Alexíada/Llibre I

Llibre I

Capítol I

[1] L'emperador Aleix, el meu pare, ja havia prestat grans serveis a l'Imperi Romà fins i tot abans de pujar al tron. Sortí en campanya per primera vegada durant el regnat de Romà Diògenes. Els seus contemporanis el consideraven una persona admirable i amant del perill. Quan tenia catorze anys, ja frisava per seguir l'emperador Diògenes en la seva àrdua expedició contra els perses.^{[nota 1]} Era tota una amenaça per als bàrbars, car, si hagués arribat a enfrontar-s'hi, la seva espasa hauria quedat embriagada de sang, tal era el temperament marcial del jove. Tanmateix, l'emperador Diògenes no li ho permeté, conscient de l'enorme dolor que afligia la mare [d'Aleix],^{[nota 2]} que plorava la mort recent del seu primogènit, Manuel, un home que havia fet grans i admirables gestes en nom de l'Imperi Romà.^{[nota 3]} A fi que tingués algun consol i que no hagués d'enviar un altre fill a la guerra quan encara ni tan sols no sabia on havia d'enterrar el fill gran, cosa que li hauria provocat una terrible paüra que ell també patís una desgràcia i ella no sabés ni on havia caigut mort, l'emperador manà a Aleix que tornés amb la seva mare. Així doncs, aquella vegada li fou denegada la possibilitat d'acompanyar els que marxaven en campanya, però el futur encara li reservava mantes oportunitats de fer proeses. Efectivament, durant el regnat de l'emperador Miquel Ducas,^{[nota 4]} després del derrocament de Diògenes, mostrà la seva vàlua en el conflicte amb Urseli.^{[nota 5]}

[2] Aquest home era un celta^{[nota 6]} que havia prestat servei en l'exèrcit dels romans i, enardit per la seva bona fortuna, havia anat acumulant poder i reunint un exèrcit considerable de compatriotes i gent d'altres contrades fins a esdevenir un tirant formidable. Just quan l'hegemonia dels romans rebia un cop dur rere l'altre i l'auge dels turcs amenaçava d'eclipsar els romans, que reculaven com la sorra que cedeix sota el pes dels peus, fou el moment que elegí per emprendre el seu propi atac contra l'Imperi Romà. L'espurna del seu caràcter tirànic caigué sobre l'esca del deplorable estat de l'imperi i en sotmeté gairebé tots els dominis orientals a les seves depredacions. De res no serví enviar en contra seu nombrosos generals de provada valentia i experts en l'art de la guerra i les batalles, car ni amb tota la seva experiència no foren capaços de derrotar-lo. Tan aviat prenia la iniciativa i queia sobre els seus enemics com una tempesta de trons i llamps com feia causa comuna amb els turcs, i els seus assalts eren tan poderosos que aconseguí capturar molts prohoms i posar les seves falanges en desbandada.

[3] El meu pare, Aleix, era lloctinent sota les ordres del seu germà,^{[nota 7]} que havia estat investit comandant de tots els exèrcits d'Orient i d'Occident. Quan el bàrbar turmentava els romans amb les seves constants incursions a la velocitat del llamp, el meu admirable pare, Aleix, fou elegit per plantar-li cara i nomenat estrateg autocràtor^{[nota 8]} per l'emperador Miquel. Esmerçà en aquesta tasca tota la seva intel·ligència i tota la seva experiència com a general i com a soldat, tot i que tampoc no havia tingut gaire temps per adquirir-ne (gràcies als seus ingents esforços i la gran atenció que prodigava a totes les coses, els més destacats dels romans consideraven que havia assolit el pinacle de l'experiència militar i el veien com el famós romà Emili,^{[nota 9]} com Escipió i com Hanníbal el cartaginès;^{[nota 10]} encara era molt jove i li acabava de sortir el primer borrissol, com se sol dir). Feu presoner aquest Urseli, que escometia els romans sense parar, i restablí l'ordre a Orient en pocs dies, puix que era un home a qui li feia falta poc temps per determinar la línia de conducta més adient i encara menys per aplicar-la. El cèsar relata detalladament com reeixí a atrapar Urseli en el segon llibre de la seva història, però jo també narraré aquests fets per la relació que tenen amb la meva.

Capítol II

[1] El bàrbar Tútac^{[nota 11]} tot just havia arribat de les profunditats d'Orient amb una gran host per saquejar el territori dels romans. Mentrestant, Urseli era vençut repetidament per l'estratopedarca^{[nota 12]} i perdia una fortalesa rere l'altra tot i disposar d'un exèrcit nombrós i equipat generosament amb armes de bona qualitat, car les habilitats del meu pare, Aleix, superaven les seves amb escreix. Així doncs, decidí cercar una escapatòria. Atrapat entre l'espasa i la paret, es reuní amb Tútac, li oferí la seva amistat i l'exhortà a forjar una aliança amb ell.

[2] Tanmateix, la resposta de l'estratopedarca Aleix a aquesta maniobra fou establir vincles encara més estrets amb el bàrbar, congraciant-s'hi amb paraules, obsequis i tota mena de mitjans i argúcies. Era molt més enginyós que un home qualsevol i sempre trobava una sortida, fins i tot en les situacions més complicades. Convençut que el pla més eficaç per assolir el seu objectiu consistia, a grans trets, a oferir la seva amistat a Tútac, li digué: «El vostre soldà^{[nota 13]} i el meu emperador són amics. Aquest bàrbar, Urseli, ha alçat la mà contra tots dos i ha esdevingut un formidable enemic de l'un i de l'altre, puix que ataca reiteradament el meu emperador i va arrancant bocinets de terra als romans, alhora que arrabassa a Pèrsia possessions que legítimament li corresponen. Ho fa recorrent constantment a l'engany, car ara aprofita l'ombra del vostre poder per anar en contra meu, però més endavant, quan cregui que ha arribat el moment més propici i se senti segur, es tornarà a girar i alçarà la mà contra vós. Ara bé, si voleu fer-me cas, la propera vegada que Urseli acudeixi a vós, empresoneu-lo i envieu-nos-el a canvi de la gran recompensa que us donarem. En traureu tres coses:», prosseguí, «en primer lloc, rebreu una dinerada com no s'ha vist mai; en segon lloc, us guanyareu el favor de l'emperador, que us portarà al cim de la prosperitat; i, en tercer lloc, complaureu en gran manera el vostre soldà amb l'eliminació d'un enemic tan perillós com aquest, que tan aviat ataca els romans com cau sobre els turcs».

[3] Juntament amb aquest missatge, el meu pare, cap de l'exèrcit romà, feu arribar a Tútac una certa quantitat de diners i ostatges il·lustres a l'hora convinguda i així convencé els bàrbars de capturar Urseli. Ben aviat compliren la seva part del tracte i lliuraren el presoner a l'estratopedarca, que era a Amasia.^{[nota 14]}

[4] Malgrat tot, els diners trigaven a arribar, car [Aleix] no disposava de fons propis i l'emperador havia tingut tan poca cura a l'hora d'enviar els seus que no és que anessin a poc a poc, com diu la tragèdia,^{[nota 15]} sinó que simplement no apareixien enlloc. Mentrestant, els homes de Tútac li reclamaven amb insistència la recompensa acordada, tot amenaçant que, si no la rebien, alliberarien el presoner sense més dilació i el deixarien tornar allí on l'havien atrapat, però [Aleix] no tenia prou recursos per pagar-los el preu degut. Després de passar-se tota una nit donant-hi voltes, resolgué demanar als ciutadans d'Amasia que li prestessin els diners que li feien falta.

[5] Conscient que no seria gens fàcil, a trenc d'alba en feu venir tots els habitants, especialment els més rics i influents. Adreçant-se principalment a aquests últims, digué: «Tots esteu assabentats del tracte que aquest bàrbar ha dispensat a totes les ciutats del tema dels Armeníacs^{[nota 16]} i sabeu quants pobles ha saquejat, quantes persones han patit els seus insuportables abusos i quants diners us ha robat. Però ara, si així ho voleu, ha sorgit l'oportunitat de deslliurar-vos de les seves maldats. Per tant, no podem deixar-lo escapar. Com veieu, hem reeixit a enxampar el bàrbar gràcies a la punya que hi hem posat i, sobretot, la voluntat de Déu. Ara, Tútac, que és qui el té al calabós, ens exigeix una recompensa, però anem escurats, car ens trobem en terres remotes i fa tant de temps que lluitem contra els bàrbars que hem esgotat tots els recursos que teníem. Si l'emperador no fos tan lluny i el bàrbar ens donés més temps, hauria fet portar els diners de la capital, però com ja sabeu, res d'això no és possible, així que ens haureu de fer una bestreta per pagar la recompensa i més tard l'emperador us en retornarà fins a l'última moneda a través de nosaltres».

[6] Quan acabà de pronunciar aquestes paraules, els ciutadans d'Amasia, a punt de revoltar-se, l'escridassaren i formaren un tumult, esperonats per homes de gran perfídia acostumats a atiar les passions de la multitud. Les tensions no paraven de créixer entre els que volien mantenir Urseli sota clau i animaven la turba a apoderar-se'n i els que feien tot un enrenou (com sol fer la gentalla) per treure Urseli del seu captiveri i retirar-li les cadenes. L'estratopedarca, tot i veure que la gent estava fora de si i que el seu objectiu penjava d'un fil, no s'acovardí, ans, armant-se de valor, feu un gest amb la mà per intentar silenciar la gentada.

[7] Després d'una llarga estona i amb molts esforços, aconseguí posar fi al rebombori i, reprenent el fil, digué: «Em deixa bocabadat, gent d'Amasia, que no us adoneu de les manipulacions d'aquestes persones que pretenen ensarronar-vos i que, disposades a comprar la seva seguretat amb la vostra sang, us fan mal sense parar. Què en traieu, de la tirania d'Urseli, a part que us matin, us mutilin o us tallin extremitats? Aquestes persones, la causa d'aquestes desgràcies, han conservat les seves fortunes adulant el bàrbar al mateix temps que gaudien de la magnificència de l'emperador fent veure que no havien lliurat la ciutat d'Amasia i els seus habitants al bàrbar, i tot això ho han fet sense cap mena de consideració pels vostres interessos. És per això que malden per apuntalar el tirà, afalagant-lo per salvar la pell alhora que demanen honors i obsequis a l'emperador. I, si mai la situació canvia, tornaran a mantenir-se'n al marge tot inflamant la ira de l'emperador contra vosaltres. Si voleu fer-me cas, acomiadeu de moment els que us inciten a revoltar-vos, torneu a casa vostra, rumieu això que us he dit i veureu qui us ofereix els millors consells».

Capítol III

[1] Havent sentit aquestes paraules, canviaren de parer igual que una conquilla tomba sobre un costat diferent en caure i tornaren a casa. De totes maneres, l'estratopedarca, sabedor que el poble és propens a canviar d'opinió en un tancar i obrir d'ulls, especialment sota la influència de persones roïnes, i tement que de nit prenguessin la iniciativa i anessin a buscar Urseli per llevar-li les cadenes i posar-lo en llibertat, com que no tenia prou homes per guardar-se d'aquesta eventualitat, ordí un engany digne de Palamedes.^{[nota 17]} Feu veure que cegava Urseli: estant el presoner ajagut a terra, el botxí li atansà el ferro mentre Urseli cridava i gemegava com un lleó que rugia. En realitat, era tot una farsa, car el que suposadament era cegat havia rebut instruccions de bramar i vociferar, mentre que el que havia de simular que li treia els ulls havia rebut ordres de mirar-lo amb rancúnia, actuar de manera despietada i, sobretot, fingir que li feia perdre la vista. Així, mentre Urseli era cegat sense ser cegat, el poble aplaudia i la notícia de la seva mutilació corria com una reguera de pólvora.

[2] Aquesta actuació, representada com si fos dalt d'un escenari, convencé tota la gentada, tant els que vivien a la ciutat com els que venien d'altres contrades, d'acudir com un eixam d'abelles a pagar la seva contribució. L'objectiu del pla d'Aleix era precisament que els que es resistien a aportar diners i encara mantenien l'esperança de sostreure Urseli de la custòdia del meu pare veiessin frustrades les seves expectatives, car les seves maquinacions havien quedat sense efecte, i, havent fracassat els seus designis, prenguessin partit per l'estratopedarca per guanyar-se la seva amistat i estalviar-se la fúria de l'emperador. L'admirable general tenia Urseli en el seu poder, tancat en una gàbia com si fos un lleó i amb els ulls encara embenats com a símbol de la seva suposada pèrdua de la vista.

[3] Així i tot, encara no es donava per satisfet amb aquesta fita ni tenia cap intenció de negligir la resta de la seva missió, com si ja hagués assolit prou glòria, ans reprengué i tornà a situar sota l'autoritat de l'imperi moltes altres ciutats i fortaleses que havien sofert l'opressió d'Urseli. Tot seguit, agafà les regnes del seu cavall i es dirigí cap a la reina de les ciutats. De camí, feu una breu pausa per descansar amb el seu exèrcit a la ciutat del seu avi,^{[nota 18]} on feu una gesta comparable al rescat d'Alcestis, la muller d'Admet, per Hèracles.^{[nota 19]}

[4] Quan Docià,^{[nota 20]} nebot de l'anterior emperador Isaac Comnè i cosí d'Aleix, un home il·lustre tant pel seu llinatge com per les seves accions, veié que Urseli tenia aspecte d'haver estat cegat i que el conduïen agafat de la mà, deixà anar un profund gemec i, vessant llàgrimes pel seu calvari, es planyé de la crueltat del general. Enutjat, el criticava per haver-li tret els ulls a un home tan noble, un autèntic heroi que hauria d'haver restat impune. Aleix li respongué: «Ben aviat, estimat, coneixeràs les raons per les quals ha estat cegat». Poc després, se l'endugué juntament amb Urseli a una sala, on destapà la cara del presoner i deixà al descobert els seus ulls, que lluïen amb foc a la mirada. Docià quedà bocabadat, mut d'admiració i sense saber com actuar davant d'un miracle d'aquesta magnitud. Es fregà reiteradament els ulls per assegurar-se que no fos un somni, un encanteri o un nou artifici d'aquesta mena. Quan s'apercebí de la misericòrdia amb la qual el seu cosí havia tractat aquest home i l'astúcia amb la qual havia procedit, esclatà d'alegria i, amb el seu astorament mudat en joia, l'abraçà i li besà la cara una vegada i una altra. L'emperador Miquel, el seu seguici i tots els altres experimentaren els mateixos sentiments.

