Alexíada/Proemi

Proemi

[1] El temps, en el seu avanç constant i implacable, arrossega tot allò que ha estat creat i ho fa caure a l'abisme de la foscor sense fer cap mena de distinció entre les coses trivials i les coses més importants i dignes de ser recordades; i, com diu la tragèdia, «ho fa sortir tot de la fosca i tot ho amaga de la llum».^{[nota 1]} Tanmateix, la narració de la història és una defensa poderosíssima contra el pas del temps i, en certa manera, conté el seu flux incessant; i tots els fets que s'han esdevingut i que han estat recollits per la història se salven de caure a l'abisme de l'oblit. Conscient d'això, jo, Anna, filla de figures imperials, Aleix i Irene, nascuda i criada en la porpra,^{[nota 2]} que soc docta en lletres, car he estudiat la cultura grega amb gran dedicació, que no he negligit la retòrica, que he llegit atentament les obres d'Aristòtil i els diàlegs de Plató i m'he instruït en el quadrívium de les ciències^{[nota 3]} (sense pecar de supèrbia, convé esmentar que tinc aquests coneixements, que m'han atorgat la natura i el meu anhel d'aprendre, que m'ha concedit Déu des del cel i que he adquirit amb el pas del temps), el meu propòsit a l'hora d'escriure aquestes línies és narrar els fets del meu pare i estalviar-los de ser perduts en el silenci o arrossegats pel pas del temps a un oceà d'oblit, tot relatant les seves gestes com a emperador i els seus actes de servei a altres emperadors abans d'ascendir al tron.

[2] Si em disposo a narrar aquests fets, no és per presumir dels meus dots literaris, sinó per transmetre els fets a les generacions a venir, car fins i tot les més grans proeses es perden en l'ombra del silenci si no es recullen en la narració de la història i es consignen a la memòria. El meu pare, com ho demostraren els fets, era capaç tant de manar amb discerniment com d'obeir les ordres dels governants en la mesura que calia fer-ho. Malgrat que estic decidida a deixar constància de les seves gestes, temo que els cínics i els detractors diguin que documento els actes del meu pare per simple fatxenderia i que tots els esdeveniments que relato i les meves paraules d'encomi no són més que mentides o lloances buides. Tanmateix, si ell mateix fornís el material i els fets no em deixessin més remei que criticar alguna de les seves accions, no pel seu caràcter, sinó per la natura de les coses que ha fet, temo que els mofaires em recordin el fill de Noè, Cam,^{[nota 4]} car tot ho critiquegen i, consumits per l'enveja i la malícia, no discerneixen allò que és just, sinó que fins i tot un pobre innocent culparien, com diu Homer.^{[nota 5]} Per abordar el gènere de la història, cal deixar de banda les simpaties i antipaties pròpies i sovint és necessari prodigar els més grans elogis als enemics, quan les seves accions ho mereixin, i reprovar els parents més propers, quan la seva conducta ho exigeixi. Així doncs, no es pot vacil·lar ni quan es tracta de condemnar els amics ni quan es tracta de lloar els enemics.^{[nota 6]} Tant els nostres partidaris com els nostres detractors poden tenir per segur que he cercat proves dels fets i el testimoni de persones que poden donar fe de la seva veracitat; els pares d'alguns homes que viuen avui en dia en foren testimonis.^{[nota 7]}

