Canigó/Notes
IFallayres son los que en alguna vall pirenayca corren en fantástica filera, per los boscos y montanyes vehines, ab falles de pega ò teyes enceses, cantant corrandes y cançons á Sant Joan, la nit abans de sa festa. Vèusen aquí una floreta que, per lo ram del cançoner catalá, aplegá en la vall de Bohí nostre sabi amich, lo degá dels escursionistes y arxiver de nostra literatura, D. Marian Aguiló:
Anirèm á cullir roses
al roser de Sant Joan,
ne farèm una enramada
als fallayres d'aquest any.
Jo me'n vaig tota soleta
per una arboleda avall,
quant so en mitj de l'arboleda
n'encontro'l gloriós Sant Joan,
l'encontro dins una sala,
dins una sala molt gran,
les antostes son de vidre,
la sala n'es de cristall,
en el mitj d'aquella sala,
si n'hi há una font real,
que s'hi renta los peus Cristo
y'l gloriós Sant Joan.
Deu los do molts anys de vida
als fallayres d'aquest any,
que n'han celebrat la festa,
la festa de Sant Joan.
2. Joglars, joculatores, s'anomenan encara en lo Rosselló los músichs que tocan en les festes majors lo floviol, lo tamborí y la borassa ò sach de gemechs.
3 La ciutat d'Elena. Elna, que rebé de Constantí lo nom de Castrum Helenæ, en recort de sa santa mare.
I. Fada, paraula usada per nostres clássichs y viva encara á Mallorca, es sinònima dels mots coneguts, encara que paratgívols, de goja, aloja, encantada y dona d'aygua, que gastám en la Llegenda.
2. Jonquilles: floreta de cinch fulles blanques y de cor groguench que recorda la nadala. Es verament atrevida, puix floreix al bell peu de la congesta que la abrigava ahir, sota mateix del glaç que'l sol va aprimant y retallant y fins sovint lo forada per traure'l cap á la llum y á la vida. La he vista vora molts estanys; mes al peu dels Estanyols de Cadí, en son temps, sembla talment voler cobrir la terra, que deixan les neus, ab altra primaverenca nevada de flors d'ametller.
3. Lo rhododendron ferrugineum, á més del nom de boix-florit, té los de boix de Nuria, boixerica, gabet y talabart. Es la flor que embelleix més nostres Pirineus, en sa florida, endomaçant de vermell sos ayguavessos, despullats, sense compassió, dels abetars y pinedes primitives.
I. Llisona, serpeta blanquinosa, curta y de cua esmotxada, més coneguda per lo nom de noya de serp: en lo Pallars ne diuhen vidriol, no sé si per ser trencadiça com lo vidre ò si per tenir, sens fonament, anomenada de verinosa, com ho diu l'adagi: «Picada de vidriol porta dol».
IClot de Moixeró: No sé de què li ve'l nom á aqueixa soliua clotada, ver niu de moixons amagat entre les branques del Cadí, que, com per abrigarla, perden aquí sa esterilitat y's reyesteixen de verdor.
No s'hi veu un palm de roca, la gespa y la florida jonça la encatifan tota y les fonts hi brollan, umplintla de murmuris y de vida.
La Font del Cristall raja més enllá, en lo més agre de la serralada, sobre Bellver: á ella's refereix la cançó popular:
La Font del Cristall
hi há una aygua molt clara,
bé ho sabía jo
de quant festejava.
2Cadinell: montanyeta, que naix á ponent de Josa y mor en Cornellana. Es baixa, de menos roques y de més vegetació que la serra de Cadí, de que sembla un tany humil.
3La roca del dos Hòmens Encantats. Segons la tradició, sol, dos caçadors empedrehits en cástich de haver perduda la missa un diumenge per seguir un isart.
4Calma, del llatí culmen, cima planera, en castellá meseta.
5Pont de Mahoma. Cresta de granit per hont s'arriba á Neto ò cim de la Malehida.
6Sant Vallier. Nom francés del espanyol Sant Valeri, bisbe de Couserans, abans del any . Diuhen que ell mateix plantá la creuheta de marbre que corona la hermosa y superba montanya de son nom.
IEsta tradició y la apuntada en lo cant XI sobre Sant Guillem de Combret, son populars en Vallespir. Contan, á més, que ell volía plantar sa hermita al peu de Corsaví; mes malagrahits los habitants d'aquest poble, aterravan de nit lo que ell feya de día. Llavors ne prengué comiat, dihentlos: «Pledejayres serèu, mes cap plet guanyarèu», y se'n aná á bastir la capella de Santa Magdalena, que es avuy la de Sant Guillem, ahont fent aspra penitencia, diu, que baixavan les daynes dels cims de Canigó per alimentarlo ab sa llet pura y flayrosa.
