A mi acorda un dictat

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
A mi acorda un dictat

de
Ausiàs March



A mi acorda un dictat
per nom Contemptus nomenat,
avisant los hòmens del món
qu·en les coses que d'ell són
no esperen bona fi,
car són via e camí
de trobar perdició.
E remembra'm de la sahó
quant legí·l dictat aquest,
que·m fonch lo legit manifest,
mas no·ntenguí·l significat;
aprés, quant fuy hom per edat,
l'entenguí sens saborir;
ara més tart començ sentir
lo bé e mal que y és entés.
Lo mal, en les coses no és:
instruments són ab que hom fa;
per ço en elles mal no ha.
Natura y ha més bé molt gran;
a l'estimar és nostr·engan
perque·n prenem d'elles estrem,
e lo mig bé no·l conexem
perqu·és amagat en loch fosch,
e veig a tothom ésser losch
per a poder-lo divisar.
Hom pot bé del mig disputar:
entendre's pot, mas no sentir;
no·s conegut, mils se pot dir;
abasta·l nom tant solament
e que l'obrant sia volent;
virtut lo cor més que·l cap vol.
Lo mig de la cos·ab que sol
obrar virtut que·s diu moral,
és punt tan sobtil que no y val
vista de home previst,
e vol que hom no sia trist
volent per lo mig caminar
o tant com s'i pot acostar,
car no és en ell lo punt saber.
Per ço alguns han més poder
que altres per als forans fets;
mas basta que sien discrets
los hòmens per voler la fi,
e si no·ncontren lo camí
dins lur voler, l'abit està;
e si·l saber hi fallirà,
son àbit no·n reb lesió,
car son voler e la rahó
a la virtut no han fallit.
Volent fer bé, no sens delit
l'acte de virtut se compleix,
e si·l saber hi deffalleix
no·s culpa de la voluntat
hon aquest bé tot és causat,
e lo saber serveix a l'ull.
Per ço d'aquest bé parlar vull,
e dels dos altres parlaré,
e per linatges los partré,
segons d'ells és ya menció,
d'on çurt gran delectació
qu·aprés de l'obra·s mostre fi.
Lo bé delitable per si
és pus comú e general,
tocant a l'hom e l'animal.
Lo profitós és per esguart,
e per aquest hom aprén art;
mas tot retorna en delit,
car si res fa l'om per profit,
açò és per adelitar;
per que·m vull dispondre parlar
dels actes més particulars
que·ls hòmens han familiars
per ses fins poder conseguir.
Darrerament de tot, vull dir
del bé honest un gran procés,
e serà poch, segons ell és,
mas, segons mi, serà·lgun tant.
Tant són e tals qui·m van davant,
parlants de tal material
-e majorment en general-,
que·m cové dir dels singulars,
e, com mils sabré, dir-los clars,
mas no en tant qu·en fastig torn.
E menys de pendre altre born,
de tot lo bé faré un munt;
enaprés lo metré desjunt,
partint aquell per moltes parts,
e no·m calrà consell ne arts,
car yo qui u sent, parlar-ne puch.
No és algú tan desastruch
que no puixca dir lo que sent.
Ço que jutja l'enteniment
no necessari, no és clar.
Lo seny no pot hom enganar
de ço que sent de bé o mal.
Primer diré-u en general,
que·l bé munda tant com és bell;
és leig lo mal qui·s met prop d'ell,
sperant que·s meta·n son loch.
D'on tinch per foll -e no per joch-
tot hom qui·s vol treballs donar
per un apparent bé trobar,
car volent bé, vol tot son mal
e cau en error capital,
si pensa que mesclats no són:
axí com l'abella·s confon
com pus fort vol donar son pich,
se mostra contra enemich
qui en excés un tal bé vol.
Cercant aquell, en part se dol,
e conseguit, dolor atteny;
e si aquest és hom de seny,
veu aquell bé molt poch durant.
No té·l perill tostemps davant,
mes si per cas la pensa y ve,
almenys ho creu, si no u sab bé,
que aquell bé tost perdre's pot:
no coneix tant, que veja·l clot
hon prestament serà caygut.
Per àbit sab, mas no·s astut,
o, per mils dir, no és prudent,
car lo delit qui ll·és present,
pel motiu de la passió
li enfosqueix tant la raó
que no·l jaqueix clar dicernir,
ne·l bé·n singular appetir;
e no·s de franch arbitre tolt,
hoch tant diffícil, que no·s solt
lo bé honest poder amar.
Ell porà bé vers ell anar,
mas cor tirat, buyt de saber;
tostemps és solt lo franch voler
a fer deffora·l que li plau.