Capítol IV

[1] Seguidament, el nou emperador, Nicèfor, li encomanà una altra missió, aquesta vegada contra Nicèfor Brienni,^{[nota 21]} que havia sumit tot Occident en una profunda crisi després de posar-se la diadema i proclamar-se emperador romà. L'emperador Miquel Ducas tot just havia estat deposat i havia canviat la corona i la diadema pel vestit talar i l'humeral propis d'un alt sacerdot quan Botaniates assumí el tron, es casà amb l'emperadriu Maria,^{[nota 22]} com explicaré detalladament, i es feu càrrec dels afers de l'imperi.

[2] Nicèfor Brienni, que havia estat nomenat dux de Dirràquion^{[nota 23]} per l'emperador Miquel i ja maquinava per emparar-se del poder fins i tot abans de l'ascens al tron de l'emperador Nicèfor, havia tramat una revolta contra Miquel. Seria redundant contar els seus greuges i la seva manera de procedir en aquesta obra, car la història del cèsar ja recull els motius de la rebel·lió. De totes maneres, sí que convé exposar breument com feu servir la ciutat de Dirràquion com a base per sotmetre els territoris occidentals al seu domini i com fou capturat. Si algú vol conèixer els detalls d'aquests fets, el remetem al cèsar.

[3] Aquest home, un guerrer consumat que descendia d'un dels llinatges més il·lustres, destacava per la seva grandària, la seva cara formosa, el seu enteniment, que era superior al dels seus contemporanis, i la força dels seus braços, qualitats que el feien mereixedor d'exercir l'imperi. Tal era la seva capacitat de persuasió i d'obtenir l'adhesió de les persones tan bon punt les veia i hi entaulava una conversa per primera vegada que tothom, tant els soldats com els civils, estigué d'acord a elevar-lo al primer rang i proclamar-lo digne de governar a Orient i Occident. Quan arribava a una ciutat, era rebut amb les mans alçades en senyal de súplica i, quan marxava cap a la següent, ho feia aclamat per les masses. A més d'inquietar Botaniates, les notícies d'aquests fets agitaren l'exèrcit que li era lleial i escamparen un sentiment d'impotència arreu de l'imperi.

[4] Així doncs, es prengué la decisió d'enviar contra Brienni el meu pare, Aleix Comnè, que acabava de ser nomenat domèstic de les escoles,^{[nota 24]} al capdavant de les forces disponibles. L'Imperi Romà es trobava en les seves hores més baixes. Els exèrcits d'Orient estaven dispersats en totes direccions a causa de l'expansió dels turcs, que s'havien fet amos i senyors de gairebé totes les terres situades entre el Pont Euxí i l'Hel·lespont, els mars Egeu i de Síria, [i] el Saros^{[nota 25]} i els altres rius, especialment els que flueixen per Pamfília i Cilícia i acaben desembocant en el mar d'Egipte. Aquest era l'estat dels exèrcits d'Orient. Mentrestant, a Occident, Brienni havia sumat tantes legions a la seva causa que a l'Imperi Romà ja tan sols li quedava un exèrcit molt minvat i inadequat. Els que es mantenien fidels eren uns quants immortals^{[nota 26]} que feia poc que havien empunyat l'espasa i la llança per primera vegada, alguns soldats de Coma^{[nota 27]} i un regiment de celtes que havia perdut la major part del seu efectiu. Aquestes foren les tropes que li assignaren al meu pare. Tot cridant els aliats turcs a les armes, els funcionaris de l'emperador li manaren que marxés a combatre Brienni, confiant no tant en les capacitats de la host que dirigia com en la seva intel·ligència i el seu geni militar.

[5] Tanmateix, en assabentar-se que l'enemic avançava a marxes forçades, sortí de la reina de les ciutats amb els seus homes degudament armats, sense esperar que arribessin els aliats, i establí un campament sense fossats ni palissada prop del riu Halmir,^{[nota 28]} a Tràcia. Sabedor que Brienni estava atendat a les planes del Cedocte,^{[nota 29]} deixà una distància considerable entre el seu exèrcit i l'altre. No es podia plantar directament davant de Brienni, car no volia revelar-li ni l'estat ni les dimensions del seu exèrcit. Conscient que estava a punt de llançar pocs homes contra molts i soldats acabats de reclutar contra veterans, el seu pla no era intentar una ofensiva audaciosa, sinó sostreure-li la victòria a l'enemic per sorpresa.

Capítol V

[1] Ara que el meu relat ha contraposat aquests dos homes tan valerosos, Brienni i el meu pare, Aleix Comnè (igualats tant en coratge com en experiència), val la pena aturar-nos a examinar les seves línies i formacions de batalla per així entendre millor el transcurs de la contesa. Tots dos eren homes formosos, nobles i de força i experiència comparables, fins a tal punt que, si els haguessin pesat en una balança, hauria quedat equilibrada; però cal intentar comprendre com la fortuna l'acabà inclinant cap a una banda. Brienni, a més de comptar amb les seves forces i la seva experiència, havia desplegat les seves tropes en una formació més ordenada. Aleix, en canvi, havia dipositat les seves minses esperances en el seu exèrcit, però tenia a favor seu el poder de la seva perspicàcia i la seva visió estratègica.

[2] Ara que cadascun sabia on era l'altre i havia arribat l'hora del combat, Brienni, informat que Aleix Comnè li barrava el pas i havia acampat prop de Calàbrie,^{[nota 30]} feu formar les tropes i emprengué l'atac. Després d'arranjar l'exèrcit en una ala dreta i una ala esquerra, conferí al seu germà Joan^{[nota 31]} el comandament del costat dret, compost de cinc mil homes i integrat per italians, soldats que havien prestat servei sota el famós Maniaces,^{[nota 32]} cavallers de Tessàlia i una esquadra de la Companyia^{[nota 33]} d'orígens gens vulgars. L'ala esquerra tenia Catacaló Tarcaniota^{[nota 34]} al capdavant d'uns tres mil macedonis i tracis armats fins a les dents. El mateix Brienni dirigia el centre de la falange, compost de macedonis, tracis i la flor i nata de tota la noblesa. Tots anaven a cavall sobre corsers tessalis, radiants amb els seus cosselets de ferro i els elms que duien al cap, i quan els cavalls posaven les orelles dretes i els escuts picaven els uns contra els altres, els soldats i els seus elms projectaven una llum fulgurant que causava terror. Brienni, circulant entre els seus homes amb l'aire d'un Ares o un gegant que superava tots els altres per un cúbit de les espatlles cap amunt, intimidava i esfereïa tothom que el veia. Així mateix, havia apostat els seus aliats escites,^{[nota 35]} armats a la manera dels bàrbars, a uns dos estadis^{[nota 36]} de distància amb ordres d'esperar fins que albiressin l'adversari i sonés la trompeta que donava el senyal d'atac per arremetre contra la rereguarda enemiga amb una pluja intensa i constant de fletxes, moment en el qual la resta de l'exèrcit, format en línies compactes, se sumaria a l'ofensiva amb totes les seves forces.

[3] Fou així com arrenglerà els seus soldats. Per la seva banda, el meu pare, Aleix Comnè, havent estudiat el relleu, emboscà part del seu exèrcit en un barranc i en disposà la resta cara a cara amb les tropes de Brienni. Una vegada ordenades la part amagada i la part visible en les seves respectives posicions, enardí els seus homes un per un, animant-los a donar prova del seu valor, i manà al destacament que havia deixat a l'aguait que carregués contra l'ala dreta de l'enemic sobtadament i impetuosa tan bon punt es trobés darrere seu. Reservant-se el comandament dels anomenats immortals i alguns celtes per a si mateix, posà els soldats de Coma i els turcs sota l'autoritat de Catacaló,^{[nota 37]} amb la missió de seguir de prop els moviments dels escites i repel·lir-ne les envestides.

[4] Aquest era l'estat de les coses. Quan l'exèrcit conduït per Brienni arribà al barranc i el meu pare donà el senyal d'atac, les tropes ocultes s'abalançaren entre crits i alarits sobre els adversaris, que quedaren esbalaïts per aquest assalt tan inesperat, i els feren recular escometent i matant cadascun el primer que trobava. No obstant això, Joan Brienni, germà del general, pensant en la seva impetuosa defensa^{[nota 38]} i la seva valentia, feu girar el seu cavall amb el fre i, abatent d'un sol cop l'immortal que el perseguia, aturà la desbandada, recompongué la falange i rebaté els enemics. Aquesta vegada foren els immortals els que giraren cua i començaren a fugir sense ordre ni concert, massacrats pels soldats que els encalçaven.

[5] En aquell moment, el meu pare es llançà al mig dels enemics i, lluitant amb bravura, aconseguí desbaratar la formació del regiment contra el qual combatia, envestint i segant-li la vida a tothom que se li posava al davant, batallant vigorosament amb l'esperança que alguns dels seus soldats el seguissin per auxiliar-lo. En veure que la seva falange s'havia trencat i que els seus components fugien en totes direccions, en reuní els més intrèpids (sis en total) i els anuncià que desembeinarien les espases i, quan estiguessin prop de Brienni, carregarien contra ell sense titubejar i, si la sort així ho disposava, moririen al seu costat. Tanmateix, un tal Teodot, un guerrer que havia servit el meu pare des que era petit, feu el possible per dissuadir-lo d'aquest propòsit, al·legant que era una autèntica temeritat. Així doncs, Aleix canvià de parer i es retirà a poca distància de l'exèrcit de Brienni per cercar els homes que coneixia entre els que havien trencat files, reformar les línies i tornar a emprendre l'acció des del principi.

[6] El meu pare encara no havia tingut ocasió d'apartar-se discretament quan els escites es precipitaren sobre Catacaló i els seus soldats de Coma enmig d'una gran cridòria. Una vegada els hagueren derrotat i dispersat amb facilitat, es lliuraren al pillatge i se n'anaren cadascun per la seva banda. Els escites són així per naturalesa: com que no s'esperen fins que el contrincant hagi cedit del tot i la batalla estigui inclinada definitivament a favor seu abans de començar a saquejar, acaben deixant escapar la victòria. Mentrestant, els servidors que formaven la rereguarda de l'exèrcit de Brienni, temorosos que els escites els fessin mal, havien anat avançant fins a situar-se entre els seus propis guerrers. Com més gent fugia dels escites, més creixia la confusió en la host de Brienni, fins a tal punt que els seus estendards es barrejaren entre si.

[7] Estant així les coses, el meu pare, Aleix, que com ja hem dit estava aïllat entre les files enemigues, apercebí un palafrener que menava un dels cavalls imperials de Brienni, engalanat amb un mantell porpra i frontals daurats, així com els portadors de les espases de doble tall que habitualment escorten l'emperador, que corrien a prop seu. En veure-ho, es cobrí la cara amb la visera que li penjava de la vora de l'elm i, llançant-se amb furor contra aquests homes juntament amb els sis soldats que hem esmentat abans, feu caure el palafrener, li arrabassà el cavall imperial, prengué les espases de doble tall i s'escapolí. Ja fora de perill, despatxà el cavall adornat amb frontals daurats ensems amb les espases de doble tall, que tradicionalment es porten a banda i banda de la figura imperial, amb un herald de veu ressonant, a qui li manà recórrer tot l'exèrcit cridant als quatre vents que Brienni havia caigut en combat.

[8] Aquest estratagema serví per reagrupar els soldats del meu pare, el gran domèstic de les escoles, que havien quedat escampats per tot arreu i per infondre a molts d'altres la fortitud d'esperit que necessitaven per continuar lluitant. Clavats on es trobava cadascun en aquell instant, miraven enrere i no se sabien avenir d'allò que presenciaven. Era un espectacle insòlit: els seus cavalls mantenien el cap apuntant cap endavant, mentre que ells mateixos giraven la cara en sentit contrari sense avançar ni voler tibar les regnes cap enrere, car estaven perplexos i desconcertats per allò que acabava de passar.

[9] Desentenent-se de la persecució, els escites es disposaven a tornar a casa i vagaven per aquell indret, lluny dels dos exèrcits, amb el botí que havien arreplegat. L'anunci que Brienni havia estat capturat i abatut feu renéixer el coratge en el cor d'aquells que fins aleshores s'havien comportat com covards i fugitius. La veracitat de la notícia semblava confirmada per l'exhibició del cavall abillat amb les insígnies imperials i el fet que les espases de doble tall que havien de protegir Brienni ara estaven en possessió del seu contrincant.

Capítol VI

[1] La fortuna també influí en el desenllaç de l'enfrontament. Un destacament d'aliats turcs arribà a l'altura del domèstic de les escoles, Aleix. Veient que el meu pare havia redreçat el curs de la batalla, li preguntaren on era l'enemic i el seguiren fins a un turó, on els ensenyà amb un gest de la mà l'exèrcit contrari, que observaren com si fossin dalt d'una talaia. Els contrincants estaven confosos i encara no havien reconstruït les seves línies, convençuts que ja tenien la victòria al sac i que estaven fora de tot perill. El principal motiu d'aquest excés de confiança és que els francs que anaven amb el meu pare s'havien passat al bàndol de Brienni després de la desbandada anterior. Quan els francs baixaren dels cavalls i li oferiren la mà dreta, com acostumen a fer al seu país en senyal de vassallatge, acudiren homes de totes bandes a guaitar allò que passava. Les trompetes esbombaren per tot l'exèrcit que els francs havien abandonat el seu comandant en cap, Aleix, per unir-se a Brienni.

[2] Aprofitant la confusió que regnava en les files enemigues, el meu pare i els turcs que se li acabaven d'ajuntar dividiren les seves forces en tres parts, dues de les quals reberen ordres de mantenir-se emboscades allí mateix mentre la tercera assaltava els adversaris. Fou el meu pare, Aleix, qui concebé tot aquest pla de combat.

[3] Els turcs no avançaven en falanges ordenades, ans al contrari, atacaven separadament en grups que maniobraven a una certa distància els uns dels altres. Cada escamot arremetia a cavall contra els enemics i els turmentava amb una intensa pluja de fletxes. Els acompanyava la persona que havia ideat tota aquesta estratègia, el meu pare, Aleix, amb tots els soldats que havia pogut reunir dels que abans s'havien dispersat. Aleshores, un dels immortals que anaven amb Aleix, un home atrevit i impetuós, se separà dels altres i anà directament contra Brienni a galop tirat. L'envestí de manera furibunda per clavar-li la llança al pit, però abans que pogués enfonsar-la-hi, Brienni desembeinà amb tremp la seva espasa, partí la llança d'un sol cop i seguidament despatxà el seu atacant picant-lo a la clavícula amb tanta força que li tallà el brac sencer amb l'armadura i tot.