2Trofeus de Pompeyo. Marca, Desjardins y Henry los col·locan en lo més alterós del Portús. Tal volta jauhen soterrats entre'ls fonaments de Bellaguarda. (N. del E.)
IBacins de les encantades s'anomenan uns grans viots ò petits safareigs que hi há dintre la cova de Sirach. La gent del pahís creu que eixa cova s'embrancava antigament ab la Bastera de Vilafranca. (N. del E.)
2Força-Real y Pena son dos turons molt oviradors per sa posició descartada, y per estar coronats de dues devotes, que aixís s'anomenan en lo Rosselló los hermitatges.
En Nostra Senyora de Pena se repeteix la tradició, cantada per nostre confrare, lo Pastorellet de la Vall d'Arles, d'una noya que fugint dels moros se tirá daltabaix del cingle, sense ferse mal, per intercessió de la Verge. Per aixó á una de ses timberes se li diu lo Salt de la Donzella.
Pena es lo mateix que penya. Ab aqueix motiu transcribim, sense traduhirlos, eixos mots de M. Vidal en son Guide du Roussillon. «C'est bien à tort que certains géographes ècrivent Cases de Peine, ce qui donne une signification bien différente. La manie de franciser les noms propes du Roussillon fait souvent commetre de ces contresens.»
3Del mot Campus s'ha format Galamus.
4Amand rey bagauda. Nostre erudit amich, mossen Parassols (Revista Històrica, I.er Agost 1874), diu que'ls bagaudes se sostingueren envers les Coves de Ribas fins que les tropes del goth Eurich s'apoderaren d'Amand, llur cabdill ò rey, que mataren en lo cim planer de Foixera, anomenat Pla d'Amand, hont se veuhen en cara runes d'un fort primitiu, sens rastre de morter ni de pedra picada. ¿Quí sab si nasqué d'aquells llunyans successos la tradició popular d'haverhi en les Coves una princesa encantada? Afegeix la tradició que aquelles históriques Coves se comunican ab lo Forat de Santou, abisme esglayador que hi há á espatlles de Mongrony, en mitj d'una pineda.
5Les Estunes son un gran banch de roca trocejat per algun terratrèmol, de quals enormes esquerdes la tradició n'ha fetes palau de les alojes. Alsius, Ensaig històrich de Banyolas. Lo motiu d'aqueixa cançó lo trayèm de la sabia obra Historia del Ampurdán, de nostre amich Pella.
ISegons l'opinió més admesa, Anníbal atravessá los Pirineus passant per Aspolla, Carbassera, Coll Tarrés, Puig Massana y per la Vall d'aquest nom baixá al Rosselló. Los pochs traginers que encara fan aquest camí l'anomenan la Carrera Vella. La Vall, que havía tingut cent fochs y está avuy gayre bé despoblada, té per capçalera la superba roca de Monbram, que la senyoreja tota, y al cap d'avall lo Bosquet dels Horts, que no es pas major que la plaga de la Llotja de Perpinyá y es ple d'arbres y de cercles de rochs mal apilats, alguns verament ciclòpichs. Si es estat, ò no, un reducte cèltich ò d'altre poble primitiu, com vol Jauvert de Reart, Bulletin de la societé Philomatique de Perpignan, no'm toca á mi resòldreho; mes al visitarlo l'imaginació m'hi feu veure entre les alzines y pins figures de guerrers dançant ab les armes als dits y ombres de blanques alojes baixant á esbandir sos tovallons vora les aygues del Massana.
2Aquesta poesía está calcada sobre una senzilla tradició popular: sa resposta no es més que l'adagi aranès: Garouna per Aran, braman. ¿Noguera per Luz, tut duz. ¿Será per escayença que'l nom de Garona sía anagrama del de la Noguera?
3La corona-de-rey: Saxifraga se cría en los esqueys y petits relleixos dels cingles, com per aconhortarlos de llur esterilitat y nuesa. Ses fulles sortint de l'arrel com los raigs d'una estrella, s'aplanan á terra en forma de corona, del mitj de la qual surt l'espigó, que mes que flor n'es una toya de blanques y petites, pujant fins á l'altura de dos palins. Pastors y botánichs la tenen per la reyna de les flors dels Pirineus. Una de ses especies es esclusiva dels turons de Montserrat, d'hont penja sovint escayenta y rumbosa com una arracada.
4Planés. Henry, en la Historia del Rosselló, preten que l'esglesia de Planés es lo túmol d'Abhú-Neza.
