Antologia d'autors catalans/Remei Morlius

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Remei Morlius
———————

Una poetesa de més bella història literaria fòra difícil de trobar a Catalunya. Els seus escrits són coneguts fins en terres castellanes ont conqueriren també molts merescudíssims llorers. La poesia, que amb tanta facilitat domina, esdevé en la seva ploma inspirada com una melodía dolça i clara, sense cap paraula extranya ni el més lleuger obstacle en la frescor del ritme, ple tot ell d'una claretat tan natural i senzilla, que ha fet assolir a moltes de ses composicions una especial popularitat.

La seva tasca abundant fins avui, ha trobat la merescuda acollida, conseguint que en tots o quasi tots els Jocs Florals i Concursos literaris de Catalunya, sentíssim el ressó del seu nom, comptant-se que en aquests últims anys de vida literària, arriben a més de setanta les composicions premiades d'aquesta gran poetesa, havent-hi entre les mateixes, tres Flors naturals, sis Englantines i sis Violes.

Com es pot veurer, a Catalunya també existeix en la dóna el grau de cultura necessari, perque d'ella en surtin tan exemplars plançons, imprescindibles en una antología.

De mon camí
______

Ràpit el cor me polsa y a reposar m'obliga...
¡De mon etern viatge jo'm sento la fadiga!
Sobre ma testa pesen tot un munt d'hivernades,
als soleys de mig sigle mes nines són cremades...
Pelegrí de la vida, mon peu creuà la terra:
¡la tinch tota midada des del mar a la serra!
Sé quantes amatistes té'l vel del Infinit:
¡tant he vist en ma ruta'l cel de fit a fit!
Sé per què la rosada s'adorm damunt la flor;
sé per què es blanch el lliri; per què la poma es d'or;
sé l'oració que resa eternament el mar:
«Estela de l'albada, may te podré besar!...»
Sé'l prech que fan les ombres filagarçant son dol;
sé per què l'anyorança es mal sense consol...

Ràpit el cor me polsa y descansar no puch:
¡porto'l pes de la vida com un farsell fexuch!
Soch com el riu que corre clamant esgarrifós:
«Avall»... sense esperança... «¡Avall sense repós.
Ha arrocegat ma pena per el camí més llarch!
¡fins l'ambre de les roses m'ha esdevingut amarch!...
¡Oh! si parlar poguessen les coses que jo he vist!
per'xò són blanchs mos polsos y tinch el cor tan trist...
Jo he vist boyres espesses y fulgurà'ls cels blaus...
Jo he vist la Mort petjantne cabanyes i palaus;

jo he vist brillar traydora fins als cims més esquerps,
l'estela enverenada del rastre de les serps...
Jo he vist la perla fina fonentse entre'l vi d'or;
jo he vist vessar de llarmes la copa del dolor...
Mon pas ha dut seguici... Ensemps han fet ma via
a davant la nostalgia... destràs la melangía...
Les dues ombres silentes seguexen mon camí...
no les veig ni les taco... ¡y sempre van amb mí!
Elles omplen ma ruta d'espines y d'abrulls
y estenen un fret suari qu'enterboleix mos ulls;
un suari que's desploma y cau damunt mon pit
com cau en les fossanes la llosa del oblit...

Ràpit el cor me polsa. ¡Quí descansar pogués!
dormir en un Oasis... dormir per sempre més,
somnià'en un llit de roses tot un poema d'or
fins que'm dexés la Vida als braços de la Mort,
o bé que al despertarme, el flam d'un clar estel,
omplís de llum mos passos fins qu'arribés al cel!...





La llegenda del campaner
______

¿Mai reposa'l campaner de Valldaura?
com ell cap se'n trobaría dèu lleugües a l'encontrada...
Dues campanes té'l cloquer... ni un sol jorn resten en vaga
y'l campaner té una filla que l'ajuda a brandejarles.

Les campanes són de bronze... saben totes les tonades:
quan toquen Festa Major sembla que perles esgranen,
sembla que fillin fils d'or pels cims de les serralades...
quan toquen l'Ave María, sonen tan dolces y clares
que florexen les violetes y les murtreres esclaten,
si un jorn branden a agonía, les notes són tan estranyes
y d'una tristor tan gran que fins s'obren les fossanes;
quan toquen a mort d'albat, sembla que passi un vol d'àngels
y abraçades als fillets tremoles totes les mares;
y quan fina una donzella, tan gemegadores planyen
que dins l'ombrós cementiri s'hi senten plorar les ànimes.
 ¡Bim!... ¡Bom!... ¡s'hi senten plorar les ànimes!...

Les campanes se fan velles, les campanes de Valldaura,
les campanes de l'iglesia comencen a estar cansades...
La muller del Rey Felip, n'ha fet fondre una de plata
perque'l Rey ja es guanyador de tot el país de Flandes.
Fins a dalt del campanar el fill del Rey va a portarla;
l'Infant vòl que toqui a Gloria... ¡no hi vol tocar la campana!
al tercer repich que fa va cayent estrocejada...
els troços que van cayent cauen com si fossin llàgrimes,
la filla del campaner els va aplegant en la falda,
el campaner dintre'l cor s'hi sent una esgarrifança...
la campana de la Reyna diu que li durà desgracia...
 ¡Ninch! ¡nanch!... diu que li durà desgracia...

