Camins i paisatge/Passeig autumnal

Passeig autumnal

¿Es despullaven en honor de mi
els arbres que voregen el camí?
Lluny és el goig incipient d'un dia,
el brotonar de cada tany, llavors
que el retorn del bon temps se'ns anuncia
amb un esclat de fulles i de flors.

¿On és la fronda verda i transparent,
paradís dels ocells, joia del vent?
La pàl·lida Tardor, que amb sa besada
emmusteeix i daura el món, ensems,
ha desguarnit de pàmpols la brancada,
oh, inútil pompa que esbarria el temps!

Trist averany el de l'ocell que fuig
perquè no troba l'avinent sopluig!
Ara el vent, en passar, ràpid, s'aïra
i diu als troncs desemparats: —¿On és
la verda tossa convertida en lira
quan la polsaven els meus dits lleugers?—

Mes jo, poeta, vaig amb cor soberg
sota el brancatge desolat, enterc;
—una infantil quimera m'acomboia—-.
—Tot això —em dic— és per al meu conhort;
és perquè senti la inefable joia
de caminar sobre catifes d'or.

Els arbres fan un seriós posat;
hi ha, en mon trepig, quelcom de majestat.
Tota la glòria de l'instant que passa
cruix als meus peus. I dic al vent: —Després,
escampa-la ben lluny, rera ma passa:
que ningú pugui trepollar-la més.