[4] Els turcs venien en onades i crivellaven l'exèrcit enemic amb un espès núvol de fletxes. Tot i que aquesta ofensiva sobtada els havia deixat estupefactes, els homes de Brienni s'havien reagrupat, havien reformat les línies i continuaven encaixant la ferocitat de la batalla, esperonant-se mútuament a lluitar amb homenia. Els turcs i el meu pare entaularen el combat amb els adversaris durant un breu moment abans de retirar-se ordenadament una mica més enllà com un ardit per conduir els enemics al parany que els esperava. En arribar al punt de la primera emboscada, donaren la volta i es plantaren cara a cara amb els contrincants. Quan feren el senyal convingut, els emboscats sortiren immediatament de totes bandes, caigueren sobre els homes de Brienni com un eixam de vespes, els atordiren amb crits i alarits i els taparen la vista amb un torrent incessant de projectils.

[5] L'exèrcit de Brienni estava al límit, puix que tots els seus soldats i cavalls estaven ferits, així que l'estendard fou inclinat per donar l'ordre de retirada i els seus homes giraren l'esquena a l'adversari. Malgrat la fatiga del combat, Brienni encara feia prova de valentia i generositat en l'esforç, movent-se d'una banda a l'altra per atacar els seus perseguidors alhora que executava una retirada ordenada i honrosa. Al costat del general pugnaven el seu germà i el seu fill, que es defensaven de manera tan heroica que els seus enemics en quedaren meravellats.

[6] Com que el seu cavall, moribund de tant galopar, ja defallia i no tenia forces ni per fugir ni per carregar, Brienni, retenint-lo amb la brida com si fos un atleta, es plantà ben ferm i desafià dos turcs valerosos. Un d'ells l'escometé amb la llança, però no fou capaç d'assestar-li l'estocada definitiva abans que el braç dret de Brienni el colpís amb encara més ferocitat i li tallés la mà, que rodolà per terra sense deixar anar la llança. L'altre saltà del seu propi cavall com una pantera i s'aferrà al flanc del de Brienni, maldant per enfilar-se-li a l'esquena mentre Brienni es regirava com un animal per intentar occir-lo amb l'espasa. La seva insistència no trobà recompensa, car el turc que tenia a l'esquena anava esquivant cada cop que li donava. Arribat a aquest punt, amb la mà dreta cansada de buscar constantment el seu objectiu sense encertar-lo, l'atleta es rendí als seus enemics. L'agafaren i, cofois d'haver-se cobert de glòria, el portaren davant d'Aleix Comnè, que era prop de l'indret on havien capturat Brienni, arranjant les seves pròpies línies i les dels bàrbars i abrivant-les per al combat.

[7] La captura del presoner, que inspirava el mateix terror en captivitat que en el furor de la batalla, fou anunciada per un herald abans de la seva arribada davant del general. Tenint Brienni com a premi de la llança, Aleix Comnè l'envià a l'emperador Botaniates sense tocar-li els ulls, puix que no era procliu a acarnissar-se amb els enemics captius, ans considerava que el sol fet de ser presoner de guerra ja era prou càstig. Així doncs, tractà Brienni amb gran magnanimitat, amabilitat i generositat.

[8] Després de la seva captura, feren junts un bon tros de camí i, quan arribaren al lloc anomenat […], esperant poder consolar el seu captiu, li digué: «Baixem del cavall i asseguem-nos a reposar una estona». Tanmateix, persuadit que la seva vida corria perill, Brienni es comportava com un foll i no necessitava ni un instant de respir: com ha de descansar un home que es dona per mort? Així i tot, obeí la voluntat del general sense tardar, car si un esclau ja fa cas de tot allò que li manen, un presoner de guerra encara més.

[9] Dit i fet, els capitostos descavalcaren. Aleix s'ajagué de seguida sobre l'herba verda com si fos un llit de fullatge, mentre que Brienni reposà el cap sobre les arrels d'un roure d'alta capçada.^{[nota 39]} El meu pare s'adormí, però l'altre no es deixava endur per la dolça son, com diu la melosa poesia,^{[nota 40]} sinó que alçà la vista i veié l'espasa que penjava de les branques. Com que no hi havia ningú al voltant seu, notant que se li dissipava el desconsol, concebí un pla agosarat per matar el meu pare. Hauria trigat ben poc a passar de la idea a l'acte si no fos per una força divina que davallà del cel i li ho impedí, tot apaivagant la ira que el consumia i obligant-lo a mirar el meu pare amb bons ulls. Jo mateixa sentí el meu pare contar aquests fets mantes vegades. Qui així ho vulgui en pot treure la conclusió que Déu guardava Comnè com un objecte preuat i li reservava una sort més brillant: l'exercici de la sobirania sobre els romans.^{[nota 41]} Si Brienni sofrí alguna desgràcia a partir d'aquest moment, en foren responsables certs cortesans de l'emperador.^{[nota 42]} El meu pare no en tenia cap culpa.

Capítol VII

[1] Així arribà a la seva fi l'alçament de Brienni, però el gran domèstic Aleix encara no podia descansar, ans al contrari, havia d'anar de combat en combat. El bàrbar Boril,^{[nota 43]} que gaudia de la màxima confiança de Botaniates, sortí de la ciutat a rebre el meu pare, el gran domèstic, i una vegada tingué Brienni a les seves mans li feu allò que li feu. Així mateix, li comunicà al meu pare les ordres de l'emperador, que li havia encomanat marxar contra Basilaci, que s'havia posat la diadema imperial i, igual que Brienni un temps abans, havia conduït Occident a un estat d'insurrecció. Aquest Basilaci era un dels homes més admirats per la seva valentia, fortitud d'esperit, audàcia i força; el seu ànim tirànic l'havia empès a anar acumulant càrrecs i títols dels més prestigiosos, maquinant intrigues per obtenir-ne alguns i usurpant-ne d'altres. Una vegada sufocada la rebel·lió de Brienni, aquest home es convertí en el seu successor, en certa manera, en el sentit que fou el següent a revoltar-se.^{[nota 44]}

[2] Partint d'Epidamne^{[nota 45]} (capital d'Il·líria), havia arribat a la ciutat dels tessalis^{[nota 46]} després de sotmetre tota la regió i elegir-se i proclamar-se emperador amb l'exèrcit errant de Brienni seguint-lo a tot arreu. Era un home admirat per la seva grandària, la potència dels seus braços i la severitat de la seva cara, qualitats especialment apreciades per la classe rústica dels soldats, que no es fixen ni en l'ànima ni en les virtuts, sinó que es deixen impressionar per atributs físics com el coratge, la força, la velocitat i la corpulència i consideren que fan una persona digna de la porpra i la diadema. Basilaci tenia totes aquestes qualitats, que juntament amb els seus orígens gens vulgars i un esperit intrèpid i indomable li donaven un incontestable aire imperial. La seva veu ressonava com un tro i podia aterrir un exèrcit sencer, mentre que els seus crits glaçaven l'ànima. A més a més, tenia una eloqüència incomparable, tant quan arengava els seus soldats en combat com quan intimidava els enemics per posar-los en desbandada. Explotant aquests avantatges i reunint un exèrcit imbatible al seu voltant, sortí en campanya i, com ja hem dit, es feu seva la ciutat dels tessalis.

[3] La reacció del meu pare, Aleix Comnè, fou armar-se de valor i fer ús de tota la seva perícia militar per preparar el combat amb el seu contrincant com si fos una brega amb l'enorme Tifó^{[nota 47]} o un hecatonquir.^{[nota 48]} Encara no havia tingut temps d'espolsar-se el cos ni de rentar-se la sang de les mans i l'espasa després de l'esforç anterior i ja avançava, ple de fúria, com un lleó adust contra Basilaci, un senglar de llargs ullals. Així doncs, es dirigí cap al riu Bardàrion,^{[nota 49]} com el coneixen en aquelles contrades. Aquest riu baixa de les muntanyes properes a Mísia^{[nota 50]} i desguassa en el nostre mar del sud després de travessar una munió de llocs i dividir la comarca de Berea^{[nota 51]} i Tessalònica en una part occidental i una d'oriental. A tots els grans rius els passa una cosa semblant: una vegada l'acumulació dels sediments que porten assoleix un nivell considerable, abandonen el llit que han tingut fins ara, comencen a fluir per terres més baixes i omplen el seu nou curs de corrents cabalosos, tot deixant el llit antic sec i eixut.

[4] Després de donar un cop d'ull al terreny que els separava, el refí general Aleix plantà el seu campament entre el llit antic i el nou. No hi havia més de dos o tres estadis entre els dos, i el meu pare considerava que el nou li serviria de baluard i l'antic de trinxera natural. Seguidament, feu circular entre els seus homes l'ordre de passar-se el dia dormint i alimentant bé els cavalls, puix que durant la nit romandrien desperts i amatents a repel·lir un atac per sorpresa dels enemics.

[5] Suposo que el meu pare donà aquestes instruccions perquè intuïa que els enemics intentarien alguna acció hostil aquell mateix vespre. Sia per la seva gran experiència en aquestes coses, sia per un altre motiu, ensumava una ofensiva. Igual que no havia trigat gaire a preveure aquest moviment, tampoc no perdé ni un moment abans de prendre les mesures que exigien les circumstàncies. Una vegada alçada la seva tenda, l'encomanà, amb totes les provisions i el material que contenia, a la cura de Joanic, un membre del seu servei que feia temps que era monjo, i sortí amb els seus soldats, que portaven els cavalls, les armes i tot allò que els feia menester per a la batalla, tot deixant làmpades enceses arreu del campament. Se n'allunyà un bon tros, ocupà les seves posicions amb l'exèrcit armat i restà atent a allò que passaria. L'objectiu d'aquest estratagema era que Basilaci, veient el campament ple de focs i la tenda del meu pare il·luminada, cregués que Aleix hi descansava a l'interior i, per tant, que no li costaria gens enxampar-lo.

Capítol VIII

[1] Com ja hem dit, el meu pare no anava desencaminat. Basilaci escometé sobtadament el campament amb els seus deu mil cavallers i peons. Hi havia tendes il·luminades per fogueres per totes bandes. Quan veié la tenda resplendent del general, s'hi dirigí amb impetuosa embranzida mentre proferia alarits eixordadors i esfereïdors. En no trobar aquell que cercava i constatar que no hi havia cap soldat o general, sinó que els únics que romanien al campament eren uns quants servidors de poca importància, començà a cridar encara més fort: «On és el tartamut?». Ho deia per injuriar el gran domèstic. El meu pare, Aleix, era un orador eloqüent i més hàbil que cap altre a l'hora d'exposar idees i arguments, però quan provava de pronunciar el so de la erra, la llengua se li descontrolava una mica i quequejava de manera gairebé imperceptible, tot i que la seva articulació de la resta de sons era impecable.

[2] Alhora que llançava aquests insults, ho anava escorcollant i regirant tot, incloent-hi les caixes, els bancs, els bagatges i fins i tot el llit del meu pare, no fos cas que el general estigués amagat en algun lloc. Al mateix temps, anava mirant el monjo Joanic. La mare d'Aleix sempre havia volgut que el seu fill compartís la tenda amb un monjo dels més honorables cada vegada que sortia en campanya. Ell, ben predisposat envers la seva mare, obeïa els seus desitjos com ja ho havia fet quan era un nen, com ho feia ara que era un jove i com ho continuaria fent fins al dia del seu casament. Basilaci remenava tot allò que hi havia a la tenda i, com diria Aristòfanes,^{[nota 52]} explorava les tenebres de l'Èreb, tot preguntant reiteradament a Joanic on era el domèstic. Com que el monjo insistia que ja feia estona que Aleix se n'havia anat amb tot l'exèrcit, Basilaci entengué per fi que havia caigut en un parany; deixà córrer allò que havia vingut a fer i, canviant de to de veu, bramà: «Camarades, ens han ensarronat! El combat tindrà lloc a fora».

[3] Aquests mots encara no havien acabat d'eixir de la seva boca quan el meu pare, Aleix Comnè, que s'havia avançat a la resta de l'exèrcit amb uns quants soldats, els envestí mentre sortien del campament. En veure un home que intentava ordenar les falanges (com que la majoria dels soldats de Basilaci s'havien posat a saquejar tot allò que podien, cosa que també era un vell truc del meu pare, encara no havien tingut temps d'ajuntar-se i formar la línia de batalla quan, de sobte, el gran domèstic aparegué davant seu com un terrible perill), creient identificar-lo com a Basilaci per la seva grandària o per la resplendor de les seves armes (que lluïen sota la llum dels estels), anà al seu encontre i li donà un bon cop d'espasa a la mà. La mà li caigué a terra amb l'espasa i tot, escena que causà un gran neguit a la resta de la falange. Tanmateix, no es tractava de Basilaci, sinó d'un seguidor seu que no tenia res a envejar-li pel que feia a la valentia.

[4] El meu pare arremeté feroçment contra ells, disparant-los fletxes, nafrant-los amb la llança, fent crits de guerra, fonent-se amb la nit per desorientar-los, aprofitant cada lloc, cada moment i cada instrument per atansar-se a la victòria i traient partit de tots aquests elements amb destresa, aplom i un judici impertorbable. Malgrat que hi havia soldats dels dos bàndols fugint en totes direccions, sempre discernia correctament entre amics i enemics. Gules, un capadoci de mà valenta i força imparable en batalla, devot servidor del meu pare, apercebí Basilaci i, després d'assegurar-se que era ell, li clavà un cop a l'elm. Ara bé, li passà el mateix que a Menelau contra Alexandre, és a dir, l'espasa li caigué de les mans, rompuda en tres trossos o quatre,^{[nota 53]} llevat de l'empunyadura. Així que ho veié, el gran domèstic l'escarní per no agafar bé l'espasa i l'acusà de covardia, però el soldat li ensenyà l'empunyadura, l'única part de l'arma que encara tenia, per aplacar-lo.

[5] Un altre home, el macedoni Pere Tornici, es llançà al bell mig de les files contràries i occí un bon nombre d'enemics. La falange seguia el seu general a cegues, car en la foscor de la batalla no tothom podia veure allò que passava. Comnè carregà contra el segment de la falange que encara no s'havia trencat i colpí tots els que se li oposaven abans de tornar amb els seus propis guerrers i exhortar-los a anihilar les parts de la falange de Basilaci que encara no havien cedit, alhora que trametia missatgers a la rereguarda per ordenar als soldats que no vacil·lessin i que forcessin el pas fins a arribar a la seva altura.

