Cástich de Deu
CASTICH DE DEU.
Las taulas son paradas—de palmas y de rams,
de fullas d' olivera—y un ciri molt galant,
¡Jesus Maria!
A dalt del Paradís—si hi havia un banch tan gran;
á l' un cap hi séu S. Pere—á l' altre hi séu S. Joan
y en mig dels dotze Apostols—hi séu nostre Deu gran.
Sa Mare preciosa—ja n' hi plora al davant
—De que ploréu vos Mare?—¿de que ploréu vos tant?
—Ay fill del meu cor, fill—be tinch de plorar tant;
son tres de companyia;—la mort vos van buscant,
l' un es lo malvat Judas,—lo altre en Barrabás,
l' altre n' es l' heretaire—que sempre está heretant
y 'n va da de Deu pare—trenta diners d' arjant.»
· · · · · · · · · · · · · · · · ·
Divendres al mig dia—en creu l' estan clavant,
la túnica 's jugavan—al peu del arbre sant.
Jesus demana beure,—beure li van donant,
li donan sutxa y vinagre—y un fel molt amargant.
D' una cruel llansada—lo cor li van passant.
Mentres Jesus moria,—Terra va tremolant.
Sa Mare llastimosa—ne plora al seu davant.
—De que ploréu vos, Mare,—de que ploréu vos tant?
—No tinch de plorar, fill,—si 'l mòn se va acabant
y 'l vici entre la gent—se va multiplicant;
las portas del infern—clohentse y badant van,
y las del Paradís—tancadetas estan.
—Jo 'ls enviaré un cástich—que se 'n recordarán;
aucellets qu' ara volan—morts á terra caurán,
las criaturas xicas—se morirán de fam,
los carrers y las plassas—sos ossos cobrirán,
los molins qu' are molen—tampoch llavors moldrán,
las pedras preciosas—pel mig se partirán,
los turons y montanyas—també s' arrasarán.
Jo 'ls enviaré un cástich—que se 'n recordarán,
los camps y las montayas—tot ne será pla igual.
—No fassas aixó, fill,—n' es un cástich molt gran.
—Jo tinch de ferho, Mare,—perque 'l pecat n' es gran;
renegan y blasfeman—llansant la meva sanch.
—No fassas aixó fill—que ja 's convertirán.
Ara ve la quaresma—las gents confessarán;
per la pasqua florida—las gents combregarán,
los vells y las velletas—rosari 'm passarán.
Vers 1.
Ara vè 'l sant Diumenge—sant Diumenge de rams,
las taulas son paradas—de palmas y de rams,
de fullas de olivera—violetas y rams.
S' acosta 'l sant Diumenge—Sant Diumenge de rams.
De fullas d' olivera—si n' hi ha un gran ram.
Torrents y fonts vivas—totas s' aixugarán,
los aucellets del ayre—y terra morirán,
las pedras del carrer—totas se esberlarán,
y ne pendré á las mares—los seus petits infants.
Y als peus del confessor—tots los pecats dirán.
Y de genolls en terra—perdó 'l demanarán.
Aquesta cansò no es altra cosa que una passiò, modificada y espatllada per fer un cant ad hoc á comens del segle xvii, ab motiu de la fam que en aquells anys (1601) caiguè sobre la terra. Ab lo títol Castigo del Cielo publica en son romancerillo lo senyor En Manel Milá, pág. 135 aquesta altra versió de la mateixa.
En nom de Deu comenso—y del Esperit Sant
d' una tragedía grossa—que 'l mòn está passant.
La soperbia y luxuria—se van multiplicant,
l' avaricia y la ira—ne van perseverant,
y així clavém á Cristo—los dolorosos claus,
una cruel llansada—que 'l cor li atravessam.
Nos enviará un cástich—que 'ns morirém de fam.
Las vinyas se 'ns assécan,—també 'ls sembrats péls camps;
las aygas se 'ns eclipsan,—los molins no moldrán.
Las pobras donzelletas—¡y que llástima fan!
al costat de la mare—salvadas no serán.
¡Y las criaturetas—aqueixos ignorants
que no hi tenen cap culpa—y ells ho pagaran!
Las pobras de sas mares—no 'ls alimentaran.
Moltas quedarán viudas—que marits no tindran.
Perque campi qui puga—pèl mòn se n' anirán
y per las carreteras—se 'n morirán de fam.
¡O Rey de cel y terra—aixo no ho permetáu!
La Mare piadosa—ja li plora al davant:
—Dònals ayga, 'l meu fill,—no 'ls ne castiguis tant.
