al món que hom trobàs
semblant de mi e que·l cercàs
      en los dos móns:
yo só despullat d'aquests dons
que vells e jóvens e minyons
      han per dret lur.
Cascú té fi per ell adur
en aquell loch hont li procur
      l'apetit seu;
en nulla part me porta·l meu,
car ço que·m plach, ara m'és greu,
      e res no veig
de tot quant fas no sia leig.
Mas no u am tant que yo u pledeig:
      forçat o vull;
car ço que alta tost a l'ull
yo u enterromp, puix no y acull
      lo que fer dech.
Fulles e flors vull d'un fust sech,
e no vull dir que bé u conech;
      en part ignor
bé si mereix un agre plor;
açò fa un virtuós cor,
      mas yo·m reprench
car mon penssament no estench,
e, ginyant, aquell no estrench
      en algun fi,
ço és en Déu, puix vol a mi,
leixant lo món pobre y mesquí,
      puix ell no·m vol.
No·m fa procés que fer no sol.
Yo li perdó, passant mon dol
      ab cor no clar,
car no puch ab mi acabar
ab cor sancer de perdonar,
      e mal no·m fa.
Quant regonech açò com va,
la dolor que dins mi està
      me tol poder
que no ús de mon poch saber;
com passa ço, noy és mester
      dir-ho pus larch.
La passió nos fa embarch,
que ço qu·és dolç nos par amarch
      e pel revés;
nostre juhí pren menys ho més
segons lo voler serà stés
      en bé o mal.
Encara fa lo que menys val:
que fa la cosa ser no tal
      com és en ver,
aquella que ab lo saber
conegués, ans que·l gran voler
      vos carregàs.
Perquè no·s pot fer hom obràs
ab passió, que no·s torbàs
      nostre juhí;
aytant és flach, més que mesquí,
d'aquell qui és semblant a mi
      e d'altres molts!