[6] En el transcurs d'aquests esdeveniments, un celta dels que anaven amb el domèstic, que, en resum, era un soldat ple de coratge i insuflat de l'esperit d'Ares, veié el meu pare emergir del centre dels enemics brandint l'espasa, que fumejava de sang calenta, i, pensant que era un dels adversaris, l'escometé sense pensar-ho dues vegades picant-li el pit amb la llança. El general ben aviat hauria anat per terra si no fos perquè es redreçà sobre la sella, cridà l'atacant pel seu nom i l'amenaçà de tallar-li el cap amb l'espasa allí mateix. El celta, escudant-se en la foscor de la nit i la confusió de la pugna, al·legà que no l'havia reconegut, així que li fou permès romandre al món dels vius.

Capítol IX

[1] Aquestes foren les gestes del domèstic de les escoles i el seu escamot aquella nit. Quan el dia tot just acabava de somriure i el sol despuntava per l'horitzó, els comandants de les falanges de Basilaci centraren tota la seva atenció a reunir els homes que havien abandonat el combat per lliurar-se al pillatge. Mentrestant, el gran domèstic havia reagrupat les seves tropes per a una nova ofensiva contra Basilaci. Els homes del domèstic veieren alguns enemics d'un tros lluny, els envestiren abrivadament, els posaren en desbandada i en tornaren amb diversos presoners.

[2] Des de dalt d'un turó, el germà^{[nota 54]} de Basilaci, Manuel, animava el seu exèrcit cridant ben fort: «Avui és el dia de la victòria de Basilaci!». Un tal Basili Curtici,^{[nota 55]} conegut i confident del precitat Nicèfor Brienni, les aventures del qual ja ha narrat la nostra història, que era un guerrer indomable, saltà de les files de Comnè en direcció al turó. La reacció de Manuel Basilaci fou desembeinar l'espasa i anar al seu encontre a galop tirat. En comptes d'emprar l'espasa, Curtici se serví de la maça que li penjava de la sella per assestar-li un cop a l'elm que el feu caure del cavall en un instant; capturà l'adversari i l'arrossegà fins on es trobava el meu pare com a botí de guerra. Mentrestant, en veure que Comnè arribava amb els seus propis regiments, allò que quedava de l'exèrcit de Basilaci fugí sense oposar gaire resistència. Basilaci corria al davant i Aleix Comnè l'empaitava.

[3] Quan arribaren a Tessalònica, els tessalonicencs obriren les portes de bat a bat per a Basilaci i tot seguit li tancaren al general. El meu pare, impertèrrit, ni es retirà la cuirassa, ni es tragué l'elm, ni abaixà l'escut que duia a l'espatlla, ni deixà anar l'espasa, sinó que acampà davant de la ciutat tot amenaçant d'assaltar-ne les muralles i saquejar-la de dalt a baix. Com que maldava per evitar la perdició de Basilaci, despatxà un membre del seu seguici, el monjo Joanic (un home de reconeguda virtut), a parlar de pau amb el rebel, assegurant-li que quedaria indemne si es rendia juntament amb la ciutat. Malgrat la suspicàcia de Basilaci, els tessalonicencs es posaren d'acord per deixar entrar Comnè i així estalviar-se una presa de la ciutat i tots els mals que comportaria.

[4] Ara bé, quan Basilaci veié les intencions de la multitud, pujà a l'acròpolis, sortint del foc per caure a les brases. No deixava de pensar ni un instant en la guerra i en el combat, no obstant la promesa del domèstic que no li passaria res que no tingués remei. Fins i tot en aquesta conjuntura tan crítica, en aquest gran destret, Basilaci demostrava la seva homenia. En una exhibició de virilitat i bravura, es baté sense rendir-se fins que els habitants i els guàrdies de l'acròpolis el foragitaren d'aquell lloc en contra de la seva voluntat i el lliuraren al gran domèstic.

[5] L'emperador en fou informat sense més dilació, mentre que Aleix romangué a Tessalònica durant un breu temps per endreçar els afers de la ciutat abans d'emprendre el seu brillant retorn triomfal. Uns emissaris de l'emperador sortiren a l'encontre del meu pare entre Filipos i Amfípolis^{[nota 56]} i li posaren a les mans les ordres escrites de l'emperador respecte a Basilaci. Agafaren el captiu, se l'emportaren a Clempina^{[nota 57]} i li arrancaren els ulls prop d'una font del poble que des d'aleshores es coneix com «la font de Basilaci».

[6] Aquest fou el tercer treball encarregat al gran Aleix, com si fos Hèracles, abans d'esdevenir emperador. En efecte, no seria cap disbarat comparar Basilaci amb el senglar d'Erimant^{[nota 58]} i el meu pare, Aleix, amb un valerosíssim Hèracles dels nostres dies. Aquests foren, doncs, els successos i assoliments d'Aleix Comnè abans de pujar al tron, que li valgueren la dignitat de sebast,^{[nota 59]} concedida per l'emperador i proclamada davant del senat en ple.

Capítol X

[1] Al meu entendre, hi ha cossos que cauen malalts per causes externes i d'altres que tenen l'origen dels seus trastorns en el seu propi interior. Sovint imputem les febres a les irregularitats del clima o certes qualitats dels aliments i de vegades en culpem la descomposició dels humors. Bé, de la mateixa manera, la feblesa dels romans obrí la porta a pestes mortals com els homes que ja hem esmentat, gent com Urseli i Basilaci i els altres que componen la massa humana que es desviu pel poder, alhora que els capricis de la fortuna ens portaven usurpadors estrangers, com un mal sense remei i una xacra sense cura. Un d'ells era Robert,^{[nota 60]} un home curull de supèrbia i notori per les seves ànsies de poder, engendrat per Normandia i nodrit i criat per la maldat en totes les seves facetes.

[2] Els romans alçaren un enemic d'aquesta talla en contra seu donant-li un pretext per fer-nos la guerra: un compromís matrimonial amb un bàrbar i estranger, gens avantatjós per a nosaltres, contret per la falta de previsió de l'emperador que regnava en aquell moment, Miquel, de la nissaga dels Ducas. Que ningú no es molesti si censuro un parent de sang (hi estic relacionada per part de mare^{[nota 61]}). El que pretenc és documentar la veritat sobre tots aquests esdeveniments i, de fet, he rebaixat el to de la crítica universal contra aquest home. El precitat emperador Miquel Ducas prometé el seu fill, Constantí,^{[nota 62]} amb la filla d'aquest bàrbar,^{[nota 63]} acte que acabaria propiciant l'esclat de les hostilitats. De Constantí, fill d'aquest emperador, del seu contracte matrimonial i, en general, de l'aliança matrimonial amb el bàrbar, de la seva formositat i estatura, del seu físic i de la seva personalitat, ja en parlarem quan arribi el moment de contar les meves pròpies desgràcies, una vegada ja hagi exposat tot allò que té a veure amb aquesta paraula de casament, l'anorreament de les forces bàrbares i la ruïna dels usurpadors normands que es llançaren contra els romans empesos per la follia.

[3] Abans de continuar el relat, emperò, cal mirar enrere i resseguir el camí vital de Robert, descrivint el seu llinatge i la seva fortuna i narrant fins a quin nivell de poder i grandesa el portaren els esdeveniments o, per dir-ho amb major propietat, fins a quin punt li permeté avançar la providència tolerant-li les intrigues i males arts.

[4] Robert era un normand de baix llinatge, caràcter tirànic i ment facinerosa. Era un guerrer valent i tenia molta traça per apropiar-se del poder i els cabals dels grans homes. No deixava escapar cap objectiu, ans ignorava totes les objeccions que li feien per dissuadir-lo. Superava tots els altres en alçada i estava dotat d'una complexió de color de foc, cabells rossos, espatlles amples i ulls que centellejaven com espurnes. El seu cos era ample allí on la natura exigeix corpulència i de proporcions esveltes allí on exigeix gracilitat. Així doncs, era un home ben plantat de cap a peus, com he sentit explicar moltes vegades a molta gent. Pel que fa a la seva veu, com deia Homer d'Aquil·leu,^{[nota 64]} els que el sentien tenien la sensació de ser enmig d'un tumult, mentre que el seu crit era capaç de posar milers d'homes a la fuga. Gaudint d'aquest físic, aquesta ment i aquesta fortuna, és natural que fos un esperit indomable que no es doblegava a ningú. Com diuen, les persones de caràcter fort són així, encara que siguin d'orígens humils.

Capítol XI

[1] Sent com era, recalcitrant de mena, se n'anà de Normandia amb un grapat de cavallers (tot comptat, cinc genets i trenta peons) i, deixant enrere la seva pàtria, es dedicà a rondar els turons, les coves i les muntanyes de Longobàrdia^{[nota 65]} al capdavant d'una colla de bandolers, amb els quals assaltava els vianants i els arrabassava de vegades els cavalls i de vegades les armes o altres possessions. El primer acte de la seva vida estigué tenyit de sang i farcit de matances.

[2] Voltant per les contrades de Longobàrdia, cridà l'atenció de Guillem Mascabeles,^{[nota 66]} que en aquell moment dominava la major part dels territoris que estan tocant a Longobàrdia. Els copiosos ingressos que en treia cada any li permetien mantenir unes forces considerables i, en definitiva, era un senyor distingit. Quan descobrí de quina fusta estava fet Robert, tant de cos com de ment, li vingué la rauxa d'aliar-s'hi i li prometé una de les seves filles.^{[nota 67]} Una vegada celebrat el matrimoni, l'admiració que sentia per la força i la perícia militar del seu gendre no impedí que se li torcessin les coses.

[3] Ja li havia donat en dot una ciutat i havia fet altres esforços per cultivar la seva amistat. Tanmateix, Robert li volia mal i tramava una insurrecció. Al principi, li feia bona cara mentre anava consolidant les seves forces fins a triplicar el nombre de cavallers i duplicar la mida de la infanteria. Complerta aquesta fita, els seus actes de bona voluntat es mudaren a poc a poc en una malícia cada vegada més patent.

[4] Cada dia es comportava com un cerca-raons i maquinava situacions de les que tendeixen a sembrar la zitzània i provocar batalles i guerres. Com que el precitat Guillem Mascabeles el superava amb escreix en riquesa i poder, Robert veié que no podia enfrontar-s'hi obertament i començà a ordir un projecte malvat. Simulava bones intencions i feia veure que es penedia dels seus actes mentre d'amagat preparava un pla terrible i difícil de descobrir per emparar-se de totes les ciutats de Mascabeles i fer-se amo de totes les seves possessions.

[5] En primer lloc, obrí negociacions de pau i li trameté un missatger per proposar-li que es trobessin en persona. Guillem, que estimava la seva filla fora de tota mesura, li digué que sí, tot elegint una data no gaire llunyana per a la reunió. Robert li assenyalà el lloc on es veurien per dialogar i pactar les condicions de l'acord. Era una plana amb dos turons de la mateixa altura, situats cara a cara i separats per un terreny pantanós banyat per l'ombra d'arbres i plantes de tota mena. El terrible Robert hi emboscà quatre homes atrevits i ben armats, a qui manà que miressin atentament en totes direccions i, quan el veiessin esbatussar-se amb Guillem, correguessin a ajudar-lo sense perdre ni un instant. Seguidament, el perfidíssim Robert baixà del turó que havia triat com a escenari de la reunió amb Mascabeles i pujà amb quinze genets i uns cinquanta-sis peons a l'altre turó, on apostà els soldats, revelà als més destacats el parany que preparava i li ordenà a un d'ells que li portés les armes (l'escut, l'elm i l'espasa) per rearmar-se sense dificultat arribat el moment. Per acabar, insistí als quatre que havia posat a l'aguait que volessin a assistir-lo tan bon punt el veiessin barallar-se amb Mascabeles.

[6] El dia convingut, Guillem acudí a les altures del lloc que li havia indicat Robert amb la intenció de concloure-hi un tractat. Quan el veié arribar, aquest últim li sortí al pas a cavall i el rebé oferint-li la mà dreta amb tota efusivitat. Es traslladaren a un pendent situat just a sota del cim del turó i es posaren a parlar dels temes dels quals volien tractar. El terrible Robert perdé el temps xerrant de tot i de res fins que finalment digué a Guillem: «Per què ens cansem anant a cavall? Au, desmuntem, seiem a terra i discutim tot el que calgui discutir amb comoditat». El babau de Mascabeles, inconscient del parany que li havien preparat i el perill que corria, assentí. En veure descavalcar Robert, ell també baixà de cavall i clavà el colze a terra abans de reprendre el fil de la conversa. Robert prometé a Mascabeles que a partir d'aleshores se li sotmetria i li seria fidel, lloant-lo com a «benefactor» i «senyor». Apercebent que aquests dos havien desmuntat i començaven a negociar, alguns dels homes de Mascabeles, extenuats per la calor abrusadora, la gana i la set (car aquests fets succeïren a l'estiu, quan els rajos del sol acostumen a caure en picat i la calor es torna insuportable), també descavalcaren, lligaren les brides a les branques dels arbres i es gitaren a terra per refrescar-se a l'ombra dels cavalls i dels arbres, mentre que d'altres se n'anaren a casa.

[7] Així estaven aquests. Activada la trampa, el sempre terrible Robert es llançà tot d'una sobre Mascabeles i, canviant la mirada amable per una de furibunda, se li aferrà amb mans assassines. Començaren a forcejar, estirant-se l'un a l'altre, fins que rodolaren costa avall. Veient-ho, els quatre que estaven a l'aguait a l'aiguamoll sortiren a carrera a Guillem i, un cop el tingueren ben lligat, arrancaren a córrer cap als genets que Robert havia col·locat a l'altre turó, que ja galopaven en la seva direcció, encalçats per la gent de Guillem. Robert saltà damunt del seu cavall, agafà l'elm, es posà la llança al rest i es protegí amb l'escut abans de girar-se i enfonsar-li la llança a un dels homes de Guillem, que exhalà l'ànima allí mateix.

