Alexíada/Llibre II

Llibre II

Capítol I

[1] Qui vulgui conèixer els orígens i el llinatge de l'emperador Aleix, el remetem als escrits del meu cèsar, que també versen sobre l'emperador Nicèfor Botaniates. Manuel, el germà primogènit d'Isaac, Aleix i els altres plançons del meu avi patern, Joan Comnè, havia estat designat estrateg autocràtor per l'anterior emperador Romà Diògenes, mentre que Isaac havia estat nomenat duc d'Antioquia. Contengueren en moltes guerres i batalles i arrabassaren molts trofeus als adversaris. Seguint els seus passos, el meu pare havia estat promogut a estrateg autocràtor i enviat contra Urseli per l'emperador regnant Miquel Ducas.

[2] Quan l'emperador Nicèfor apercebé la seva habilitat marcial i fou informat que havia acompanyat el seu germà Isaac a Orient, on havia exhibit un grau de maduresa impropi de la seva edat i havia demostrat la seva heroïcitat en diferents combats abans de derrotar Urseli, l'acollí amb la mateixa estima que prodigava a Isaac. Abraçava els dos germans amb felicitat, els mirava amb bons ulls i de tant en tant els convidava a seure a la seva taula.

[3] Aquest estat de les coses inflamava la gelosia en contra seu, sobretot per part de Boril i Germà, els dos bàrbars d'origen eslau que ja he esmentat. Els coïa veure que l'emperador els tenia en bona consideració i que la pluja incessant de dards envejosos que els queia al damunt no els feia cap mal. Coneixedor de la bona fama universal que tenia Aleix malgrat que encara era imberbe, l'emperador l'havia nomenat estrateg autocràtor d'Occident i li havia concedit la dignitat de pròedre.^{[nota 1]} Ja he parlat a bastament de totes les victòries que obtingué a Occident i de tots els rebels que sotmeté i conduí engrillonats a l'emperador. Aquestes coses no feien gens de gràcia als esclaus, ans atiaven el foc de la seva enveja. Sovint xiuxiuejaven en les tenebres, maquinant en contra [d'Aleix i Isaac] i difamant-los davant de l'emperador, adés obertament, adés secretament o servint-se de tercers, i recorrien a tota mena d'astúcies en el seu afany de deslliurar-se'n.

[4] En aquest destret, els Comnens no veieren altra sortida que conciliar-se els cortesans del gineceu i que aquests últims els ajudessin a guanyar-se encara més la simpatia de l'emperadriu. Tenien el do de gents i sabien com manegar-se-les per entendrir fins i tot una ànima de pedra. De fet, Isaac ja havia trobat la seva recompensa quan l'emperadriu l'havia seleccionat com a marit de la seva cosina.^{[nota 2]} Era un model de virtut, tant per les seves paraules com per les seves accions, i ressemblava el meu pare en gairebé tot. Que les coses li anessin bé, emperò, no era motiu per descuidar el seu germà. Igual que [Aleix] l'havia ajudat a concloure el matrimoni, ara ell estava decidit a fer el possible per mantenir-lo en l'entorn immediat de l'emperadriu. Diuen que Orestes i Pílades eren tan amics i es tenien tant afecte que, en plena batalla, cadascun es despreocupava dels enemics que l'atacaven i sortia a l'encontre dels que assaltaven l'altre, o parava el seu propi pit per aturar les fletxes que cercaven el seu amic. Doncs bé, [Aleix i Isaac], dos dits de la mateixa. El vincle que els unia era tan fort que cadascun dels dos corria a interposar-se entre el seu germà i els perills que poguessin sorgir. Cadascun sentia les gestes, els honors i, en general, els successos de l'altre com si fossin seus.