[3] El principal motiu pel qual he resolt fer la crònica de les accions del meu pare és el següent: el cèsar Nicèfor, de la nissaga dels Brienni, un home molt superior als seus coetanis pel que fa a la seva desmesurada bellesa, la seva enorme intel·ligència i la seva gran eloqüència, esdevingué el meu marit legítim.^{[nota 8]} Era una meravella tenir-lo al davant i sentir-lo parlar. Tanmateix, no pretenc divagar, així que reprenguem el fil de la història. El meu marit, que com ja he dit era un home formidable en tots els aspectes, acompanyà el meu germà, l'emperador Joan,^{[nota 9]} en diverses campanyes contra els bàrbars […] incloent-hi el que s'havia fet amo de la ciutat d'Antíoc.^{[nota 10]} De totes maneres, el cèsar, que no podia deixar de banda la seva predilecció per les lletres malgrat les dificultats i els entrebancs que patien, escrigué diversos textos dignes de tenir en consideració. Seguint les ordres de l'emperadriu,^{[nota 11]} la seva tasca principal fou documentar els fets d'Aleix, el meu pare i emperador dels romans, sempre que sorgia l'oportunitat d'allunyar-se de les armes i la guerra per dedicar-se als seus escrits i les seves obres literàries. Conformement a les instruccions de la nostra senyora, inicià el seu relat en una època anterior, durant el regnat de Diògenes^{[nota 12]} com a emperador dels romans, i anà baixant fins a arribar al que havia de ser el protagonista de la seva història. En el moment de l'ascens al tron de Diògenes, el meu pare tot just havia entrat en la seva brillant adolescència i, abans d'això, no era ni tan sols un adolescent, i no havia fet res que fos digne d'esment, tret que es volgués fer un panegíric de la seva infància. Aquest era, doncs, l'objectiu del cèsar, com ens demostra la seva obra. Tanmateix, ni el resultat fou el que esperava ni tingué l'oportunitat de prosseguir el seu relat més enllà de l'època de l'emperador Nicèfor Botaniates,^{[nota 13]} circumstància que causà un gran perjudici als fets que pretenia narrar i privà els seus lectors d'un gran plaer. Per aquest motiu, resolguí fer la crònica de les gestes del meu pare a fi de transmetre-les a les generacions a venir. A més a més, tothom que havia llegit els escrits del cèsar coneixia l'harmonia i la gràcia de les seves paraules. Com ja he dit, havent arribat a aquell capítol i havent-ne esbossat la continuació, ens en portà una versió inacabada de l'estranger,^{[nota 14]} però ai las, també se n'endugué una malaltia mortal, tal volta per culpa de les interminables fatigues dels soldats, l'excessiva freqüència de les campanyes o la seva gran preocupació per nosaltres, car sovint estava angoixat i es trobava una complicació rere l'altra. Els constants canvis d'aires i els climes adversos també contribuïren a servir-li un calze mortal. Ja es trobava molt malament quan emprengué una campanya contra els sirians i els cilicis. La malaltia no li impedí anar de Síria a Cilícia, de Cilícia a Pamfília, de Pamfília a Lídia i de Lídia a Bitínia, des d'on finalment tornà a la reina de les ciutats, amb nosaltres, consumit per un tumor que li provocava un interminable calvari. Malalt com estava, frisava per contar la història tràgica de les seves aventures, però fou incapaç de fer-ho, en part pel mal que l'afligia i en part perquè li ho havíem prohibit per evitar que amb l'esforç de parlar se li obrissin les ferides.

[4] Escric aquestes línies amb vertigen en l'ànima i els ulls amarats de llàgrimes. Quin conseller que perdé l'Imperi Romà! Quin coneixement del món que tenia gràcies a les seves experiències! Quin coneixement de la literatura i del saber, tant nostre com de l'estranger! Quin perfil tan formós que tenia i quina cara tan bella, que no només era digna d'un regne terrenal, sinó d'un de diví i millor! Pel que fa a mi mateixa, he patit moltes desgràcies des del meu naixement en la porpra, per dir-ho d'alguna manera, i la fortuna no m'ha somrigut mai, llevat que es consideri una sort ser filla d'emperadors i néixer a la sala de porpra, car la resta de la meva vida ha estat una llarga successió de calamitats i revoltes. Orfeu, quan cantava, podia moure les pedres, els arbres i fins i tot la natura inanimada, mentre que l'aulista Timoteu en tenia prou de tocar una melodia òrtia a Alexandre per fer agafar les armes i l'espasa al macedoni.^{[nota 15]} Jo espero que el meu relat no inciti un moviment cap a les armes i les batalles, sinó que faci brollar llàgrimes al lector i desperti la simpatia de la natura, tant l'animada com la inanimada. El meu dolor per l'estat del cèsar i la seva mort inesperada em tocaren el fons de l'ànima i deixaren una ferida en la part més profunda de mi. En comparació amb aquesta terrible desgràcia, els meus infortunis anteriors eren com una gota d'aigua perduda en la immensitat de l'oceà Atlàntic o les onades del mar Adriàtic. De fet, crec que no eren sinó un preludi d'allò que havia de venir, res més que el fum i la calor que m'advertien d'aquest foc propi d'un forn i d'aquesta flama indescriptible; les petites espurnes de cada dia presagiaven aquest terrible ardor. Oh foc que, sense tenir combustible, redueixes el meu cor a cendres! Cremes contínuament en secret i sense consumir-me. Incineres el meu cor sense que es vegi des de fora, mentre per dins em cremes els ossos, el moll de l'os i els trossos de l'ànima. Soc conscient que m'he allunyat de l'assumpte que tractava, car el record del cèsar i el seu patiment m'ha entristit en gran manera. Així doncs, m'eixugaré les llàgrimes dels ulls i em sobreposaré al dolor per reprendre la meva tasca i, com diu la tragèdia, ploraré doblement de pena, com a dona que en la desgràcia recorda una altra desgràcia.^{[nota 16]} Narrar la vida d'un emperador tan gran i virtuós em fa rememorar les seves gestes i em fa brollar llàgrimes càlides que es fonen amb les llàgrimes del món sencer, puix que la seva memòria i el relat del seu regnat seran per a mi motiu de lamentació i per als altres un record d'allò que han perdut. Ara toca començar la història del meu pare des del moment més adient, aquell a partir del qual la meva narració pugui ser més clara i estigui més fonamentada en fets històrics.

