Antologia d'autors catalans/Poal Aregall
———————
Fill de Sallent, als disset anys ja col.loborava en varies revistes catalanes. Fou director del Diari de Sabadell i redactor de la revista Feminal i actualment es crític teatral de La Veu de Catalunya, ont se firma amb el pseudonim de «Jordi Clar.»
Fou també un dels principals fundadors de La Revista que dirigeix En López Picó.
Ha publicat diferents llibres com són: Gloses femenines (1914), Çò que deu ésser el feminisme (1915), Les dones devant la guerra, La responsabilitat femenina i Mots plaents i desplaents (1916), De l'educació de la Dòna i Mants espectes del feminisme (1917), Graziel·la, La germana rienta (1918), El cas de Sa Il.lustríssima i les dolces feminitats (1919). Els meus dimonis, Germana, Dolça germana i La meva amant (1920).
Com a comediògraf és d'un estil finíssim i encisador com es pot veure amb la seva obra estrenada al Romea l'any 1919, L'Amor vigila qu'està plena d'una naturalitat molt perfecta i El Xicot tímid, quina bellesa i bonica construcció ha fet que quedés en programa dins del teatre català.
Es autor també de l'obra en un acte Animes núes i la comèdia en dos actes La dolça veu, totes elles d'un excepcional valor literari.
Com a poeta es distingeix per la seva naturalitat en la versificació sense que's noti cap paraula forçada en el ritme, que tregui la bellesa poètica que fa agradables les seves poesíes.
L'anunciament
———————
Ara que és l'hora del repós dalit
i tot el món es tanca a casa nostra;
ara que el cos se sent rejovenit
sols de guaitar la llum que hi ha en ton rostre.
Ara que som ¡oh espós! tant de costat
com grills d'una taronja assahonada
i comptes les angoixes que has passat
esperant que l'amor tregués brotada,
deixa que lloi nostre temps present
mentre aixequém els ulls, serenament,
on els estels tremolen com parpelles.
Deixa que passi aquest hivern tan crú
que al retornar el fruiterar madur
ja uns altres ulls esguardaràn estrelles.
———————
El pas dels emigrants
———————
Com els soldats d'una llegió vensuda
camí del port els emigrants fan vía
cap-baixos, neguitosos i en silenci.
Camí del port els emigrants travessen
l'urb remorosa sota un cel de núvols
amb passos vacil.lants. La ruta és llarga
i el pes feixuc del miseriós bagatge
posa en sos rostres demacrats i pàl.lids
una suor de moribond. I els muscles
dels brassos capolats per la fadiga
son impotents per a aguantar i tremolen.
I en cada espatlla com formant part d'ella
el que no hi dú un infant hi dú una alforja.
Tot ho porten damunt: odi, esperansa,
neguit, dubtes i fam i sòn i engoixa
i una febre de viure i d'enriquirse...
Passa l'estol dels emigrants; udola
el vent per la ciutat, mes ells caminen
devers al port com ànimes en pena
amb ulls porucs i esperansats, alhora...
Camí del port els emigrants fan vía
com els soldats d'una llegió vensuda...
———————
Oració de la vida nostra
———————
Senyor, la nostra vida talment és una mar
que te hores de calma i hores agitades
i d'altres en que sols se sent el respirar
tranquil de les onades.
Senyor, la nostra vida talment és una mar;
mes les hores de pau hi son poques vegades;
tan poques, oh, Senyor, que un hom les pot comptar
sens fer llargues comptades.
Senyor, la nostra vida talment és una mar;
una mar que es revolta amb forces ignorades;
i un dia rera l'altre sentím el clapotar
furïent de les onades.
Senyor, la nostra vida talment és una mar
on les ones de pau hi son tan espaiades
que, quan hi son, Senyor, sovint solen passar
sens haverles gustades.
Senyor, la nostra vida talment és una mar;
i aquesta mar que té hores aquïetades,
quan les tením aprop no les sabem amar
tal com deuen sê amades.
Senyor, la nostra vida talment és una mar.
Senyor, la nostra vida no sab lo que és gosar.