ISerrabona. Desde totes les serres vehines se veu aqueix imponent edifici, que fins en lo color de la pedra, fosca de sí, que ha acabat de colrar lo temps, sembla tenir quelcom del hábit dels agustins, sos fundadors. Son atri está format de rengles de columnes de marbre roig, baixes, aparellades, cuytes y daurades; pe'l sol, sostenint uns revoltons de marbre blanch d'un treball esquisit y d'un efecte mágich. Sota'l desert convent, al fons de la vall, hi há una antiga casa anomenada Ministrol, per ser l'habitació del ministre dels religiosos: en sos vehinats hi há un dòlmen mitj-soterrat en un camp.
2Camelas. Montanya que té quelcom de la forma del camell, y en son enorme gep una hermita de Sant Martí, que domina tota l'encontrada.
3La Mahut. M. Vidal creu que alguna senyora, tal volta veçcomtesa de Castellnou, haja donat á aquesta capella son nom de Mahut, Matilde.
4Pont de Ceret. La musa popular rossellonesa li ha dedicat aquesta ben merescuda corranda:
Ay, adeu pont de Ceret,
estás fet tot d'una arcada,
de la mar á Canigó
o te veus que una vegada.
5Lo Palet ò Palets de Roland eran, segons Jauvert de Reart, dues taules oblongues, notables per llur uniformitat y dimensions; l'una al costat de l'altra, d'uns cinch metres d'ample, set de llarch y un y mitj de gruix. Fa tres anys, jo anava á vèureles y no trobí més que'ls bocins, y encara tinguí que cercarlos entre les clapisses de rostos avall, com una agulla en un paller. Los trocejaren ab sos malls uns adoba-camins, per amusarse una estona.
La mateixa trista sort ha tocat á la Mastra de Roland, pedra llarga que jeya en Monner, cobrint quatre metres de terra, en lo lloch anomenat La Batalla.
Mitja hora avall dels Palets, en lo mateix ayguavés, hi há la Caixa, y a l'altra banda del Tech, sobre La Roca, la Balma del Moro. Aqueixos dos dòlmens son dels pochs que restan senceres al Rosselló.
6La Fossa del Gegant era un monument situat al cap d'avall de la coma del mateix nom, fet de quatre pedres formant un petit quadrat. La de derrera era d'un metre y mitj, si fa ò no fa, un xich més llargues les laterals, que inclinades l'una á l'altra, feyan de paret y teulada. Davant n'hi havía un' altra, més petita y poch enfonzada á terra. Per això, per sa forma més regular y per ser de distinta pedrera, fa sospitar que hi fou afegida per algú que volgué utilisar, y resguardar en temps moderns la cova. Los altres eran grans palets afinats per la doble corrent de les aygues y del temps, vinguts de Rubió ò de Coma de Vaca, endrets que's veuhen, Freser avall, á esquerra y dreta.
Uns pastors que vejeren un día honrada llur barraca per senyors de Barcelona, que la dibuixaren y pamaren de tort y de través, cregueren que's tractava d'alguna olla de diners, amagada, y per desenterrarla á llur profit y més á plaher, trocejaren les pedres y desferen sense pietat aquell monument venerable que havía donat nom á la Vall y al Puig del Gegant que la domina.
IClavellinera: pedricet que surt, cosa d'un palm y mitj á cada banda de finestra, á ran del ampit, en nostres cases de poble y pagesíes. Semblan les dues mans del endrèç de la casa que surten á enramarla á ella y lo carrer ab dues clavellines. Algunes de les noves cases del Vallés conservan encara la tradició de les clavellineres; mes los dos poètichs pedriços son rellevats per dos prosáychs cercles de ferro, ahont, aixó sí, s'encaixan los testos com l'anell al dit.
2Aqueixes senzilles estuvalles de lli han sobreviscut als claustres de marbre y als temples y al monestir de Canigó. En sa delicada brodadura de fil d'or, vert y violat, mossen Font, rector de Portvendres, ha sabut llegir la següent inscripció, estesa en una franja que volta l'escut del comte de Cerdanya: Donat per la comtesa Guisla á Sant Martí de Canigó, 1018.
IOliva. La dedicatoria d'un cant consagrat á recordar les may prou enaltides glories del bisbe Oliva, per sí mateixa se'n va envers lo eminent Prelat que governa avuy la Seu d'Ausona, que en la brillantíssinia estelada de sos bisbes conta al gran Oliva com un astre de primera magnitut, puix á més d'aquesta rahó y apart de les grans dots que'l fan digne successor del Abat de Ripoll y de Cuxá, hi há la circunstancia de que l'Excm. Sr. Morgades tracta de refer en lo possible lo monument que en Ripoll alçá'l geni de Oliva, havent lograt que'l govern de S. M. faça cessió completa á la mitra de Vich del cenobi panteó de nostres Comtes.
2La fossa del comte Guifre, cavada per ell mateix en la roca viva, se pot veure, gayre bé intacta, encara que buyda, al costat del campanar de Sant Martí. Diu la tradició que hi anava á passar la nit.