Mas si a l'appetit desplau,
no pot fer qu·en plaer li torn
menys que no faça un gran born
faent-li perdre l'àbit pres,
puix és en lo sensual mes,
lo qual no·s de raó forçat.
Bé pot ésser per temps ginyat,
mas no sobrat en un instant,
e porà ser tan rebel·lant,
c·ab delit jamés l'obrarà.
Los actes ell bé complirà
-tot quant pertany a la raó-,
mas no·s tolrà de passió
ne serà·b ella clar vehent,
e, no·ntenent, és no volent.
Voler li fall tant com saber:
no sab tot hom qual és primer
d'aquests en l'obra de virtut,
car si l'entendr·és decebut,
lo voler és mal ordenat
e si·l voler és mal reglat,
l'enteniment no jutja bé.
D'açò pus larch no parlaré;
lo gran philòsoph vos acús,
qui n'ha tocat e no dessús:
tot larch en l'Ética ho diu
-en lo Sisé, temps ha que u viu,
yo m'acort bé com hi està-.
Tornant al punt, hom no farà
que, de lonch temps abituat,
per algun vici delitat,
aquell jaquesca·n un instant.
Déu ho pot fer, qui és tirant
lo cor de l'hom en un moment,
mas no·s pot fer naturalment
sens perdre hom de temps espay.
Tot hom deuria haver esglay
en algún delit carregar,
car molt és dur aquell leixar,
e ço qu·és menys, no té·l saber.
E donchs, bé·s foll qui son poder
vol metr·en cercar tal delit,
en fermetat molt deffalit;
e dolor és la sua fi,
per bé qu·en tots aja·lgun fi,
exceptat lo de la virtut;
mas entre·ls mals és mal pus brut,
e·ntre los béns és major bé.
Delits vol hom que mal no·n ve,
e pot aquells ben elegir
en aquells, puix no y vol sentir
sinó deport en recrear;
e no vulla·n aquells pensar
sinó ser via per l'onest.
Mas ací·s causa·l mal aquest:
que puix l'onest no·s principal,
l'om per natura·s animal
que requer dels béns lo millor,
e si·n l'onest no·s trobe·mor,
dels falsos ha ésser vassall;
mas entre·quells és entrevall
de valor, segons oyreu,
e d'açò gran exempl·aureu
dels folls qui són encadenats,
qu·essent de follia sobrats
prengueren falsa opinió,
e tant com és luny de raó
és foll qui·n ella posa fi.
L'om qui tras honor té camí
e vol ésser molt affamat,
per dues vies és orat:
volent aquelles en excés,
e per cercar-les al revés
d'on les poria encontrar;
e qui riquesa vol justar
ja per açò no erra pas,
mas per ser foll qu·imaginàs
trobar son desijat repòs,
e que tinga son compte clos
que per sos diners serà·mat.
Bé·s porà fer sia honrrat
dementr·esperen què farà;
reconegut, si res no·n fa,
sens mal fer serà mal volgut.
Cascú deu ser apercebut
que hon no és discreció
regeix la sola passió,
la qual va orba, menys de fre,
qu·en lo mig loch no va ne ve,
e si l'encontra no y roman.
Molts hòmens són qui bé faran
no sabents lo perqué ne com.
Açò no cau en savi hom;
mas no sab bé lo que hom fa
en aquells delits que·l cors va,
axí com lo toch e lo gust.
L'om és de carn e no de fust;
per qu·és forçat que s'i delit,
e tolén enuig e despit
gran és lur delectació;
per que té molt fre la raó
que aquests puxa bé domar.
L'oyr, lo veure y l'odorar
no han gran força de per si,
e no és gran delit lur fi
si al toch fi no prevenen,
e serà molt si tant estenen
lur fi al seny interior;
car lo delit e la dolor
que porten per los senys forans
e imaginacions grans
d'on mal e bé se'n consegueix,
lo toch e·l gust, clar se pareix
que són senys portants delit gran.
Aquests delits que hòmens han,
del sensual han de surtir;
altres sab hom forçats d'exir
de la pensa tant solament.
En aquests res lo cors no sent
perque són luny de corporals;
aquests son delits animals,
los quals parteixen del compost,
e no fa poch qui sab dir tost
quin és aquell voler que·ls vol
e per que tan fort los col
puix naturals no li són.
E tant res no prea·l món
com honor e diners e fama;
sobre aquesta flaca rama
tot hom fa sos tempraments:
lo cors no·n soffir sentiments,
car no són de s·apprensió;
deffora·ls senys -e que·m perdó-
no sent per si, mas com ajunt.