[5] Així doncs, la Divina Providència es feu càrrec dels interessos d'Isaac. No gaire més tard, a proposta d'Isaac, els funcionaris del gineceu convenceren l'emperadriu d'adoptar Aleix amb paraules suaus. Es trobaren al palau el dia estipulat i l'emperadriu adoptà Aleix seguint el procediment establert des de temps antics. Gràcies a això, el gran domèstic dels exèrcits d'Occident es tragué un pes enorme de sobre. A partir d'aleshores, tots dos començaren a anar i venir sovint del palau, on retien el degut homenatge als emperadors i, després d'una breu espera, es presentaven davant de l'emperadriu. Aquestes coses avivaren encara més l'enveja en contra seu.

[6] Els Comnens, que havien rebut molts avisos de tot això, vivien amb l'ai al cor, puix que, si acabaven caient a la teranyina [dels seus enemics], no els en trauria ningú. Per tant, cercaren la manera de garantir la seva seguretat amb l'ajuda de Déu. Estudiaren curosament nombroses opcions amb la seva mare i rumiaren de valent fins que trobaren un bri d'esperança per a la seva salvació humana: es presentarien davant de l'emperadriu tan aviat com tinguessin algun pretext creïble per fer-ho i li revelarien el secret. Tanmateix, dissimularen les seves intencions i no comunicaren els seus plans a absolutament ningú. Es movien amb cautela, igual que els pescadors que van amb compte de no espantar els peixos. Com que no gosaven informar l'emperadriu de la seva voluntat de fugir (no fos cas que, amoïnada per ells mateixos i per l'emperador, decidís explicar-ho a aquest últim), descartaren aquesta opció i buscaren una altra sortida. No els faltava traça per aprofitar les oportunitats que es presentaven.

Capítol II

[1] Com que era massa vell per tenir fills i temia la dallada ineludible de la mort, l'emperador meditava la seva successió. Hi havia un tal Sinadè que venia d'Orient i era de llinatge il·lustre, ben plantat, forçut i eixerit. Tot just arribava a la flor de la joventut i, per si no fos prou, els unien vincles familiars.^{[nota 3]} El preferia a tots els altres i pretenia nomenar-lo successor, com si el poder imperial fos una mena de llegat patri. Cras error: podent afermar la seva posició fins al final dels seus dies i, alhora, fer un acte de justícia transmetent la sobirania a Constantí, el fill de l'emperadriu, com una herència del seu pare i el seu avi, cosa que li hauria merescut la confiança i la benevolència de l'emperadriu, el vell sembrava les llavors de la seva pròpia ruïna sense comprendre com d'injustos i perniciosos eren els pensaments que li voltaven pel cap.

[2] Per molt que aquests rumors es propaguessin sigil·losament i en veu baixa, l'emperadriu els sentia i se li nuava el cor pensant en el perill que planava sobre el seu fill. Tanmateix, amagava la pena que l'afligia. El seu estat no escapà a l'atenció dels Comnens, que trobaren l'oportunitat que cercaven i decidiren anar a visitar l'emperadriu. La mare [dels Comnens] establí que seria Isaac qui hi entaularia la conversa, acompanyat pel seu germà Aleix. Comparegueren davant de l'emperadriu i Isaac li digué: «Senyora, no us veiem com ahir, ni com abans-d'ahir, sinó tenallada per pensaments que no poden sortir a la llum, com si no sabéssiu amb qui compartir el vostre secret». Ella, que encara no estava disposada a obrir el pit, feu un sospir profund i li contestà: «Aquesta mena de pregunta no es fa a una forastera, car el simple fet [de viure a l'estranger] ja dol. Ai de mi, he patit una desgràcia rere l'altra i intueixo que la sort encara me'n reserva d'altres». Els homes retrocediren sense afegir ni una paraula i restaren una breu estona pensant amb els ulls clavats a terra i les mans tapades. Seguidament, li feren la deguda reverència i se n'anaren a casa en gran angoixa.