3Per la descripció de la fatxada del monestir de Ripoll nos ha servit de molt la notable ressenya històrica de Pellicer, Santa María de Ripoll.
4La maça avisadora de Sant Benet. Es cosa certísima y la testifican cuantos monjes y monjas hay en tantas y tan diferentes casas de este santo Orden, que cuando se ha de morir algún religioso ó religiosa de la casa, días antes sienten un cierto rumor, como que den golpes con una mano, y le llaman maza de San Benito. Pujades, lib. VIII, cap. XXIV.
Ben segur d'aqueixa tradició monástica es filla la popular, que havèm sentida en la plana de Vich, que resant cada día un pare-nostre á Sant Benet, aquest avisa a son devot tres díes abans de morir ab colps misteriosos.
ILa Creu del Canigó. Hi há á Prada una fotografía del cim de Canigó ab la creu que no fa pas gayres anys lo dominava.
2Los Pessons son una vintena d'hermosíssims viots y estanys de diferentes mides, que enviantse l'aygua de l'un al altre, voltan un enherbat turó, mitj abrigat de pins y rodhodendron, mirador desde hont se veuhen náixer, y allunyarse per grahons de llachs los dos rierons, que enfeixan més avall ses pures aygues. Es un rosari d'estanys unit pe'l fil d'argent del Valira oriental, que allí té son breçol, y d'allí trau les granítiques pedres valirenques que, en díes de quimera, sembra pe'ls camps de la Seu d'Urgell y de Oliana.
3Puja y baixa com les montanyes de Bagur. Comparació ò dita ampurdanesa que's refereix á les de sorra que caminan de mica en mica transportades per la tramontana, com les de l'altra banda del Mediterrá per l'alè del Simoun.
4Aquesta bella tradició de Sant Pere de Roda está consignada en lo llibre Notabilium rerum diversarum, segons copia que'ns facilitá lo Sr. Girbal. Com duptam molt de que tinga cap fonament, nos creyem en lo dever de manifestar que sols nos mou á publicarla son indisputable valor poètich.
5Garí, segons mossen Font, Histoire de Saint Michel de Cuxá, fou abat del monestir, desde fins 962 á 1000. Es l'astre que lluheix més en los deu segles de sa historia, duhenthi per satèlits los dos sants hermitans que acompanyaren á Pere Ursèolo, Marí y Romoaldo, Joan Gradènigo, religiós de gran pietat, y Mauracenus, gendre del Dux. Sant Romualdo, en companyía de Marí, davant Sant Miquel, vers la Torra de Sant Valentí, feu lo primer assaig de la vida hermitana que havía de convertir en orde, y en misteriosa escala del cel per molts, en los camps de Mándula, sota'l cel encara més blau y bonich dels Apenins.
6Albadella s'anomenava en Vich la campana de la Seu ab que abans devían tocar l'oració del matí: segons tradició es la que tocava per ella mateixa quant hi arribava Sant Bernat Calbó. Segons nota que'ns envía nostre estimat company mossen Collell, lo canonge Ripoll, que pujá al campanar y copiá totes les inscripcions de les campanes, anomena Albadelles les que s'anomenan avuy los Felius. En la Seu de Barcelona hi ha la campana Albadana.
7Sant Vicens de Colliure, qui fou martiritzat per Daciá, en sa entrada en Catalunya, á 19 d'abril de 303.
Aquesta elegía fou premiada ab una corona de llorer en lo Concurs de poesta catalana que en 1886 obrí, i Perpinyá, la Societat Agrícola, Científica y Literaria dels Pirineus Orientals. Ses estrofes foren les primeres que escriguí de la llegenda canigonenca; després lo plan s'engrandí y's quedaren á fora del edifici, y arreconades com una pedra sobrera. Mes en aquesta edició les hi poso com Epílech, en obsequi al II-lustríssim senyor bisbe Carselade. Ell en sa pastoral d'entrada en la diócessis de Perpinyá copiava aquestos versos, ab la traducció francesa al costat:
Donchs, ¿què us heu fet, superbes abadíes,
Marcèvol, Serrabona y Sant Miquel,
y tu, decrépit Sant Martí, que umplías
aquexes valls de salms y melodíes,
la terra d'ángels y de sants lo cel?
Aquexos sants y aquexos ángels ajuden al venerable Prelat á realisar lo seu somni d'or de reconstruir la abadia de Sant Martí de Canigó. Lo dia en que aqueix llegendari monestir s'axeque de ses ruines, será de veritable goig per los bons catalans d'ensá y d'enllá dels Pirineus; y per l'autor d'aquest poema, si Deu li fa la merci de dexarli veure, ser un día dels millors de la seva vida.
_pag.181.jpg)