Tot hom qui sab, ací apunt
que tal delit és lo pijor
que pus tost passa en dolor,
e de natura és pus luny.
Lo seu delit té fora·l puny
qui·n joch de daus met tot son bé,
e qui·n amor de dones té
lo seu entendre y voluntat;
en un instant és trastornat
l'estament de aquests abdós,
e de cert és més perillós
que estament altre algú:
val e no y val ser importú,
e lo mestre no y sab res.
Tots los que natur·à mes
luny d'est com a reprovats,
qui en tal se són delitats,
en raó són deffallits;
aprés los metré·n per escrits
en l'orde que·ls delits met.
¿Par-cos ésser foll perfet
hom qui·n la mar sa vida fa,
jurant que jamés s'i veurà
quant se veu prop de la mort;
passat lo cars, no ha deport
altr·en lo món qu·és navegar?
¿E qué us parrà si deu passar
per hom foll lo gran caçador,
no per ser menys de gran error,
per defalt de enteniment?
No ha senyals d'om entenent
l'om qui molt se adelita;
causa dóna de sospita
d'ésser tingut per hom pech.
Quant hi pens, de mi renech,
del que·n passí en secret
e lo publich, lo que n'he fet
-gents ne fan lo testimoni-.
Bo seria estremoni
per tancar l'ull dels vehents.
Yo vull dir mal de les gents
qui no meten sa esperança
en la cosa qu·és fermança,
no curant del principal.
Açò és al món gran mal,
segons clarament veureu,
e de cert ab mi sereu,
faents part en lo juhí.
Qualsevol via o camí
per alguna fi anar,
no deuria returar
la sperança de algú.
Tot cavaller, en comú,
poch li val temprar lo cors,
ne dret estar sobr·aspre dors
d'un fort cavall e bé regir;
si·ls afers d'armes vol fugir,
tot quant ha fet és casi va.
Algú és qui bé junyirà
e luytarà vestit e nuu,
que jamés vestí arnés cruu
ne altre per armes a fer;
e tals fets no són, en ver,
per contentar-se d'aquells,
mas per passar a pus bells
sí qu·és fundat son offici,
e trob un terrible vici
aturar-se l'om aquí.
Molt poch se val metge a si,
medecina studiant,
si no·s dispost sanitat
ministrar a l'hom malalt;
e aquell qui en puig alt
a l'estrem muntar emprén,
no fa res, si no s'estén
a passar del mig avant.
Molt deu ser hom recelant
que del que fa la fi guart,
e que no s'atur en part
que·l treball sia perdut;
y en lo que fa, sia astut
que guart la fi e la via;
si és bona, Déu la guia,
e, si mala, dich-li foll.
No sab com se rompa·l coll,
mas veu la via per hon va.
De l'honest bé res no sabrá;
lo fals bé sab e com hi van;
la fi que·n vol és ple d'engan,
però bé y va pel carrer dret.
Sol una fi és qui promet
lo gran repòs de l'apetit;
les altres, no; mas són delit
segons la valor d'om e lur.
E l'om és pec qui no·s procur
les fins segons discreció;
e sens valent disposició
ses fins no valdran un pujés,
car volrà coses de no res
y en loch tal metrà tot son bé.
De tres linatges a nós ve
delit e bé que·ns pot venir.
Del bé honest no·m cur res dir,
fins que los dos sien tractats;
lo profitós, tantost com nats
som, ab gran cuyta requerim,
car de fet aquell prenim
movent-nos a la mamella,
car natura·ns aparella
ço per que la vida crexem,
mas no sabent lo per qué u fem,
no·l volem com a profitós;
per ço natura·l dóna a nós,
qui sab lo com e lo perqué.
Lo delitós sens esguart ve,
car puix havem tastat la llet,
de fet l'apetit és costret
voler aquella sens esguart.
Tot quan hom fa per algun·art
o per alguna·lectió,
se fa per sol·affectió
d'alguna fi per que entén,
e una fi moltes ne pren
per a venir-s'i acabar;
perque·l darrer se deu jutjar
per lo pus bell e lo millor.
E qui nau fonch construÿdor
per victòria conseguir,
molt millor fi volch apetir
que·l mercader per a guanyar,
y aquest millor que·l qui robar
volgués ab ella dels amichs;
e qui per guarda d'enemichs
en pla sab fer un fort castell
ab tot lo seu gran aparell,
de molts officis hach mester
e tant quant l'obra o requer
fins en ésser acabada.
Dins la gran fi és trobada
una fi d'altra pus gran;
e les que més prop li estan
són pus belles e stimades;
e les que són apartades
d'aquella fi verdadera
són molt luny de la carrera
per conseguir son repòs.
