Camins i paisatge/Riu i muntanya

Riu i muntanya

Dues flors tinc a la mà
per l'atzar aparellades,
dues flors sempre distants
que en un sòl mateix no caben:
la que neix als pics més alts,
la que es cull en terra baixa.
Amb un goig amorosit
els meus ulls les amanyaguen.

Menuda, blanca i suau,
amb la corol·la afelpada,
l'edelweis em duu el record
de les esquerpes muntanyes,
del blanc etern de les neus,
del torb i les nuvolades,
dels camins que van pujant
fins que ja res no els aguanta
allà on mai no es veu ningú,
llevat dels isards que passen.
La collia al Pirineu
on restaven ses germanes
i ara, al palmell de la mà,
me n'és record i enyorança.

I tinc, també, al seu costat,
la flor groga de la nyàmara,
talment una estrella d'or
que a mitjan setembre esclata.
No l'he collida al jardí,
ni a l'eixida casolana:
la collia al mig del riu,
al mig del riu que, sense aigua,
deixa créixer damunt seu
herbes i plantes salvatges.
S'alçava, en feréstec lloc,
com una estranya rialla.

(Demà, potser, un cop de riu
l'hauria avall malmenada.)

Dues flors tinc a la mà
per l'atzar agermanades,
per l'atzar que, al seu antull,
ara uneix, ara separa:
la flor blanca d'aquells cims,
la flor groga al riu trobada,
riu i muntanya aplegats
sota la meva teulada.