La filla del campaner es la joya de Valldaura
quan baxa del campanar té la frescor de l'albada.
Al mateix peu del cloquer el fill del Rey va a esperarla
(si'l Rey Felip ho sabía ben segur l'empresonava.)
«Tinch palaus de perles y or... vós sereu la mia dama...»

«¡Primer seré del torrent quan baxi la torrentada!...
El cloquer s'es enfosquit y les esteles s'apaguen...
misteriós en la foscuria ressona'l toch de les ànimes...
¡Campaner!... tòca a mal temps, que ja brunzèix la borrasca,
¡campanes!... brànda a agonia que ja vé la torrentada!...
 ¡Bom!... ¡Bom!... ¡que ja vé la torrentada!...

¿Per què'l campaner no toca?... ¿Per què han callat les campanes?
Des dels gòtichs finestras veu passà'una visió estranya;
veu passar un cavaller... als braços porta una dama...
la dama es la seva filla... l'Infant el qui l'ha robada...
(quan ho sabrà'l Rey Felip, la testa li farà caure).
Del torrent en el llit d'or, ja hi jau una sombra blanca...
la clotxa de la Regina, sí que li ha portat desgracia!...
 ¡Bim!... ¡Bom!... ¡sí que li ha portat desgracia!...

Pels finestrals del cloquer, hi entra en revol de fantasmes;
la qu'es més negra de totes porta la vesta més llarga;
porta una dalla lluhenta: quan ens toqui'ns farà caure...
El campaner ja ha caygut. ¡La falç es ben esmolada!
Pels finestrals ennegrits ja han desfilat les fantasmes;
una tan sols n'hi ha restat... la de la vesta més llarga...
ella fa de campaner de l'iglesia de Valldaura,
ella fa de campaner fins que n'hi posin un altre.
¡Mare de Deu, ajudèunos!... ¡la Mort toca les campanes!
 ¡Bom! ¡Bom! ¡la Mort toca les campanes!
Les toca pel campaner de l'iglesia de Valldaura,
pel campaner i sa filla que ja no poden tocarles.
 ¡Bim! ¡Bom! ¡que ja may més podràn tocarles!...

La llàntia votiva
______

En l'iglesia rònega de Santa María
tan rònega y vella, que's desmaya en runes,
el flam d'una llàntia crema nit y dia,
com un ull que plori en les ombres brunes.

Y aquell ull tristíssim de vibrant parpella,
damunt del such auri qu'omplena la copa
sembla que sanch vessi... La llàntia es vermella
y en sanch torna l'oli qu'en el vas s'aglopa.

Y s'obre y s'acluca l'encesa pestanya,
y's barreja ab llàgrimes el such de l'oliva:
una dòna negra, cada nit, s'afanya
perquè parpellegi la llàntia més viva.

Cada nit, ab l'oli, la llàntia sedenta
un tresor de llàgrimes avara s'emporta;
cada nit, la dòna, flectada y gementa
en les lloses fredes, cau lassa, com morta.

Y la llàntia tèrbola, en l'iglesia obscura
fa ballar les ombres ab sa mueca rara;
fins fa que trimoli sa llum insegura
la Santa Madona, des del fons de l'ara.


Y l'iglesia vella, fexuga's desploma;
belluguen ses pedres a un plany d'agonía:
«Créma, llàntia, créma, que'l pecat d'un home
ja'l sab una mora de la Morería...»

«Perque sa greu culpa el cel li perdoni,
abans no t'apaguis ¡ay! llàntia vermella,
si vols que per sava les venes te doni,
cremarà en sanch viva la roja parpella.»

«Créma, llàntia, créma, com far de tristura;
del such que t'aviva no'n dexis cap gota...
¡sempre tindràs sava, càlzer d'amargura,
qu'es el plor de mare font que no s'agota.»

«Créma, llàntia, créma, de nit y de dia
sota de les plantes de la Sobirana
créma, fins que'ls moros de Morería
plorin qu'una mora s'hagi fet cristiana.»

Allavors, una òliba, per la flama cega,
rasa brunzidora de la Verge'l Soli,
y's penja en el càlzer, que espurnant gemega,
y xucla les llarmes que fan tèrbol l'oli.

Y quan ha xuclada l'amarga beguda
fatídica volta per la nau ombría;
y'l nial cercantne, xiscla esmaperduda:
«Malhaja la mora de Morería!...»

Com la fulla al arbre la mare tremola,
pel pecat d'un home tot fent penitencia,
y en sa greu fatiga, per terra rodola,
y'l temple l'ampara vessant de clemencia.


Mentrestant, la llàntia dolorosa fina:
com un cor sens sava té'l ble que no suca,
y com gemma roja que fulgueix divina
fa un ramell de granes y son ull acluca.

La llàntia votiva ja ha clos la parpella;
de son ball reposen les tenebres fosques;
per l'esquerdat absis surt la lluna bella
filant sa llum blanca en les pedres tosques...

Dalt l'altar en runes riu la Sobirana
y que'l fill retorna la mare somnía:
¡sol d'Orient, fulgura! ¡la mora es cristiana
y ploren els moros en la Morería!...

Y en l'Iglesia rònega, cayguda en esberles,
com gegant granítich que's trenquès els òssos,
entre una corona de safirs y perles
s'hi trobà la llàntia, partida en cent troços.


Remei Morlius signatura.jpg