Antologia d'autors catalans/Lluís Vía

De Viquitexts
Sou a «Lluís Vía»
Antologia d'autors catalans


En Lluís Vía és un d'aquells incansables patriotes que enamorats de la Literatura catalana varen consagrar el seu esperit en la propagació i engrandiment de la mateixa. Ell tant per versaire com per prosista és una de les primeres firmes catalanes i fou un dels que amb més amor col·laboraren juntament amb l'Angel Guimerà (per quin autor ha sentit sempre un gran afecte) en el periòdic de dolça recordança La Renaixensa.

Mirant els seus escrits, hi vegem un gran domini de la Literatura més refinada, la qual cosa el posa al nivell de les plomes extrangeres de més prestigi, i es va coneixer sobradament la seva vàlua quan dirigía la Revista setmanal Joventut d'una finalitat ben patriòtica. Vegis el que diu en una biografía d'En Vía el pulcre literat En Miquel i Planes. «Si's té en compte que durant aquell període en que tant abundaven els incidents promoguts pels enemics de les reivindicacions de Catalunya, representà Joventut la tendència més radical d'aquest moviment, el fet de que'l periòdic no sofrís contratemps sensible en sa publicació, demostra l'habilidad periodística del seu director.»

En Vía com a poeta, és d'un temperament sensible. Les seves poesíes d'una claretat i bellesa encisadores, es donen a coneixer per l'expressió eròtica, plena de cor i de sentiment romàntic que les fan sencillament admirables. Parlant d'ell el crític italià Giannini, en el seu opúscol «Catalanismo Letterario» diu qu'és «il poeta del dolce canto fatto di realtá e di sentimento romantico che gli urge nel cuore, depo ricordato con legitimo complacimento.»

Té publicades diferentes obres, titolades Esteles (1907), Del cor als llavis (1910), Collita (1917), A mitja veu (1920), i amb prosa, Fent camí, De lluny i d'aprop, Impresions i records, Quatre parlaments i altres sense comptar les traduccions de Shakespeare, Wagner, Rostand, Perrault, Stecchetti, etc., amb col·laboració o sense, ha figurat a la Junta permanent de l'«Unió Catalanista» i d'altres associacions polítiques. Ha sigut President de diferents Certamens Literàris i en els de Barcelona no sols hi ha figurat com a Mantenedor, si no qu'és Secretari del seu Consell Directiu de fa molts anys.

La seva producció ha sigut tan extraordinària, que amb articles, versos, i diferents escrits inèdits i publicats en periòdics i revistes, es podría formar una bona col·lecció de volums, i en ells hi trobariem els pròlegs amb que ha presentat autors de regoneguda vàlua com en Guimerà i altres d'autors novells encapçalant els seus primers llibres.

En Vía no solsament per l'història literària amb que conta, si no que també pel seu caracter bondadós i franc, s'ha creat una personalitat en la nostra Catalunya de les que deixen una inesborrable recordança.




La pedra grisa


Allà, a poques passes d'aquella masía
dins la tanca en runes de prop de la vía,
en la pedra grisa de vora el camí
al caure la tarda t'asseyes ab mí:
en la pedra grisa, refugi y consol
del que espera y dubta, del que vol y dol.

Els companys, calmosos s'allunyaven tots...
Jo volguí parlarte sens trobar els mots.
Poch temps me restava de ta companyía.
Era el darrer vespre, l'endemà't perdría!
Pel camí, enutjosa, passava altra gent...
Els companys vindríen al cap d'un moment...
¿Còm trobar paraules, ni res que't fos nou?
¿Còm dirte de prompte lo que sabs be prou?
¿Còm parlar de l'ansia que tanca el cor meu
des que li confiares les ansies del teu
una bella tarda, ben aprop d'allí,
en una altra pedra d'un altre camí?...

En la pedra grisa m'he segut sens tu.
Avuy que no hi eres no ha passat ningú!
Prò he vist com en somnis, marxant poch a poch,
dos amants que's daven besades de foch...
Els he vist fer vía, perdres a la fí,
y he restat immòvil vora del camí.