———————
Com comensa el meu cant a la Ciutat
———————
Totes les grans ciutats tenen un cranc
que, poc a poc, se'ls menja les entranyes;
no son ni els carrers bruts i plens de fang
ni el fum que entela el verd de les muntanyes.
Es un corc que no dona cap senyal
fins que el posterma arriba al moll dels ossos;
quan els homs han comprés quin és el mal
la carn ja cau podrida i feta a trossos.
Ciutat malalta: jo't diré el meu cant
i obriré tes artèries, tremolant,
per fer rajar la sang borda i podrida.
Ciutat malalta, condemnada a mort;
encar que tos pulmons respirin fort
el mal que dús a dins et pren la vida.
Corrandes a una veïna
———————
I
Ai, veïna la veïna,
que tens sempre un ciri encés
al davant d'una Regina
perque et dongui un bon promés,
i li dius Ave-Maries
i oracions que tu has escrit
i li dius les lletanies
i el rosari al anâ al llit.
II
Ai, veïna la veïna
que has complert vint-i-cinc anys
i et sab greu de ser fadrina
i no tenî altres afanys
que el cuidar de tes germanes
que no tenen gaire seny
i no fan lo que tu els manes
perquè l'amor les empeny!
III
Ai, veïna la veïna
que els teus pregs no son oïts
i per això tot l'amoïna
acreixent els teus neguits,
i el promés que tu voldries
no s'atansa cap a tu!
Ai, veïna si ho sabies
que el seu amor ja el te algú.
IV
El te algú que ignoraries
si per mi no et sigués dit:
el promés que tu volies
avïat serà marit.
I ho serà de ta germana
que no crema cera en và
ni a la Verge s'encomana
perquè es pugui maridâ.
V
Ai, veïna la veïna;
què en faràs de l'amor teu
si per cas quedes fadrina
i no et vol ningú prop seu?
Ai, veïna la veïna
perquè havent-hi un ciri encés
al davant de la Regina
no ve mai aquest promés?
———————
De tu i del temps
———————
El temps ara és voluble; tan aviat fa sol
com l'aigua cau mandrosa i enfanga nostres vies.
Oh, dona, fa com tu, tan prest rendida al dol
com decantada al riure de vanes alegríes...
Mateix, mateix que tu, son, dòna aqueixos dies...
Tu i jo sols...
———————
A Mercé Font.
Perquè estem sols
amada,
seré ben teu tal com tu vols.
Beuré la llum de ta mirada
i ella em darà confortament
pera mostrar ben un el meu pensament.
Perquè estem sols, cada paraula
serà dita amb la carn i l'esperit;
els teus genolls em serviran de taula.
I jo prop teu seré gorit
del desconsol que em don la poca-solta
de tot lo que m'envolta
excepte tu, que mai no m'has traït
perquè l'amor t'es una escòlta
dia i nit.
———————
La cançó es va perdre un dia...
———————
La cançò es va perdre un dia,
ai, la cançó!
I on era ningú ho sabia
quina dolô!
Habia fuit dels cimals perquè els pastors no cantaven...
Habia fuit de la mar perquè els marins l'oblidaven...
Habia fuit dels convents perquè els monjos sols resaven.
La cançó es va perdre un dia,
ai, la cançó!
I on era ningú ho sabia
quina dolô!
La cançó anava perduda...
La cançó no era volguda...
Ja tothom la creia morta...
Mes un dia, ardida i forta
va trobarla un Orfeó...
Vola, cançó...!
———————
Ball flamenc
———————
Damunt d'un empostissat que gemega amb persistencia
una mossa es contorsiona amb selvatge enervament
una guitarra mandrosa, plora com fent penitencia
seguint el ritme monòton del taconeix indolent.
Choreja el públic la dança amb renecs i udols ferèstegs:
els vasos de manzanilla son buidats avidament;
un home ofereix deixalles d'alguna casa de préstecs
a un torejador que porta un anell gros i lluent.
La guitarra encara plora; la dansa segueix encara;
la gitana suor espesa te en els pits, brassos i cara
i anguileja el cos raquític com si estés endimoniat.
La llum somorta i cansada els rostres torna verdosos...
cauen els vasos i ampolles... els ulls es tornen vidriosos...
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
La gitana cau extesa amb el rostre amoratat.