[3] L'endemà tornaren a parlar amb ella. Com que la veieren més contenta, se li atansaren tots dos i li digueren: «Senyora, som els vostres fidelíssims servidors^{[nota 4]} i estem disposats a suportar tot el que sigui menester per la vostra persona imperial. Que cap pensament no us trasbalsi o us faci vacil·lar». Aquests mots foren com un jurament de lleialtat a l'emperadriu i els exoneraren de tota sospita. Havien descobert el secret, puix que estaven dotats d'una ment viva i sagaç i en tenien prou amb algunes paraules per escatir els pensaments més ocults i ben guardats de la gent. Oferiren immediatament el seu suport a l'emperadriu, fent-li palesa la seva fidelitat de moltes maneres i prometent-li que l'ajudarien sempre que els ho requerís. Seguint el precepte apostòlic,^{[nota 5]} es comprometeren a alegrar-se amb ella quan estigués alegre i plorar amb ella quan plorés. Li demanaren que els tractés com si fossin paisans i convivents seus, com si tinguessin els mateixos orígens, i li imploraren que, si alguna de les persones que els tenien enveja es dirigís a ella mateixa o l'emperador per blasmar-los, els ho fes saber com més aviat millor a fi que les trampes dels seus enemics no els agafessin desprevinguts. Li feren aquest prec, l'exhortaren a mantenir-se ferma i li asseguraren que, amb l'ajuda de Déu, li farien costat incondicionalment i que, mentre depengués d'ells, ningú no usurparia el tron al seu fill, Constantí. Volien ratificar aquest concert amb juraments, car no podien deixar passar ni un moment per culpa dels envejosos.

[4] D'aquesta manera, es tragueren un pes de sobre i es tornaren a animar. A partir d'aleshores, conversaren amb l'emperador amb millor cara. Sabien perfectament, sobretot Aleix, com amagar els seus pensaments més pregons i les seves intrigues més profundes darrere d'una façana exterior. Com que la flama de l'enveja cremava cada cop més intensament i, tal com havia estat convingut, eren informats de totes les calúmnies proferides a l'emperador per difamar-los, ja no tenien cap dubte que els dos poderosos esclaus maniobraven per eliminar-los. Així doncs, cessaren d'anar ensems al palau imperial, com havien acostumat a fer, i començaren a anar-hi ara l'un, ara l'altre en dies alterns. Era un pla astut i digne de Palamedes: si algun dels dos era empresonat arran de les conxorxes dels precitats escites, l'altre encara seria a temps d'escapolir-se i així no caurien tots dos en el parany dels bàrbars. Aquesta era la seva idea. Tanmateix, les coses no anaren com sospitaven que anirien, car resultaren ser superiors als confabuladors, tal com es disposa a explicar aquest relat amb tota claredat.

Capítol III

[1] Quan l'emperador fou assabentat que la ciutat de Cízic havia caigut en mans dels turcs, la seva primera acció fou cridar Aleix Comnè. Aquell dia justament li tocava a Isaac anar al palau. En veure arribar el seu germà, contràriament a allò que havien acordat, li preguntà com era que havia vingut. [Aleix] li ho aclarí de seguida: «L'emperador m'ha convocat». Una vegada hagueren entrat i fet la deguda reverència, com que era hora de dinar, [l'emperador] els manà que es quedessin una estona i compartissin la taula amb ell. Segueren cara a cara, l'un a la banda dreta de la taula i l'altre a la banda esquerra. No trigaren gaire a advertir que els altres presents xiuxiuejaven amb cares llargues. Alarmats per la possibilitat que els esclaus els haguessin preparat una mala jugada i que estiguessin en perill imminent, intercanviaven mirades furtives sense saber com reaccionar.

[2] Feia temps que es treballaven l'entorn de l'emperador amb paraules meloses, actes de cortesia i tota mena de detalls atents, així que havien reeixit a fer-se seu el mateix cuiner. Un dels servidors d'Isaac Comnè se li acostà i li digué: «Anuncia al meu senyor la presa de Cízic, d'on ha arribat una carta amb aquesta notícia». Dit i fet, [el cuiner] transmeté el missatge a Isaac en veu baixa mentre repartia els plats per la taula. [Isaac] el repetí al seu germà bellugant discretament els llavis. Aleix, més viu que una centella, entengué les seves paraules a la primera. Tots dos respiraren fondo, alliberats de l'angoixa que els havia turmentat. Ja refets, es posaren a madurar la resposta que donarien si algú els demanés el parer i el consell útil que oferirien a l'emperador si els consultés.

