Antologia d'autors catalans/Remei Morlius

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


Remei Morlius
———————

 Una poetesa de més bella història literària fóra difícil de trobar a Catalunya. Els seus escrits són coneguts fins en terres castellanes ont conqueriren també molts merescudíssims llorers. La poesia, que amb tanta facilitat domina, esdevé en la seva ploma inspirada com una melodía dolça i clara, sense cap paraula extranya ni el més lleuger obstacle en la frescor del ritme, ple tot ell d'una claretat tan natural i senzilla, que ha fet assolir a moltes de ses composicions una especial popularitat.
 La seva tasca abundant fins avui, ha trobat la merescuda acollida, conseguint que en tots o quasi tots els Jocs Florals i Concursos literaris de Catalunya, sentíssim el ressó del seu nom, comptant-se que en aquests últims anys de vida literària, arriben a més de setanta les composicions premiades d'aquesta gran poetesa, havent-hi entre les mateixes, tres Flors naturals, sis Englantines i sis Violes.
 Com es pot veurer, a Catalunya també existeix en la dóna el grau de cultura necessari, perque d'ella en surtin tan exemplars plançons, imprescindibles en una antología


 De mon camí

 ———————

Ràpit el cor me polsa y a reposar m'obliga...
¡De mon etern viatge jo'm sento la fadiga!
Sobre ma testa pesen tot un munt d'hivernades,
als soleys de mig sigle mes nines són cremades...
Pelegrí de la vida, mon peu creuà la terra:
¡la tinch tota midada des del mar a la serra!
Sé quantes amatistes té'l vel del Infinit:
¡tant he vist en ma ruta'l cel de fit a fit!
Sé per què la rosada s'adorm damunt la flor;
sé per què es blanch el lliri; per què la poma es d'or;
sé l'oració que resa eternament el mar:
«Estela de l'albada, may te podré besar!...»
Sé'l prech que fan les ombres filagarçant son dol;
sé per què l'anyorança es mal sense consol...

Ràpit el cor me polsa y descansar no puch:
¡porto'l pes de la vida com un farsell fexuch!
Soch com el riu que corre clamant esgarrifós:
«Avall»... sense esperança... «¡Avall sense repós.
Ha arrocegat ma pena per el camí més llarch!
¡fins l'ambre de les roses m'ha esdevingut amarch!...
¡Oh! si parlar poguessen les coses que jo he vist!
per'xò són blanchs mos polsos y tinch el cor tan trist...
Jo he vist boyres espesses y fulgurà'ls cels blaus...
Jo he vist la Mort petjantne cabanyes i palaus;

Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/95 Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/96 Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/97 Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/98 Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/99 Pàgina:Antologia d'autors catalans.djvu/100