[8] Aquesta maniobra serví per interrompre la càrrega dels genets del seu sogre i, alhora, per frustrar la temptativa de rescat, car els altres feren mitja volta així que veieren que els cavallers de Robert davallaven de les altures i gaudien, per tant, de l'avantatge del terreny. Repel·lida l'escomesa, Robert conduí Mascabeles, encadenat com un presoner de guerra, a la mateixa fortalesa que aquest últim li havia donat com a regal de noces en el moment de prometre-li la filla. Així doncs, la ciutat tingué captiu el seu propi senyor, cosa que li mereixé, com és de suposar, el nom de Frúrion.^{[nota 68]} No hi ha res pitjor que descriure la crueltat de Robert. Ara que tenia Mascabeles en el seu poder, li arrancà totes les dents, exigint-li una dinerada a canvi de cadascuna d'elles i coaccionant-lo a revelar on guardava els cabals. Una vegada començà a esdentegar-lo, ja no s'aturà fins que li hagué tret fins a l'última dent i l'última moneda. Arribat a aquest punt, Robert li fixà la mirada als ulls i, enutjat que Mascabeles encara conservés la vista, el cegà.

Capítol XII

[1] Ara que ho tenia tot sota el seu control, esdevingué cada dia més puixant i, impulsat per la seva set insaciable de poder, anà sotmetent ciutat rere ciutat i acumulant més i més riqueses. En poc temps assolí el rang de duc i es feu nomenar duc de tot Longobàrdia.^{[nota 69]} Això li valgué l'enveja de tothom. Ara bé, com que sabia el que es feia, tingué cura de calmar l'agitació de les masses i de refrenar enginyosament les ambicions dels magnats que se li oposaven, recorrent ara a l'adulació, ara als obsequis i, de tant en tant, a la força de les armes, fins que estengué el seu domini arreu de Longobàrdia i les comarques veïnes.

[2] Robert, que mai no parava d'imaginar maneres d'acréixer el seu poder, cobejava l'Imperi Romà; així doncs, com he exposat anteriorment, esgrimí la seva aliança matrimonial amb l'emperador Miquel com a pretext per declarar la guerra als romans. Ja hem relatat que l'emperador Miquel, per motius inescrutables, havia promès la filla d'aquest tirà, que es deia Helena, amb el seu propi fill, Constantí.

[3] Cada vegada que em recordo d'aquest jove, se'm trasbalsa l'ànima i se'm remouen els pensaments. Em reservo la narració de la seva vida per al moment adient; això sí, encara que estigui fora de lloc, no em privaré de dir que era una obra d'art de la natura i, per dir-ho d'alguna manera, una meravella feta per la mà de Déu. Era tan bell que amb una mirada n'hi havia prou per creure que descendia de la mítica edat d'or dels grecs. Havent-ne passat tants anys com n'han passat, la memòria d'aquest jove encara em deixa els ulls xops de llàgrimes. Tanmateix, em guardo els plors per a les posicions avantatjoses,^{[nota 70]} car no vull sembrar la confusió barrejant els meus planys amb el relat històric.

[4] Aquest jove, de qui hem parlat aquí i en altres parts, nascut abans que nos, havia esdevingut el promès cast i immaculat d'Helena, filla de Robert, abans que nos veiéssim la llum del dia. Com que el noi encara no era núbil, la promesa, tot i estar registrada per escrit, era una mera declaració d'intencions que finalment no es complí. L'emperador Nicèfor Botaniates estripà el contracte després de pujar al tron. De totes maneres, estic divagant, així que prosseguiré la història des del punt on me n'he desviat.

[5] Robert, un individu d'orígens modestos que havia anat prosperant fins a esdevenir un home de llinatge il·lustre, havia reunit un gran nombre de forces al seu voltant. Com que ambicionava la sobirania sobre els romans, fabricà pretextos amb una pàtina de versemblança per justificar la seva animadversió i les seves guerres contra els romans. A partir d'aquí, hi ha dues versions d'aquests fets.

[6] Segons una d'elles, que corre de boca en boca i que ha arribat a la nostra oïda, un tal Rector, un monjo que es feia passar per l'emperador Miquel, fugí a la cort de Robert i, tot mantenint la farsa que era el seu consogre, li enuncià els greuges que havia sofert.^{[nota 71]} Miquel havia succeït a Diògenes com a portador del ceptre dels romans i, després de governar l'imperi durant un breu temps, havia estat derrocat pel rebel Botaniates i encetat una nova vida com a monjo, posant-se el vestit talar propi d'un alt sacerdot, la tiara i es podria dir que fins i tot l'humeral.^{[nota 72]} En això, havia fet cas del consell del seu oncle per part de pare, el cèsar Joan, que sabia com era de vel·leïtós el nou sobirà i temia que el seu nebot patís una desgràcia.^{[nota 73]}

[7] Aquest paper interpretava el monjo que, malgrat que es deia Rector, distava molt de ser un home recte.^{[nota 74]} Apel·lant a Robert com a consogre seu, li recità amb gran teatralitat els abusos comesos contra ell, des del seu derrocament del tron imperial fins als infortunis que l'havien reduït a la condició en la qual es presentava. Això adduïa per reclamar al bàrbar que sortís a la seva defensa, tot lamentant que la jove i bella Helena havia quedat desemparada i sense marit, car el seu fill, Constantí, i l'emperadriu Maria havien estat empesos a fer costat a Botaniates en contra de la seva voluntat, constrets pel despotisme de l'usurpador. Aquestes paraules anaren inflamant l'esperit del bàrbar fins que es decidí a fer la guerra als romans. Aquesta versió ha arribat a la meva oïda i no em costa gens creure que hi hagi individus d'orígens insignificants que provin de suplantar persones respectades i de nissaga eminent.

[8] L'altra versió, que em sembla més convincent, ve d'una altra font i diu que ni hi havia cap monjo que fingís ser l'emperador Miquel ni es produí cap situació d'aquest estil que impel·lís Robert a fer la guerra als romans, ans fou l'astutíssim bàrbar el que ordí aquest estratagema sense gaire dificultat. Sembla que les coses anaren així: Robert, una persona indecent de cap a peus, feia temps que frisava per atacar els romans i que es preparava per a tal empresa, però alguns dels seus partidaris més raonables, com la seva muller, Gaita,^{[nota 75]} li havien posat bastons a les rodes, puix que no estaven d'acord amb allò que consideraven una guerra injusta que vessaria la sang d'altres cristians. Una vegada i una altra l'havien aturat a l'últim moment. Per la seva banda, Robert, que cercava un pretext creïble per declarar la guerra, despatxà uns quants homes que estaven al corrent de les seves intrigues a Crotona amb ordres de trobar un monjo d'aparença no gaire vulgar prest a fer la travessia per anar en pelegrinatge a l'església dels principals apòstols i patrons de Roma,^{[nota 76]} acollir-lo amb els braços oberts, contreure-hi amistat i portar-lo davant seu. Quan trobaren Rector, un home murri i de malícia incomparable, enviaren una carta a Robert, que era a Salern, informant-lo que «el vostre parent polític, Miquel, desposseït del tron imperial, ha arribat per demanar-vos auxili». Era el mateix Robert qui havia triat aquestes paraules.

[9] Tan bon punt rebé la missiva, corregué a llegir-la-hi a la seva consort. Seguidament, reuní tots els barons per mostrar-los-la i que retiressin les seves objeccions al seu projecte, car havia trobat un bon motiu per prendre les armes ben de pressa. Tothom assentí immediatament a allò que deia, així que Robert feu venir el monjo per trobar-s'hi. Aleshores, amb tots els elements dalt de l'escenari, començà a representar la pantomima segons la qual el monjo era l'emperador Miquel, que havia estat derrocat del tron, que l'usurpador Botaniates li havia arrabassat la muller, el fill i totes les seves possessions i que li havien fet canviar la corona i la diadema per un hàbit de monjo de manera injusta i il·lícita. I afegí: «Ara compareix davant nostre com a suplicant».

[10] Robert feia aquestes declaracions públicament i proclamava que tenia el deure de restaurar-lo al tron imperial pel vincle que els unia. Cada dia sense falta tractava aquest monjo amb honor com si realment fos l'emperador Miquel, cedint-li el cap de taula i els seients més alts i prodigant-li mostres de respecte fora de tota mesura. Quan parlava en públic, segons l'ocasió, es dolia de la sort de la seva filla, li estalviava al seu consogre el record dels ultratges que havia sofert o atiava l'ardor bèl·lic dels bàrbars que tenia al seu voltant, esperonant-los amb l'astuta promesa que a l'Imperi Romà trobarien or a cabassos.

[11] Així, entabanant-los a tots, tant els més rics com els més pobres, els emmenà o, més ben dit, emmenà tot Longobàrdia a Salern, la capital del país d'Amalfi, on emprengué els preparatius per a la guerra després de deixar ben lligat el futur de les seves altres filles. En tenia dues amb ell, puix que la tercera vivia a la reina de les ciutats, infeliç des del mateix dia del seu compromís. Constantí, que encara no havia assolit la pubertat, havia fugit del matrimoni des del primer moment igual que la mainada fuig de Mormo.^{[nota 77]} De les dues filles que Robert tenia amb ell, una la prometé amb Ramon, fill del comte de Barcelona,^{[nota 78]} i l'altra amb Ebles, un comte il·lustríssim.^{[nota 79]} Fins i tot en aquestes coses, procurava treure profit de totes bandes, car no deixava passar cap oportunitat de guanyar i acréixer el seu poder, servint-se de la família, de la violència, dels vincles de parentesc i, en definitiva, de tota mena d'estratagemes que a una altra persona ni tan sols no se li haurien acudit.

Capítol XIII

[1] Mentrestant, es produí un altre fet que val la pena esmentar, per tal com els esdeveniments tornaren a redundar en benefici seu. En efecte, soc del parer que la inacció dels senyors d'Occident en contra seu fou un dels principals factors que aplanaren el camí al bàrbar. La fortuna jugava a favor seu, augmentant el seu poder i fornint-li tot allò que li feia menester. El papa de Roma^{[nota 80]} (un càrrec noble protegit per exèrcits de tota mena), sumit en un litigi^{[nota 81]} amb Enric, rei d'Alemanya,^{[nota 82]} malavejava per segellar una aliança amb Robert, que ja s'havia llaurat una reputació gloriosa i estava en la plenitud del seu poder.

[2] Els motius de la disputa entre el rei i el papa eren els següents: aquest últim acusava el rei Enric d'exigir un pagament a canvi dels càrrecs eclesiàstics en comptes de nomenar-ne els titulars de franc, li retreia que de vegades concedia bisbats a homes indignes i li imputava altres faltes. Per la seva banda, el rei d'Alemanya taxava el papa d'usurpador per apropiar-se de la càtedra apostòlica sense el seu consentiment. És més, havia tingut la poca vergonya d'escriure-li amb paraules descaradament insolents per amenaçar-lo que, si no renunciava al papat per iniciativa pròpia, en seria deposat en la més gran ignomínia.

[3] El papa amb prou feines havia acabat de sentir aquestes paraules i ja descarregava la seva ira contra els ambaixadors. Els tractà de manera inhumana, els feu esquilar el cap amb tisores, els feu afaitar la barba amb un raor i, abans de deixar-los anar, cometé un acte del tot indecent que ultrapassava fins i tot la insolència a la qual ens tenen acostumats els bàrbars. El meu pudor com a dona i com a princesa imperial no em permet posar nom a aquesta malifeta. Eren accions indignes no només d'un alt sacerdot, sinó de qualsevol que es faci dir cristià. La idea mateixa del bàrbar, encara més que la seva execució, em regira l'estómac. Descriure-ho en detall seria profanar el càlam i el paper. El simple fet que no ens veiem amb cor de revelar-ne o narrar-ne ni que sigui una ínfima part fa palesa la brutalitat de la injúria i demostra que el temps, en el seu decurs, engendra persones de mala estofa, sense cap mena d'escrúpols.^{[nota 83]}

[4] Aquests foren els actes d'un alt sacerdot, oh justícia, o pitjor encara, els actes del summe sacerdot que exerceix jurisdicció sobre el món sencer, pel que diuen i creuen els llatins en la seva arrogància. Quan el ceptre, el senat i tot l'entramat administratiu es traslladaren d'allí a la nostra terra, a la reina de les ciutats, ho feren juntament amb la supremacia eclesiàstica. De bon principi, els emperadors havien reconegut la primacia de la seu de Constantinoble i, sobretot, el Concili de Calcedònia l'havia elevat al cim de la jerarquia i li havien subordinat les diòcesis del món sencer.^{[nota 84]}

[5] Sospito que l'escarni infligit als emissaris anava dirigit, en última instància, a aquell que els havia enviat, car [el papa] no només els havia maltractat, sinó que ho havia fet amb un nou ultratge inventat per ell mateix. M'imagino que volia fer entendre al rei que havia actuat de manera execrable, com si es pensés que era un pou de saviesa que dialogava amb un munt de bestiesa^{[nota 85]} a través dels ambaixadors injuriats.

[6] En acabar de fer aquestes coses que he descrit als ambaixadors i de retornar-los al seu rei, el següent pas del papa fou desencadenar una guerra cruentíssima. Tement que el rei fes causa comuna amb Robert i es convertís en un os encara més dur de rosegar, se li avançà fent una proposició de pau a Robert, amb qui fins aleshores no havia tingut cap amistat. Assabentat de l'arribada del duc Robert a Salern, partí de Roma en direcció a Benevent. Entaularen les discussions a través dels seus ambaixadors i concertaren una trobada en persona. L'un sortí de Benevent amb la seva guàrdia i l'altre de Salern amb el seu exèrcit i, amb les seves respectives tropes apostades a una distància raonable, tots dos se separaren de les seves files, es reuniren, intercanviaren garanties i juraments i feren mitja volta. Els juraments estipulaven que el papa l'investiria com a rei i que, en el moment idoni, se li aliaria contra els romans; el duc, per la seva banda, li prometé al papa que li brindaria ajuda militar sempre que ho volgués.^{[nota 86]} Tanmateix, mai no passaren de les paraules als actes. Al papa li bullia la sang quan pensava en el rei i tenia molta pressa per ajustar comptes amb ell, mentre que el duc Robert es mirava l'Imperi Romà amb enveja, fent cruixir les dents com un senglar i inflamant la seva ira, de manera que els juraments foren lletra morta des del primer moment. Els bàrbars amb prou feines havien acabat de pronunciar els juraments i ja els violaven.