—No pot ser, mare meva,—que 'l pecat n' es molt gran.
No puch, la mare meva,—tots me están cansant,
renegan y blasfeman—llansant la meva sanch.
—Donals aiga 'l meu fill,—que ya 's convertirán
resant lo meu rosari—que tots me 'l passarán,
fent caritat als pobres—lo cel ne guanyarán.—
Ab lo tema que forma l' argument de aquest cant, lo gran pintor Flamench Rubens hi compongué un gran quadro pèls Recolets de Gant. La tela du per títol Crist volent destruir lo mòn, y es una cosa de gran préu la noblesa y ensemps emociò que 's pinta en la imatge de la Verge pregant per la humana nissaga.
A Provensa també es coneguda aquesta canso qu'ab lo títol los tres bancs blancs ne publica una versiò Mr. Arbaud en la ja per nosaltres molts cops nomenada obra Chants populaires prouvensaux.
Au Paradís l' y a tres bancs blancs
l' y a Sant Peyre eme Sant Jean
Jesus es au mitan,
n' a vist venir sa boueno Mero
que n' en fasie que plourar,
que souspirar.
—Que n' avets vous, ma boueno Mero,
que tant plourets
tant souspiretz?
—Hai! moun enfant, moun doux enfant,
n' ai ben resoun de plourar
de souspirar;
an Paradis degun se ves intrar,
l' Infer fai que durbir et sarar.
—Counsouletz vous, ma boueno Mero,
se ves plus que de renegats
que vous et iou ant parjurat!
Mai se vouen pas se courrigear
les tempestos li mandarém,
les vignos li brularém,
les blats seran destestats y
grando guerro l' y aura
et tout lou mounde perira.
—Ah! moun enfant, mon doux enfant,
mandetz de vignos ben flouridos,
mandetz d' espigos ben fournidos,
lon ciel lusent, d' aiguo ben claro,
ausin se counvartiran
et lou caremo junaran,
á Pasquo coumuniarán.
La llegenda aquesta pot haver pres peu tambe del somni de Sant Domingo, qual somni consisteix en haver vist aqueix sant á la Mare de Deu deturant lo bras de son fill, que anava á destruir lo mòn, enujat del vicis dels homes.
Quannu Gêsu cummitau
Tutti quanti 'i Virgineddi,
Beddu pranzu apparicchiau
Di galanti e cosi beddi;
'Nta lu menzu d' 'u banchettu
'S assittau cu gran rispettu.
'Nta li tanti virgineddi
Cci nn' era una e larimava,
Si pigghiava di rispettu,
La sò patria pinsava;
Si vutò 'a Matri Maria:
—Ch' hai ca chianci, Rusulia?
—Ch' aju a aviri, Matri bedda!
Aju 'na granni affrizioni;
La mê patria è puviredda,
È 'nta 'na cunfusioni;
Cc' è un sirpenti chi camina,
E 'a cità è misa a ruina.—
—Zittu, zittu, Rusulia:
'N ha' paura, figghia mia;
Ora vaju nni mè Figghiu,
Biancu e biunnu comu un gigghiu,
È lu Re supra li Rè,
Ch' è putruni 'i quantu cc' è.
—Figghiu mio, 'na virginedda
M' ha cuntatu affrizioni:
La sò patria è puviredda,
È 'nta 'na cunfusioni;
Cc' è un sirpenti chi camina,
E 'a cità è misa a ruina.—
—Matri mia, su' piccaturi:
Io li vogghiu castïari;
M' hannu fattu milli erruri:
lo li vogghiu subbissari;
Cu' nun fa cuntu di mia,
Li castïu, Matri mia.—
—Figghiu mio, l' ha' pirdunari!
Cà dipò' l' ha' fattu tu,
Sunnu genti di stu Regnu,
Sunnu avvinti e 'un ponnu cchiù;
P' 'u latti chi detti a tia,
Fa' la grazia a Rusulia!—
—Matri mia, siti patruna...
Di lu Suli e di la Luna,
Di li stiddi e quantu cc' è;
Già chi mè Matri lu cumanna,
Biniricu la campagna;
Mentri 'uliti, Matri mia:
Fazzu 'a grazia a Rusulia.—
Viva viva Rusulia
Ca lu 'nfernu fa' trimari;
E Lucifaru cu tia
Nun cci potti cuntrastari;
Comu spusa di l' Amanti cilesti
Scánsanni 'ï fami, tirrimoti e pesti,
Comu nn' ha' libbiratu tanti voti
Di fami, pesti, guerri e tirrimoti.
(Canti populari siciliana.—Pitré.)