En tot·altra fi no·l pos,
yo tot sol, l'afalliment;
hom o sent per sentiment,
e la raó no y contradiu,
e cascun savi açò diu.
Ell és regla en tal fet:
a son juhí és hom constret,
e lo recors és sol a Déu.
En la terra no podeu
a millor jutge recórrer.
E qui·ls delits vol discórrer
e les fins d'on ells se prenen,
delits són que a nós vénen,
que la vid·a nós procura;
ella no passa fretura
d'onor, fama e riquesa,
ne ha volentat encesa
en voler victòri·atényer.
En altres no·ns cal empényer,
los quals són requests per viure;
altres que no vull escriure
e són los actes d'engendrar
per l'espècia conservar
-que, si no fos, periria
en natura maestria,
que l'animal proveheix
del delit, e açò pareix
en l'om, animal comú-.
Açò sab bé casi cascú,
mas pels grossers ho diré.
En general tot hom sab bé
que naturalment l'animal
sab bo lo dolç, e l'amarch, mal,
e quant ha son li plau dormir.
De la spècia, yo vull dir
que tal cosa plau al ca
que lo bou ne fugirà,
e l'om, com animal, semblant.
De l'individuu só pensant
que Joan una tal cosa vol
que Martí de si la tol.
Molt és açò manifest;
altre delit és desonest
per sol costum reprovat,
qu·en lonch temps serà causat
y a natura molt desplau.
Açò crech bé sapiau
qu·altra natura fa costum:
gran seria lo volum
per lonch exemplificar.
Natura molt se vol mostrar
cruel, aspra, fort e dura,
que tal complexió·ns procura
faent-nos senblants als bruts,
axí com fa molts sorts e muts
e difformes molt estranys.
De aquests no passen anys
qu·entre nosaltres vejam.
És veritat que si obram
e conseguim algun delit,
aquell és molt pus deffallit
que de natura és pus luny;
lo que, raó tirant, s'ajuny
e natura lo acull,
no en tant com lo veure l'ull,
car necessari no li és,
quant és reglat, no és représ,
mas a tot hom prou li faça.
Ell falaga, mas ab maça
dóna colp que trenca·l front.
Tantost el primer affront
par qu·en ell tot bé fenesca;
lo primer bocí és bresca,
lo més voler és més que fel.
Davant ell està un gros vel
que a pochs se dexa veure;
terrenal déu se fa creure
per l'om sabent e lo millor.
Aquest és l'ídol de honor
e de fama leig guanyada;
per aquest vida penada
passen los qui bé n'esperen,
e jamés altre·n saberen
sinó·l bé aquell que·n surt,
no conexent si han de furt
tot lo bé per hont les han,
e per mal saber, ab engan,
o per molt malvats mijans.
Fer de malalt home sans
és la fi de tot bon metje;
l'especier no sab fetge
si és snas o entecat:
a ell no és comanat
sinó dar materials;
aquesta és sa fi, no àls,
e aquells bé confegir.
E qui bé vol inquirir,
erbolari·s diu qui·ls cull;
sa fi tota s'i recull
e pus avant no s'estén.
Males fins vol qui amprén
de haver honor e fama;
molts hi van ab coxa cama,
mas no en justar riquesa;
e qui voluntat encesa
té per lo gust e son fer,
axí del tot que·l seny requer
l'enteniment mal reglat,
e·l voler mal ordenat
se ordene·n males fins,
a part de fora e de dins,
segons bones los aparen,
tals per si, altres que·n paren
per la major conseguir.
Tot hom pot bé per fi tenir
ço en que sa sperança met,
e son voler no mostra set
en altre que·n conseguesca
[...]
sa darrera intenció.
La primera volició
en que hom met son voler,
allò és fi, puix és primer
per que totes coses obra;
e si aprés mes-hi sobra
altra intenció aprés,
l'altre no·s fi, mas via és,
per aquella anadida.
Tantost és la fi jaquida
si la intenció·s darrera,
la darrera pres ab primera,
puix la primera·s més atràs,
e serà via e pas
per conseguir la novella;
axí com lo qui s'aparella
a fer vida filosoffal,
e vol puix l'apostolical
perque li appar pus alta,
e d'aquest món se desalta
puix tant l'abelleix lo Cel.
De si mateix hach bon zel
y en virtuts morals més fi;
aprés girà lo seu camí
en celestial virtut.
Tot axí com l'om astut
e de vils parents e amichs
qui·s vol metre en fer-se richs
per avançar sos parents,
e girant sos pensaments
pujar volch en senyoria;
d'una fi en altra tench via
per muntar en pus alt loch,
on sentrà molt glaç e foch,
y en tot quant per muntar farà.
