Los dos campanars
| Versió sonora interpretada per Bernat Dedéu (origen: Dia de la poesia) |
LOS DOS CAMPANARS
EPILECH
Donchs ¿què us heu fet, superbes abadíes,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
y tu, decrèpit Sant Martí, que umplías
aqueixes valls de salms y melodíes
la terra d'ángels y de sants lo cel?
Donchs ¿què n'heu fet ¡oh valls! de l'asceteri,
escola de l'amor de Jesucrist?
¿Hont es ¡oh soledat! lo teu salteri?
¿Hont tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ánima, estás trist?
¿D'Ursèolo ahont es lo Dormitori?
¿La celda abacial del gran Garí?
¿Hont es de Romualdo l'oratori,
los palis i retaules, l'or y evori
que entretallá há mil anys cisell divi?
Los cántichs y les llums s'esmortuhiren;
la rosa s'esfullá com lo roser;
los himnes sants en l'arpa s'adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc las ohía més á pler.
Dels románichs altars no'n queda rastre,
del claustre bisantí no'n queda res;
caygueren les imatges d'alabastre
i s'apagá sa llantia, com un astre
que en Canigó no s'encendrá may més.
Com dos gegants d'una legió sagrada
sols encara hi há drets dos campanars:
son los monjos derrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplan l'enderroch de sos altars.
Son dues formidables centinelles
que en lo Conflent posá l'eternitat;
semblan garrichs los roures al peu d'elles;
les masíes del pla semblan ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germá parlava
lo de Cuxá:—Donchs ¿què has perdut la veu?
Alguna hora á ton cant me desvetllava,
y ma veu á la teva entrelligava
cada matí per benehir á Deu.
—Campanes ja no tich,—li responía
lo ferreny campanar de Sant Martí.—
¡Oh! ¡qui pogués tornármeles un dia!
Per tocá'á morts pe'ls monjos les voldria;
per tocá'á morts pe'ls monjos y per mi.
¡Qué tristos, ay, qué tristos me deixaren!
Tota una tarde los vegí plorar;
set vegades per vèurem se giraren;
jo aguayto fa cent anys per hont baixaren:
tu que vius més avall ¿no'ls veus tornar?
—Nó! Pe'l camí de Codalet y Prada
sols minayres oviro y llauradors:
diu que torna á son arbre la niuhada,
mes ¡ay! la que deixá nostra brancada
no hi cantará may més dolços amors.
¡May més! ¡may més! Ells jauhen sota terra;
nosaltres damunt seu anam cayent:
lo segle que'ns deu tant ara'ns aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
y ossos y glories y recorts se'ns ven.
—¡Ay! ell ventá les cendres venerables
del comte de Riá, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
y desniats los ángels pe'ls diables
en eixos cims ploraren de tristor.
Y jo plorava ab ells y encara ploro,
mes ¡ay! sens esperança de conhort,
puix tot se'n va y no torna lo que anyoro,
i depressa, depressa, jo m'esfloro,
rusch hont l'abell murmuriós se's mort.
—Caurèm plegats,—lo de Cuxá contesta.—
Jo altre cloquer tenía al meu costat:
rival dels puigs, alçava l'ampla testa,
i ab sa sonora veu, dolça ò feresta,
estrefeya'l clari ò la tempestat.
Com jo, tenía noucents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caygué tot llarch, y ara á son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gayre ma deforme ossada
blanquejará en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, y á la vesprada,
quan visita la lluna l'encontrada,
tota s'extranya de trobarmhi dret.
Vaig á ajáurem també: d'eixes altures
tu baixarás á reposar ab mi,
y ¡ay! qui llaure les nostres sepultures
no sabrá dir á les edats futures
hont foren Sant Miquel y Sant Martí.—
Aixís un vespre'ls dos cloquers parlavan;
mes, l'endemá al matí, al sortir lo sol,
recomençant los cántichs que ells acaban,
los tudons ab l'eurera conversavan,
ab l'estrella del dia'l rossinyol.
Somrigué la montanya engallardida
com si estrenás son verdejant mantell;
mostrás com nuvia de joyells guarnida;
y de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l'altre ho aterra,
mes resta sempre'l monument de Deu;
y la tempesta, 'l torb, l'odi y la guerra
al Canigó no'l tirarán á terra,
no esbrancarán l'altívol Pirineu.