[7] El duc Robert, girant les regnes, anà a correcuita cap a Salern mentre aquest papa repugnant (no trobo cap altra manera de qualificar-lo quan penso en les seves salvatjades que cometé contra els ambaixadors), aquest dèspota, encenia la metxa d'una guerra civil tot apel·lant a la gràcia de l'Esperit Sant i la pau evangèlica, amb tota la determinació i tots els mitjans que tenia a la seva disposició, sent home de pau i deixeble de l'home de pau. Sense més dilació, establí contacte amb els saxons i en feu venir els capitostos, Landulf^{[nota 87]} i Uelc,^{[nota 88]} que convertí a la seva causa prometent-los que els faria reis de tot Occident i oferint-los molts altres incentius. Tenia la mà dreta tan presta a ungir reis que semblava que fes cas omís de les paraules de Pau: «No vagis massa de pressa a imposar les mans a ningú»;^{[nota 89]} ara li cenyia la diadema al duc de Longobàrdia, ara coronava aquests saxons.

[8] Enric, rei d'Alemanya, i el papa es plantaren l'un davant de l'altre amb les seves respectives forces en esquera. Aleshores, cridaren a l'atac fent retronar el corn de guerra i les falanges toparen de seguida en un combat violent i tenaç. Els dos bàndols lluitaven amb tanta homenia i encaixaven amb tanta fermesa les ferides de llança i les ràfegues de fletxes que en poc temps el carnatge cobrí tota la plana i els supervivents navegaven per un mar de sang barrejada amb pols. N'hi havia que ensopegaven amb els morts i es negaven en un riu de sang. Si, com diuen, més de 30.000 homes perderen la vida en aquella contesa, quin cabal que devia portar aquell torrent de sang, quanta terra devia acabar tacada de mortaldat!

[9] La lluita mantenia igualats els fronts,^{[nota 90]} per dir-ho així, mentre Landulf, el capitost dels saxons, dirigia la batalla. Ara bé, quan fou ferit de mort i instantàniament exhalà l'últim sospir, la falange del papa cedí i girà cua en una fugida que no fou sense sang ni ferides. Enric sortí abrivadament contra l'exèrcit en desbandada, animat per la notícia que Landulf havia estat abatut per una mà enemiga. No invertí gaire temps en la persecució, emperò, ans ordenà a les seves tropes que prenguessin un respir.^{[nota 91]} Armant-se de nou, partí cap a Roma a marxes forçades amb la intenció d'assetjar-la.

[10] El papa, recordant els tractats i juraments que el vinculaven a Robert, li trameté una ambaixada per demanar-li auxili. Alhora, Enric, que ja estava de camí cap a la vella Roma,^{[nota 92]} també li feu arribar emissaris amb l'objectiu de concloure-hi una aliança. Robert, a qui li semblava una ximpleria que tant l'un com l'altre se li acostessin amb aquestes pretensions, respongué al rei de nua paraula i al papa per escrit. La carta venia a dir: «Al gran i alt sacerdot i senyor meu, de Robert, duc per la gràcia de Déu. Encara que he sentit dir que els vostres enemics us han atacat, no he donat gaire credibilitat a aquest rumor, convençut que ningú no gosaria alçar la mà contra vós. Al cap i a la fi, qui provaria de fer mal a un pare tan magnífic sense estar trastornat? Sapigueu que jo em preparo per a una arduosa guerra contra una nació gairebé invencible, els romans, que han triomfat en totes les terres i tots els mars. Tanmateix, us dec fidelitat des del fons de la meva ànima i us ho demostraré quan arribi el moment». Fou així com es tragué de sobre els ambaixadors que havien vingut a cercar una aliança, els uns amb la citada missiva i els altres amb bones paraules.

Capítol XIV

[1] No oblidem, emperò, allò que feu a Longobàrdia abans de passar a Aulona^{[nota 93]} amb el seu exèrcit. Ja era un individu tirànic i tremendament cruel, però aquesta vegada imità fins i tot la follia d'Herodes.^{[nota 94]} Com que no en tenia prou amb els veterans d'altres batalles, aixecà un nou exèrcit sense reparar en l'edat dels reclutes, arrossegant homes massa tendres i massa madurs des de l'últim racó de Longobàrdia i de la Pulla. Feia pena veure tota aquesta patuleia de nens, nois i ancians, que no havien vist una arma ni en somnis, equipada amb una cuirassa i un escut, tensant els arcs matusserament i sense traça i caient de panxa a terra quan tocava marxar.

[2] Naturalment, aquestes coses suscitaren una constant remor de fons a Longobàrdia, on a tot arreu se sentien les lamentacions dels homes i els gemecs de les dones que compadien els seus familiars malastrucs. Una plorava per un marit massa vell per anar a l'exèrcit, una altra per un fill sense experiència bèl·lica i encara una altra per un germà que era camperol o tenia algun altre ofici. Com ja he dit, [a Robert] l'havia pres una follia com la d'Herodes, àdhuc pitjor, car aquest últim havia descarregat la seva ira sobre els nadons i prou, mentre que ell no estalviava ni els nens ni els ancians. Encara que estaven totalment desentrenats, per dir-ho d'alguna manera, cada dia ensinistrava els nous reclutes i els feia exercitar el cos.

[3] Robert es feu càrrec de tot això a Salern abans d'encaminar-se cap a Òtranto, on havia enviat davant seu un exèrcit formidable amb ordres d'esperar-lo mentre acabava de resoldre els afers de Longobàrdia i donava les respostes oportunes als ambaixadors. Feu un afegitó a la seva comunicació amb el papa per anunciar-li que havia encomanat al seu fill Roger, nomenat governant de tota la Pulla, i al seu germà Boritiles^{[nota 95]} que socorreguessin la càtedra romana amb el màxim fervor i li brindessin el suport de la seva poderosa aliança si mai els demanava ajuda contra el rei Enric.

[4] A Bohemon, el més jove dels seus fills,^{[nota 96]} que recordava el seu pare en tots els aspectes, des del coratge i la força fins al valor i l'esperit indomable (era tallat del mateix patró que el seu pare i la viva imatge de la seva naturalesa), el feu anar a atacar la comarca d'Aulona al capdavant d'una gran host. Sense perdre ni un instant, caigué amenaçadorament sobre Canina,^{[nota 97]} Jericó^{[nota 98]} i Aulona i les conquerí amb l'energia incontenible d'un llamp que fereix el cel, seguint la seva tàctica d'ocupar i reduir a cendres les rodalies dels seus objectius. Era alhora el fum acre que anuncia un incendi i el setge preparatori que precedeix un assalt en tota regla. El pare i el fill es podrien comparar amb les llagostes i les seves larves, puix que si Robert deixava alguna engruna, Bohemon l'agarrava i la devorava. En tot cas, abans de fer-lo passar a Aulona, toca examinar les seves accions a l'altra banda del mar.

Capítol XV

[1] [Robert] anà a Òtranto, on romangué uns dies esperant amb delit l'arribada de la seva muller, Gaita, que acompanyava el seu marit en campanya i feia feredat de veure quan prenia les armes. Quan ja havia tingut l'oportunitat d'abraçar-la, es tornà a posar en marxa amb tot el seu exèrcit, aquesta vegada en direcció a Bríndisi, que disposa del millor port de tot Iapígia.^{[nota 99]} Un cop a la ciutat, esperà amb impaciència que es concentressin les seves tropes i la seva flota, tant les naus de transport i les naus llargues com els vaixells de guerra, per tal com tenia previst salpar des d'allí cap a les nostres terres.

[2] Quan encara era a Salern, havia agafat Raül,^{[nota 100]} un prohom del seu seguici, i l'havia despatxat com a ambaixador a l'emperador Botaniates, que havia arrabassat el ceptre a Ducas. Esperava amb impaciència la seva reacció, puix que li plantejava tot un seguit de retrets i pretextos per a la guerra que a primera vista semblaven raonables. Esgrimia, com he dit abans, que [Botaniates] havia separat la seva filla, promesa a l'emperador Constantí, del seu nuvi i que havia usurpat el tron a aquest últim, ofenses que [Robert] no pensava deixar impunes. Per altra banda, havia fet arribar obsequis i una carta amb promeses d'amistat al gran domèstic i comandant en cap dels exèrcits d'Occident, que no era altre que el meu pare, Aleix. Seguidament, romangué a Bríndisi pendent de les respostes.

[3] Les tropes encara no havien tingut temps de concentrar-se i la major part de les naus encara no havien estat tirades en mar i Raül ja era de tornada de Bizanci.^{[nota 101]} El bàrbar començà a treure foc pels queixals en veure que [el seu ambaixador] no havia obtingut resposta a les seves comunicacions i, encara pitjor, que venia carregat d'arguments per dissuadir-lo de fer la guerra als romans: per una banda, que el monjo que el seguia era un histrió i un farsant que es feia passar per l'emperador Miquel proferint mentida rere mentida; per altra banda, que quan era a la reina de les ciutats havia tingut punt a anar a veure l'emperador derrocat en persona i l'havia trobat en un monestir, vestit amb un trist hàbit gris. Per acabar-ho d'adobar, li transmeté una informació que havia arribat a les seves orelles en el camí de tornada. En l'entretant, el meu pare havia arrabassat el tron a Botaniates, com explicaré més endavant, i l'havia foragitat del palau imperial. A continuació, havia cridat el fill de Ducas, Constantí, preclaríssim entre tots els homes que han caminat mai sota el sol, per tornar-lo a associar al poder imperial.

[4] Raül es valgué d'aquesta notícia que havia sentit durant el viatge per intentar silenciar els tambors de guerra: «Quina causa justa invocarem per atacar Aleix, quan fou Botaniates el perpetrador de la injustícia que ha privat la vostra filla del ceptre dels romans? Que algú altre ens hagi ocasionat un perjudici no ens dona cap dret a portar la guerra a qui no ens ha fet cap mal. Si no tenim un motiu just per anar a la guerra, totes aquestes coses —les naus, les armes, els homes i els preparatius en general— hauran estat debades».

[5] Aquestes paraules encara irritaren més Robert, que perdé els estreps i estigué a punt de deixar-li anar la mà. Per la seva banda, el fals emperador Miquel Ducas, que ja hem anomenat Rector, bullia d'indignació i era incapaç de reprimir la seva còlera davant d'una demostració tan clara que no era l'emperador Ducas, sinó un simple impostor. A més a més, el tirà estava fora de si des que Roger, germà de Raül,^{[nota 102]} havia desertat als romans i els havia revelat els seus preparatius de guerra amb tots els ets i uts. Endut per un rampell, feu palesa la seva voluntat de matar Raül allí mateix. Veient com anava el tema, [Raül] fugí de seguida cap a Bohemon, el refugi que tenia més a prop.

[6] Per la seva part, Rector vociferava i recitava teatralment amenaces que glaçaven la sang contra el germà de Raül que havia desertat als romans. Es picava la cuixa amb la mà dreta i deia a Robert: «Una sola cosa us demano: que, si recupero l'imperi i torno a seure al tron, em lliureu Roger, i que si no li dono tot seguit la mort més deplorable crucificant-lo al bell mig de la ciutat, que Déu faci amb mi allò que millor li sembli». Escrivint aquestes línies, no puc contenir el riure en pensar en aquests homes, les bajanades que deien i l'altivesa que mostraven, per no dir res de la fanfarroneria que gastaven l'un amb l'altre. Robert utilitzava aquest embrollaire com a esquer i com a representació fictícia del seu consogre, l'emperador. Així el presentava a les ciutats i instigava tots els que podia convèncer a revoltar-se. Una vegada l'estira-i-arronsa de la guerra i la fortuna li fossin favorables, el despatxaria d'un cop de bastó al clatell amb la mateixa lleugeresa amb la qual un caçador es desempallega de l'esquer quan ja ha atrapat la seva presa. L'altre, en canvi, es nodria de les falses esperances que algun caprici de l'atzar el faria partícip del poder, com sovint passa inesperadament. Ja es veia afermat en el poder, segur que el poble i l'exèrcit dels romans mai no acceptarien un bàrbar com Robert com a sobirà. Fins aleshores, el faria servir com un instrument per a la consecució dels seus propis designis. Rememorant aquestes coses, deixo anar un somriure i se m'escapa el riure mentre arrossego el càlam a la llum de la llàntia.

Capítol XVI

[1] Fos com fos, Robert havia concentrat les seves forces a Bríndisi. En total, eren cent cinquanta naus i trenta mil soldats, és a dir, dos-cents homes per cada nau.^{[nota 103]} Portaven armes i cavalls, sabedors que els seus contrincants els rebrien equipats de la mateixa manera quan arribessin a l'altra banda. La seva idea era passar a Epidamne, que en el parlar actual anomenem Dirràquion. En un primer moment, havia valorat la possibilitat de navegar d'Òtranto a Nicòpolis^{[nota 104]} i prendre Naupacte juntament amb la seva comarca i les fortaleses circumdants, però, com que tenia aquestes ciutats a una distància molt superior a la que separa Bríndisi de Dirràquion, optà per aquesta última ruta per fer via i facilitar la travessia del seu estol. Cal tenir en compte que era hivern i que el sol, en el seu retrocés cap a cercles meridionals i [la constel·lació de] Capricorn, anava escurçant els dies.^{[nota 105]} Així doncs, abans que salpar d'Òtranto a trenc d'alba i arriscar-se a ensopegar amb alguna tempesta mentre navegava de nit, preferí anar de Bríndisi a Dirràquion a tota vela. Aquest és el punt on el mar Adriàtic es fa més estret i, per tant, la travessia és més curta. Tampoc no deixà enrere el seu fill Roger, com havia resolt de bon principi, quan l'havia nomenat governant de la Pulla, sinó que, pel motiu que fos, canvià d'opinió i el feu venir amb ell.

[2] Mentre feia proa cap a Dirràquion, una part de la seva flota reeixí a emparar-se de la molt ben fortificada ciutat de Corfú i altres fortaleses nostres. Abans de centrar la seva atenció en Dirràquion, es feu portar ostatges de Longobàrdia i de la Pulla, tot imposant tributs i recaptant impostos d'un extrem a l'altre del país. En aquella època, el dux de tot Il·líria era Jordi Monomacat, que havia estat designat per l'emperador Botaniates.^{[nota 106]} D'entrada, havia rebutjat aquest nomenament, car no el convencia ni de bon tros. Ara bé, l'emperador tenia uns esclaus bàrbars (els escites Boril i Germà^{[nota 107]}) que volien mal a Monomacat i no paraven d'ordir trames per perjudicar-lo. El vilipendiaven davant de l'emperador amb acusacions inventades, excitant l'ànim del sobirà en contra seu fins a tal punt que [Botaniates] arribà a dir a l'emperadriu Maria: «Sospito que Monomacat és un enemic de l'imperi dels romans».