[3] Mentre ho ponderaven, l'emperador, que es pensava que no estaven al corrent de la sort de Cízic, dirigí la seva mirada cap a ells i els feu avinent que la ciutat havia caigut. Ells, resolts a guarir les ferides que el saqueig de ciutats havia obert en l'ànima de l'emperador, aixecaren la moral tocada del sobirà i li insuflaren noves esperances que tot sortiria bé, asseverant-li que no costaria gens ni mica recuperar la ciutat. Li digueren: «Sobretot, Majestat, no us enutgeu. Els que han pres la ciutat ho pagaran set vegades». L'emperador, impressionat, els acomiadà del festí i ja no perdé la serenor en tot el dia.

[4] A partir d'aleshores, els Comnens sovintejaren encara més el palau imperial i redoblaren els esforços per empeltar-se en l'entorn de l'emperador. No volien deixar cap escletxa que poguessin explotar els que conspiraven en contra seu ni donar-los cap excusa per alimentar el seu odi, ans procuraven guanyar-se l'apreciació dels altres a fi que pensessin i parlessin bé d'ells. Sobretot, pretenien complaure l'emperadriu Maria i fer-li notar que estaven dedicats a ella en cos i ànima. Com que era casat amb la seva cosina, Isaac podia conversar amb ella sense ambages, mentre que el meu pare aprofitava els seus propis vincles de parentesc: la seva adopció li havia proporcionat un magnífic pretext per interaccionar amb l'emperadriu. El seu comportament era impecable i feia ombra a l'enveja dels malefactors. En efecte, no els havia passat desapercebuda ni la profunda rancúnia que els tenien els esclaus bàrbars ni la volubilitat de l'emperador. Lògicament, feien tot allò que podien per no perdre el seu favor i convertir-se així en presa fàcil per als seus enemics. Certament, els caràcters més volubles oscil·len com el flux i el reflux de l'Eurip.^{[nota 6]}

Capítol IV

[1] Els esclaus veien que les coses no anaven com esperaven i que ho tindrien complicat per destruir homes com aquests, car la simpatia que els tenia l'emperador creixia dia rere dia. Després de discutir i descartar moltes altres opcions, es decantaren per un nou pla: els cridarien una nit d'amagat de l'emperador i els traurien del mig arrancant-los els ulls per algun crim inventat.

[2] Els Comnens, que els veien venir, donaren moltes voltes al tema. Sabien que el nus es podia estrènyer en qualsevol moment, així que, empesos per una necessitat imperiosa, arribaren a la conclusió que la seva única esperança de salvació era revoltar-se. Fet i fet, quin sentit hauria tingut esperar que els posessin un ferro roent als ulls i extingissin el sol que contenien? No en digueren res a ningú. Al cap de poc, Aleix rebé l'encàrrec de conduir una part de l'exèrcit que havia de passar per l'armeria abans de ser aviada contra els agarens^{[nota 7]} que havien saquejat la ciutat de Cízic (es donava el cas que en aquell temps era domèstic d'Occident): vet aquí l'excusa perfecta per convocar per carta els comandants de l'exèrcit que li eren afins juntament amb els homes que menaven. Es posaren en marxa i feren via cap a la gran ciutat.