Notes

1. Sòfocles, Àiax, 646, que es pot llegir en català gràcies a l'excel·lent traducció de Carles Riba.
2. Ja des de temps antics, el porpra estava associat a la dignitat imperial. Els fills de l'emperador nascuts durant el regnat del seu pare eren coneguts com a porfirogènits, molt probablement en referència al pòrfir, una roca de color porpra que decorava la sala on donaven a llum les emperadrius.
3. El quadrívium (aritmètica, astronomia, geometria i música) i el trívium (dialèctica, gramàtica i retòrica) eren els dos pilars de l'educació medieval.
4. Gènesi 9, 18-27.
5. Homer, Ilíada, XI, 653 i 654; Ilíada, XIII, 775; i Odissea XX, 135. Els grans poemes homèrics han estat traduïts al català per nombrosos autors, tant en vers com en prosa.
6. Polibi, Història, I, XIV, disponible en català gràcies a la traducció que en feu Antoni Ramon i Arrufat, monjo de Montserrat.
7. Malgrat la seva insistència en aquest punt, els historiadors estan d'acord que l'autora no és precisament un model d'objectivitat, especialment quan tracta dels fets de la Primera Croada i els errors comesos pel seu pare. Això no impedeix, emperò, que encara avui en dia l'Alexíada sigui considerada una font cabdal sobre aquest període, entre altres motius, pel fet que ofereix una perspectiva romana d'Orient de la Primera Croada que no es troba en gairebé cap altra obra.
8. Comnena havia estat promesa a Constantí Ducas, fill de l'anterior emperador Miquel VII Ducas, però després de la mort del príncep, es casà amb Nicèfor Brienni el Jove. Encara que, com tantes aliances matrimonials de la noblesa medieval, l'enllaç tenia una motivació eminentment política, tot indica que entre ells sorgí l'espurna de l'amor i que foren una parella genuïnament feliç.
9. Joan II Comnè (r. 1118-1143), germà petit d'Anna. Ella, filla primogènita d'Aleix, fou la successora designada al tron imperial fins que Aleix feu coronar Joan coemperador quan aquest últim tenia cinc anys. Tanmateix, la successió fou turbulenta i Anna planejà una usurpació i, segons algunes fonts, fins i tot l'assassinat de Joan al funeral d'Aleix. Les seves maquinacions foren desbaratades pel seu propi marit, Nicèfor, que li ho confessà tot al nou emperador. Malgrat que la intervenció de tercers, especialment Joan Axuc, amic íntim de Joan, feu possible una certa reconciliació entre els dos germans, l'antipatia d'Anna envers Joan mai no es dissipà del tot i explica la imatge negativa de Joan a l'Alexíada, gens justificada.
10. Antioquia, fundada per Seleuc I Nicàtor i anomenada així en honor del seu pare Antíoc o el seu fill homònim.
11. Irene Ducena, mare d'Anna i consort d'Aleix.
12. Romà IV Diògenes (r. 1068-1071), conegut sobretot per la seva derrota contra els seljúcides a Mantziciert el 1071, que obrí la porta a la invasió turca d'Anatòlia.
13. Nicèfor III Botaniates (r. 1078-1081), revoltat contra Miquel VII Ducas per la inacció d'aquest últim davant de l'avanç turc a Àsia. Irònicament, nombroses ciutats anatòliques caigueren en mans dels turcs pel seu error de confiar en mercenaris del Soldanat de Rum en la rebel·lió. Ja era vell quan accedí al tron i el seu breu regnat fou poc notable.
14. Aquests escrits inacabats es coneixen amb el nom de Matèria d'història i combinen informació ja present en la Cronografia de Miquel Psel·los, La història de Miquel Ataliata i les narracions de Joan Escilitzes amb dades noves obtingudes pel mateix Brienni entrevistant testimonis i accedint a documents oficials de la seva època.
15. Timoteu de Tebes era un aulista grec conegut, entre altres coses, per haver inflamat el furor bèl·lic d'Alexandre el Gran amb la seva melodia òrtia, un ritme marcial i particularment dionisíac. Orfeu, en canvi, era un personatge mitològic que amb la seva música podia amansir les feres, els homes i, com apunta Comnena, fins i tot la natura. En el mite tràgic d'Orfeu i Eurídice, reeixí a commoure el mateix Hades, déu de l'inframon.
16. Eurípides, Hècuba, 518. La traducció de Carles Riba d'aquesta i altres tragèdies d'Eurípides, publicada en tres volums el 1977, quan ja feia gairebé dues dècades que era mort, li valgué a títol pòstum el Premi Crítica Serra d'Or de Literatura en la categoria de traducció de teatre. El 2016 en sortí una traducció de Joan Pagès Cebrian amb el títol d'Hècabe.