[3] En sentir això, l'alà Joan, un amic íntim de Monomacat que estava al corrent de la rancúnia que li tenien els escites i sabia que el criticaven sense descans, anà a veure Monomacat per avisar-lo de les paraules de l'emperador i dels escites i aconsellar-li que procedís amb cautela. Ell, que era un home sensat, comparegué davant de l'emperador i, tot encisant-lo amb paraules afalagadores, acceptà el seu nomenament com a governador de Dirràquion. Conclosos els preparatius del viatge cap a Epidamne i havent rebut per escrit les ordres que havia de complir després de cenyir-se el cinturó de dux, el segon dia sortí de la reina de les ciutats en direcció a Epidamne i la regió d'Il·líria, apressat pels precitats escites, Germà i Boril.

[4] Coincidí amb el meu pare, Aleix, prop del lloc dit Pege, on hi ha una església dedicada a la meva senyora, la Verge, Mare de Déu, famosa entre els temples de la ciutat de Bizanci.^{[nota 108]} Tan bon punt es veieren, Monomacat li explicà ple d'aflicció com havia estat desterrat per mor d'ell i de l'amistat que li professava i com els escites Boril i Germà, envejosos de tothom, havien engegat la roda de l'odi en contra seu i, actuant amb una façana de bondat, havien reeixit a separar-lo dels seus amics i de la ciutat que tant estimava. Quan ja havia exposat fil per randa totes les males jugades que li havien fet els esclaus i com l'havien calumniat davant de l'emperador, el domèstic d'Occident feu el possible per consolar-lo, puix que tenia el do d'alleujar el sofriment de les ànimes trasbalsades per les desgràcies. Per acabar, li digué que Déu venjaria aquestes injustícies i li assegurà que sempre recordaria la seva amistat, i cadascun seguí el seu camí, l'un cap a Dirràquion i l'altre cap a la reina de les ciutats.

[5] Un cop instal·lat a Dirràquion, Monomacat fou assabentat tant dels preparatius de l'usurpador Robert com de la insurrecció d'Aleix i decidí mirar pels seus propis interessos. Malgrat que, de cara enfora, no mostrava simpatia per cap dels dos, les idees que li corrien pel cap transcendien el conflicte obert i les aparences. El gran domèstic li havia escrit per comunicar-li que l'amenaça de perdre els ulls i la tirania que patia no li havien deixat altra sortida que plantar cara als tirans. Així mateix, incitava [Monomacat] a sollevar-se en solidaritat amb el seu amic i fer-li arribar diners, sortissin d'on sortissin. «Ara, es necessiten diners», li havia dit, «i sense no es pot fer res del que cal».^{[nota 109]}

[6] No li trameté pas els diners, ans, tractant els ambaixadors amb respecte, en comptes d'això els lliurà una carta en la qual li explicava que preuava l'amistat que els unia des de feia temps i es comprometia a mantenir-la viva en el futur. Pel que fa a l'or sol·licitat, desitjava de tot cor enviar-li tots els diners que li fessin falta. «Ara bé, hi ha una raó justa que m'ho impedeix. Em vincula un jurament de servei a l'emperador Botaniates, en nom de qui exerceixo el càrrec. Ni tan sols vós mateix no em consideraríeu un home gaire honorable ni ben predisposat envers els emperadors si em doblegués instantàniament a les vostres demandes. En cas que la Divina Providència us concedeixi l'imperi, de la mateixa manera que he estat un amic fidel, seré un servidor fidelíssim».

[7] Aquesta fou la resposta improvisada de Monomacat al meu pare. Al mateix temps que cercava el seu favor (el del meu pare), també intentava congraciar-se amb Botaniates i alhora cometia traïció descaradament en negociar a la descoberta amb el bàrbar Robert, de manera que no em falten motius per blasmar-lo. Ara bé, sembla que els homes d'aquesta naturalesa són vel·leïtosos i sovint muden de color segons com van les coses. Així com mai no fan res que redundi en un benefici comú, sí que mostren una constància sense parió quan estan en joc els seus propis objectius i es preocupen únicament dels seus interessos, encara que generalment acabin fracassant. He fet tantes observacions, emperò, que el cavall de la història ha sortit desbocat de la ruta que recorria, així que toca tornar-lo a posar en la bona via.

[8] Si, abans de tot això, Robert ja estava impacient per posar rumb a les nostres costes i no parava de pensar en Dirràquion, ara ja estava dins un foc. Estava tan neguitejat per llevar l'àncora que se li desfermaven les mans i els peus mentre apressava els soldats i els abrandava amb paraules ardents. Per la seva banda, Monomacat encara es preparava una altra sortida. Expedí cartes i obsequis a Bodí i Micaelàs, exarques dels dàlmates,^{[nota 110]} per guanyar-se el seu favor, afaiçonar els seus pensaments i, d'aquesta manera, obrir-se tota mena de portes. Així, si no li sortia bé la jugada ni amb Robert ni amb Aleix, partiria tot seguit cap a Dalmàcia i desertaria a Bodí i Micaelàs. En cas que se li torcessin les coses amb Robert i Aleix, sempre tindria l'opció de fugir a la cort de Bodí o Micaelàs, cosa que faria tan bon punt es fes palès que tant Robert com Aleix li eren contraris.

[9] Deixem-ho aquí. Ara toca narrar el regnat del meu pare i les circumstàncies que envoltaren el seu ascens al poder. La meva intenció no era explicar la seva vida abans de ser emperador, sinó il·lustrar els encerts i desencerts del seu regnat, si és que trobem algun desencert en aquest camí que seguirem. Si em fa l'efecte que feu alguna cosa malament, no li estalviaré la crítica pel simple fet de ser el meu pare, com tampoc no em callaré els seus èxits per evitar una sospita latent per aquesta mateixa raó. Qualsevol d'aquestes dues coses seria faltar a la veritat. Ja he reiterat mantes vegades que el meu objectiu és ser veraç i que el subjecte de la meva obra és el meu pare, l'emperador. Per tant, deixem Robert on l'ha portat el relat i passem a tractar dels afers de l'emperador. Les guerres i batalles contra Robert les reservarem per a un altre llibre.