E qui diners ajustarà
per satisfer altre desig,
de grosser passa molt lo mig
qui de avar li metrà nom;
de la fi pren sobrenom,
puix en aquella s'atura,
e per la fi mes sa cura
en les coses que y anà,
e d'aquelles no s'amprà
sinò per un passament.
E qui met son pensament
en les dones y esperança,
e per ço diners avança,
bé pot ser dit luxuriós
durant lo temps que n'és ginyós.
La fi li és tostemps davant
e per ses vies és obrant,
mas la fi està dins ell;
defora·s mostra l'aparell
per la fi aconseguir;
e per ço veu hom fallir
lo juhí de moltes gents,
jutjant los fets aparents,
los quals hom veu, mas no·l perque,
aquell qui·l fa, quina fi té
secreta·n son amagat si.
Si bona o mala és la fi,
la intenció la jutjarà.
Poques fins hom ampendrà
havents les vies sens dolor:
al desijar tot és dolçor;
al posseyr, dubte no y fall.
No és mester qu·ab escandall
hom vulla saber aquest fons:
ací veu hom reys e peons
en esta mar ser offegats;
los primers són tras tornats,
e lo darrer passa primer,
e per açò no és mester
que y pens lo que vol navegar,
mas que vulla los ulls clucar,
affermant lo compte de tots,
donant rialles e sanglots.
Mas alegria no han ya,
car de falç bé yamés serà
content lo seu posseÿdor,
car veu-lo molt prest perdedor
e dins ell molt terribl·affany.
No·n diré pus, car dins un any
cascuna lengua dirà poch.
E donchs lunyem-nos de tal joch,
que tot lo guany és dolorós,
e lo cercar, molt affanyós.
Al posseyr, de tot se'n treu,
per que ací cloure poreu
que lo delit d'aquell fals bé
no·s ver delit; açò sent bé
molt hom qui u passa e no u sab.
E no penseu jamés acab
de saber l'apassionat
l'estament hon està posat,
car no escapa d'ignorant:
lo fals delit qui·l va davant,
acompanyat de la dolor,
mescla lo dolç ab l'amargor;
e bon delit mesclat no és
ab la dolor, ne·l prea res
qui aquell pur ha bé sentit.
Mas l'home de virtut fallit
aquest delit li par estrany,
e no creuria dins un any
que sia res, puix que no·l sent;
no té senyal, sia·parent,
que tal delit se puix·aver.
Ell no sent res, sinó·l plaer
que li presenta·l delit mal,
lo qual li torna·n natural,
e dins en la dolor se viu,
e de aquella no·s esquiu
puix altre bé no coneix.
E clarament açò pareix
en los conversants malament,
car, de cert, viuen en turment:
delit en ells e dolor cau,
e si bé feyen, no·ls escau,
ans no volrían que Déu fes
que llur mal àbit se perdés
per aquell bo de la virtut,
lo qual és fi e fort escut
per que no tem dolor lo pas,
e qui·l se vist no·s troba llas,
ans lo treball li dóne cor
que no l'atteny de por dolor,
e ço que promet, ell atteny;
e tant pot fer que nos estreny
que venim a molt prop de Déu,
e pot hom dir: "Açò és meu."
Los altres béns, de altre són,
car són de natura o del món,
e lo saber és casi fum;
sol aquell bé qu·és en costum
de tenir domptat l'apetit
a la raó, estret, subdit,
pot ésser dit propri de l'hom;
no·l pot haver sinó lo prom
e de aquell deu ésser entés,
car per saber en gran excés,
sens lo voler bé arreglat,
tal hom sabent e malvat
e valgra més que fos grosser,
car no haguera tant poder
d'exir en obra de mal fet;
saber indifferent se met
car no termena l'om a bé.
Lo bé que per natura ve,
si sdevé en l'ome mal,
no porà ser sinó tal
com lo qui pot d'aquell usar,
e la color que·l volrà dar
pendrà com drap de tintorer.
Semblant és lo nostre voler,
que tot quant li porta lo juhí
anar farà per lo camí,
d'on pendrà nom de mal o bo.
Tot quant que la fortuna do,
e quant à donat e darà
serà segons ne usarà
l'om ab l'arbitre ministrant.
No vull dir pus d'ací avant
per no ser dit feixuch per lonch;
per ço lo meu parlar estronch



PD-icon.svg Aquesta obra es troba sota domini públic. Això és d'aplicació per tot el món, ja que l'autor va morir fa més de 100 anys. (Més informació...)