[3] Algú, esperonat per l'esclau Boril, inquirí a l'emperador si era la seva voluntat que el gran domèstic concentrés tantes forces a la capital. [L'emperador] el feu cridar de seguida per preguntar-li si era veritat. Tot reconeixent que havia apel·lat l'exèrcit, [Aleix] desmentí de manera convincent que estigués reunint soldats de tot arreu. Digué: «Les tropes, que estaven dispersades, venen de totes direccions en compliment de les ordres rebudes. Qui les vegi arribar en massa des de diferents parts de l'Imperi Romà i en tregui la conclusió que estem congregant l'exèrcit sencer es deixa enganyar per les aparences». Per molt que Boril li discutís tots els arguments, Aleix fou més persuasiu i els altres li donaren la raó. Germà, que era més simple d'esperit, no digué ni piu. Com que aquestes noves acusacions tampoc no havien soscavat la confiança de l'emperador en el domèstic, aprofitaren que era el moment idoni (el vespre) per parar una emboscada als Comnens.

[4] El ressentiment envers l'amo és una part indestriable de la condició d'esclau; quan un esclau no pot actuar contra el seu amo, es posa a acumular poder fins a esdevenir insuportable per als seus companys d'esclavitud. Aleix Comnè era tractat amb aquesta mena de temperament i actitud pels precitats esclaus. L'hostilitat d'aquests últims contra els Comnens no tenia res a veure amb els interessos de l'emperador. N'hi ha que diuen que Boril cobejava el tron imperial, mentre que Germà, el seu còmplice, l'ajudava diligentment a preparar l'emboscada. Discutien els seus plans i debatien com resoldrien l'afer d'acord amb els seus designis, parlant obertament de coses que fins aleshores havien mussitat a cau d'orella.

[5] Un alà de naixement que tenia la dignitat de mestre^{[nota 8]} sentí el que deien. Aquest home, que feia temps que era proper a l'emperador i un dels seus confidents, sortí durant la mitja guàrdia de la nit i anà de dret a casa dels Comnens per alertar el gran domèstic de tot el que havia oït. N'hi ha que diuen que l'emperadriu no estava del tot desinformada que el mestre havia eixit a veure els Comnens. [Aleix] el conduí davant de la seva mare i el seu germà. Quan acabaren de sentir aquella terrible notícia, determinaren que havia arribat el moment de treure a la llum allò que fins aleshores havien mantingut ocult i, Déu volent, trobar el camí de la seva pròpia salvació.

[6] Quan, al cap de dos dies, rebé la notícia que l'exèrcit era a Tzurúlon^{[nota 9]} (una petita ciutat situada en algun indret de Tràcia), el domèstic sortí durant la primera guàrdia de la nit i anà a visitar Pacurià (un home que era menut d'estatura, però combatiu, com diu el poeta,^{[nota 10]} i descendia d'una família il·lustre d'Armènia)^{[nota 11]} per explicar-li-ho tot: la fúria i l'enveja dels esclaus, la trama que feia tant de temps que ordien en contra seu i el pla que acabaven de teixir per extirpar-los els ulls. Afegí que no seria escaient que encaixessin el cop com esclaus, ans seria preferible que fessin un acte de bravura abans de sucumbir, si fos necessari; això, deia, és el que hom espera de les persones amb grandesa d'esperit.

Notes

1. El pròedre era el president nominal del Senat.
2. Irene d'Alània.
3. Nicèfor Sinadè, fill de la germana de Botaniates amb Teòdul Sinadè.
4. Literalment, «esclaus».
5. Romans 12, 15.
6. L'Eurip, el braç de mar que separa l'illa d'Eubea de la Grècia continental, és conegut per l'alternança i la força dels seus corrents i contracorrents.
7. El gentilici agarens, que en la literatura romana d'Orient de l'antiguitat tardana es referia als primers invasors àrabs de Mesopotàmia, el Llevant i Egipte, posteriorment es feu extensiu als musulmans en general.
8. Malgrat que en derivava el nom, la dignitat àulica de mestre tenia ben poc a veure amb l'antic càrrec funcionarial de mestre dels oficis.
9. Avui Çorlu.
10. Homer, Ilíada, V, 801.
11. El militar Gregori Pacurià era iber, és a dir, georgià, i no pas armeni.