Notes

1. Romà IV sortí en campanya el 1071, no contra els perses, com diu Comnena, sinó per plantar cara a les incursions cada vegada més audaces dels turcs a la frontera oriental de l'Imperi Romà. En el moment d'aquests fets, l'autora atribueix una edat de catorze anys al seu pare, Aleix, però aquesta xifra no encaixa del tot amb el relat de Joan Zonaràs, segons el qual el protagonista de l'Alexíada tenia uns setanta anys a la seva mort el 1118. L'edat correcta és probablement la que ens indica Comnena.
2. Anna Dalassena, «Mare dels Comnens», en honor de qui fou anomenada l'autora, seguint el costum romà d'Orient de batejar els infants amb el nom d'un dels seus avis. Era la muller del domèstic de les escoles Joan Comnè i, per tant, cunyada d'Isaac I Comnè (r. 1057-1059), el primer membre de la nissaga a ocupar el tron imperial. Les reformes fiscals d'Isaac, tot i que eren imprescindibles, suscitaren l'oposició de les elits, que aprofitaren una greu malaltia seva per pressionar-lo i forçar-lo a abdicar. Arribat el moment, la corona no anà a parar al seu germà, sinó a Constantí X Ducas. Anna, que ja es veia emperadriu, se sentí profundament traïda pels Ducas i es passà vint-i-dos anys conspirant per vestir els seus fills de porpra, tal com explica la seva neta en el llibre II de l'Alexíada.
3. Manuel, el germà més gran d'Aleix, fou un destacat militar i aristòcrata. De ben jove li foren concedides les dignitats civils de protopròedre i curopalata, així com el grau militar de protostràtor, però la seva ascensió fulgurant es veié truncada per la seva inesperada mort d'una infecció d'oïda quan encara no tenia ni trenta anys.
4. Miquel VII Ducas (r. 1071-1078), conegut amb el sobrenom de Parapinaces (‘menys un quart’) per la seva devaluació de la moneda romana. Fou un emperador dèbil i incompetent que donà als turcs una excusa per continuar penetrant a Anatòlia en negar-se a complir els acords entre Alp Arslan, el vencedor de Mantziciert, i Romà IV. Malgrat que la seva infame reputació és, fins a cert punt, merescuda, val a dir que fou poc més que un titella en mans de cortesans i familiars, sobretot el seu oncle, el cèsar Joan Ducas, i el seu ministre en cap, Niceforitzes. Gens interessat a governar, se sentí alleujat quan Nicèfor III Botaniates el feu abdicar.
5. Roussel de Bailleul, un dels molts normands que a la segona meitat del segle xɪ emigraren a la Mediterrània com a soldats de fortuna. Es distingí en la conquesta normanda de la Itàlia meridional abans de passar al servei de Constantinoble. Formava part de l'exèrcit de Romà IV en la campanya de Mantziciert, però el basileu el feu anar a prendre Cliat poc abans de la batalla i, per tant, no es veié directament implicat en la catàstrofe. En aquest punt de la cronologia, feia dos anys que havia renegat de l'autoritat imperial i provava de fundar un nou regne al centre-nord d'Anatòlia, igual que els seus compatriotes ho havien fet en altres països.
6. En realitat, un normand. Comnena empra el nom celtes per referir-se als normands i els francs en general.
7. Isaac, un altre germà gran del protagonista.
8. El càrrec d'estrateg autocràtor, que correspon a un comandant en cap amb plena autoritat civil i militar, havia estat ocupat anteriorment per Manuel, el ja esmentat germà gran d'Aleix.
9. La gens Emília produí molts soldats de gran renom, però Comnena es refereix probablement a Luci Emili Paulus Macedònic, que conclogué la Tercera Guerra Macedònica amb una gran victòria sobre els macedonis en la batalla de Pidna (168 aC).
10. Publi Corneli Escipió i Hanníbal Barca foren dos dels grans protagonistes —i antagonistes— de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC). El romà fou un dels comandants en cap de la república durant el conflicte, en el transcurs del qual el seu germà Gneu Corneli Escipió inaugurà el període romà a Catalunya en desembarcar a Empúries al capdavant d'un exèrcit. El celebèrrim general cartaginès esclafà les legions romanes una vegada i una altra, des del Trèbia fins a Cannes, passant pel llac Trasimè. Tanmateix, ni tan sols el seu geni militar no fou suficient per superar l'extrema resiliència —o tossuderia— dels romans, que reaccionaven a cada nova derrota reclutant un nou exèrcit. La desfeta cartaginesa es consumà en la batalla de Zama (202 aC), en la qual Hanníbal fou vençut justament per Publi Corneli Escipió.
11. Tútuix I, fill d'Alp Arslan i posterior governant seljúcida de Damasc (1078-1095), primer com a emir i després com a soldà.
12. El càrrec d'estratopedarca, una de les denominacions del comandant en cap dels exèrcits, ja havia estat exercit per l'oncle d'Aleix, Isaac Comnè, abans de ser emperador.
13. Màlik-Xah I, tercer soldà de l'Imperi Seljúcida, que conduí al seu apogeu polític i territorial. Era un altre fill d'Alp Arslan i, per tant, germà de Tútuix.
14. Avui Amasya, a Turquia.
15. Eurípides, frag., 979 N.
16. El tema dels Armeníacs, que deu el seu nom als soldats de l'exèrcit romà d'Armènia assentats en aquesta regió, era una de les circumscripcions administratives i militars conegudes com a temes, creades a mitjans del segle ᴠɪɪ com a part d'una reforma en profunditat de l'entramat territorial de l'Imperi Romà en resposta a les invasions dels eslaus i els musulmans. En el marc temporal de l'Alexíada, el tema dels Armeníacs abastava el Pont occidental i les valls i muntanyes que hi havia al sud.
17. Palamedes era un heroi de la mitologia grega conegut per la seva inventiva i per desbaratar fins i tot els ardits d'Odisseu per mantenir-se al marge de la Guerra de Troia.
18. Castamó, feu ancestral dels Comnens a Paflagònia, el nom del qual deriva justament de Κάστρα Κομνηνών, o ‘Castells dels Comnens’.
19. En Alcestis, drama d'Eurípides traduït al català per Josep Alsina, la reina epònima se sacrifica per salvar la vida del seu marit, Admet, que havia ofès Àrtemis. El famós Hèracles, afligit per les expressions de dol a la cort d'Admet, va a encarar-se amb la Mort i retorna Alcestis al món dels vius.
20. Teodor Docià, probablement la mateixa persona que el «Teodor Comnè» que consta com a dux de Paflagònia cap a la mateixa època.
21. Nicèfor Brienni el Vell, un dels generals més destacats de l'imperi, que havia menat l'ala esquerra de l'exèrcit a Mantziciert. Crític amb la tebior de la reacció de Miquel VII a la irrupció dels turcs i la corrupció dels seus ministres, es declarà en rebel·lió quan descobrí que el ministre en cap havia decidit el seu assassinat. Cometé el greu error de permetre que les seves tropes, integrades en gran part per estrangers, arrasessin els suburbis de Constantinoble, acció que refermà l'oposició de la capital a la seva causa. Mentre consolidava el seu control sobre Tràcia, el nou emperador, Nicèfor III, li oferí la dignitat de cèsar a canvi d'abaixar les armes, però les negociacions no arribaren a bon port i Nicèfor III no tingué més remei que enviar Aleix Comnè a esclafar la revolta. És en aquest moment que Brienni entra en escena en l'Alexíada.
22. La princesa georgiana Maria d'Alània, fins poc abans emperadriu consort de Miquel VII.
23. L'actual Durrës, a Albània.
24. Els domèstics de les escoles, oficialment subordinats a l'estrateg del tema dels Anatòlics, eren en realitat els comandants suprems de l'exèrcit romà. N'hi havia dos: el domèstic de les escoles d'Occident (Europa) i el domèstic de les escoles d'Orient (Àsia). Tal com apunta una nota anterior, el pare d'Aleix ja havia ocupat aquest càrrec durant el regnat del seu germà Isaac.
25. Riu de Cilícia que avui en dia es coneix com a Seyhan.
26. Els immortals eren un regiment d'elit format pel ministre en cap de Miquel VII reprenent el nom i el concepte d'un tagma ideat per Joan I Tsimiscés un segle abans, inspirat en els temuts immortals perses de l'antiguitat.
27. Coma, post avançat dels romans a les portes de l'Anatòlia central.
28. Presumiblement el Kalivri Dere.
29. La zona del Cedocte era anomenada així per un aqüeducte (aquaeductus) que hi havia hagut des de l'antiguitat.
30. Calàbrie, població del rerepaís de Selímbria, al nord-oest de la ciutat.
31. Joan Brienni era el domèstic de les escoles del seu germà i, per tant, l'homòleg d'Aleix al bàndol revoltat.
32. Jordi Maniaces, un dels generals romans més imponents d'aquest període, tant pel seu físic gegantí com per les seves habilitats, havia governat diverses localitats a la frontera amb els àrabs. Cap al 1037 fou transferit a l'altre extrem de l'imperi, on reconquerí la part oriental de Sicília. Tanmateix, es rebel·là contra l'emperador Constantí IX Monòmac. Els seus homes venceren l'exèrcit legitimista prop de Tessalònica, però la mort de Maniaces en els últims compassos de la batalla significà la fi de la seva rebel·lió.
33. La composició de la Companyia, un cos de guàrdia imperial, anà evolucionant amb el pas del temps. A finals del segle xɪ, es constituïa de joves nobles.
34. Catacaló Tarcaniota, fill de Josep Tarcaniota.
35. Comnena recicla un altre etnònim antic per referir-se a un poble que no té gaire cosa a veure amb l'original. En aquest cas, els «escites» eren els petxenegs, nòmades de les estepes que tan aviat oferien els seus serveis militars als romans com depredaven les seves terres.
36. En l'edat mitjana, l'estadi, una unitat de mesura heretada de l'antiga Grècia, representava una longitud d'una mica menys de 180 metres.
37. Constantí Euforbè Catacaló.
38. Gir de frase recurrent en la Ilíada (per exemple, en el cant VI, vers 112) i evocat igualment en l'Odissea IV, 527.
39. És una referència a la Ilíada, XIV, 398, on el mot grec δρυσὶν se sol traduir per ‘alzina’. Ara bé, com que no hi ha cap espècie d'alzina que sigui natural de Tràcia, he optat per ‘roure’, una altra traducció possible.
40. Homer, Ilíada, II, 2.
41. L'estimat marit de l'autora, el cèsar Nicèfor, no era altre que el fill o, més probablement, el net d'aquest Nicèfor Brienni. Així doncs, aquest passatge, en el qual la set de venjança deixa pas a la benevolència, presagia la reconciliació definitiva entre les famílies dels Briennis i dels Comnens, encarnada pel matrimoni d'Anna Comnena i Nicèfor Brienni el Jove.
42. Brienni seria cegat poc després.
43. Boril, un personatge tenebrós tant pels seus orígens com per les seves insídies.
44. A més de ser el successor de Brienni en sentit figurat, Nicèfor Basilaces (o Basilaci) ho era en sentit literal com a dux de Dirràquion. Militar d'orígens armenis o paflagonis, el 1071 havia caigut presoner en el daltabaix de Mantziciert, on menava tropes armènies i sirianes, abans de retrobar la llibertat en virtut dels acords de pau posteriors.
45. Comnena es permet una floritura per referir-se a Dirràquion, ja esmentada al capítol IV d'aquest mateix llibre, pel seu nom original, arraconat en benefici de Dirràquion/Dirràquium des de la conquesta romana del segle ɪɪɪ aC.
46. Tessalònica.
47. En la mitologia grega, Tifó era un monstre de mida descomunal, meitat home i meitat fera, que arribà a posar el mateix Zeus entre l'espasa i la paret —o, més ben dit, entre l'harpe i la paret.
48. Els hecatonquirs eren tres gegants de cent braços i cinquanta caps que ajudaren els Olímpics en la Titanomàquia.
49. El Vardar, riu principal de Macedònia del Nord i un dels més importants de Grècia.
50. No es refereix a la Mísia del nord-oest d'Anatòlia, sinó a la regió balcànica anomenada Mèsia en temps antics.
51. Berea, actualment coneguda com a Véria.
52. Aristòfanes, Els núvols, 192, obra traduïda al català per Mercè Valls i Bosch.
53. Homer, Ilíada, III, 363.
54. O, segons Nicèfor Brienni el Jove, el nebot.
55. Basili Curtici era un militar adrianopolità.
56. L'autora es fa un embolic entre Crisòpolis, fundada prop de l'antiga Amfípolis, i Cristòpolis, l'actual Kavala, que les fonts medievals catalanes anomenen Cristopol.
57. Indret situat a uns 5 quilòmetres al nord-oest de Cristòpolis i esmentat com a Quempina per Nicèfor Brienni el Jove en el seu relat dels mateixos fets.
58. El tercer o quart dels dotze treballs d'Hèracles, segons la versió que es tingui en compte, fou atrapar el senglar d'Erimant i portar-lo viu a Euristeu.
59. El títol de sebast, originalment una traducció directa del terme llatí augustus, es convertí en un epítet honorífic al segle xɪ. Aleix en feu la pedra angular de la seva nova jerarquia de dignitats, amb derivats com ara «panhipersebast», «protosebast» i «sebastocràtor». Tanmateix, ell i els seus successors el repartiren a tort i a dret, majoritàriament entre els membres de la seva dinastia, fins a tal punt que a la darreria del segle xɪɪ ja estava del tot devaluat.
60. Robert Guiscard, un dels protagonistes de la conquesta normanda de la Itàlia meridional, duc de la Pulla i Calàbria des del 1059 fins a la seva mort el 1085.
61. L'avi matern d'Anna Comnena, Andrònic Ducas, infame per la seva perfídia a Mantziciert, era cosí de Miquel VII.
62. Constantí Ducas, coemperador des de poc després del seu naixement, el 1074, fins poc després del naixement del futur Joan II Comnè, el 1087, amb una interrupció durant el regnat de Nicèfor III Botaniates.
63. Olímpia, filla petita de Robert, reanomenada Helena a la seva arribada a Constantinoble i esmentada amb aquest nom per l'autora en referències ulteriors.
64. Vegeu, per exemple, Homer, Ilíada, XVIII, 215-229.
65. Malgrat l'evident proximitat etimològica, no es tracta de la Llombardia, sinó de Longobàrdia, un conjunt de territoris del sud d'Itàlia centrat en els ducats de Benevent i de Spoleto.
66. Des d'aquí fins a l'última paraula del capítol XI, tota semblança de la narració de Comnena amb la realitat és pura coincidència. Sembla que l'autora construí aquest relat a partir de fragments molt distorsionats de cròniques occidentals sobre el segrest del magnat calabrès Pere de Turra, governant de Bisignano, per Robert. El mateix «Guillem Mascabeles» no surt en cap font que no sigui l'Alexíada. El seu nom podria ser una deformació del sobrenom bíblic «Macabeu», que portaven dos membres de la nissaga Buonalbergo, la família de la primera muller de Robert en la vida real.
67. En veritat, la primera muller de Robert fou Alberada de Buonalbergo, que li donà un fill i una filla. Quan en tingué l'oportunitat, el normand la repudià sense miraments per contreure un matrimoni més avantatjós i es casà en segones noces amb la princesa llombarda Sikelgaita, filla de Guaimar IV de Salern.
68. ‘Fortalesa’.
69. A les acaballes del Concili de Melfi, celebrat l'agost del 1059, el papa Nicolau II li concedí en feu el Ducat de la Pulla i Calàbria, juntament amb el Comtat de Sicília, aquest últim encara pendent de conquerir als cadis musulmans de l'illa.
70. Gir de frase manllevat a Demòstenes, 18, 27. L'oració en qüestió, Sobre la corona, és un dels discursos polítics de Demòstenes traduïts al català per Juli Pallí i Bonet.
71. Robert probablement era conscient que Rector era un impostor, però el veia com un casus belli convenient per perseguir els seus propis designis sobre l'Imperi Romà.
72. Després d'abdicar, Miquel anà de dret al monestir, una sortida relativament afortunada en comparació amb tots els emperadors romans que havien estat executats o, si més no, mutilats pels seus usurpadors. Posteriorment esdevindria metropolità d'Efes.
73. La preocupació de Joan Ducas (avi de l'autora) pel benestar del seu nebot no li havia impedit fer-lo anar com un peó en els primers anys del seu regnat, en els quals el cèsar exercí el poder a l'ombra, com tampoc no havia estat obstacle perquè el 1074 acceptés de bon grat que Roussel de Bailleul el proclamés emperador durant el conflicte entre Miquel i el mercenari.
74. Humil intent d'adaptar un joc de paraules que en l'original grec es basa en la semblança fonètica entre Ῥαίκτωρ, el nom del monjo, i el mot ῥέκτης, que en aquest context es pot traduir per ‘malefactor’.
75. És a dir, Sikelgaita.
76. Sant Pere i Sant Pau.
77. En la mitologia grega, Mormo era un geni maligne femení que acomplia una funció similar a la de l'home del sac en el folklore català, és a dir, els pares la feien servir per espantar els nens que no fessin bondat.
78. El matrimoni entre Mafalda, filla de Robert, i el comte Ramon Berenguer II, celebrat el 18 de juny del 1078, fou un motiu d'alarma per a Constantinoble, car els romans veien el casament com un arrenglerament del Comtat de Barcelona amb els seus enemics. En retrospectiva, el nerviosisme de la cancelleria romana per les relacions de Ramon Berenguer amb els normands no estava justificat. El jove comte fou assassinat en circumstàncies poc clares el 1082. El seu fill, Ramon Berenguer III, havia nascut pocs dies abans i fou posat sota la tutela del seu oncle Guillem I de Cerdanya. Aquests fets i les intrigues de palau que marcaren el regnat del germà, successor i possible assassí de Ramon Berenguer II, Berenguer Ramon II, evitaren que el Comtat de Barcelona fos un participant actiu en els afers de la Mediterrània oriental fins que Berenguer Ramon II morí i fou succeït per Ramon Berenguer III. En tot cas, aquest episodi fou el punt de partida de les relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romà d'Orient.
79. El marit de Sibil·la, aquesta altra filla de Robert, era Ebles II de Roucy. Per molt que Comnena l'exalti com a «comte il·lustríssim», el cert és que ha passat a la història com un personatge infame pels seus nombrosos crims i la seva rapacitat.
80. Gregori VII, summe pontífex entre el 1073 i el 1085.
81. La Lluita de les Investidures.
82. El futur emperador Enric IV del Sacre Imperi Romanogermànic (r. 1084-1105).
83. El que diuen aquestes línies dista un bon tros de la realitat; si bé és cert que l'emissari d'Enric IV estigué a punt de ser linxat quan exigí l'abdicació del papa davant d'un sínode de cent bisbes, fou justament el summe pontífex el que intercedí per salvar-li la vida.
84. Comnena torna a errar. El cànon 28 del Concili de Calcedònia situa Constantinoble «segona, darrere [de Roma]» (δευτέραν μετ' ἐκείνην ὑπάρχουσαν) en la jerarquia, tot reconeixent-li els mateixos privilegis eclesiàstics.
85. L'original aprofita la semblança fonètica dels mots ἡμίθεος (‘semideu’) i ἡμίονος (‘mul’) per fer un joc de paraules que he procurat adaptar mitjançant la rima i el contrast.
86. El que descriu l'autora és el Tractat de Ceprano, signat el 1080 al Laci i, per tant, no a Benevent, on Robert sí que havia mantingut una entrevista amb el papa uns anys abans. Entre altres imprecisions, el papa no li conferí a Robert la dignitat de rei, sinó que simplement li confirmà el rang de duc que ja li havia concedit Nicolau II. El primer rei de Sicília seria el seu nebot Roger (r. 1130-1154).
87. Rodolf, duc de Suàbia.
88. Güelf, duc de Baviera.
89. 1 Timoteu 5, 22.
90. Gir de frase pres en préstec d'Homer, Ilíada, XI, 72.
91. Tot aquest passatge és un eco distorsionat de la batalla de Hohenmölsen (octubre del 1080). Si bé la Lluita de les Investidures fou un factor important en el conflicte i Gregori VII intervingué descaradament contra Enric en l'esfera religiosa, les forces papals no participaren en aquesta pugna entre el rei Enric i l'antirei Rodolf. Una altra inexactitud és que, des del punt de vista estrictament militar, el clar vencedor de la batalla fou Rodolf, tot i que és cert hi fou ferit de mort i perí l'endemà mateix (no durant el combat, com diu Comnena). Privada del seu home clau, la revolta acabaria fracassant en el seu intent de derrocar Enric.
92. La Roma «de tota la vida», en contraposició amb la «Nova Roma», Constantinoble.
93. Avui Vlorë, a Albània.
94. La Matança dels Innocents.
95. Deformació del nom del feu del comte Robert I de Loritello, que en realitat era nebot de Robert Guiscard.
96. De fet, Bohemon era el fill gran de Robert.
97. L'actual Kaninë, també a Albània.
98. L'antiga Òricon i actual Orikum, una altra ciutat albanesa.
99. Nom antic que correspon a grans trets a la Pulla.
100. Rodolf Pell de Llop.
101. Els autors romans d'Orient escrivien Bizanci, el nom anterior de Constantinoble, com a referència poètica a la capital imperial, no a l'Imperi Romà en el seu conjunt.
102. No hi ha cap altra font d'aquesta època que corrobori la suposada relació fraternal entre Raül i Roger. Tampoc no es coneixen amb certesa els seus vincles, si és que en tenien, amb els Raüls, una nissaga romana d'Orient fundada per desertors normands.
103. Les fonts occidentals li donen un efectiu netament inferior.
104. La Nicòpolis de l'Epir.
105. Una altra discrepància respecte a les fonts occidentals, que diuen que Robert sortí d'Òtranto a la primavera del 1081.
106. Jordi Monomacat era el successor de Nicèfor Brienni i Basilaci com a dux de Dirràquion.
107. Germà, un altre cortesà d'orígens foscos que havia fet carrera al costat de Boril.
108. L'església de la Font Donadora de Vida ha perdurat fins als nostres dies, encara que els edificis que formen el complex han estat destruïts i reconstruïts diverses vegades des de l'època dels Comnens.
109. Una altra frase que Comnena agafa de Demòstenes, en aquest cas de la Primera Olintíaca, una de les Arengues traduïdes al català per Joan Petit i Montserrat.
110. El «Constantí» és Constantí Bodin, rei serbi de Dioclea, mentre que el «Micaelàs» és probablement el seu pare, Miquel I de Dioclea, encara que per les dates no es pot descartar del tot que fos el seu fill, el futur Miquel II de Dioclea. El rang d'exarques que els reconeix Comnena representa la subordinació (purament nominal) del Regne de Dioclea als romans.