En la pedra grisa de ma indecisió
m'ha vençut llavores estranya dolô.
Anava morintse tristament el jorn.
L'ombra s'estenía, solemne, a l'entorn.
Lo que tu no ignores, lo que no t'he dit,
quin goig dirtho a soles al ple de la nit
quan fluctua en l'ombra la blancô imprecisa
de tes robes clares en la pedra grisa!...

De tu recordantme, la esguardo al passar.
La humil pedra grisa per mi es un altar!
Per mi ja té historia, per mi ja té nom,
per mi fins té un'ànima que ignora tothom!...

¿Tornarèm a sèurehi, quan tornèm allí,
en la pedra grisa de vora el camí?...




La glorieta


En un repeu de montanya,
en vell parch abandonat,
de mos somnis en companya
sojorno en la soletat.
Hi he bastit una cabanya
y una glorieta de canya
que es mon palau encantat.

Eixa gabia sempre oberta
be l'estimen els aucells!
Festós brugit hi desperta
sovint l'eixàm d'estornells.
Quan fuig ab volada incerta,

son cant la merla hi concerta
ab el cant dels passarells.

Passionera y corretjoles
un ample doèsser li fan,
com a místiques estoles
soltes branques desplegant.
Campanetes y violes,
obrint llurs tendres coroles
la encensen com temple sant.

Les nits tebies y calmoses
a son racer solch vetllar:
les mentes més oloroses
llur baume'm fan respirar;
en les hores somnioses
sento les llevors frisoses
dins la terra germinar.

La lluna ab clarô esblaymada
nimba mon templet humil;
dels roures de l'encontrada
travessa el fullàm subtil;
y guayto ab vista encisada
en cada copa argentada
altra glorieta gentil.

En mon recó de montanya
qu's bella la soletat!
Ni l'amor aquí m'enganya
ni'm cega cap voluptat,
M'hi he bastit una cabanya
y una glorietat de canya
que es mon palau encantat.


El pí


I


Un pí vell en l'enasprada
serra's migrava abscondit;
l'oprimía ab sa abraçada
tot un bosch atapait.

Vingueren jorns de malastre,
la montanya obrí son flanch;
del bosch no'n quedà més rastre
que el pí vell prop l'esboranch,

Verdejant el pla somreya
y, admirat de sa gerdor,
el pí vell, que a l'abím queya
sospès quedà en la buydor.

Sota l'allau que'l blincava,
d'ací d'allà rebatut,
s'aferra a la penya brava
ab suprema estremitut,

y allà al cayre de la serra
ont xisclen els vents rebels,
pensà: «Qu'es bella la terra,
y que fondes mes arrels!»

II

Passen anys, y encar perdura
dalt del cingle el pí retort.
La soca nuosa y dura,
de tan vella, es tota cor.

Res no hi poden de l'oratge
les embranzides cruels:
com més pobre es el brancatge,
més fortes són les arrels.

Un trist floch de verdò avara
li queda, y ja no's pot dî
si el fullàm rebrota encara
o es pura arrel tot el pí.

Menant vida trista y xorca,
cruixint flagellat pel vent,
res no'l mata, res no'l corca,
y en son llarch encantament

les pluges d'hivern pausades
y les tempestes d'estiu
li van prenent despietades
la poca terra ab que viu.

Mes, ab la ruixada soma
que al matí li dóna el rou,
per a expandî un xich d'aroma
el noble pí ja'n té prou.


Y en el penyal ont s'aferra,
dalt del cingle desolat,
com més li falta la terra
n'apar més enamorat.



Festa (*)


Queyen tos rulls en llangorosa onada
y jo espiava ab un esguart golut
la secreta recança en ta mirada
de la dòna de bé que no ha caygut.

De la dòna de seny sacrificada,
de la dòna que es tota rectitut
y's sent al fons del cor humiliada
pels sarcasmes cruels de la virtut.

Quín encís per mos ulls! Gràcil y honesta,
tos cabells recollires. Jo els vegí
dançar gentils auriolant ta testa.

Mercès! Des de les tofes del jardí,
com te vaig saber grat d'aquella festa
que sense dirmho vas donar per mi!



(*) Inèdita